Imagina que un grup fonamentalista musulmà aconsegueix el poder en Espanya . Quan dic «el poder», em referisc al poder total: polític (executiu, legislatiu, judicial), administratiu (funcionaris), ideològic (escoles, mitjans, llibres, cultura, entreteniment, periodisme), econòmic.
De sobte, tota la història d’Espanya i tot el caràcter tradicional espanyol li pareixerà un immens error i posarà tots els seus esforços per esborrar la història i la identitat del poble espanyol, que estan xopats fins a l’ós de catolicisme i cultura occidental. I així construir la seua utopia islamista, on res del que ara considerem espanyols subsistisca (o almenys eixe és l’objectiu final que no es pot aconseguir de seguida) i que Espanya es parega a Arabia Saudita o així. Podríem parlar d’endofòbia.
Bé, això és el que està passant ara. L’única diferència és que la religió de l’èlit no és l’Islam sinó la religió de l’egoisme versió políticament correcta.
La cosa ve de lluny. Des del segle XIX, l’esquerra (que hui consideraríem dreta) ha pensat que la història d’Espanya és un immens error, perquè anava contra la seua utopia religiosa (de la religió de l’egoisme).
Ja Manuel Azaña, en la Segona República, parlava de «¿Será posible un nuevo comienzo?». Tot el que havia hagut abans havia sigut merda i ell tenia dins del seu cap la solució a tots els problemes i el mètode per arribar al paradís terrenal.
Esta religió de l’egoisme (encara no era la secta de la correcció política) va fer-se amb el poder en Espanya durant la transició i va començar el seu procés de transformació per esborrar tot rastre de la identitat espanyola i reemplaçar-la per la seua utopia de la llibertat i igualtat.
Alfonso Guerra es va fer famós per la seua frase: «A España no la va conocer ni la madre que la parió».
Més endavant es van descobrir unes altres maneres d’esborrar la identitat espanyola: per exemple, amb la immigració musulmana, que l’esquerra va aplaudir amb entusiasme, pel seu odi al cristianisme i a la tradició espanyola.