Abans que Occident perdera la raó, hi havia un document legal per donar consentiment a les relacions sexuals. Este estrany document es deia «contracte de matrimoni».
Se suposava que si et casaves, part del tracte era donar i rebre relacions sexuals. És increible lo perversos que eren la gent antiga. Menys mal que ens hem alliberat de tanta opressió. Encara si no tenies ganes, era part de les teues obligacions del matrimoni (en anglés s’anomena el «wifely duty»). Si no tenies matrimoni, no tenies dret a relacions sexuals.
O siga el matrimoni era condició necessària i suficient per al sexe. Així que no hi havia confusió possible ni cap conflicte.
La gent va comencar tenint relacions sexuals fora del matrimoni. Per tant, el matrimoni no era requisit (condició necessària) per al sexe. Més tard, va aparéixer la noció que una dona casada no té obligacions sexuals cap al seu marit. Per tant, que una dona casada tinguera relacions sense voler-lo amb el seu marit era una violació (violació marital o marital rape). Es a dir el matrimoni no era condició suficient per al sexe.
(Per als antics, parlar de violació marital era com parlar d’un triangle quadrat)
Per tant, les condicions per tindre sexe van passar del matrimoni al «consentiment». És a dir, si els dos estaven d’acord podien tindre sexe.
Això volia passar del terreny objectiu al subjectiu. Un contrat de matrimoni és una cosa que no produeix cap dubte. Però el consentiment és una cosa subjectiva. La dona pot sentir que no dona el consentiment mentre que l’home pensa que sí.
Això va crear un munt de problemes, com veiem en el tema de la Manada. La dona va voluntàriament a tindre sexe grupal i, en mig de la faena, amb tots drogats fins al cul, ja va deixar d’agradar-li. No va dir res (com ella mateix admet). Conclusió: violació, perquè els homes devien d’haver llegit la seua ment per vore si havia canviat de parer.
La doctrina fa uns anys era «No es no». Si la dona deia no, llavors era violació. Això ja portava molts problemes, perquè la dona pot dir «no» per moltes raons. Per exemple, perquè no la consideren una guarra o per fer-se la difícil.
Hi havia un refrany antic en anglés:
«Quan una dama diu «no», vol dir «potser». Quan una dama diu «potser» vol dir «sí». I si diu «sí» no és una dama»
Hi ha també eixa cancó
When I say no I mean maybe
Baby don’t you know me yet?
Nothin’s worth havin’ if it ain’t a little hard to get
So let me clarify so you won’t have to try to guess
When I say no I mean maybe, or maybe I mean yes
Bueno, la doctrina «No és no» era massa dèbil per a les feministes. Perquè hi havia casos com la Manada en què la dona s’arrepentia i no deia res.
Ara la doctrina és «Yes is yes». La dona ha de dir sí en tot moment
Vols que et bese? Sí
Vols que et toque el brac? Sí
Vols que et faca aco i allo? Sí
Obviament, una relació sexual així no s’ha donat mai en la història de la humanitat. Es algo absurd
Apareixen aplicacions com «We Consent» per a registrar el consentiment
Però el problema és que 1) tu pots consentir a una relació sexual però pots no consentir a algun acte en especial 2) tu et pots arrepentir després de firmar en la app i retirar el consentiment sobre la marxa, inclús en mig de la relació sexual, inclús en mig de la penetració.
Bé, increiblement, això no era encara prou per a les feministes. Perquè elles van raonar que una dona podia dir «sí» presionada per les circumstàncies
Ara la doctrina és «enthusiastic consent». La dona no només ha de dir que sí. Ha de dir-ho amb entusiasme. Es a dir, el sexe amb betes ha passat a ser una violació de forma automática. Com jutges que una dona és prou entusiasta perquè el consentiment siga vàlid? El que tenim ací és un desplacament de poder.
El contracte de matrimoni era igualitari i just amb les dos parts. El que tenim és que la dona ací té tot el poder i l’home no en té cap. La dona pot fer el que siga i després pot dir que hi ha hagut violació. Inclús si s’arrepenteix després perquè és molt difícil provar que la dona realment volia. Hauries de llegir ments, perquè el consentiment és algo subjectiu, mentre que el matrimoni era algo objectiu
Per tant, la dona té tot el poder dient que no havia donat el consentiment. El que tenim ara és que una dona pot decidir unilateralment si hi ha hagut violació o no
I l’home no pot fer res per evitar que l’acusen de violació i arruinen la seua vida.
Tot sexe és violació, excepte si la dona diu el contrari
Quan això ho deien les feministes radicals ens posaven les mans al cap
«Jo dic que és violació quan una dona té sexe i sent que ha sigut violada» Catharine MacKinnon, 1987
Ha arribat a ser això. Andrea Dworkin, la mítica fundadora del moviment feminista escriu en el seu llibre «Intercourse» (1987) que la mateixa penetració és una forma de ocupació i violació de les fronteres femenines, es el mitjà principal per a fer una dona psicològicament inferior i és l’expressió pura, estèril i formal del menyspreu dels homes cap a les dones.
Potser la solució és crear un document legal que declare el consentiment al sexe i que no es puga revocar després, en mig de l’acte sexual. Millor encara, per evitar-nos moltes molèsties legals, el document legal podria declarar el consentiment a molts actes sexuals, almenys fins que siga revocat. Així no anirien a l’advocat per cada acte sexual.
Com anomenaríem eixe document, eixa idea genial que ens trauria de tants problemes?
Seria apropiat el nom de «contracte de matrimoni»?
Tom Wolfe tenia raó. Hem tirat la saviesa dels avantpassats i ara hem de reaprendre tot des de zero.