Mes: febrero 2019

L’Església és el conjunt de creient cristians. Ets cristià si tens una sèrie de creences. Entre eixes creences està que Déu existeix, que existeix un bé i un mal absolut (al contrari que la tendència actual en què es pensa que cada un defineix el bé i el mal, així que Hitler era bo per a ell). Que, per tant, existeixen  comportaments bons i roins i que estos comportaments bons i roins són els que diu la Bíblia.

Si algú no creu en això, em pareix molt bé: li desitge tota la felicitat en el món. El que no pot fer és canviar a l’Església perquè no creu en això.

De la mateixa manera, els que són socis de Podemos ho són perquè creuen que Podemos és el partit que deu governar i la seua ideologia és la correcta. Per exemple, els de Podemos creuen que és bo prohibir la tauromàquia.

Ara imagina’t que un de Vox arribara a Podemos i diguera que Podemos és molt tancat, que els de Vox no són mala gent perquè els agraden els bous i que cal canviar Podemos perquè incloga als que els agrade la tauromàquia i odien el feminisme i estiguen completament en contra de la immigració

Obviament, això és un abús per el tipo de Vox.  El de Vox vol que tots els de Podemos s’adapten a ell i no al revés. Si Podemos accepta, al final Podemos acabarà sent no res. La mateixa raó de l’existència de Podemos és defensar un ideal (d’esquerres). Si Podemos ha de defensar tots els ideals a la vegada, no en defensa cap i no serveix per a res.

El cristianisme NO és un club de ser bo o roí. Ni és un club de ser bona persona o no. O de tindre cor o no. Ni necessàriament els cristians som millors que uns altres (sol passar en mitjana, però és més un efecte colateral que l’objectiu del cristianisme).

Totes les religions i ideologies divideixen el món entre bons i roins (i per descomptat, sempre qui ho diu és dels bons). Segur que els de Podemos se senten dels bons i senten que els rics són roins (estic simplificant però ja m’entens).  O els neoliberals creuen que els funcionaris són roins i l’empresa privada és bona. Però tots sempre creuen que ells són bons i els altres són roins

Però nosaltres no creiem això. En el fons de la creença i experiència cristiana, està la consciència de que un és pecador.

» En verdad, soy malo desde que nací; soy pecador desde el seno de mi madre.» (Salm 51, 5)

«porque el justo peca siete veces» Proverbios 24:16

Tots fan una línia entre el bé i el mal i es posen sempre en la part del bé. Qué listo, el Evaristo.

Solzhenistyn un cristià ortodox rus (Premi Nobel) va ser posat en un camp de concentració pels comunistes i va patir allí unes condicions terribles, que conta en la seua novel·la «el archipiélago Gulag» amb coses que posen la pell de gallina. Quan va eixir, no seria el més fàcil pensar que els comunistes eren roins i ell era bo? Tota la gent pensa que és una víctima i que és innocent, però ell tenia més motius que ningú

Era massa savi per a això

«La línea que separa el bien del mal no pasa entre Estados, ni entre clases, ni entre partidos políticos sino que atraviesa cada corazón humano». Alexander Solzhenitsyn

Eixe és el missatge cristià. Què fer davant d’eixa situació?

«Ojalá hubiera personas malvadas en alguna parte cometiendo insidiosas acciones malvadas y solo fuera necesario separarlas del resto de nosotros y destruirlas. Pero la línea que divide el bien del mal atraviesa el corazón de cada ser humano. ¿Y quién está dispuesto a destruir un trozo de su propio corazón?» Aleksandr Solzhenitsyn

Obviament, l’estratègia dels comunistes era carregar-se als roins perquè pensaven que ells eren bons. Així van fer 100 milions de morts

Però bé,  si tots som una mescla de bo i roí, que hem de fer?

Hi ha gent que pensa que podem ser bones persones i perfeccionar el caracter moral i això és el que vol Déu de nosaltres. Això no és cristianisme, és una heretgia anomenada pelagianisme, que va ser condemnada per l’Església en el termes més durs en el segle V.

Malauradament, donat que l’Església catòlica ha fet un pèssim treball d’educar als fidels tradicionalment (això és un tema per a un altre dia), la majoria de gent a Espanya creu això.

El centre de l’experiència cristiana és que un no pot fer això sol. Un necessita de Déu

«Al oír esto, los discípulos estaban llenos de asombro, y decían: Entonces, ¿quién podrá salvarse? Pero Jesús, mirándolos, les dijo: Para los hombres eso es imposible, pero para Dios todo es posible.» Mateu 19, 26-26

Jesús és el nostre Salvador, perquè nosaltres no podem salvar-nos a nosaltres mateixos. El nostre egoisme és tan profund que necessitem l’ajuda de Déu, perquè perdone els nostres pecats i perquè ens ajude a millorar

Els cristians creiem que Jesús és el Fill de Déu, el que va dir és el que Déu vol de nosaltres i el seu sacrifici perdona els nostres pecats.

La vida del cristià és intentar lluitar contra el seu egoisme, intentar seguir les indicacions de la Biblia i pecar, pecar, pecar…demanar el perdó de Déu i tornar-se a alçar i tornar-ho a intentar. No som «bones persones», som pecadors amb una malaltia crònica que intentem portar el millor possible amb l’ajuda del Doctor (Déu)

«Porque el justo cae siete veces, y vuelve a levantarse» Proverbios 24:16

Com diuen els americans, l’Església no és un museu per a sants sinó un hospital per a pecadors. I  Jesús diu:

«Yo no he venido a llamar a los justos, sino a los pecadores, para que se vuelvan a Dios.» Lucas 5:32

Però hi ha una diferència entre pecar i reconéixer que un és pecador i en dir que el pecat no existeix.

Si dius que el pecat no existeix, t’estàs carregant el missatge cristià i no eres cristià.

«Si decimos que no tenemos pecado, nos engañamos a nosotros mismos y no hay verdad en nosotros; pero si confesamos nuestros pecados, podemos confiar en que Dios, que es justo, nos perdonará nuestros pecados y nos limpiará de toda maldad. Si decimos que no hemos cometido pecado, hacemos que Dios parezca mentiroso y no hemos aceptado verdaderamente su palabra.» 1 Juan 1, 8-10

Això no vol dir que desitgem res roí per a tu, però deixa’ns ser cristians als que volem ser-ho.

Si vols apuntar-te a l’associació LGBTI, bé per tu. Que la pau siga amb tu. Però imagina que arribe a l’associació LGBTI i vull que es reconega que l’homosexualitat és una malaltia

Els fanàtics gais volen fer això amb la nostra església. Jo no em fique amb la vida dels gais, que facen el que els done la gana. Però que em deixen a mi ser cristià i no convertisquen la meua església en un culte pagà

L’església està oberta als homosexuals, sempre que reconeguen que són pecadors (com tots els altres) i que intenten abstindre’s del pecat (com tots els altres). Cadascú té els seus pecats preferits. Perque el teu pecat siga tindre relacions amb uns altres homes no tens privilegis als altres pecadors.

Diuen els homosexuals que han nascut així. Per començar, això és MENTIDA. La ciència ho ha desmentit. Però suposem que siga veritat.

Jo també he nascut promiscu: és part de ser home. Si he pecat en el passat en això, he intentat confessar-me i no tornar-ho a fer. No reclame que l’Església diga que el sexe promiscu és bo.

Com a cristià, crec el que diu Crist és la veritat, per això sóc cristià. Si creguera que Buda diu la veritat, seria budista.

Crist i la Bíblia van deixar clara la postura davant de l’homosexualitat. No t’agrada? Em pareix molt bé. Tens tota la societat per a ser gai. Però no vingues a l’Església (que segueix les ensenyances de Crist) a canviar el que va dir Crist pel que diu Pedro Zerolo. Això és fanatisme i intolerància.

Si t’agrada el rock (com a mi), el grup de rock cristià argentí Rescate ho va posar en un cançó que m’agrada molt: https://www.youtube.com/watch?v=dAkXG4muMQM

http://www.amerika.org/politics/social-engineering-homosexuality/

Es la llei de l’oferta i la demanda. Però bé, les dones porten el cost de la reproducció (només elles queden embarassades i només elles estan forçades a cuidar el xiquet perquè l’home pot fugir). Això fa que els dos sexes tinguen una actitud diferent cap a la reproducció, afavorida per la selecció natural.

L’estratègia sexual idònia per als homes és tirar-se a tot el que es meneja. Així els seus gens s’escampen el màxim possible

A l’home tirar-se a centenars de dones no li suposa cap esforç perquè després no ha de criar al xiquet. Gengis Khan és avantpassat de 0.1% de la població mundial. Va tindre centenars de dones. Els gens d’eixe gran conquistador van ser exitosos

Per tant, els homes estem programats per buscar la varietat.  Hugh Grant tenia a una de les dones més guapes del món (i actriu com ell).  I es va anar a buscar a una prostituta barata i lletja

Bé, això també vol dir que els homes estem programats per tindre més desig sexual que les dones. Si mataren al 90% dels homes, el 10% dels homes que quedaven serien capaços de fecundar a totes les dones (i ho farien gustosament)

Per tant, hi ha capacitat sexual masculina sobrant. Hi ha homes de sobra des del punt de vista sexual. Això fa que les dones tinguen el poder en l’arena sexual, perquè la demanda de sexe femení és molt superior a l’oferta.

Qualsevol dona mitjaneta pot trobar cinc homes disposats a gitar-se amb ella. Només els famosos entre els homes poden aconseguir això. Es per això que les dones són més selectives en el sexe que els homes. També, com les dones tenen un recurs escàs i valuós, poden augmentar el preu. Poden usar el sexe no només per aconseguir sexe sinó per aconseguir unes altres coses

I què es el que volen aconseguir les dones?

Bé, a les dones, la promiscuitat no els afavoreix. Una dona pot tindre només un xiquet cada 9 mesos, tant si té un amant com si té mil amants. No hi ha equivalent femení de Gengis Khan

Per tant, les dones el que volen és 1) Trobar l’home amb els millors gens que puguen accedir (el més guapo, perquè la bellesa indica qualitat genètica) 2) Trobar un home que els ajude amb la criança dels fills (bé perquè té recursos i estatus o bé perquè és un bon pare i està disposat a cuidar als fills en comptes de pegar a fugir (a això se li anomena «compromís»)

Si les dones tenen avantatge en l’arena sexual, en l’arena del compromís el poder el tenen els homes. Els homes estan més interessats en el sexe que les dones i les dones estan més interessades en el compromís que els homes

L’home pot reproduir-se sense compromís, només anant de poble en poble embarassant a dones. Les dones han de criar al xiquet i necessiten ajuda. Si no la tenen, pot ser el xiquet morirà i els gens es perdran

Per tant, les dones estan molt més interesades en el compromís que els homes (està és la nostra arma secreta, haha)

Llavors tenim dos estratègies sexuals diferents: l’home té el compromís però vol sexe, la dona té sexe però vol compromís. I des d’eixes posicions de partida comença la «negociació»

En l’antiga monogàmia, el tema es resolia de forma òptima perquè el sexe i compromís estaven lligats, però això ja us ho contaré un altre dia

Ara em centraré en el putiferio actual. L’home, per la seua set de varietat, està disposat a tirar-se dones que són molt més lletges que ell. Ja heu vist a Hugh Grant. Un home 9 es pot tirar a una dona 6. No es comprometrà amb ella, però se la tirarà per una nit.

Obviament, l’home 9 preferiria tirar-se una dona 9 diferent cada nit, però la dona 9 sap que és guapa i a l’home 9 li demanarà compromís (una relació estable). En canvi, la dona 6 és capaç de renunciar al compromís pel plaer que té de tirar-se a un home guapo.

Per dir-ho així, el preu que ha de pagar l’home per no donar compromís a la follamiga és que la follamiga deu ser més lletja que la novia.

Les dones estan molt interessades en el compromís i són capaces de casar-se amb homes que no els pareixen atractius. El matrimoni és la jugada mestra de l’home. En mitjana, l’home pot aconseguir la millor dona per casar-se. Perquè, com li dones el compromís, la dona és capaç de tindre un home del seu nivell o inferior.

La dona, en canvi, si té nòvio, no voldrà tindre un amant que siga més lleig que el nòvio. Les dones no busquen la varietat i el sexe, sinó el millor que poden aconseguir. Per anar amb un més lleig, es queden sent fidels al nòvio

Per tant, si van a tindre una aventura, només el tindran amb un home més guapo. Per dir-ho així, el preu que paga la dona per tirar-se al guapo és renunciar que el guapo es comprometa amb ella

I això explica la imatge. Si et fixes les dos imatges són la mateixa. En la relació estable, la dona és més guapa i l’home és més lleig que en la relació adúltera. Són les dos cares de la mateixa moneda.La dona és més guapa perquè l’home és més lleig

Hugh Grant se’n va anar amb la prostituta lletja perquè no hi havia compromís
Els americans tenen un refrany que diu. «A les prostitutes no les pagues per tindre sexe. Les pagues perquè, després del sexe, se’n vagen»

Compres la falta de compromís. Si vulgueres comprometre’t amb una dona, moltes estarien disposades a tindre sexe amb tu. Inclús pel mínim compromís d’una aventura, tindries gent molt millor que una prostituta.

Però la prostituta la pagues i no la tornes a vore en la vida. Es 0 compromís i, per tant, l’has de pagar. Si no, no encontraries dones disposades, perquè a les dones no els agrada la varietat i sí el compromís

Crec que el número de víctimes és exagerat. No crec que hi haja 100 mil víctimes. I, per descomptat, que són casos minoritaris i que la immensa majoria de capellans no fan això.

I per descomptat que només els casos de pederàstia en l’Església apareixen en els mitjans, perquè es tracta d’atacar la institució. L’Església, amb els seus defectes, és un dels pocs impediments que hi ha per a la tirania hedonista mundial i cal carregar-se-la com siga.

Dit tot això, el comportament de la jerarquia en tot este assumpte ha sigut més que pèssim. No hi ha paraules. Jo des de fa anys sóc conscient del problema i no he volgut comentar-ho.

La pederàstia és símptoma d’un mal més profund.

Des dels anys 30, la gent anticristiana està infiltrant l’església Els comunistes ficaven gent en els seminaris amb l’objectiu que, amb el temps, arribaren a bisbes. Esta gent solien ser homosexuals per raons obvies (si no eres un veritable creient, no pots abraçar el celibat). Amb el temps han arribat a posicions de poder i han usat per reclutar més gent com ells. Constitueixen un grup de poder en l’Església i en el Vaticà: és l’anomenada «màfia lavanda». Cite:

el problema de la mafia Lavanda (como se conoce al grupo de homosexuales activos que se protegen entre ellos para tomar el control de las diócesis). “Hay una mafia Lavanda que, tristemente, cada vez tiene más poder en la Iglesia”, aseguró en Es la mañana de Federico Gabriel Ariza. Estos estarían detrás, explicó el director de Infovaticana, de los abusos sexuales en los que se ha visto inmersa la Iglesia.

(La font és https://infovaticana.com/2018/12/13/el-celibato-es-una-riqueza-en-la-iglesia/ Hi ha molts recursos en anglés, però en castellà hi ha pocs).

El Concili Vaticà II ha sigut un desastre monumental per a l’Església. Un grup de bisbes progresistes (i que de cristians només tenien el nom) van manipular el Concili per darrere de l’escenari. Van renunciar a tota la tradició mil·lenària de l’Església per convertir l’Església Catòlica en una secta de la religió progre amb una cobertura de cristianisme. Una pastilla de verí coberta de sucre, per enganyar als incautes.

El papa Pau VI (Pablo VI) va dir: «El fum de Satanàs ha entrat en l’Església»

Us presente a Gregory Baum. Es autor d’un dels textos del Concili Vaticà II més importants «Nostra Aetate», que parla de la relació de l’Església amb unes altres religions.

Era sacerdot i teòleg durant els anys 60. De família jueva, «convertit» al catolicisme. Potser el pare recordarà com es considerava l’homosexualitat en aquells anys. «Tabú» és una paraula massa xicoteta. Mentre Gregory Baum redactava textos del Concili, era homosexual actiu en secret. Sent sacerdot al mateix temps. Esta és la gent que va fer el Concili Vaticà II.

Estem parlant dels anys 60, quan ser homosexual era un tabú impressionant. El tio era capellà i es calçava a homes. Potser només una persona en un milió faria això en els anys 60. Estos són els líders que van portar l’església en noves direccions.

Des del Concili, una de les mil coses nefastes va ser la pèrdua de consciència del pecat. El cristianisme sempre ha sigut un equilibri entre la justícia i la misericòrdia de Déu. Des del Concili Vaticà, casi només es parla de misericòrdia i de justícia no se’n parla.

Per tant, un capellà que abusa a xiquets és un pecador i hem d’ajudar-lo a regenerar-se (no cal dir que això té un transfons progre, perquè en la religió progre tot criminal és una víctima, seguint a Rousseau)

Entre la poca consciència de pecat, la poca atenció a la justícia de Déu, el progrecristianisme donde to el mundo e bueno y el sexo está para usarlo i la màfia lavanda homosexual hem arribat a la situació explosiva que ens trobem ara.

I el resultat són els abusos a molts xiquets innocents. Un pecat innombrable en què la ira de Déu caurà sobre els culpables (la qual cosa no lleva perquè deguen ser jutjats secularment).

En 2016, el papa Benedicte XVI (encara està viu) va escriure les seues memòries «Les últimes conversacions»  que hi havia «un lobby gai» en el Vaticà i va afirmar que ell havia intentat «trencar este grup de poder» (les paraules entre cometes són textuals)

Este lobby gai és el que rodeja al Papa Francisco, personatge sinistre on hi haja (jo he parlat molt a Annabel i a Miquel sobre ell i només els he parlat una part xicoteta del que sé).

Es per això que el Papa Francisco va protegir al arquebisbe McCarrick del càstig que li va posar Benedicte XVI per abusos a menors. El passat setembre, l’arquebisbe Viganò va fer una carta pública denunciant al Papa Francisco per haver protegit a McCarrick.

L’escàndol Viganò (com s’ha anomenat) és l’escàndol més gran en la història de l’Església però vosaltres ni us heu enterat. Els mitjans (que sempre estan feliços per atacar l’Església) es van callar completament en este escàndol.

D’una banda, perquè l’escàndol involucra a homosexuals. El que s’intenta no dir en les notícies és que els escàndols d’abusos a menors són abusos homosexuals. No és un capellà abusant d’una xiqueta o una jove, sinó capellans abusant de xics. Els homosexuals són les mascotes del Nou Ordre Mundial i no poden fer res roí. Sempre són descrits (sobretot en pel·lícules i sèries) com gent angèlica. No cal questionar-los, ni dins de l’Església on les seues conductes són pecat.

D’altra banda, els mitjans són aliats del Papa Francisco en la transformació que vol fer de l’Església, que significa acceptar el matrimoni homosexual, el divorci, les relacions sexuals fora del matrimoni, l’adulteri, les mares solteres, etc. Jesús era un puritano antiquat i lo que se porta ara és «folleu que el món s’acaba»

El Papa Francisco en el seu escrit «Amoris Laetitia» va intentar anar contra la doctrina oficial de l’Església (i les mateixes paraules de Jesús en els Evangelis) sobre l’adulteri. Com sempre fa ell, ho va fer de manera especialment sibilina. En una nota a peu de pàgina i amb llenguatge ambigu, per vore si colava i els bisbes fidels no es donaven compte. Jesús va dir: «Que vuestro sí sea sí y vuestro no sea no. Todo lo otro viene del maligno». Això va començar un altre escàndol que no us parlaré ara, perquè ja este escrit és llarguíssim.

Des que Francisco va prendre el poder, els catòlics informats (com jo) hem vist com el que no pensàvem mai que passaria en l’Església, passava davant dels nostres nassos. Això ha produit un manantial de dolor entre nosaltres. Els catòlics de peu no s’han enterat i potser siga millor perquè s’han evitat eixe dolor. Per això jo no he parlat mai d’estos temes.

Després hem tornat a les fonts i hem vist que tot això ja s’havia previst.En concret, les aparicions de la Mare de Déu en els últims segles havien parlat d’este temps on els capellans i els bisbes es corromprien.

Per exemple, missatge de la Verge en Akita (Japó) en 1973

«El trabajo del demonio se infiltrará aun dentro de la Iglesia en tal forma que uno verá cardenales oponiéndose a otros cardenales, obispos en contra de obispos. Los sacerdotes que me veneren serán ridiculizados y opuestos por otros sacerdotes. Las iglesias y los altares serán saqueados. La Iglesia estará llena de aquellos que aceptan compromisos y el demonio pondrá presión sobre muchos sacerdotes y almas consagradas para que dejen el servicio del Señor.»

La Virgen del Buen Suceso en Lima (Perú) va fer a finals del segle XVI i principis del segle XVII (fa quatre segles) unes profecies precises:

El diablo tratará de perseguir a los ministros del Señor en todo lo posible, el hará el trabajo con cruel y sutil astucia, para desviarlos del espíritu de su vocación y corromper a muchos de ellos. Estos sacerdotes depravados, que escandalizarán al pueblo cristiano, traerán el odio de los malos católicos y de los enemigos de la Iglesia Católica Romana y la caída de todos los sacerdotes de la Iglesia Apostólica…”

“Además, en estos tiempos infelices, habrá un lujo desenfrenado, que atrapará al resto en el pecado y conquistará innumerables almas frívolas, que se perderán. La inocencia casi ya no se encontrará en los niños, ni la modestia en las mujeres. En este supremo momento de necesidad de la Iglesia, el que debe hablar se callará”.

I hi ha més coses però no us avorrisc més. Com veieu, tot això que es va profetitzar fa quatre segles, ho estem veient en el nostre temps. I hi ha més profecies marianes (Fàtima, Medjugorge i altres) sobre esta corrupció de l’Església i també hi ha textos en el Nou Testament sobre un temps de tribulació que haurà de passar l’Església.

Totes les profecies coincideixen que este serà un temps terrible però que passarà,  que com va dir Jesús  «Yo también te digo que tú eres Pedro, y sobre esta roca edificaré mi iglesia; y los poderes del infierno no prevalecerán contra ella.»
(contra la iglesia) Mateu 16:18

Jo haguera preferit no parlar-vos de totes estes coses i he callat durant anys, però ja que el podrit no es pot amagar és millor que tingueu un panorama complet. Es millor que tindre només mitges veritats que els poders manipulen per enganyar-nos

» Please understand, I am not doing so out of a malicious spirit. I do not wish to offend you or embitter you. Nor do I wish to make you my enemy. »

I understand that. You are right that my text was also harsh. It’s not that you have touched a nerve (although this topic is something that I have thought through). It’s that English is not my native tongue and sometimes I don’t find any better way to convey an idea forcefully without being a bit harsh. But you are not my enemy (we are at the same side of the red line) and I am not angry and bitter with you. Please read the following with this assumption.

«Let me ask you this, do you think His truth would have resonated as deeply as it has across time if He had not assumed any risk, if He had not challenged the authorities of His day, if He had not been willing to sacrifice himself for our sake?. No offence, but this risk/reward approach you present reeks of leftist materialist thinking. You have basically admitted that you value material possessions and physical comfort more than spiritual values. If this reflects your philosophy of life, peace be with you […]»

This is binary thinking and a fallacy. Even Jesus had to eat and sleep. This means that He stopped time to time from his praying and preaching to eat and to rest. This was time that was lost for spiritual endeavors. Does this mean that He valued food more than spiritual values because He didn’t starve to death while praying and reading the Scriptures? No, because it was better to Jesus to eat to fulfill His mission. By the way, why don’t you stop feeding your family and retire to a Hungarian monastery? You reek of materialist thinking. God will provide for your family, won’t He? Saint Paul (1 Timothy 5:8) was also reeking of materialistic thinking, right?

In addition, when Jesus is persecuted by the Pharisees, He escaped, because His hour has not arrived (I have found John 10:39 but there are other quotes). Jesus escapes multiple times from the Pharisees.

Jesus, as any of their followers, when He took an action, he evaluated what were the pros and cons of any situation IN THE SPIRITUAL REALM. He escaped the Pharisees because facing the Pharisees and being killed before His time had arrived would mean that He was not able to fulfill His Mission. It was better being called «a coward» (it is likely that some of the Jews called them that) than to die in a «Look how holly I am» show without fulfilling His mission.

My mission in the Earth is to live a Christian life, to feed my children and my wife, to educate my children in Christ and away from the toxic culture, to awaken my fathers and family so they arrive to Christ (I have made significant progresses in the last 5 years). I am not the Son of Man so my mission is not to die on the cross. If I reveal my identity and lose my job, let’s examine the pros and cons IN THE SPIRITUAL REALM. Pros: none. Cons: my mission will suffer.

I am not the first Christian that thinks of self-preservation. Why the first Christians met in catacombs instead of going straight to the lions? Why the Chinese Christian hide right now and the Christian were hidden in Communist Russia? Why Christian people (including Saint Paul) take precautions when they go on a journey? If their faith was strong, they should trust God. Your radicalism is unwarranted.

«But here’s the thing, you chose to put yourself and your family in a position where you are essentially allowing yourself to be controlled, confined, and contained.»

This position is called «living in the West». You cannot speak freely in the West. Not in your work, not in your private life. If I said what I think about some sensitive topics, not even my immediate family will want to have anything with me. I started speaking some common sense in the family Whatsapp group (not what I really think as a Christian but something very soft and only 5% of what I really think). My cousins started leaving the group because they were offended and I ended up alone. What goal did I achieve with that? Were my cousins converted?

You tell that I chose to put myself in this position but I am not sure about that. I was born in the West. 20 years ago, I escaped to Latin America (which was more religious and not infected with the politically correct virus back then) only to see how the politically correct virus followed me. Maybe Hungary is safe now, at least while Orban resists. But this will not last and you will have to protect your family. Then you will remember me. Making an «I am holier than thou» show on the Internet against somebody you don’t know is easy and cheap. When your family is at risk, we will see if your actions meet your words.

«You have let the world dominate you. So why bother sharing anything at all on the net?»

Well, you can say that to all the Christian people that live in countries that forbid the Gospel. For example, Christian people living in Muslim countries. They have let the world dominate them. Why bother sharing anything at all (on the Internet or in real life)?

«and whether you realize it or not, you are taking risks by keeping your name concealed»

My risk is not keeping my name concealed. It is about speaking the truth. Even if I conceal my name, I could be tracked by several methods (I am an IT guy so I am very aware about that). Then why do I conceal my name? Why do you have a door in your house if the door can be broken? Because the door provides a basic level of protection, which works for most situations. This is why you close the door before going to sleep instead of leaving it open, because the door works most of the time. Of course, if somebody wanted to identify me, he could. But this would take significant effort and it is unlikely to be done for a small fish like me. But if I put my real name on the Internet, I will have problems in my personal and professional life tomorrow with 100% of probability.

«And by the way – I certainly don’t consider you insignificant. You are more significant than you realize.»

I really don’t care, Francis. My delusions of grandeur (when I wanted to be somebody important and significant) are way far in the past. God was merciful with me and made me suffer a lot so I could give up my stupid pride. One of the best things He did for me. After mountains of suffering, I only want to be significant for my family and to try to serve God as His humble servant. I am nobody (do you remember my nick?). Being nobody is freeing, because you don’t have to be all day long convincing yourself that you are better than the rest, holier than the rest, more significant than the rest. Not only is this the sin of pride but, in addition, this is a mental energy that I don’t have any more after the diseases and the age. I am only a sinner and I only hope for God’s mercy.

«Look, everything you or I choose to do or not do has consequences. I am taking risks by revealing my name, and whether you realize it or not, you are taking risks by keeping your name concealed. I know I am not safe – you seem to be under the illusion that you are.

That is the difference between us.»

Yes, you are more aware than me and holier than me and braver than me and more spiritual than me and you don’t reek of materialist thinking. You know how I and my family should live our life better than we do. You are wiser than me.

Since you are wise, you know what is the correct spiritual position about being anonymous. In this, you are better than the Bible and better than all the Church Fathers and all the saints of the past, that have said nothing about this topic. In fact, anonymity has existed forever and it seems possible that the synoptic Gospels hide the names of some people to protect them from the authorities. (Go to https://vridar.org/2007/02/15/bauckhams-jesus-and-the-eyewitnesses-chapter-8/ and scroll down to «Protective Anonymity»). If this is true, you will be more spiritual than the authors of the Gospels. Good for you!

Leaving irony apart, I don’t know you. You can be better than me or worse than me. I don’t have any information. Neither do you about me. So, lacking any other information, I will trust your words and establish that you are better than me.

So what? I don’t want to be better than you. I don’t want to be better than anybody. But, even if I wanted to be better than other people, I wouldn’t care about a guy like you, who I don’t know . You are only a name on the screen. You mean nothing to me (and I hope I mean nothing to you). I don’t want to impress you and I don’t care about your opinion (and I hope you do the same). It’s fun to explore topics, to order my thoughts and practice my English, but that’s all. Now that we have established that you are much better than me, we can keep on discussing the topic of anonymity without making it personal for you or for me.

This is the thing I find wearisome when I talk to American men on the Internet. Most of the time, they have this attitude of «Look at me! I am the mega man and you are a bunch of losers! Listen what you should do to stop being losers. Be more like me!». Besides the sin of pride, this should be a cultural thing because it does not exist in European men and Latin American men (which I know well). It’s like American men are taught that they should be the best, otherwise they have to be ashamed. And they have internalized this attitude so completely that they do it even with strangers on the Internet. But we are 7 billion people and only one can be the best. There is no shame in not being the best. God made the best, the middle and the worst. And even if you are the best, it is silly trying to AMOG unknown people on the Internet.

AND, AFTER ANSWERING YOUR COMMENTS (PLAYING DEFENSE, SO TO SPEAK), LET ME PLAY OFFENSE. I ONLY WANT TO ASK YOU A QUESTION: «WHAT SPIRITUAL ADVANTAGE WILL I ACHIEVE BY PUTTING MY NAME ON THE INTERNET INSTEAD OF BEING ANONYMOUS?» You speak a lot, you beat around the bush. You commit multiple fallacies and judge my behavior through and through. But you never give a good reason, maybe because I have not asked clearly. So I ask you clearly so you can answer. You seem very sure that putting your name on the Internet is very important in the spiritual realm. Why?

Exemple: com es gestionava la manutenció familiar en la societat cristiana tradicional

Hui estava sentit a Carmen Tomás. Doncs bé, Carmen Tomàs deia molt agitada que cap dona era responsable d’un avortament perquè el que passava és que una pobra dona es trobava desesperada perquè el pare del xiquet no responia i la pobre dona NO TENIA MÉS REMEI que avortar al xiquet.

I jo vaig pensar: «Però és que nosaltres teníem una solució per això. Pel fet que els pares dels fills tingueren l’obligació de mantindre econòmicament als fills»

Per començar el pare casat tenia (com ara) l’obligació legal de mantindre als fills.  Per tant, el problema de que el pare mantinguera als seus fills, es reduia a que no hi haguera fills fora del matrimoni.

A la seua vegada, este últim problema es redueix a dos problemes més:

• A. Evitar que es tinguen fills abans del primer matrimoni.
• B. Evitar que s’abandone el primer matrimoni amb fills.
• C. Evitar que hi haja parelles després del primer matrimoni (per tal que els recursos no es repartisquen entre massa nombre de fills).

Els problemes B i C es resolien amb una barreja de llei (el divorci i els segons matrimonis estaven prohibits) i de pressió social (una dona que es juntava amb un home casat era una fulana i ella i l’home eren uns apestats socials).

(Obviament cap problema humà es resol al 100%, però si el resols al 99% et pots sentir més que satisfet).

Els problema A es resolia no de manera legal sinó amb una combinació de consciència individual i pressió social. Concretament, el problema A es reduia a dos subproblemes:

• A1. Intentar evitar que els joves tingueres relacions sexuals.
• A2. Evitar que, si les tenien i la xica quedava embarassada, el fill nasquera fora del matrimoni.

El problema A1 es resolia ensenyant als joves que tindre relacions sexuals fora del matrimoni era un gran pecat (consciència) i pels esforços de la societat per evitar eixes relacions sexuals (pressió social). Estos esforços eren de dos tipus:

• S’intentava evitar situaciones en que un xic jove i una xica jove estigueren sols La tia T festejava amb el tio E davant dels iaios.
• Si se sabia que una parella havia tingut relacions sexuals, es considerava que ell era un inmoral i ella era una fulana i quedaven marginats de la societat.

Però tot el que és humà falla i això fallava alguna vegada. En eixos casos, la xica quedava embarassada i teníem el problema A2. Això se resolia amb l’anomenat «matrimoni de penalti»: qui embarassava a una xica estava forçat a casar-se amb ella. De nou això es justificava amb una combinació de consciència i pressió social.

• Consciència: Als xics joves, se’ls ensenyava que no casar-se amb una xica embarassada estava malament. Estava malament abandonar a la xica perquè fora una apestada i al xiquet perquè es criara sol. Tot això es basava en l’opinió (hui considerada antiquada) que un xiquet o xiqueta necessita un pare.
• Pressió social: La familia de la xica, la familia del xic i, en general, tots els coneguts pressionaven al xic perquè complira amb el seu deure i es casara amb la xica.

Amb això A2 (que era l’únic problema que ens quedava) es resolia. Com es veu, la intervenció de l’Estat era mínima: quasi tot es resolia per consciència i pressió social, de forma orgànica i a escala humana. I de forma molt efectiva. Quan jo era xiquet, la societat estava feta per famílies: no hi havia ni divorcis ni mares solteres.

Esta era la forma tradicional de gestionar el sexe per canalitzar l’immensa energia que el sexe té per formar famílies i, per tant, beneficiar a la societat. El preu a pagar per l’estabilitat social i una major felicitat i pau, era que la gent atractiva no podia follar tot el que volia (en canvi, la gent poc atractiva ho tenia millor que ara).

A més, els conflictes es gestionaven de forma humana i l’Estat era reduït, deixant que els impostos foren baixos i que la gent no tinguera tota la vida ordenada per l’Estat.

Exemple: com es gestiona la manutenció familiar en la societat moderna

Això va acabar amb la revolució sexual dels 80 (els 60 a Europa). De sobte, la nova religió (de l’egoisme) venia amb noves idees:

• I. El sexe és bo i cal fer-ho sense cap regulació, només atenent als teus propis desitjos.
• II. La consciència és relativa de cadascú. No hi ha una moral absoluta. Cadascú és jutge de la seua vida (i sent jutge i part sempre el veredicte és «innocent»). Això elimina la consciència com a eina de regulació social.
• III. Cadascú és lliure de viure la seua vida. «A quien le importa lo que yo haga, a quien le importa lo que yo diga». Això elimina la pressió social com a eina de regulació social.

Això va portar uns canvis que es van anar implementant gradualment, per la inèrcia de les costums anteriors. De fet, encara estan implementant-se perquè queda molta inèrcia de les costums anteriors i, per tant, s’accentuaran en el futur.

El número I va produir molts conflictes que abans no existien: mares solteres, fills sense pare, dones que l’home les deixa per una altra més jove. Un munt de famílies desestructurades, més pobresa del necessari. En general, menys estabilitat, felicitat i pau en la vida privada.

Molts d’eixos conflictes nous són inevitables segons la nova religió de l’egoisme (encara que eren perfectament inexistents en el passat). Per exemple, si el meu cosí D li deixa la dona per anar-se’n amb un altre, ell no pot fer res i la societat tampoc pot fer res, perquè se suposa que és el dret de la dona a fer això. Hi ha més infelicitat que en l’antic sistema.

Per als altres conflictes que es consideren evitables, ja no es pot usar la consciència (per II) i la pressió social (per III) perquè han quedat eliminades. Només els incentius (és a dir, la llei, l’Estat) es pot utilitzar.

Així que l’Estat s’expandeix i s’expandeix per intentar cobrir de mala manera, allò que la consciència i la pressió social cobrien molt millor. I allí entren les lleis que diuen com has de comportar-te amb la teua parella, els jutges, la propaganda estatal, els treballadors socials.

Un sistema totalitari que no et deixa respirar i que és menys efectiu que el sistema anterior perquè tu pots saltar-te les lleis, però és més difícil escapar de la pressió de la família i els veins i encara més difícil escapar de la teua conciència. La llei no està feta per manegar la majoria dels conflictes humans sinó per ser el últim mecanisme d’emergència per als problemes més grossos i evidents.

En resum, l’Estat agafa cada vegada més control sobre les nostres vides. En part, perquè les mesures de la religió de l’egoisme impulsades per l’Estat produeixen més conflictes per anar en contra de la moral natural (hi ha més anarquia). En part, perquè els conflictes no poden solucionar-se amb la consciència i la pressió social, per tant, l’Estat intenta cobrir els que pot cobrir augmentant el poder sobre les nostres vides (hi ha més tirania). Així acabem amb una societat que és, al mateix temps, més caòtica (anarquia) i més totalitària (tirania) que les societats tradicionals. Es l’anarcotirania.

«The secular/leftist/progressive types not only happily affix their names to every ridiculous and evil idea they generate, but are willing to go out in public and advocate vociferously for it.»

They know that they don’t risk anything. At worst, their craziness will be ignored. At best, they will be celebrated as «truth speaking to power» and they can even be considered for jobs. Normally, they will virtue-signal so they will increase their status in their social circle (other leftist people).

The Left is our official religion. In the Middle Ages, why were Christian people able to show their opinions in public while Jews and heretics had to hide? For the same reason we hide and leftist people are open. They don’t risk anything and we risk everything. Read Vox Day’s books «SJW always lie» and «SJW always double down».

I work for an international organization and there are a lot of politically incorrect comments of mine on the Internet. If I make myself known, I will lose my job and my family will struggle. Will this accomplish anything? Will the people see the injustice and rebel against our masters when they see my life ruined? Please, don’t make me laugh. Nobody knows me and, even if they knew me, they would think I am a monster (racist, sexist, etc) and that I deserve what I have got. So what is the point of revealing my identity?

In your text, you don’t give any good reason to do that. You say that we are cowards but we are middle-aged men and we are way past the point that other people can make us take meaningless self-destructive actions, only because they tell us «chicken», like Marty McFly in «Back to the Future».

I really don’t see any advantage in signing my comments as Mr. So WhoNobodyKnows instead of ***. And you don’t provide any advantage instead of some trite expressions like «coward», «slave, «spineless» or «nor standing by their words» (an expression that does not mean anything but sounds great).

I chose my nick very carefully many years ago. It comes from the Odyssey but I wanted to mean that my ideas had to be considered according to their merit and not according to my person. In the Internet, as in life, we attack the person when we dislike his ideas. Confucius said. «When a wise man points at the moon, an idiot looks at his finger.».

But even Hitler can say that the sky is blue. If my ideas are true, they have to be recognized not because they are mine but because they are true. If my ideas are false, they have to be trashed (and I will be happy about that). To determine that, the important thing is the intellectual discussion and not the ad hominem attacks. The truth is the important thing. I am only an insignificant human in a world with 7 billion like me. And even if I was the worst person in the world, if I said the truth, it would still be the truth.

If you don’t understand that and think that making a macho show will give more truth and authority to my words, you don’t understand the world we live in.

L’humà és un compost de biologia (allò que està programat en el gens, en el ADN) i cultura (allò que tenim en el cervell). Tenim la pell blanca per biologia (per l’herència biològica, que els pares ens han transmés a través dels gens) i parlem valencià per cultura (l’herència cultural, que els pares ens han transmés a través d’ensenyar-nos). La biologia és universal per a totes les societats humanes però la cultura és diferent per a cada societat. A tots els humans els agrada menjar però només als espanyols els agrada Chiquito de la Calzada.

La biologia evoluciona molt lentament, mentre que la cultura evoluciona molt ràpidament. El psicòleg David P. Barash ha comparat a l’home amb un animal que té una llebre en el seu cap (la cultura) i una tortuga en els seus peus (la biologia).

Durant més del 90% de la història humana (i probablement més del 95%), els humans han viscut en grups familiars xicotets (clans) que es dedicaven a caçar i a recollir fruits (per això, s’anomenen «caçadors-recol·lectors»). Quan acabaven tota la caça i els fruits silvestres d’un lloc es desplaçaven a un altre lloc. Per tant eren nòmades.

A partir de fa uns mil·lenis, els humans van deixar eixe estil de vida. En comptes d’obtindre el seu menjar de la caça i recollida, van obtindre-la de l’agricultura i la ramaderia. Això significava que els humans havien de fer-se sedentaris per estar prop dels camps. Com l’agricultura podia mantindre més persones que l’estil de vida nòmada, les societats agrícoles van anar creixent en número de persones. Cada avanç tecnològic permetia millorar l’eficiència de l’agricultura i permetia mantindre a més gent. Així vam acabar amb set mil milions de persones.

El canvi de clans nòmades caçadors-recolectors (paleolític) a comunitats agrícoles sedentàries (neolític) és el fet més important de la història humana. Se li ha donat el nom de «revolució neolítica» i va començar fa uns 10 mil anys en Orient Mitjà. Hi ha zones d’Amèrica que no van patir esta revolució fa fins 500 anys, amb l’arribada dels europeus. En els nostres temps, la revolució està arribant al seu final, quan els últims caçadors-recol·lectors que quedaven (els khoisan del desert de Kalahari en Àfrica del Sud) estan fent-se sedentaris.

Este canvi ha sigut positiu (si un caçador-recol·lector vinguera a la nostra societat creuria que ha mort i ha anat al cel), però ha produït un desfase entre la biologia i la cultura. 10 mil anys són un instant en temps evolutiu, així que la biologia no ha variat des que érem caçadors-recol·lectors. De fet, durant més del 90% de la història humana, l’evolució ens havia programat per a l’estil de vida caçador-recol·lector i el nostre cos i la nostra ment estan adaptats a eixe estil de vida.

Però la cultura ha variat radicalment des dels nostres temps nòmades i continua variant a una velocitat impressionant (per exemple, la Internet ha canviat el nostre entorn de forma significativa). Això fa que l’home siga un animal obsolet des del punt de vista biològic. Dins de cada intel·lectual, estan els impulsos i els instints d’un cavernícola. Per usar la metàfora de David P Barash, estem desgarrats entre la llebre del cap (que no para de córrer) i la tortuga (que va tan espai que pareix  immòbil)

Este desfase entre biologia i cultura és el causant de la immensa majoria dels problemes que té qualsevol societat després de la revolució neolítica (per no dir «de tots els problemes»). Gestionar este desfase és l’objectiu número 1 de qualsevol societat humana (per no dir «l’únic objectiu»)

Si la persona fora només biologia, estaríem inadaptats al nostre entorn i moriríem (en realitat, mai no haguérem creat un entorn al qual no estiguérem adaptats i seguiríem vivint com a nòmades). Però la persona és biologia i cultura. S’han creat adaptacions culturals que ens permeten viure en societats que estan molt allunyades de la nostra biologia.

Este és un text que parla de tres adaptacions culturals molt importants que s’usen per a lluitar contra l’egoisme.

La naturalesa humana (programada per temps paleolítics) fa que cada persona només es preocupe d’ell i dels seus (família, amics). Com deia Adam Smith: «una persona no dormiria en tota la nit pensant que el sendemà li tallarien el dit gros del peu però dormiria profundament si sapiera que milions de xinesos van a ser decapitats el sendemà». Això és un residu del nostre passat evolutiu, en que vivíem en clans nòmades de caçadors-recol·lectors.

És en este sentit, que parlar d'»egoisme» o de «religió de l’egoisme» és només una abreviació, perquè l’ésser humà no és completament egoista, sinó que sol ser altruista amb la família i amics (amb el seu clan). Això està programat biològicament  i, per tant, és universal, llevat de casos patològics. Stalin va matar a deu milions de persones però era un bon marit i pare. La película «La caiguda»  va causar un gran escàndol perquè mostrava a Hitler com un ésser humà que tractava bé a les secretàries. Però la veritat és que Hitler tractava bé a les secretàries i era capaç d’estimar als seus. La qual cosa no vol dir que no haja sigut un dels majors criminals de la història. Per tant, quan parle de l’egoisme, no vull dir «voler tot per a mi» sinó «voler tot per a mi i els meus». Quan vull destacar este aspecte, usaré l’expressió «egoisme clànic» («vull tot per a mi i el meu clan»).

Encara que estem programats per a viure en clans, ara vivim en societats. Som un animal de manada que viu en societats paregudes a les de les formigues. Estem inadaptats biològicament al nostre entorn. Per tant, si seguim els nostres instints biològics (egoisme clànic), cada persona agarraria tot per a ell i els seus i no deixaria res per als altres. La societat degeneraria en una lluita de tots contra tots, en l’anarquia, el caos i/o la tirania.

Este problema no existia en el paleolític, perquè les persones no coneixien a ningú fora del seu clan, així que l’egoisme clànic produïa comunitats que funcionaven bé. (De fet això és una simplificació, però no entrarem en detalls per ara).

Si l’home fora només biologia (com els altres animals), el problema seria insoluble. Mai no haguérem desenvolupat una societat neolítica. Però l’home és biologia i cultura i, si no pot adaptar-se biològicament al seu entorn, sempre pot desenvolupar adaptacions culturals.

Per evitar el problema del caos que produeix l’egoisme clànic en societats neolítiques, s’han creat adaptacions culturals. Entre elles, els mecanismes de regulació social que intenten que les persones es comporten de forma adequada per al bon funcionament de la societat (és a dir, es comporten de forma adequada amb els estranys, encara que això vaja en contra del seu egoisme clànic).

Estos mecanismes són només tres en totes les societats del món i de la història:

• La consciència: ensenya a l’individu el que està bé i el que està malament. De forma que l’individu vulga fer coses bones (per exemple, ajudar al veí) i se senta culpable si fa coses roïnes.
• La pressió social: ensenya a l’individu quins comportaments fan que els seus pròxims (família, veïns, amics i coneguts) el consideren bé. De vegades se li anomena «l’honor».
• Els incentius: ensenya a l’individu quins comportaments li poden portar bones o males conseqüències. Així, per exemple, l’Estat pot desgravar els donatius a organitzacions caritatives o pot posar a la presó a qui roba. Així l’individu té bons comportaments només per què segueix el seu propi egoisme clànic. La part més important dels incentius en una societat moderna és la llei que té tot un aparell per fer-la complir (jutges, policies, presons, funcionari). Al ciutadà li anirà malament si no segueix la llei i li anirà bé si segueix la llei.

Estos mecanismes de regulació social es basen en instints biològics de la naturalesa humana (la qual cosa és lògica perquè, si no, no funcionarien):

• La consciència es basa en l’empatia (que fomenta les accions positives cap als altres) i en el sentiment de culpa (que evita les accions negatives).
• La pressió social es basa en el sentiment d’aprovació i acceptació social (per a les accions positives) i el sentiment de vergonya (que evita les accions negatives). Estos dos sentiments poden agrupar-se sota el nom de «sentiments d’estatus».
• Els incentius es basen en l’egoisme clànic  que fa l’home per aconseguir la millor situació posible en la vida per a ell i els seus.

(És paradoxal que l’egoisme clànic puga usar-se contra ell mateix. Seguint el meu egoisme puc desitjar matar a algú per quedar-me amb la seua casa, però si hi ha una llei contra això, el meu egoisme m’impedirà matar-lo perquè sé que puc anar a la presó)

Tots estos instints que apareixen en negreta són residus del nostre passat i ens ajudaven a viure en clans, però poden estendre’s (de forma imperfecta) a les societats mediant adaptacions culturals (consciència, pressió social i incentius) per aconseguir que les societats funcionen bé.

Estos mecanismes de regulació són de diferent efectivitat. El més efectiu és la consciència si està ben implantada. Pots amagar-te de la llei i del veí però no de la teua pròpia consciència. I la pressió social és més efectiva de la llei, perquè no tens un policia vigilant-te tot el dia, però els veïns i la família sempre t’observen tot el dia.

Tota societat té una mescla d’estos tres mecanismes, però varien les proporcions. La societat cristiana tradicional era una societat que prioritzava la consciència. Les altres societats tradicionals (Islam, societats asiàtiques i africanes) prioritzaven la pressió social. El fet que la societat cristiana haja sigut més exitosa es deu, en part, a que la consciència és més efectiva que la pressió social (vore més amunt).

La societat moderna ha tingut com a objectiu màxim eliminar la consciència i la pressió social, que s’han considerat impediments per a la llibertat, eixe Déu modern, que no és res més que un altre nom per a l’egoisme clànic. I per tant, prioritza els incentius, és a dir, la llei.

Nos creemos superiores y el orgullo será nuestra perdición, como en la historia de Ícaro.

Yo llevo 20 años viviendo fuera de España y me he adaptado a la sociedad que me acogió (en vez de esperar que ellos se adapten a mí). En general, esto es especialmente intenso en países musulmanes. Si vas a Arabia Saudita, no podrás tener una Biblia en tu casa y si eres mujer, te tendrás que poner velo.

Entonces, ¿por qué no es así con los musulmanes que vienen aquí? Porque ellos conocen nuestras tonterías. Cuando a un occidental le dicen «libertad» o «igualdad», el cerebro se le vuelve plastilina y se pone a repetir como un tonto «libertá», «igualdá». Entonces el musulmán dice «¿por  qué una mujer no puede ponerse un velo si quiere? eso es libertad ¿no lo hacen las monjas? eso es igualdad». Pues porque las monjas son nuestras costumbres, id*ota y el burka es algo extranjero y los extranjeros deben adaptarse a nosotros y no al revés. Pero al occidental le dicen «libertad» o «igualdad» y ya pierde todo sentido común.

Tariq Ramadan era un experto en esa manipulación. Le decía a los occidentales: «Vosotros sois nuestros maestros. Nos tenéis que enseñar libertad e igualdad». Y nosotros: «Somos la sociedad con más libertad e igualdad del mundo. Somos el futuro». Pero no es verdad. El futuro es el Islam. Los musulmanes tienen más hijos que nosotros y nosotros les damos todas las facilidades para que nos invadan. En nombre de la igualdad, se llevan todas las ayudas sociales españolas (ves a Marruecos y pide que te den ayudas antes que los marroquíes) y nos adaptamos a su religión. Nos invaden y nos sustituirán. En cien años España será musulmana. Pero nosotros seguimos con nuestro orgullo estúpido que nos lleva al suicidio «Zomoz loz de maz libertá e igualdá. Mira qué avanzado que zomo».

La nostra societat està madura en la idea bàsica que un funcionari pot decidir sobre les seues vides.

S’agafa sempre els casos més extrems en què una persona fa el mal a una altra i s’utilitzen per donar el poder als funcionaris i a l’Estat, que teòricament sempre fa el bé.

Hi ha milions de parelles en Espanya i només un grapat de morts per violència de gènere. Això s’agafa com argument perquè l’Estat es fique en mig de totes les parelles i en mig de totes les escoles.

Ara si un funcionari o un legislador té una idea errònia de com deuen funcionar les parelles, les pot posar a totes les parelles d’Espanya. Això és un mal més gran que el grapat de casos de violència de gènere

Però en la idea popular, l’individu sempre està a punt de cometre una maldat i l’Estat sempre fa el bé. Encara que l’Estat està composat per individus

Així que l’Estat agafa cada vegada més control sobre les nostres vides. En part, perquè les mesures de la religió de l’egoisme impulsades per l’Estat destrossen la societat i això fa que la gent es tire cada vegada més en braços de l’Estat

Per exemple, el divorci, el feminisme i la immigració creen molts conflictes conjugals i familiars. La pèrdua de la religió, de la pressió social fa que els conflictes no es puguen resoldre a escala humana. Per tant, l’Estat es fica per mig de totes les relacions, augmentant el seu poder