Exemple: com es gestionava la manutenció familiar en la societat cristiana tradicional
Hui estava sentit a Carmen Tomás. Doncs bé, Carmen Tomàs deia molt agitada que cap dona era responsable d’un avortament perquè el que passava és que una pobra dona es trobava desesperada perquè el pare del xiquet no responia i la pobre dona NO TENIA MÉS REMEI que avortar al xiquet.
I jo vaig pensar: «Però és que nosaltres teníem una solució per això. Pel fet que els pares dels fills tingueren l’obligació de mantindre econòmicament als fills»
Per començar el pare casat tenia (com ara) l’obligació legal de mantindre als fills. Per tant, el problema de que el pare mantinguera als seus fills, es reduia a que no hi haguera fills fora del matrimoni.
A la seua vegada, este últim problema es redueix a dos problemes més:
- A. Evitar que es tinguen fills abans del primer matrimoni.
- B. Evitar que s’abandone el primer matrimoni amb fills.
- C. Evitar que hi haja parelles després del primer matrimoni (per tal que els recursos no es repartisquen entre massa nombre de fills).
Els problemes B i C es resolien amb una barreja de llei (el divorci i els segons matrimonis estaven prohibits) i de pressió social (una dona que es juntava amb un home casat era una fulana i ella i l’home eren uns apestats socials).
(Obviament cap problema humà es resol al 100%, però si el resols al 99% et pots sentir més que satisfet).
Els problema A es resolia no de manera legal sinó amb una combinació de consciència individual i pressió social. Concretament, el problema A es reduia a dos subproblemes:
- A1. Intentar evitar que els joves tingueres relacions sexuals.
- A2. Evitar que, si les tenien i la xica quedava embarassada, el fill nasquera fora del matrimoni.
El problema A1 es resolia ensenyant als joves que tindre relacions sexuals fora del matrimoni era un gran pecat (consciència) i pels esforços de la societat per evitar eixes relacions sexuals (pressió social). Estos esforços eren de dos tipus:
- S’intentava evitar situaciones en que un xic jove i una xica jove estigueren sols La tia T festejava amb el tio E davant dels iaios.
- Si se sabia que una parella havia tingut relacions sexuals, es considerava que ell era un inmoral i ella era una fulana i quedaven marginats de la societat.
Però tot el que és humà falla i això fallava alguna vegada. En eixos casos, la xica quedava embarassada i teníem el problema A2. Això se resolia amb l’anomenat «matrimoni de penalti»: qui embarassava a una xica estava forçat a casar-se amb ella. De nou això es justificava amb una combinació de consciència i pressió social.
- Consciència: Als xics joves, se’ls ensenyava que no casar-se amb una xica embarassada estava malament. Estava malament abandonar a la xica perquè fora una apestada i al xiquet perquè es criara sol. Tot això es basava en l’opinió (hui considerada antiquada) que un xiquet o xiqueta necessita un pare.
- Pressió social: La familia de la xica, la familia del xic i, en general, tots els coneguts pressionaven al xic perquè complira amb el seu deure i es casara amb la xica.
Amb això A2 (que era l’únic problema que ens quedava) es resolia. Com es veu, la intervenció de l’Estat era mínima: quasi tot es resolia per consciència i pressió social, de forma orgànica i a escala humana. I de forma molt efectiva. Quan jo era xiquet, la societat estava feta per famílies: no hi havia ni divorcis ni mares solteres.
Esta era la forma tradicional de gestionar el sexe per canalitzar l’immensa energia que el sexe té per formar famílies i, per tant, beneficiar a la societat. El preu a pagar per l’estabilitat social i una major felicitat i pau, era que la gent atractiva no podia follar tot el que volia (en canvi, la gent poc atractiva ho tenia millor que ara).
A més, els conflictes es gestionaven de forma humana i l’Estat era reduït, deixant que els impostos foren baixos i que la gent no tinguera tota la vida ordenada per l’Estat.
Exemple: com es gestiona la manutenció familiar en la societat moderna
Això va acabar amb la revolució sexual dels 80 (els 60 a Europa). De sobte, la nova religió (de l’egoisme) venia amb noves idees:
- I. El sexe és bo i cal fer-ho sense cap regulació, només atenent als teus propis desitjos.
- II. La consciència és relativa de cadascú. No hi ha una moral absoluta. Cadascú és jutge de la seua vida (i sent jutge i part sempre el veredicte és «innocent»). Això elimina la consciència com a eina de regulació social.
- III. Cadascú és lliure de viure la seua vida. «A quien le importa lo que yo haga, a quien le importa lo que yo diga». Això elimina la pressió social com a eina de regulació social.
Això va portar uns canvis que es van anar implementant gradualment, per la inèrcia de les costums anteriors. De fet, encara estan implementant-se perquè queda molta inèrcia de les costums anteriors i, per tant, s’accentuaran en el futur.
El número I va produir molts conflictes que abans no existien: mares solteres, fills sense pare, dones que l’home les deixa per una altra més jove. Un munt de famílies desestructurades, més pobresa del necessari. En general, menys estabilitat, felicitat i pau en la vida privada.
Molts d’eixos conflictes nous són inevitables segons la nova religió de l’egoisme (encara que eren perfectament inexistents en el passat). Per exemple, si el meu cosí D li deixa la dona per anar-se’n amb un altre, ell no pot fer res i la societat tampoc pot fer res, perquè se suposa que és el dret de la dona a fer això. Hi ha més infelicitat que en l’antic sistema.
Per als altres conflictes que es consideren evitables, ja no es pot usar la consciència (per II) i la pressió social (per III) perquè han quedat eliminades. Només els incentius (és a dir, la llei, l’Estat) es pot utilitzar.
Així que l’Estat s’expandeix i s’expandeix per intentar cobrir de mala manera, allò que la consciència i la pressió social cobrien molt millor. I allí entren les lleis que diuen com has de comportar-te amb la teua parella, els jutges, la propaganda estatal, els treballadors socials.
Un sistema totalitari que no et deixa respirar i que és menys efectiu que el sistema anterior perquè tu pots saltar-te les lleis, però és més difícil escapar de la pressió de la família i els veins i encara més difícil escapar de la teua conciència. La llei no està feta per manegar la majoria dels conflictes humans sinó per ser el últim mecanisme d’emergència per als problemes més grossos i evidents.
En resum, l’Estat agafa cada vegada més control sobre les nostres vides. En part, perquè les mesures de la religió de l’egoisme impulsades per l’Estat produeixen més conflictes per anar en contra de la moral natural (hi ha més anarquia). En part, perquè els conflictes no poden solucionar-se amb la consciència i la pressió social, per tant, l’Estat intenta cobrir els que pot cobrir augmentant el poder sobre les nostres vides (hi ha més tirania). Així acabem amb una societat que és, al mateix temps, més caòtica (anarquia) i més totalitària (tirania) que les societats tradicionals. Es l’anarcotirania.