Imagineu que la nostra religió tinguera com a dogma que els xiquets són iguals en tot als adults.
Una conseqüència seria que no podries imposar als xiquets que menjaren res que ells no volgueren menjar. Els xiquets menjarien el que els donara la gana: sobretot, chuches i xocolata. Amb el temps, un xiquet determinat entra en un estat de desnutrició tan gran que perilla la seua vida.
Llavors, els adults ens preocupem i diem: hem d’intervindre. Això és una catàstrofe sanitària.
Intentem raonar amb el xiquet perquè menge coses de profit. Potser el xiquet és raonable i menja algo d’allò que nosaltres volem per un cert temps abans de tornar a les chuches en uns dies. O potser no vol i hem de forçar-lo a menjar per la força
Això fa que la vida del xiquet no perille però és només una solució puntual. Una vegada la crisi ha passat, deixem que el xiquet seguisca menjant el que li done la gana. Així que la situació torna a passar i el xiquet torna a caure en perill. Les crisis es repeteixen cada cert temps.
Este model té dues desavantatges respecte al model tradicional en què els pares obliguen al xiquet a menjar el que vol
1) El xiquet passa en un estat permanent de desnutrició entre crisi i crisi
2) Dins de la crisi el xiquet tampoc menja tan bé com si fora obligat.
3) Els adults passen preocupats de forma periòdica i han d’invertir més recursos del que haurien d’invertir en una situació tradicional
I segurament us pregunteu què és el que vull dir amb això
Els xiquets = pobles amb poca intel·ligència, alta preferència temporal (viuen al dia) i poc control d’impulsos
Els adults = els altres països: Occident, Extrem Orient…
En Haití es veu este cicle de forma permanent. L’ONU deixa el país i ells comencen a matar-se entre ells. Muntons de pateres cap a Estats Units. Crisi humanitària. L’opinió pública mundial s’alarma. Intervenció militar d’Estats Units i posen a l’ONU una altra vegada. Es tranquil·litza el tema després d’anys i l’ONU deixa al país. Torna a començar el cicle. Wash, rinse, repeat.
Esta és una estratègia intermèdia entre dos estratègies
Estratègia 1: No involucrar-nos. Haití per als haitians. Si els agrada matar-se entre ells, tot poble té dret al seu esport preferit. També els espanyols tenim dret al fútbol. Patera que vaja a USA, patera que afonem abans que arribe
Estratègia 2: Involucrar-nos del tot. Colonialisme. Es crea un govern colonial en què Estats Units domina a Haití com Anglaterra dominava a Àfrica abans de la descolonització. Els negres a obeir ordres, que no se’ls pot deixar sols, perquè són un desastre i acaben creant un femer en què ells són els primers perjudicats.
L’estratègia 1 seria que el xiquet morira de fam. L’estratègia 2 seria que al xiquet se li obligue a menjar el que necessita.
El que tenim és l’estratègia de només intervindre en crisis humanitàries. Pensem que els haitians tenen dret a autogovernar-se així que no podem implementar el colonialisme. Però tampoc podem quedar-nos quiets mentre es massacra a la gent. Per tant fem una estratègia intermèdia que és un desastre, per als haitians i per a nosaltres.
Perquè el que fa l’ONU és només evitar que es maten entre ells, però no pot forçar-los a que governen bé. Un govern colonial faria les reformes que es necessiten però els haitians no volen fer-les, així que l’ONU no pot fer res.
Simplement, mantenim al xiquet en estat de profunda malnutrició sense deixar-lo que es mora.També nosaltres ens involucrem en problemes que no tenen solució i perdem energia en països que no són el nostre.
Som prou colonials per fer que els haitians no es maten entre ells però no prou colonials perquè el país millore.
Potser us penseu que només parle d’Haití. Però l’Orient Mitjà és el mateix.
Ahir en Intereconomia eixia un periodista parlant de 61 xiquets que han mort de fred en Síria perquè hi ha una catàstrofe humanitària i han arribat un munt de refugiats i el refugi no donava abast. I els pobres xiquets han quedat fora del refugi en una regió muntanyosa en l’hivern i han mort congelats.
I ell deia: «Quina notícia terrible i què injustos els mitjans espanyols per no reflectir eixa tragèdia». I jo pensava: Per què?
Nosaltres no tenim cap responsabilitat en la mort d’eixos xiquets. És molt trist, però no podem acabar amb el mal de tot el món.
I si ens involucrem ens desangrarem en guerres inútils, perquè esta gent ama matar-se entre ells i matar-nos a nosaltres. No deixarà de matar-se entre ells perquè nosaltres fem intervencions humanitàries.
L’única solució és que posàrem un govern colonial allí que impose la pau per la força, però això tampoc ho volem fer.
Així que vivim en un mal viure. No podem deixar d’involucrar-nos però tampoc podem involucrar-nos lo suficient perquè hi haja un canvi positiu. Com aquells que només mantenen al xiquet en vida però no fan que millore la seua situació.
Jesús va dir «Ama al prójimo como a ti mismo». «Prójimo» significa «próximo». En anglés diuen «Love your neighbour» («Ama a tu vecino»)
I encara que això és un d’estos objectius que mai s’alcancen és relativament modest: hem d’estimar a la família, als amics, als veïns, etc. No se suposa que tenim que estimar al set mil milions de persones de la humanitat com nosaltres mateixos.
(Es parla de la paraula del bon samarità. Però el samarità es va topetar amb el jueu: no va ajudar a tots els jueus que hi havia en Judea. El jueu era próximo del samarità. I també el va deixar en una posada: no el va portar a casa)
Per això Sant Tomàs d’Aquino deia que la caritat és com cercles concèntrics. Els cercles són, d’interior a exterior: Tu- La teua família – Els teus amics, veïns i coneguts – El teu poble – La teua nació – La humanitat.
La caritat és menys intensa conforme vas als cercles més grans. No pots fer caritat amb un xinés, com ho fas amb la teua família
Per això Sant Pau diu: «Pero si alguno no provee para los suyos, y especialmente para los de su casa, ha negado la fe y es peor que un incrédulo» 1 Timoteu 5,8
Primer als de casa, després «a los suyos» i als altres no ha de proveir. Són els cercles concèntrics. La «traducción en lenguaje actual» diu: «Quien no cuida de sus parientes, y especialmente de su familia, no se porta como un cristiano; es más, tal persona es peor que quien nunca ha creído en Dios.»
El que tenim és que, de sobte, ens volen fer responsables de tots els mals del món com els haitians o els xiquets sirians congelats. Però no tenim eixa responsabilitat, ni tenim els mitjans per solucionar eixos problemes
Espanya no pot solucionar tots els mals del món i, menys encara, quan l’única solució que funciona (el colonialisme) està prohibida.