L’humà és un compost de biologia (allò que està programat en el gens, en el ADN) i cultura (allò que tenim en el cervell). Tenim la pell blanca per biologia (per l’herència biològica, que els pares ens han transmés a través dels gens) i parlem valencià per cultura (l’herència cultural, que els pares ens han transmés a través d’ensenyar-nos). La biologia és universal per a totes les societats humanes però la cultura és diferent per a cada societat. A tots els humans els agrada menjar però només als espanyols els agrada Chiquito de la Calzada.
La biologia evoluciona molt lentament, mentre que la cultura evoluciona molt ràpidament. El psicòleg David P. Barash ha comparat a l’home amb un animal que té una llebre en el seu cap (la cultura) i una tortuga en els seus peus (la biologia).
Durant més del 90% de la història humana (i probablement més del 95%), els humans han viscut en grups familiars xicotets (clans) que es dedicaven a caçar i a recollir fruits (per això, s’anomenen «caçadors-recol·lectors»). Quan acabaven tota la caça i els fruits silvestres d’un lloc es desplaçaven a un altre lloc. Per tant eren nòmades.
A partir de fa uns mil·lenis, els humans van deixar eixe estil de vida. En comptes d’obtindre el seu menjar de la caça i recollida, van obtindre-la de l’agricultura i la ramaderia. Això significava que els humans havien de fer-se sedentaris per estar prop dels camps. Com l’agricultura podia mantindre més persones que l’estil de vida nòmada, les societats agrícoles van anar creixent en número de persones. Cada avanç tecnològic permetia millorar l’eficiència de l’agricultura i permetia mantindre a més gent. Així vam acabar amb set mil milions de persones.
El canvi de clans nòmades caçadors-recolectors (paleolític) a comunitats agrícoles sedentàries (neolític) és el fet més important de la història humana. Se li ha donat el nom de «revolució neolítica» i va començar fa uns 10 mil anys en Orient Mitjà. Hi ha zones d’Amèrica que no van patir esta revolució fa fins 500 anys, amb l’arribada dels europeus. En els nostres temps, la revolució està arribant al seu final, quan els últims caçadors-recol·lectors que quedaven (els khoisan del desert de Kalahari en Àfrica del Sud) estan fent-se sedentaris.
Este canvi ha sigut positiu (si un caçador-recol·lector vinguera a la nostra societat creuria que ha mort i ha anat al cel), però ha produït un desfase entre la biologia i la cultura. 10 mil anys són un instant en temps evolutiu, així que la biologia no ha variat des que érem caçadors-recol·lectors. De fet, durant més del 90% de la història humana, l’evolució ens havia programat per a l’estil de vida caçador-recol·lector i el nostre cos i la nostra ment estan adaptats a eixe estil de vida.
Però la cultura ha variat radicalment des dels nostres temps nòmades i continua variant a una velocitat impressionant (per exemple, la Internet ha canviat el nostre entorn de forma significativa). Això fa que l’home siga un animal obsolet des del punt de vista biològic. Dins de cada intel·lectual, estan els impulsos i els instints d’un cavernícola. Per usar la metàfora de David P Barash, estem desgarrats entre la llebre del cap (que no para de córrer) i la tortuga (que va tan espai que pareix immòbil)
Este desfase entre biologia i cultura és el causant de la immensa majoria dels problemes que té qualsevol societat després de la revolució neolítica (per no dir «de tots els problemes»). Gestionar este desfase és l’objectiu número 1 de qualsevol societat humana (per no dir «l’únic objectiu»)
Si la persona fora només biologia, estaríem inadaptats al nostre entorn i moriríem (en realitat, mai no haguérem creat un entorn al qual no estiguérem adaptats i seguiríem vivint com a nòmades). Però la persona és biologia i cultura. S’han creat adaptacions culturals que ens permeten viure en societats que estan molt allunyades de la nostra biologia.
Este és un text que parla de tres adaptacions culturals molt importants que s’usen per a lluitar contra l’egoisme.
La naturalesa humana (programada per temps paleolítics) fa que cada persona només es preocupe d’ell i dels seus (família, amics). Com deia Adam Smith: «una persona no dormiria en tota la nit pensant que el sendemà li tallarien el dit gros del peu però dormiria profundament si sapiera que milions de xinesos van a ser decapitats el sendemà». Això és un residu del nostre passat evolutiu, en que vivíem en clans nòmades de caçadors-recol·lectors.
És en este sentit, que parlar d'»egoisme» o de «religió de l’egoisme» és només una abreviació, perquè l’ésser humà no és completament egoista, sinó que sol ser altruista amb la família i amics (amb el seu clan). Això està programat biològicament i, per tant, és universal, llevat de casos patològics. Stalin va matar a deu milions de persones però era un bon marit i pare. La película «La caiguda» va causar un gran escàndol perquè mostrava a Hitler com un ésser humà que tractava bé a les secretàries. Però la veritat és que Hitler tractava bé a les secretàries i era capaç d’estimar als seus. La qual cosa no vol dir que no haja sigut un dels majors criminals de la història. Per tant, quan parle de l’egoisme, no vull dir «voler tot per a mi» sinó «voler tot per a mi i els meus». Quan vull destacar este aspecte, usaré l’expressió «egoisme clànic» («vull tot per a mi i el meu clan»).
Encara que estem programats per a viure en clans, ara vivim en societats. Som un animal de manada que viu en societats paregudes a les de les formigues. Estem inadaptats biològicament al nostre entorn. Per tant, si seguim els nostres instints biològics (egoisme clànic), cada persona agarraria tot per a ell i els seus i no deixaria res per als altres. La societat degeneraria en una lluita de tots contra tots, en l’anarquia, el caos i/o la tirania.
Este problema no existia en el paleolític, perquè les persones no coneixien a ningú fora del seu clan, així que l’egoisme clànic produïa comunitats que funcionaven bé. (De fet això és una simplificació, però no entrarem en detalls per ara).
Si l’home fora només biologia (com els altres animals), el problema seria insoluble. Mai no haguérem desenvolupat una societat neolítica. Però l’home és biologia i cultura i, si no pot adaptar-se biològicament al seu entorn, sempre pot desenvolupar adaptacions culturals.
Per evitar el problema del caos que produeix l’egoisme clànic en societats neolítiques, s’han creat adaptacions culturals. Entre elles, els mecanismes de regulació social que intenten que les persones es comporten de forma adequada per al bon funcionament de la societat (és a dir, es comporten de forma adequada amb els estranys, encara que això vaja en contra del seu egoisme clànic).
Estos mecanismes són només tres en totes les societats del món i de la història:
- La consciència: ensenya a l’individu el que està bé i el que està malament. De forma que l’individu vulga fer coses bones (per exemple, ajudar al veí) i se senta culpable si fa coses roïnes.
- La pressió social: ensenya a l’individu quins comportaments fan que els seus pròxims (família, veïns, amics i coneguts) el consideren bé. De vegades se li anomena «l’honor».
- Els incentius: ensenya a l’individu quins comportaments li poden portar bones o males conseqüències. Així, per exemple, l’Estat pot desgravar els donatius a organitzacions caritatives o pot posar a la presó a qui roba. Així l’individu té bons comportaments només per què segueix el seu propi egoisme clànic. La part més important dels incentius en una societat moderna és la llei que té tot un aparell per fer-la complir (jutges, policies, presons, funcionari). Al ciutadà li anirà malament si no segueix la llei i li anirà bé si segueix la llei.
Estos mecanismes de regulació social es basen en instints biològics de la naturalesa humana (la qual cosa és lògica perquè, si no, no funcionarien):
- La consciència es basa en l’empatia (que fomenta les accions positives cap als altres) i en el sentiment de culpa (que evita les accions negatives).
- La pressió social es basa en el sentiment d’aprovació i acceptació social (per a les accions positives) i el sentiment de vergonya (que evita les accions negatives). Estos dos sentiments poden agrupar-se sota el nom de «sentiments d’estatus».
- Els incentius es basen en l’egoisme clànic que fa l’home per aconseguir la millor situació posible en la vida per a ell i els seus.
(És paradoxal que l’egoisme clànic puga usar-se contra ell mateix. Seguint el meu egoisme puc desitjar matar a algú per quedar-me amb la seua casa, però si hi ha una llei contra això, el meu egoisme m’impedirà matar-lo perquè sé que puc anar a la presó)
Tots estos instints que apareixen en negreta són residus del nostre passat i ens ajudaven a viure en clans, però poden estendre’s (de forma imperfecta) a les societats mediant adaptacions culturals (consciència, pressió social i incentius) per aconseguir que les societats funcionen bé.
Estos mecanismes de regulació són de diferent efectivitat. El més efectiu és la consciència si està ben implantada. Pots amagar-te de la llei i del veí però no de la teua pròpia consciència. I la pressió social és més efectiva de la llei, perquè no tens un policia vigilant-te tot el dia, però els veïns i la família sempre t’observen tot el dia.
Tota societat té una mescla d’estos tres mecanismes, però varien les proporcions. La societat cristiana tradicional era una societat que prioritzava la consciència. Les altres societats tradicionals (Islam, societats asiàtiques i africanes) prioritzaven la pressió social. El fet que la societat cristiana haja sigut més exitosa es deu, en part, a que la consciència és més efectiva que la pressió social (vore més amunt).
La societat moderna ha tingut com a objectiu màxim eliminar la consciència i la pressió social, que s’han considerat impediments per a la llibertat, eixe Déu modern, que no és res més que un altre nom per a l’egoisme clànic. I per tant, prioritza els incentius, és a dir, la llei.