Mes: abril 2019

Por el momento, sería ir demasiado lejos decir que los refugiados, junto con los que son responsables de su grave situación en sus países de origen, están haciendo activamente la guerra contra Occidente. Les falta el liderazgo y la organización necesarios para la violencia efectiva y a gran escala que implica la guerra.

Sin embargo, debe reconocerse que bastantes de esos refugiados no son reacios a usar violencia para conseguir sus objetivos. Al fin y al cabo, han invadido numerosos países sin importarles la voluntad de la población de estos países y su presencia puede provocar resistencia con la misma probabilidad que la provocaron las invasiones armadas del pasado.

Como Clausewitz enseña, la guerra tiene una tendencia inherente a escalar. Por ello, se puede esperar que, con el paso del tiempo, la resistencia se convierta en un conflicto armado generalizado. Especialmente si, como parece probable, el flujo de refugiados continua y se demuestra que todos los valientes esfuerzos de integración son inútiles.

–  Martin van Creveld, «War and Migration», There Will Be War Vol. X

A llarg termini, no crec que la civilització occidental tinga remei sense un retorn a la religió. Això no té res a vore en què jo siga cristià. És només una anàlisi històrica.

Sense la religió, la gent posa com a objectiu únic el benestar personal en esta vida i no hi ha motiu per sacrificar-se. Sobretot, quan davant tens a un poble que sí és religiós i sí que es vol sacrificar

Quan dic religió, vull dir «religió tradicional i familiar». No la merda de religió de l’egoisme que tenim ara. Estes pseudo-religions hedonistes es donen al final del cicle de les civiilitzacions: al final de Grècia, al final de Roma. La gent es dedica a aconseguir el major plaer i deixa tot sentit del deure.

La nostra millor estratègia és fer la decadència més lenta i expulsar als musulmans. La decadència és inevitable però es cura sola amb el temps. Amb el temps, la gent més religiosa té més fills i acaba canviant la cultura cap a la religió. Això es pot fer de dos formes: amb col·lapse de la civilització o sense col·lapse.

Estats Units en el segle XIX és un exemple de què es va fer sense col·lapse. Va acabar més religiós que va començar. Per això cal temps i estar aïllats dels estrangers religiosos. En Estats Units no calia molt de temps, perquè la decadència era molt lleu. Nosaltres necessitem més temps. Expulsar als musulmans i estar molt de temps amb fronteres tancades.

No crec que ho puguem aconseguir. El que passarà és que acabarà havent una guerra entre musulmans i cristians a Europa. Perdrem parts d’Europa a l’Islam. Les parts que queden es tornaran cap a la religió i el nacionalisme

I començaran la reconquesta

(quan dic nacionalisme, vull dir «estar orgullós de ser europeus i no ser globalistes»)

En allò que es refereix als nostres fills, ells viuran probablement abans de la guerra europea. El nostre objectiu serà fer més lenta la decadència perquè les seues vides (que seran pitjors que les nostres, com les nostres han sigut pitjor que les dels nostres pares) siguen el millor possible. Ahí entra ***

*** no és una solució definitiva. No és l’antibiòtic. És l’analgèsic. Pot detindre la decadència uns anys. Però ningú pot tirar arrere el rellotge. Trump no ha pogut, per exemple.

El que estem veient ara té arrels en el segle XIII, amb el nominalisme. S’accelera amb la Reforma protestant del segle XVI i la Il·lustració del segle XVIII, font de la religió de l’egoisme. En el segle XIX la religió de l’egoisme conquista Europa i en la Primera Guerra Mundial s’acaba tot vestigi de tradició. La Segona Guerra Mundial reforça això i tot el que queda és conseqüència

Les cultures són com les persones: naixen, creixen, decauen i moren.

En la meua opinió, a partir de 1945, comença una nova era: l’Era de la Decadència.

Es perden totes les colònies en Africa, en la India, en Asia. La cultura occidental entra en una fase de falta de confiança: ja no creu (com totes les altres cultures) que és millor que les altres, la gent veu el passat com un gran error que cal esborrar i començar de nou. Es propaga el nihilisme i la gent es desmotiva.

Sense la religió, la gent posa com a objectiu únic el benestar personal en esta vida i no hi ha motiu per sacrificar-se. Sobretot, quan davant tens a un poble que sí és religiós i sí que es vol sacrificar

Ahir parlaven en la ràdio de com els espanyols van conquistar Amèrica. Van patir més que Caín. Però deia l’historiador: Ells estaven motivats perquè creien que Déu estava al seu costat i que ho podien superar tot amb la Seua ajuda. I que si morien anirien al cel.

Hui en dia, si Espanya descobrira Amèrica, no podríem conquistar-la. «Què vols dir que puge eixa muntanya? Hala, això és massa cansat. Deixa’m tranquil que vull vore el Sálvame».

Sense religió no hi ha esperit de sacrifici, només la recerca del plaer. La cultura es desmotiva mentre unes altres cultures més motivades la conquisten.

Busqueu les grans civilitzacions atees del passat. No les busqueu, perquè no existeixen, encara que sempre hi ha hagut ateus. Si eres ateu, no tens motiu per prendre l’immens treball de fer una civilització: només vols passar els teus pocs anys d’existència el millor que pugues abans que el no-res acabe amb tu.

Sí. Estem desmotivats. Perquè tirar *****? Això portaria un munt de problemes i els beneficis ja no els vorem. De totes maneres, ja anem a morir. Tenim un món virtual per oblidar-nos que tot va a pitjor. Que vinguen els bous i Belén Esteban.

Nota: en este texto «burocracia» se usa en el sentido de «conjunto de empleados dedicados a la administración de una organización» (ya sea esta pública o privada)

En el espíritu del «test del poster» de Vaclav Havel (ensayo completo aquí), tuve una experiencia ilustradora hace una década, cuando intenté reservar una habitación para reuniones informales semanales.

Lo que mostró Havel es que se puede ver el totalitarismo de nuestra sociedad muchas veces al día en muchas experiencias aparentemente triviales. Sin embargo, apenas se identifican estas experiencias. Creo que es porque, al contrario que la sociedad checa durante el comunismo [en la que vivía Havel], las sociedades occidentales han sido corrompidas ampliamente y són cómplices de su propia opresión.

Inspirado por los Inklings [un grupo de conversación que tuvieron Tolkien, C.S.Lewis y otros] quería reservar una habitación para tener conversaciones semanales por la noche con una asistencia flotante y flexible de una media docena de personas, compuesta por mis amigos y colegas y los amigos y colegas de ellos. La idea es que podríamos leer y discutir trabajo aún no finalizado o ideas a medio cocinar y seguir la conversación a donde esta nos llevara, interrumpiéndola con tazas de té y café…

Encontré un espacio adecuado en las habitaciones adjuntas a una iglesia protestante inconformista [los inconformistas son los puritanos integrados en la iglesia anglicana, que no aceptan todas las regulaciones del anglicanismo]. Me dijeron que me reuniera con la persona cuyo rol era alquilar esas habitaciones (la persona era una mujer mayor algo maternal – una típica inconformista: probablemente era una voluntaria no remunerada).

Me sorprendió bastante que me dijeran que me reuniera con alguien, pero pensé que era un proceso de revisión, para asegurarse que las habitaciones no se dejaran a nadie que pudiera maltratarlas o dejarlas en mal estado. Como soy una persona «respetable», que ha vivido en los alrededores durante décadas y los participantes eran gente como doctores, profesores de Universidad, sacerdotes anglicanos… pensé que no habría ningún problema.

Pero era mucho más que eso. Antes de que permitieran alquilar la habitación, se me preguntó exactamente quien asistiría a la reunión y de qué discutiríamos.

Esto me dejó atónito – pero pude responder que no tenía ni idea, simplemente tendríamos una conversación. Pedí que me explicaran. Entonces, se hizo claro que la iglesia no quería ser asociada con cierto tipo de ideas, no quería que ese tipo de ideas se discutieran en sus instalaciones. El tipo de ideas que no se deseaban no fue definido, sino que se aludió de forma vaga y algo amenazante. Pero quedó claro que lo que les preocupaban eran las ideas «de derecha».

Así que la situación implícita era que no me iban a permitir alquilar una habitación para tener conversaciones, a no ser que se pudiera asegurar al representante de la iglesia que no se tratarían ideas (vagamente) «de derechas».

En este momento, ya había decidido desistir del asunto – pero el monto excesivamente elevado que se pidió para alquiler me sirvió como excusa fácil para salir de la situación.

Interpreto esta situación como un buen ejemplo de como funciona el poder totalitario a nivel micro

Para empezar, hoy en día todo se decide por comités [grupos de personas] – y los comités son intrínsecamente de izquierdas y ateos, porque se elimina la responsabilidad individual, por lo cual «no hay moral» en las decisiones de los comités. Dicho con otras palabras, las decisiones de los comités son siempre e intrínsecamente inmorales, que es otra forma de decir el simple hecho de que «los comités son malvados».

Todos los comités son malvados y así es como funciona…

Lo que pienso es que los comités de la iglesia (y sus representantes) están conectados con las burocracias de las iglesias y con las burocracias de los gobiernos locales y nacionales (incluyendo las burocracias que inspeccionan y dan permisos a las iglesias, las burocracias de las loterías nacionales (las cuales subsidian/sobornan a las iglesias) y las burocracias que dan premios, medallas y títulos).

En otra palabra, hay una densa maraña de burocracias (que regulan o dan permisos o reputación) rodeando todas y cada una de las instituciones que operan públicamente. Cualquiera de estas burocracias podría iniciar una avalancha de investigaciones respondiendo a unas pocas palabras acusatorias pronunciadas por…bueno, por cualquiera.

Todas las instituciones viven en miedo de las burocracias de los medios de masas, que pueden iniciar y orquestar y sostener odio masivo contra cualquiera en cualquier momento. Y las burocracias nacionales están enlazadas a la Unión Europea (y sus leyes, regulaciones y potencial financiamientos), las Naciones Unidas y más allá.

Funcionalmente, todas las burocracias públicas son partes de un único sistema. ¿Cuál es la característica de este sistema? ¿Son malvadas, pero de qué manera? Podemos (¡y debemos!) observar que (con independencia de los que los individuos crean y piensen) todas las burocracias que componen este sistema están en un acuerdo básico e ideológica sobre las prioridades sociales y las amenazas – y esto incluye incluso unidades de bajo nivel como los voluntarios que trabajan para iglesias inconformistas locales.

Esos son los hechos

These are the facts; but the implications are so far-reaching as to be unacceptable to almost everybody. Because if all bureaucracy is evil, then all institutions that engage with the social realm are compelled to become a part of the bureaucratic system, and therefore complicit in evil.

If I had gone ahead and booked the room, then my loose gathering of conversationalists would necessarily have become a public institution, a part of the global totalitarian system; existing only by the grace and favour of this system – which could be withdrawn at any time.

So – here and now, already-existing – all existing and possible public institutions are intrinsically corrupt, since they are part of the primary manifestation of evil in the world. If you are pinning your hope on Any institution.

The only way to avoid this is Not to be a part of the institutional world. Don’t rent rooms! All publicly recognised groups are institutions and all institutions are One.

The only exemptions are groups of family and friends whose cohesion is from Love and have no ‘official’ or organised reality.

And this is precisely why the family and (that rare thing) real friendship are under constant and vicious attack from The System; who constantly try to infiltrate legal concepts into these affectional relations (under excuses such as rights of children, payment for housework, protection against forms of abuse, limitation of freedoms etc) – and to make these primary and definitional.

Things are coming to a point; and the old individual-group compromises which served Christianity (more-or-less well) for two thousand years, are already impossible – and this will get worse. The world of true knowledge gets ever further divided from the pervasive lies of public discourse.

We are already confronted with multiple, daily situations in which our inner, intuitive knowledge is contradicted by institutional authority – and most people, most of the time (including Christians) are coping by denial of this reality; which is simply to side with The System: i.e. the primary manifestation of evil in the world.

Note added: The usual response to something like this is – But what should we do? Where, implicitly, the ‘do’ implies some ‘effective’ This-World sociopolitical action.

And with the (usually unconscious) assumption that ‘we’ already know how things ought-to be, and the only live question is how best to achieve this (within existing constraints of resources and time, given the supposed-probabilities of success and risks of failure… and so on).

The whole thing rapidly becomes absorbed into the question (seldom understood as such, however) of how to activate one part of The System (that we like) and set it against some other part of The System that we don’t like – because (we recognise) only The System has the power to compel and punish its errors and evils…

But the lesson we ought to be learning is that this only strengthens The System. It is just office politics, bureaucratic infighting. It is the ‘Boromir Strategy’ (as advocated by the Secular Right ‘Boromirosphere’ – «Hey lads, let’s use the One Ring to fight Sauron!» – https://charltonteaching.blogspot.com/2016/07/the-boromir-strategy-as-advocated-by.html

We need to see that this is precisely the triumph of bureaucratic totalitarianism. And then realise that the solution of rejecting totalitarianism in toto in a world where totalitarianism is Everywhere and doing Everythings… which is something so radical as to be almost unthinkable – yet that is what we must think (or else fail the test).

El progresismo se basa en la teoría de la «tabula rasa» (que es la forma latina de decir «página en blanco»). Esta teoría mantiene que un recién nacido es una página en blanco y se puede escribir en él lo que se quiera. La sociedad puede educar al recién nacido para que sea inteligente o no,  para que sea pacífico o agresivo, para que tenga cualquier rasgo de personalidad que se quiera. No hay rasgos biológicos innatos, no hay naturaleza humana y las diferencias entre personas se deben a la educación y a las experiencias personales que ha tenido uno.

El feminismo (como rama del progresismo) se basa en esta teoría. Dice que las diferencias entre hombres y mujeres son solamente debidas a cómo la sociedad trata a los hombres y mujeres de forma diferente. Uno no nace hombre o mujer sino que la sociedad lo hace hombre o mujer.  Si tomáramos a un hombre y lo tratáramos como una mujer, acabaría comportándose como una mujer. Por ello todo el énfasis de educar a los niños sin roles de géneros, regalar camiones a las niñas y muñecas a los niños.

Esto podía defenderse en los años 60, cuando nació el feminismo. Sin embargo, en las décadas que han pasado desde entonces, la ciencia ha avanzado mucho y son innombrables los estudios científicos que demuestran que hombres y mujeres son diferentes en sus cerebros y se comportan de manera diferente (y estas diferencias de comportamiento debidas al sexo son las mismas en todas las culturas humanas). Otros aspectos de la teoría de la tabula rasa han sido demostrados falsos, se ha demostrado que la inteligencia o la personalidad son parcialmente heredables e innatas. Para un libro reciente que resume los estudios leer el libro «La tabla rasa: La negación moderna de la naturaleza humana» de Steven Pinker.

A esto los feministas han contratacado diciendo que todas las diferencias en el cerebro y en la conducta entre hombres y mujeres son debidas a que la gente trata diferente a niños y niñas. Cuando los estudios han demostrado que estas diferencias se dan en niños y niñas de pocos meses, los feministas han dicho que los papás los tratan de forma diferente desde su nacimiento y por eso, las diferencias.

Esta línea de argumentación ha sido muy cómoda para los feministas, pues cualquier diferencia sexual era atribuida a la sociedad, sin ninguna evidencia de que fuera así.

Bien, esto ha acabado con un reciente estudio científico que ha examinado el cerebro de fetos masculinos y femeninos. Como los fetos están en el útero materno, no pueden ser influidos por la sociedad. Así que si hay diferencias innatas entre los cerebros de niños y niñas deben aparecer rastros de estas diferencias en el útero materno. Si, por el contrario, como el feminismo mantiene, las diferencias son debidas a la sociedad, los fetos masculinos y femeninos deberían tener cerebros idénticos.

El estudio se llama «Sex differences in functional connectivity during fetal brain development» («Diferencias sexuales en conectividad funcional durante el desarrollo fetal del cerebro») y está colgado en esta página de Internet

https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1878929318301245?via%3Dihub

¿Qué dice el estudio? El estudio demuestra que los cerebros de los fetos masculinos y femeninos tienen diferencias en conectividad funcional, destruyendo la teoría de la tabula rasa en lo que respecta al feminismo y, por lo tanto, demostrando que el feminismo es falso.

Aquí hay un fragmento.

El presente estudio demuestra por primera vez que el desarrollo de la conectividad funcional del cerebro del feto varía con el sexo. Probablemente el diferente desarrollo de conectividad funcional a lo largo de la gestación en fetos masculinos y femeninos actua como precursor de las diferencias entre los sexos en conectividad cerebral que se observan a lo largo de la vida. Asimismo, probablemente las redes cerebrales de los fetos observadas en el presente estudio sirven como los bloques básicos sobre los que construyen las redes de los recién nacidos, niños y adultos.

Nuestra época presume de guiarse por la ciencia y de qué sus creencias son científicas, cuando es todo lo contrario. Se ignorará este estudio y todos los que estudios de diferencias sexuales entre fetos (como se ignorarán todos los otros estudios pasados y futuros de diferencias sexuales, sin hablar del sentido común).

Las políticas públicas se harán en contra de la verdad que descubre la ciencia y el sentido común y causarán daño a las personas y a la sociedad, por estar basadas en mentiras. La gente que cree en el progresismo y el feminismo son inmunes a la evidencia y nada les convencerá para que dejen esa creencia irracional y falsa a la que han hecho el centro de su vida.

https://www.vozpopuli.com/economia-y-finanzas/load-comillas-cargar-juego-media-hora_0_1239776076.html

I don’t think it worked this way. I am in my late forties and from a country where the sexual revolution started in the 80s so I could see the way the old system was.

“My point, however, is that there is a particularly nasty kind of discontent that arises from having to have sex with someone you are not attracted to sexually, having no choice in the matter, and having no way out.”

There was no such a thing. Most marriages stopped having sex or had it in very rare occasions. This was supposed to be a normal thing. I have inside information from my parents’ marriage, three of my uncles’ marriages and one of my older cousins’ marriage. It is not only that women were not enthusiastic to have sex with a beta. In addition, men were not enthusiastic to have sex with an aging, fat woman.

But people were relatively content. Not happy as in “Hollywood happy”. From my father’s four siblings, one of my aunts married a natural alpha and they have been very much in love since then. A happy marriage, even now in their mid-eighties (However, sex was scarce because she is a very old-fashioned Catholic woman). My mother was one of the first feminists (the first one to have a career in our area). She was completely miserable because of having married a beta (and because she has bad personality genes). But two of the other aunts were so-so. I know they loved their husbands but they were not in love with them, not even during the courtship period, before marrying.

What was the difference, then? The difference is that, back then, people (men and women) had LOW EXPECTATIONS. Or, to be accurate, had REALISTIC EXPECTATIONS.

Women were satisfied if her husband was an average provider, treat them well and was a good father. Men were satisfied if his woman was an average homekeeper, treat them well and was a good mother.

Husbands and wives were not meant to be “the best friends”, “twin souls”, to have “fantastic sex” or be “passionately in love”. These ideas were not even thought. People was not frustrated because their life was not perfect. They were reasonably satisfied.

For the people that were not satisfied and were completely miserable (which were a minority), they went to Catholic priests (there were no shrinks back then), who repeated once and again “resignaaaaation”, “paaaaaaatience”. Then they went back to their lives and life went on.

Then, movies, TV and magazines started selling the idea that marriage should be a fairy tale. Divorce was legalized (it was illegal before that). This had no effect in the older generation, but my generation lived their lives differently and each generation is more crappy than the previous one (the way it is in America).

1. La felicitat l’últim objectiu humà

Tot el que fem en la vida ho fem per tal de ser feliços o per no ser infeliços. La felicitat és l’últim objectiu humà. Pero posar un exemple, si estudiem, ho fem per tal de poder tindre un bon treball. Necessitem un bon treball per tal d’aconseguir prou diners. Necessitem prou diners per tal de poder viure nosaltres i la nostra família sense problemes econòmics. Necessitem no tindre problemes econòmics per tal de no ser infeliços. També, si ens casem, és per a ser feliços. I així en totes les accions humanes, l’objectiu últim és la felicitat.

Com aconseguir la felicitat? Com evitar el patiment o infelicitat? Este escrit explica tot el que jo aprés al llarg de la vida.

2. El funcionament de l’estat d’ànim

Fa molts anys, MM ens va ensenyar com funcionava el cervell humà:

Realitat externa -> Interpretació interna -> Estat d’ànim

Així, si suspenen a Balma, això és una part de la realitat externa. Balma ho veu com una catàstrofe (interpretació interna) i, per tant, és infeliç (estat d’ànim). Una persona que li importa un pito les notes, la suspenen (realitat externa) i li importa una merda (interpretació interna) així que és feliç.

Es clar que per aconseguir la felicitat (estat d’ànim), tenim dos vies: controlar la realitat externa (perquè no passen coses que no ens agraden) o controlar la interpretació interna (per prendre’s les coses que ens passen amb filosofia). Per no amargar-nos amb les notes, podem fer tot el possible per aprovar o per prendre’ns el suspés amb filosofia.

3. L’opció de controlar la realitat

El món modern ha triat la primera opció. El món modern ens emborratxa amb deliris de grandesa i un d’estos deliris és pensar que un té el control de la seua vida, controlant les circumstàncies externes que interactuen amb ell. Les nostres pel·lícules i històries estan plenes de gent que amb només la força de la seua voluntat, han aconseguit triomfar personalment o canviar el món. No és que siguen mentides, sinó que són una part de la veritat, la part menys important. Per cada Bill Gates, hi ha un milió de persones que han fet més que ell i no han arribat on ha arribat ell. Per cada Martin Luther King o Gandhi, hi ha hagut milions de negres o indis que han volgut canviar el món i només han recollit que decepció.

No tenim el control de la nostra vida, de la realitat externa que ens afecta. Només tenim prou de control en un entorn molt acotat i artificial (com l’escola i tampoc podem controlar haver nascuts intel·ligents o en una família que estimula l’estudi.) Però quan parlem de la vida en general, el control és molt reduït. Podem tindre un mínim de control, però després hi ha unes altres persones que actúen independentment de nosaltres, les lleis, l’atzar, la naturalesa, les malalties. Sobre això podem fer alguna cosa, però no molt. Tu has tingut l’experiència en el teu treball d’estar sense falta de control i encara és més veritat en la vida en general. La vida és un riu que ens porta i nosaltres anem en una canoa, riu avall per mig dels ràpids, i podem girar un poc a la dreta o a l’esquerra. Però que anem riu avall, anem riu avall i no guanyem res en remuntar la corrent, només cansament i decepció.

Per això, per les coses que podem controlar de la realitat externa, és bo lluitar fins al final. Però què passa amb tot això que no podem controlar, que és la majoria de les coses?

4. L’opció d’acceptar la realitat

Realitat externa -> Interpretació interna -> Estat d’ànim

Si no podem canviar la realitat externa per a moltes coses, podem dedicar-nos a canviar la interpretació interna per estes coses. Podem controlar els nostres pensaments i sentiments molt més que podem controlar la realitat externa.

Per això el secret de la felicitat és l’acceptació: deixar que les coses siguen com són. De res ens serveix amargar-nos per allò que no es pot canviar. Per això, cal treballar sobre la interpretació interna. Hi ha dos tècniques bàsiques:

1- D’una banda, està intentar «llevar-li ferro a les coses»: d’això es tracta la teràpia cognitiva: pensar de manera menys dramàtica, més optimista. L’optimisme es pot aprendre.

2- D’altra banda és bo deixar de pensar en els problemes o de reduir els problemes reduint el desig (acceptar). Eixe és el tema del mindfulness, les tècniques budistes, les tècniques meditatives cristianes i «El arte de ser feliz» de Ignacio Larrañaga, que et vaig donar fa anys.

Es cert que, com totes les coses importants de la vida, tot el que dic és molt senzill d’entendre i molt difícil de fer. No és que jo siga un exemple d’això, més bé al contrari. Però m’esforce en millorar, dins de les meues limitacions. Cada millora és positiva, encara que siga mínima.

Es per això que el mindfulness és positiu. T’ajuda a deixar de preocupar-te. Jo he estudiat el budisme amb un cert deteniment i prou de plaer i, encara que pense que la metafísica budista és contradictòria, no puc deixar de reconéixer que la pràctica és positiva.

Però, a banda de les meues anàlisis teòriques, des del punt de vista vivencial per a mi al budisme li falten moltes coses. Recordem:

5. L’estratègia combinada i perquè falla

Realitat externa -> Interpretació interna -> Estat d’ànim

Com hem dit la estratègia bàsica és canviar les poques coses que podem canviar operant sobre la realitat externa i acceptar les moltes coses que no podem canviar a base de tècniques d’interpretació interna. El budisme indica la segona via. I «el arte de ser feliz» indica esta estratègia combinada, que és la que es reflexa en la Pregària de la serenitat, que coneixes:

Señor, concédeme serenidad para aceptar todo aquello que no puedo cambiar,

fortaleza para cambiar lo que soy capaz de cambiar

y sabiduría para entender la diferencia.

I pareixeria que amb això ho tenim tot cobert. El que podem canviar ho canviem i el que no podem canviar ho acceptem. Així mai no serem infeliços ni ens preocuparem per res. 100% d’èxit.

Malauradament, la vida no és tan fàcil. Es cert que és més fàcil controlar la interpretació interna que la realitat externa, però no podem controlar la interpretació interna al 100% perquè, al contrari del que indica la ideologia moderna, la persona no és una pàgina en blanc («tabula rasa» li diuen) que puguem manipular com vulguem. Venim preprogramats de fàbrica per Déu a través de l’evolució i no podem anular eixa programació (que s’anomena naturalesa humana) al 100%.

Per tant, tampoc podem controlar totalment la interpretació interna amb tècniques de control mental. No podem fer-ho totalment, perquè deixaríem de ser humans. Les escriptures budistes parlen d’un mestre molt savi que volia molt a la seua dona. Els seus deixebles van anar amb por a dir-li que la seua dona acabava de morir. I ell s’ho va prendre bé dient que la realitat és una il·lusió, que això és el que els havia ensenyat. Jo estic convençut que eixa història és fictícia. Es impossible que una persona que perd a la seua estimada dona no patisca. Per molt que fora un campió del mindfulness i de moltes tècniques budistes. Per molt que siga el millor budista de la història. Si volia a la seua dona, no pot deixar de patir per la mort d’ella. Deixaria de ser humà. Recordem que els monjos budistes no tenen família i passen el dia perfeccionant el control mental. Si ells no poden controlar la ment al 100%, nosaltres moltíssim menys.

(I, si la realitat (la pobresa, la injustícia, etc.) és una il·lusió segons la teoria budista, perquè hem de lluitar pel bé? Lluites per coses fictícies? Per què hem d’estimar unes altres persones si no existeixen en realitat (són només parts de l’Absolut)? No podem estimar a l’Absolut perquè és impersonal i no podem estimar a Esther, perquè en realitat no existeix sinó és part de l’Absolut com nosaltres ho són i no existeix de veritat. Al budisme li falta l’ingredient de l’amor. Està molt bé, però és incomplet. )

6. Un tercera estratègia. L’esperança

Recordem:

Realitat externa -> Interpretació interna -> Estat d’ànim

Si no podem controlar la interpretació interna al 100% i no podem controlar la realitat externa en la majoria, el patiment és inevitable. Què fer quan l’adversitat ens colpeja? No podem evitar-la ni podem acceptar-la. Estem segurs que anem a patir. Què fer?

Bé, hi ha un tercer element i és l’esperança. Fa molts anys la cadena Ser va fer un concurs de quina era la paraula més bonica de l’espanyol i la gent va votar «amor», «pau», etc. Per a mi, la paraula més bonica del diccionari és sempre i serà sempre «esperança». Si no hi ha amor, però hi ha esperança que hi haurà amor, podem suportar-ho. Si no hi ha pau, però hi ha esperança que hi haja pau, l’esperança ens mantindrà en els moments difícils. Què passa si no hi ha esperança? Es l’infern. Dante, en la Divina Comedia, parla que en la porta de l’infern està escrita esta frase:

«Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate» (Vosotros que entráis aquí, dejad toda esperanza)

I és la esperança el que li falta al budisme, que és una filosofia fonamentalment pessimista, nascuda en una època històrica pessimista, com la nostra. Els budistes s’esforcen per deixar de patir, perquè pensen que la felicitat és impossible. Després d’infinites reencarnacions (que veuen com una tortura), aspiren al nirvana, que és fondre’s amb l’Absolut (com Déu pero impersonal, que no té voluntat ni intel·ligència, una espècie d’energia que banya l’Univers i de la qual formem part) i així deixar d’existir. No es busca aconseguir el desig, perquè un pensa que és impossible, així que cal matar el desig per no patir. El que l’occidental veu com un horror (deixar d’existir), el budista ho veu com un alliberament, perquè no té esperança, no creu que la felicitat siga possible, per això un ha de matar el desig per deixar de patir i la forma definitiva de matar el desig és deixant d’existir.

Si no podem controlar ni la realitat externa ni la interpretació interna, sempre podem pensar que tot acabarà bé. Que malgrat que la realitat parega horrible ara, hi haurà calma després de la tempesta. Bé, perquè en este món, les coses es resoldran o bé, perquè en l’altre món aconseguirem la felicitat que tant desitgem.

7. L’esperança necessita de Déu

Perquè això siga cert, necessitem pensar que hi ha algú que controla la realitat del tot, ja que nosaltres no podem fer-ho i que s’assegure que tot acabe bé per a nosaltres. Un Déu amorós que cuida als seus fills com una mare cuida als seus fills. Déu diu en Isaías 49:15:

«¿Puede una mujer olvidar a su niño de pecho, sin compadecerse del hijo de sus entrañas? Aunque ellas se olvidaran, yo no te olvidaré.»

En el budisme, Déu és un ser impersonal, una espècie d’energia amb la qual un es fusiona fins a desaparéixer en el nirvana. No es preocupa per nosaltres. Potser això és satisfactori a una persona encara més Asperger que jo, però no per a mi.

Un necessita saber que hi ha un Pare que el cuida, que l’estima i que tot el patiment que passa té un sentit i un propòsit. Que darrere de les circumstàncies de la vida, hi ha un Déu amorós que està controlant l’espectacle. Ell és el que fa que el corrent vaja cap avall i posa cada pedreta en el camí, perquè tot el que ens passa siga per a bé nostre, en esta vida o la següent . O com diu Sant Pau: «Sabemos que Dios dispone todas las cosas para el bien de quienes lo aman» (De vegades, no és un bé en esta vida, sinó en una altra vida)

En Hamlet de Shakespeare, Ofelia està penjada d’una branca d’un arbre. La branca es trenca i Ofelia cau al riu i mor. C.S.Lewis es preguntava: «Qui és el responsable de la mort d’Ofèlia? La branca que s’ha trencat o Shakespeare?» Obviament, la resposta és «els dos, depén del nivell de descripció que tries». Si tries interpretar ell llibre des de dins, és obvi que es tracta d’un esdeveniment natural: les lleis de la física fan que la branca es trenque. Si tries interpretar el llibre des de fora del llibre, és obvi que Ofelia mor perquè Shakespeare ho ha volgut. Si ell haguera volgut que Ofelia no morira, haguera escrit que la branca estava forta i va resistir fins que algú rescatara a Ofelia.

De la mateixa manera, podem descriure el nostre Univers des de dins de la novel·la, amb les lleis de la física. Però podem descriure’l també des de fora de la novel·la, perquè Déu està escrivint la història de l’Univers i, com ens estima, no deixarà que la història acabe malament per a nosaltres. Per això, Jesús ens crida a no preocupar-nos, perquè Déu té el control (Mateu 6, 26-33)

Mirad las aves del cielo, que no siembran, ni siegan, ni recogen en graneros; y vuestro Padre celestial las alimenta. ¿No valéis vosotros mucho más que ellas?

¿Y quién de vosotros podrá, por mucho que se afane, añadir a su estatura un codo?

Y por el vestido, ¿por qué os afanáis? Considerad los lirios del campo, cómo crecen: no trabajan ni hilan; pero os digo, que ni aun Salomón con toda su gloria se vistió así como uno de ellos.

Y si la hierba del campo que hoy es, y mañana se echa en el horno, Dios la viste así, ¿no hará mucho más a vosotros, hombres de poca fe?

No os afanéis, pues, diciendo: ¿Qué comeremos, o qué beberemos, o qué vestiremos?

Porque los gentiles buscan todas estas cosas; pero vuestro Padre celestial sabe que tenéis necesidad de todas estas cosas.

Mas buscad primeramente el reino de Dios y su justicia, y todas estas cosas os serán añadidas.

Eixa és la virtud del «abandono», abandonar-se a la voluntat de Déu, deixar de preocupar-se, igual que un xiquet no es preocupa perquè sap que son pare està en control i ell pot relaxar-se. La virtut de l’abandono ressona en els segles de vida cristiana i ha sigut cultivada pels més grans sants. Ha produit pàgines excel·lents.

El Siervo de Dios Padre Dolindo Ruotolo (italià, mort en 1970 i en procés de beatificació) va tindre una visió de Jesús parlant-li i explicant-li això de forma més pràctica. La lectura d’eixa visió m’ha sigut de gran consolació en molts moments difícils de la vida. Te l’envie per si et serveix igual que a mi. Llig-la amb calma cada vegada que estigues ansiosa o preocupada. I intenta pensar d’eixa manera.

En resum, cal intentar canviar el que es pot canviar, s’ha d’intentar acceptar el que no es pot canviar. I per a allò que no es pot canviar ni acceptar, cal abandonar-se amb Déu i dir-li, com el text que veus més avall, «Ocúpate Tu».

Això no són ordres. Cadascú ha de trobar el seu propi camí en la vida. Si el camí és correcte, arribarà a Déu, de la seua manera personal. Només volia contar-te el que jo he descobert en el meu propi camí, per si hi ha algo que et resulta útil per al teu propi camí.

Anexo. » JESUS OCÚPATE TU » por el Siervo de Dios Padre Dolindo Ruotolo

Habla Jesús al alma:

Por qué te confundes agitándote? Déjame a cargo de tus cosas y todo se calmará. En verdad te digo que cada acto verdadero y el completo abandono en Mi, produce el efecto que deseas y resuelve las situaciones espinosas.

Abandonarse en Mi no significa atormentarse, confundirse y desesperarse elevando luego hacia Mi una plegaria agitada para que Yo haga lo que Uds quieren, sino que es cambiar la agitación en oración. Abandonarse significa cerrar plácidamente los ojos del alma, alejar el pensamiento de la tribulación y descansar en MI para que solo YO obre, diciendo “Ocúpate Tu”. Se oponen al abandono: la preocupación, la agitación y el querer prever las consecuencias de un hecho.

Es como la confusión que tienen los niños que pretenden que su mama se ocupe de sus necesidades, y al mismo tiempo quieren ocuparse ellos mismos entorpeciendo el trabajo de ella con sus ideas y caprichos infantiles.

Cierren los ojos y déjense llevar, por la corriente de mi Gracia, cierren los ojos y déjenme trabajar, cierren los ojos y piensen en el presente, alejando el pensamiento del futuro como si fuera una tentación; reposen en Mi creyendo en mi bondad y les juro por mi Amor que diciéndome con abandono “Ocúpate Tu”, Yo me ocupo de lleno, los consuelo, los libero, los conduzco.

Y cuando los debo llevar por un camino diverso del que ustedes ven, Yo los adiestro, los llevo en mis brazos haciéndolos encontrar en la otra ribera ,como niños dormidos en los brazos maternos.

Aquello que los angustia y les hace un inmenso mal es su razonamiento, su pensamiento atormentado y continuo, el querer resolver ustedes mismos todo aquello que los aflige.

Cuantos cosas obro YO cuando el alma se vuelve hacia MI en sus necesidades tanto espirituales como materiales y me dice “Ocúpate Tu”.

Cierra los ojos y reposa ! Obtienen pocas gracias cuando se confunden para producirlas ustedes mismos, obtienen muchísimas cuando la oración y la confianza en Mi son completas:

Ustedes, en su dolor, oran para que Yo obre, pero para que obre según ustedes creen… No se dirigen hacia Mi, sino que quieren que Yo me adapte a sus ideas, no son enfermos que piden al médico una cura, sino que la sugieren.

No obren de este modo. Oren como Yo les enseñé en el Padrenuestro: Sea santificado tu Nombre, es decir, que seas glorificado en esta necesidad que tengo; que venga a nosotros tu reino, es decir, que todo lo que nos ocurre a nosotros y al mundo concurra a tu Reino; hágase tu Voluntad así en la tierra como en el Cielo, es decir, dispone Tu en esta necesidad como mejor te parezca, para nuestra vida eterna.

Si me dicen de verdad: hágase Tu Voluntad, que es lo mismo que decir “Ocúpate Tu”, Yo intervengo con toda mi omnipotencia, y resuelvo aun en las situaciones mas cerradas y difíciles.

Te das cuenta de que la desgracia aumenta en vez de disminuir? No te desanimes, cierra los ojos y dime con confianza: Hágase tu voluntad. “Ocúpate Tu”.

Te digo que Yo me ocupo, y que intervengo como un medico, y hasta obro un milagro cuando es necesario. Ves que la situación empeora ? No te angusties. Cierra los ojos y di “Ocúpate Tú”. Te digo que yo me ocupo y no existe una medicina más poderosa que una intervención mía de Amor. Yo me ocupo sólo cuando cierran los ojos.

Ustedes son ansiosos, quieren evaluarlo todo, pensar en todo, y es así como se abandonan en las fuerzas humanas y, peor aun, en los hombres, confiando en la intervención de ellos. Esto es lo que obstaculiza mi intervención. OH, como deseo este abandono de su parte, para poder beneficiarlos ¡Cómo me duele verlos agitados!

Es justamente eso lo que desea Satanás, agitarlos para alejarlos de mi acción y así poder convertirlos en presas de las iniciativas humanas, por eso deben confiar solo en Mí, reposar solo en Mi y abandonarse en Mi para todo.

Yo hago milagros en proporción al pleno abandono en Mi y a la despreocupación de parte de ustedes. Yo distribuyo tesoros de Gracia cuando ustedes se encuentran en la pobreza extrema. Si poseen sus propios recursos, aunque sean pocos, o si los buscan, los encontrarán en el campo natural y seguirán por lo tanto el curso natural de las cosas, que es a menudo entorpecido por Satanás.

Ningún razonador ha hecho milagros, ni siquiera los Santos. Obra divinamente aquel que se abandona en DIOS.

Cuando ves que las cosas se complican, di con los ojos del alma cerrados Jesús, Ocúpate Tu. Tu Haz esto en todas tus necesidades. Hagan todos esto y verán grandes, continuos y silenciosos milagros.

Se los juro por mi Amor.

Recommended Reading:
Proving Inspiration
Scripture and Tradition
What’s Your Authority?
Scriptural Reference Guide
A Quick Ten-Step Refutation of Sola Scriptura by Dave Armstrong
Catholic Questions: Apologetics Backward by Mary Beth Kremski

What Exactly Do You Mean by Sola Scriptura? by Jimmy Akin
Why the Bereans Rejected Sola Scriptura by Steve Ray
Ten Thousand Chickens for One Thousand Bibles by James Akin
Where Does the Authority Lie? by Kenneth J. Howell

According to Scripture by Tim Staples
Sola Scriptura is Unscriptural
The Complex Relationship between Scripture and Tradition by Jimmy Akin
Logic and Protestantism’s Shaky Foundations by Brian W. Harrison, O.S.
Going Beyond by Patrick Madrid