No hi ha el que Nassim Taleb diu «skin in the game». En un sistema, si els que el dirigeixen no tenen «alguna cosa en joc» (la seua pell en joc o «skin in the game»), els errors es multipliquen.
Si un professor de l’escola pública dona malament la seua asignatura o dona missatges negatius als seus alumnes, no té cap repercussió negativa. Ningú li demana responsabilitat.
Per tant, els professors poden dir el que els dona la gana i, atés que la veritat és més escasa que la falsedat i que vivim en un temps d’ideologies falses, acaben donant missatges negatius que destrossen la vida dels alumnes.
De la mateixa manera, els polítics poden, per exemple, normar que l’escola pública siga una merda, perquè porten als seus fills en l’escola privada. No tenen skin in the game. Lo mateix per la sanitat.
Al final, els funcionaris no tenen cap skin in the game. Els polítics tenen molt poc i de formes perverses. Un polític que no siga líder lo únic que ha de preocupar-se és d’agradar al jefe. Un polític que siga líder lo únic que ha de preocupar-se de guanyar les eleccions. Les pot guanyar de qualsevol manera: dient mentides o perquè l’alternativa és pitjor. Així no ha d’esforçar-se en governar bé ni en dir la veritat.
En l’Antic Règim, se suposava que els que guanyaven tenien molt de poder i, per tant, molta responsabilitat. Eren responsables del benestar del poble. En la democràcia, l’única responsabilitat és guanyar les eleccions, siga com siga.