Mes: febrero 2019

Al final, l’Estat regularia la reproducció de les famílies i decidiria qui es pot reproduir o no.  Obviament, nosaltres no ho vorem, però es planten les bases. Este és un objectiu al qual es pot arribar per moltíssims camins

Per exemple, es pot arribar pel tema de la sobrepoblació i de l’ecologisme
o pel descens demogràfic o per la decadència del matrimoni i de la parella o per la protecció de la dona.

Les dones, sobretot a Estats Units, demanden per violació a homes amb els quals han tingut relacions sexuals i es penedeixen.

Si tu eres una dona i has tingut sexe amb un xic i et penedeixes i et sents estafada pots reflexionar, assumir que has comés un error i rectificar. Però la població narcissista que crea la religió de l’egoisme sempre busca les culpes fora.

Si tu sents que ha sigut un error i que la culpa és d’un altre, com pots justificar este sentiment? Recorda que només hi ha tres pecats: opressió, discriminació i ser retrògrad. Els dos últims no es poden aplicar a esta situació.

Només l’opressió queda. Has de convéncer-te a tu mateixa de que l’home t’ha llevat la llibertat i per això tu has tingut sexe. Això es diu violació, que és una variant d’opressió

Així que hi ha una epidèmia de denúncies per violació en Estats Units on la dona justifica que l’home l’havia oprimit per portar-la al llit, que ella no volia. I la cosa va a més. El matxaqueo és constant

El següent pas serà considerar que una dona no pot donar mai consentiment a tindre relacions sexuals perquè sempre podria dir que «sí» coaccionada per l’home.

Per tant, és millor que l’Estat s’asegure que les relacions sexuals són lliurement consentides. Com? Es difícil de dir-ho, però pense que el mode a posteriori s’usaria pel sexe casual, al qual les dones no voldran renunciar. Una demanda i prou.

Però per parelles estables, treballadors socials els visitaran, els entrevistaran i donaran el seu veredicte de si la dona dona un «enthusiastic consent» o no. Això serà previ a l’estabilitat de la parella: matrimoni, parella de fet, demanar subvencions o viure junts.

Ací veus com es podria arribar al control de la reproducció pel tema de la protecció de la dona. Una vegada es prenga esta política, és fàcilment extensible a la concepció.

Perquè ja el matrimoni no et dona dret al sexe, com en anteriors èpoques. Cada encontre sexual deu ser consentit plenament. Per això existeix el «marriage rape» (violació marital) que, per als nostres avantpassats, seria com dir «un cercle quadrat».

Per tant, una dona podria concebre un xiquet contra la seua voluntat, coaccionada pel seu home masclista.  Millor que l’Estat s’assegure a priori que tot està bé.

Una vegada que l’Estat decideix la reproducció, pot introduir nous criteris que no siguen només la protecció a la dona.  Per exemple, la diversitat. Com la majoria és blanca, cal treballar per la igualtat donant menys permisos de concepció als blancs.

Obviament tot això són hipòtesis, però és només un experiment mental de com podria passar. Però podria passar de mil maneres diferents.

L’agència de protecció del xiquet noruega té poder per determinar si uns pares són bons pares i no. Si determina que no, se’ls lleva els xiquets als pares i es posa en un orfenat.

En Youtube hi ha un video. A uns els van llevar els xiquets per ser cristians. A uns altres perquè la mare havia sigut òrfena de xiqueta. D’ahí a decidir la concepció hi ha un pas

Com us havia dit, el desenvolupament ideològic modern es dona amb la purificació de la religió de l’egoisme.  Es tracta d’identificar una excepció sense principi als principis fundamentals de la religió (llibertat, igualtat, progrés), que són absurds.

Per exemple, el fet que els gais no es podien casar entre ells, la qual cosa va contra la llibertat i, potser, contra la igualtat. S’elimina l’excepció, fonamentant l’eliminació en la llibertat i igualtat.

Obviament, cal una campanya massiva de propaganda que pot durar dècades perquè la gent accepte coses tan absurdes. Si hagueres parlat del matrimonio gai a gent de fa 40 anys, s’haurien posat les mans al cap: «Això és absurd! Estan bojos!». La cosa era impensable, però rebutjar-la no es feia basant-se en arguments racionals derivats de la llibertat i igualtat, sinó per una espècie de repulsió instintiva a les estupideses que sol rebre el nom de «sentit comú» (i que, en este cas, funciona bé, mentre que la raó falla, per basar-se en presupostos absurds)

Amb l’eliminació de l’excepció sense principi, la religió de l’egoisme es fa més pura i, per tant, més absurda. Dona un pas a l’esquerra (cap a l’egoisme). Per això, el corriment al roig

Bé, el fet és que quan un comprén això, no pot deixar de preguntar-se: «Quines excepcions sense principis tenim ara que seran eliminades en el futur?»

Cal buscar coses que vagen contra els principis de la religió de l’egoisme, però que la gent no vulga ni plantejar-se perquè li pareix absurd i de bojos. Coses que vagen contra el sentit comú més elemental però que tinguen una justificació racional a partir de la llibertat i la igualtat.

No és fàcil trobar eixes excepcions, perquè són tan impensables que no ens passen ni pel cap. Pero bé, crec que hui he trobat una

Un hijo demanda a sus padres por haberlo concebido sin su consentimiento

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2019-02-06/hijo-demanda-padres-concebirlo-consentimiento_1807338/

Com sempre, els comentaris exhibeixen una reacció (sana) de «no cabe un tonto más en el planeta». Però no hi ha arguments racionals contra ella.

En canvi la justificació en la religió de l’egoisme és prou clara. No escollim nàixer: això va contra la llibertat. En la vida se pateix molt i eixe patiment no l’hem triat nosaltres.  Els pares decideixen per nosaltres que naixen, per motius egoistes de vegades (plaer, voler companyia). Això és pecat d’opressió.

(Parèntesis: El Déu de la religio de l’egoisme és el JO, però té tres fills: la llibertat, la igualtat i el progrés (que es contradiuen entre ells). Per tant, la religió de l’egoisme només té tres pecats: opressió (anar contra la llibertat), discriminació (anar contra la igualtat) i ser retrògrade (anar contra el progrés).

Per exemple, exemples de discriminació són el masclisme, homofòbia, islamofòbia, transfòbia, etc. Són el mateix pecat, però en diferents variants

Fi de parèntesis)

Seria difícil vore com una societat futura podria llevar esta excepció sense principi, perquè la idea és tan impensable per a nosaltres com el matrimoni gai era per als nostres avantpassats. Però es pot fer una hipòtesi, més per motius de descobrir como funciona la religió de l’egoisme.

Potser la cosa començaria amb persones reclamant als seus pares per haver-los concebut per les raons equivocades.

Gent que té grans ferides, que ha patit molt en la vida, desequilibrada però que rebutja la teràpia psicologia, la introspecció i la religió. Completament narcissistes prefereixen canviar la societat que canviar ells.

Esta gent s’organitzaria en algún moviment, diguem-los els Injustament Concebuts. Entre ells hi hauria gent de molt de poder i diners

Esta gent pressionaria amb campanyes. Els progres de la Universitat trobarien les noves víctimes per justificar la seua existència: hi haurien articles i congresos sobre l’Opressió en la Concepció. Els mitjans farien sèries on personatges completament angèlics han vist la seua vida destrossada perquè els cruels dels seus pares els han concebut per les raons equivocades.

Després de dècades de matxaqueo, la societat estaria madura. Es passarien lleis condemnant la concepció per raons equivocades. Hi hauria una epidèmia de fills denunciant als seus pares, la qual cosa justificaria que la llei era necessària («hi havia un gran problema social reprimit i la llei ha sigut necessària per poder gestionar-lo»)

Això tindria efectes molt positius segons la perspectiva progre: destruiria la família i augmentaria el poder de l’Estat

Tota esta conflictivitat faria que la gent no poguera confiar en la seua família i tinguera que dependre més de l’Estat. L’Estat determinaria quina concepció ha sigut adequada o no.

Podria començar fent-ho a posteriori (quan els fills demanden als seus pares, decidint si el juí té mèrit). Però acabaria fent-ho a priori (quan les parelles volen tindre un fill han de demanar un certificat previ de l’Estat com que la concepció es fa per motius correctes: més funcionaris, treballadors socials, etc).

Al final, l’Estat regularia la reproducció de les famílies i decidiria qui es pot reproduir o no.

Quan algú diguera alguna cosa en contra d’això, la gent li contestaria:

«Però no estaràs a favor que nasquen fills perquè visquen una vida de patiment, només perquè els seus pares han sigut uns irresponsables i els han condemnat al dolor de per vida. Eres un injustamenteconcebidofobo per pensar així, un monstre, una mala persona i només vols que la gent patisca sense motiu. Jo, pel contrari, pense que tots hem de cuidar perquè els xiquets nasquen pels motius correctes i tinguen la possibilitat d’una vida feliç i harmoniosa. Perquè jo sóc una persona molt tol·lerant i humanitària».

La guerra d’El Salvador va acabar en 1992 (jo arribe cinc anys després) i va enfrontar a la dreta (amb el seu partit ARENA) amb l’esquerra (amb el seu partit FMLN).  ARENA lluitava amb l’Exèrcit i el FMLN amb la guerrilla. De fet, el FMLN era la guerrilla.

A Nicaragua, la guerrilla comunista (que allí s’anomenava el FSLN) va aconseguir conquistar el país, però en El Salvador van estar a punt (en l’ofensiva final) però no ho van aconseguir. Van fer les paus i el FMLN es va integrar en la democràcia salvadorenya, sent un partit més

Durant molts anys va seguir manant ARENA (la dreta). La gent tenia por al FMLN per totes les destrosses que havia fet la guerrilla. Jo vaig treballar en l’Administració salvadorenya amb governs d’ARENA.

Al final, la gent es cansa perquè segueix la pobresa i veu corrupció a muntons i va votar el FMLN. El FMLN va arribar amb una gran il·lusió en 2009. Eren gent sense experiència i poc brillant. Entraven amb l’esquema seguent:

«El Salvador és pobre perquè els polítics (d’ARENA) només afavoreixen als rics i nosaltres afavorim al poble, així que, a partir d’ara, tot se solucionarà»

El més depriment és que s’ho creien. Jo estava sentit el discurs del president en la casa de la meua amiga Vanessa i li deia: «Este home s’està suicidant amb les seues pròpies paraules. El que està prometent és impossible i la gent li ho reclamarà»

Jo vaig començar a treballar com Director Nacional de Web governamentals en aquell temps, així que vaig vore el procés dins del govern.

De sobte, esta gent que va entrar (que, en general, eren prou inútils) se’n van adonar que les coses eren molts difícils. La gent es va anar desencantant de l’esquerra, que només va aguantar dos legislatures (penseu que era la primera vegada que manava en el país)

Van eixir un munt d’escàndols de corrupció. Tots els presidents d’El Salvador des de fa 20 anys estan processats i algú (com Mauricio Funes, el que feia el discurs de què us parlava) està fugit d’El Salvador i en búsqueda i captura.

La gent necessita una il·lusió. No pots dir-li que serà pobre per sempre. Així no aconsegueixes vots.

Este buit va ser ocupat per Nayib Bukele (el nou president). Ell va presentar-se d’alcalde i va fer algunes mesures positives. Més propaganda que una altra cosa (de fet Nayib és publicista de professió) però la gent en El Salvador està acostumada que els polítics no facen res, així que això el va fer popular.

Nayib era del partit FMLN però ell volia presentar-se per a president i els altres no volien. Al final, va crear el seu propi partit

Molta gent té molta por de Nayib. Diuen que serà un altre Maduro. Jo no he seguit molt el tema últimament. Però les eleccions van ser el diumenge i Nayib va guanyar amb una diferència molt gran.  No va caldre segona volta.

Així que tot el món estem a l’expectativa.  Com sempre, el poble té grans expectatives que seran defraudades. La gent més pobra creuen que Nayib els traurà de la pobresa.  Els altres tenim por que Nayib li done per portar al país per la via veneçolana.  Però caldrà vore.

A vore, en El Salvador, els rics estan dividit en dos grups:

Uns són els ligats al sector financer i a les empreses més grans. Solen ser de família de jueus italians (Cristiani, Baldochi), amb algú natiu i algú de família espanyola (Calleja, Poma, que és l’amo de la meua universitat).

Obviament són tots salvadorenys, però els rebesavis eran estrangers
Tots han estudiats en universitats americanes. I tots tenen ideologia neoliberal tipus «capitalisme salvatge». Són també algo orgullosos i separats del poble

El segon grup és el dels «turcos». Són palestins cristians que van arribar a El Salvador abans de la Primera Guerra Mundial.  En aquell temps Palestina era part de l’Imperi Otomà (Imperi turc) i, per tant, ells arribaven amb passaport turc. Per això se’ls van dir «els turcs», encara que eren palestins.

Estos van arribar com a comerciants i van anar enriquint-se amb el comerç fins a control·lar empreses com Simán (que és la versió salvadorenya del Corte Inglés), etc.

Estos tenen una visión més socialdemòcrata. Des del capitalisme amb inquietuds socials fins al comunisme estalinista. Per exemple, en la guerra, el líder de la guerrilla i del Partit Comunista era Schafik Handal, que era d’eixe grup de persones, que estan tots relacionats entre ells. Una altra és la meua amiga Evelyn Jacir de Lovo, que va ser exministra, jefa meua i que es va presentar pel partit de la dreta

Un d’estos «turcs» era Roberto Bukele, una persona molt especial: es diu que era molt corrupte i era un «peleonero». El seu fill es diu «Nayib Bukele» i és el nou president d’El Salvador.  Es un nom àrab, perquè ell és de família palestina

Es dona la circumstància que Roberto Bukele, el pare de Nayib, que havia sigut cristià tota la vida va decidir fa uns anys convertir-se a l’Islam.  Sent l’únic musulmà salvadoreny que jo he conegut en 20 anys. En 20 anys no he vist un vel islàmic en El Salvador, encara que em diuen que els musulmans ja estan penetrant Amèrica Latina. Això va crear rumors que Nayib és musulmà, la qual cosa ell ha negat varies vegades. I la gent feia acudits sobre que, després de les eleccions, el burka seria obligatori.

I knew the story about the Havel’s greengrocer but I didn’t know the part you have quoted. Something made a click on me while reading this part. I thought «this is completely what happens in an honor society», also known as «shame society». (https://en.wikipedia.org/wiki/Guilt-Shame-Fear_spectrum_of_cultures)

For example, in traditional Islamic societies, the honor killings work this way. It is not that fathers want to kill their promiscuous daughters (and, in fact, they don’t do it if their promiscuity does not become publicly known). It is that, if they don’t do it, they are dishonored, that is, suspicious of being as immoral as the daughter. Since the family is dishonorable, nobody want to marry the other daughters (because the man marrying one of these daughters will become dishonorable too and, hence, an outcast)

That is, dishonor is contagious and the only way not to be infected is to punish the dishonorable, even if one does not want to do that or does not believe that.

I guess that, unlike traditional Christian societies (which tend to be «guilt societies»), the post-Christian Western society is becoming a «honor society» («shame society»), such as Islam. Of course, the moral is the one defined by the clergy: in Islam, the clergy is the imams while in our society the clergy is the Cathedral (media, academia, politics, etc).

Social Prosecution

Imagineu que la nostra religió tinguera com a dogma que els xiquets són iguals en tot als adults.

Una conseqüència seria que no podries imposar als xiquets que menjaren res que ells no volgueren menjar. Els xiquets menjarien el que els donara la gana: sobretot, chuches i xocolata.  Amb el temps, un xiquet determinat entra en un estat de desnutrició tan gran que perilla la seua vida.

Llavors, els adults ens preocupem i diem: hem d’intervindre. Això és una catàstrofe sanitària.

Intentem raonar amb el xiquet perquè menge coses de profit. Potser el xiquet és raonable i menja algo d’allò que nosaltres volem per un cert temps abans de tornar a les chuches en uns dies. O potser no vol i hem de forçar-lo a menjar per la força

Això fa que la vida del xiquet no perille però és només una solució puntual. Una vegada la crisi ha passat, deixem que el xiquet seguisca menjant el que li done la gana. Així que la situació torna a passar i el xiquet torna a caure en perill. Les crisis es repeteixen cada cert temps.

Este model té dues desavantatges respecte al model tradicional en què els pares obliguen al xiquet a menjar el que vol

1) El xiquet passa en un estat permanent de desnutrició entre crisi i crisi
2) Dins de la crisi el xiquet tampoc menja tan bé com si fora obligat.
3) Els adults passen preocupats de forma periòdica i han d’invertir més recursos del que haurien d’invertir en una situació tradicional

I segurament us pregunteu què és el que vull dir amb això

Els xiquets = pobles amb poca intel·ligència, alta preferència temporal (viuen al dia) i poc control d’impulsos
Els adults = els altres països: Occident, Extrem Orient…

En Haití es veu este cicle de forma permanent. L’ONU deixa el país i ells comencen a matar-se entre ells. Muntons de pateres cap a Estats Units. Crisi humanitària. L’opinió pública mundial s’alarma. Intervenció militar d’Estats Units i posen a l’ONU una altra vegada. Es tranquil·litza el tema després d’anys i l’ONU deixa al país. Torna a començar el cicle. Wash, rinse, repeat.

Esta és una estratègia intermèdia entre dos estratègies

Estratègia 1: No involucrar-nos. Haití per als haitians. Si els agrada matar-se entre ells, tot poble té dret al seu esport preferit. També els espanyols tenim dret al fútbol. Patera que vaja a USA, patera que afonem abans que arribe

Estratègia 2: Involucrar-nos del tot. Colonialisme. Es crea un govern colonial en què Estats Units domina a Haití com Anglaterra dominava a Àfrica abans de la descolonització. Els negres a obeir ordres, que no se’ls pot deixar sols, perquè són un desastre i acaben creant un femer en què ells són els primers perjudicats.

L’estratègia 1 seria que el xiquet morira de fam. L’estratègia 2 seria que al xiquet se li obligue a menjar el que necessita.

El que tenim és l’estratègia de només intervindre en crisis humanitàries. Pensem que els haitians tenen dret a autogovernar-se així que no podem implementar el colonialisme. Però tampoc podem quedar-nos quiets mentre es massacra a la gent. Per tant fem una estratègia intermèdia que és un desastre, per als haitians i per a nosaltres.

Perquè el que fa l’ONU és només evitar que es maten entre ells, però no pot forçar-los a que governen bé. Un govern colonial faria les reformes que es necessiten però els haitians no volen fer-les, així que l’ONU no pot fer res.

Simplement, mantenim al xiquet en estat de profunda malnutrició sense deixar-lo que es mora.També nosaltres ens involucrem en problemes que no tenen solució i perdem energia en països que no són el nostre.

Som prou colonials per fer que els haitians no es maten entre ells però no prou colonials perquè el país millore.

Potser us penseu que només parle d’Haití. Però l’Orient Mitjà és el mateix.

Ahir en Intereconomia eixia un periodista parlant de 61 xiquets que han mort de fred en Síria perquè hi ha una catàstrofe humanitària i han arribat un munt de refugiats i el refugi no donava abast. I els pobres xiquets han quedat fora del refugi en una regió muntanyosa en l’hivern i han mort congelats.

I ell deia: «Quina notícia terrible i què injustos els mitjans espanyols per no reflectir eixa tragèdia». I jo pensava: Per què?

Nosaltres no tenim cap responsabilitat en la mort d’eixos xiquets. És molt trist, però no podem acabar amb el mal de tot el món.

I si ens involucrem ens desangrarem en guerres inútils, perquè esta gent ama matar-se entre ells i matar-nos a nosaltres. No deixarà de matar-se entre ells perquè nosaltres fem intervencions humanitàries.

L’única solució és que posàrem un govern colonial allí que impose la pau per la força, però això tampoc ho volem fer.

Així que vivim en un mal viure. No podem deixar d’involucrar-nos però tampoc podem involucrar-nos lo suficient perquè hi haja un canvi positiu. Com aquells que només mantenen al xiquet en vida però no fan que millore la seua situació.

Jesús va dir «Ama al prójimo como a ti mismo». «Prójimo» significa «próximo». En anglés diuen «Love your neighbour» («Ama a tu vecino»)

I encara que això és un d’estos objectius que mai s’alcancen és relativament modest: hem d’estimar a la família, als amics, als veïns, etc.  No se suposa que tenim que estimar al set mil milions de persones de la humanitat com nosaltres mateixos.

(Es parla de la paraula del bon samarità. Però el samarità es va topetar amb el jueu: no va ajudar a tots els jueus que hi havia en Judea. El jueu era próximo del samarità. I també el va deixar en una posada: no el va portar a casa)

Per això Sant Tomàs d’Aquino deia que la caritat és com cercles concèntrics. Els cercles són, d’interior a exterior:  Tu- La teua família – Els teus amics, veïns i coneguts – El teu poble – La teua nació – La humanitat.

La caritat és menys intensa conforme vas als cercles més grans. No pots fer caritat amb un xinés, com ho fas amb la teua família

Per això Sant Pau diu: «Pero si alguno no provee para los suyos, y especialmente para los de su casa, ha negado la fe y es peor que un incrédulo» 1 Timoteu 5,8

Primer als de casa, després «a los suyos» i als altres no ha de proveir. Són els cercles concèntrics.  La «traducción en lenguaje actual» diu: «Quien no cuida de sus parientes, y especialmente de su familia, no se porta como un cristiano; es más, tal persona es peor que quien nunca ha creído en Dios.»

El que tenim és que, de sobte, ens volen fer responsables de tots els mals del món com els haitians o els xiquets sirians congelats.  Però no tenim eixa responsabilitat, ni tenim els mitjans per solucionar eixos problemes

Espanya no pot solucionar tots els mals del món i, menys encara, quan l’única solució que funciona (el colonialisme) està prohibida.