«Si. Cal ajudar, pero al final cadascu sha dapanyar en la seua vida. Es igual per a les persones, les families i els pobles.»
El problema és que la gent no pot vore en la tele que una altra gent patisca, encara que ells s’ho hagen buscat. Així els irresponsables poden fer xantatge sobre els responsables. El mateix passa amb les famílies.
Al costat de la casa de M** i A** ha anat a viure un africà (posem per cas).
M** i A** han decidit tindre només dos fills, perquè ells pensen que és el que poden amb els seus diners. Així podran donar-los estudis, universitat, una bona vida, etc. L’africà ha decidit tindre 6 fills (taxa de natalitat mitjana d’alguns països africans) i no es preocupa pel futur.
Quan els xiquets africans estiguen morint de fam, tot el món li donarà llàstima. Les teles ho trauran com una gran injustícia, els veïns s’apiadaran (Dels 4 fills que M** i A** no han tingut perquè no tenien diners, ningú s’apiadarà perquè no existeixen)
Al final, el govern prendrà cartes en l’assumpte, així que li llevarà M** i A** diners (pels impostos) per mantindre als xiquets africans. M** i A** estaran pagant dos fills seus i un xiquet africà (simplificant). Potser a M** i a A** li haguera agradat tindre un fill més, pero no poden perquè estan pagant al fill de l’africà.
El fet de ser responsable i la llàstima que donen els xiquets morint-se de fam fa que l’africà s’aprofite de M** i A**. En el sentit biològic, ell és el vencedor. Tindrà més descendència perquè ha fet que M** i A** li paguen part de la seua descendència.
La següent generació tindrà més irresponsables i menys responsables. Més africans i menys M**. Fins que la cosa pete.
El mateix passa a nivell internacional. Quan vius la teua vida en molts països, te n’adones que cada país té el que es mereix. Però fer llàstima és molt profitós. Pots fer que els altres et paguen perquè tu seguisques amb la teua irresponsabilitat.
En realitat, la millor solució és no ajudar. Així els responsables tenen més fills que els irresponsables i el país millora a poc a poc. Això és el que ha passat a Europa abans de l’Estat del Benestar (està superestudiat). Però només ixen uns xiquets patint en la tele, ens dona llàstima.