-
La felicitat l’últim objectiu humà
Tot el que fem en la vida ho fem per tal de ser feliços o per no ser infeliços. La felicitat és l’últim objectiu humà. Pero posar un exemple, si estudiem, ho fem per tal de poder tindre un bon treball. Necessitem un bon treball per tal d’aconseguir prou diners. Necessitem prou diners per tal de poder viure nosaltres i la nostra família sense problemes econòmics. Necessitem no tindre problemes econòmics per tal de no ser infeliços. També, si ens casem, és per a ser feliços. I així en totes les accions humanes, l’objectiu últim és la felicitat.
Com aconseguir la felicitat? Com evitar el patiment o infelicitat? Este escrit explica tot el que jo aprés al llarg de la vida.
2. El funcionament de l’estat d’ànim
Fa molts anys, MM ens va ensenyar com funcionava el cervell humà:
Realitat externa -> Interpretació interna -> Estat d’ànim
Així, si suspenen a Balma, això és una part de la realitat externa. Balma ho veu com una catàstrofe (interpretació interna) i, per tant, és infeliç (estat d’ànim). Una persona que li importa un pito les notes, la suspenen (realitat externa) i li importa una merda (interpretació interna) així que és feliç.
Es clar que per aconseguir la felicitat (estat d’ànim), tenim dos vies: controlar la realitat externa (perquè no passen coses que no ens agraden) o controlar la interpretació interna (per prendre’s les coses que ens passen amb filosofia). Per no amargar-nos amb les notes, podem fer tot el possible per aprovar o per prendre’ns el suspés amb filosofia.
3. L’opció de controlar la realitat
El món modern ha triat la primera opció. El món modern ens emborratxa amb deliris de grandesa i un d’estos deliris és pensar que un té el control de la seua vida, controlant les circumstàncies externes que interactuen amb ell. Les nostres pel·lícules i històries estan plenes de gent que amb només la força de la seua voluntat, han aconseguit triomfar personalment o canviar el món. No és que siguen mentides, sinó que són una part de la veritat, la part menys important. Per cada Bill Gates, hi ha un milió de persones que han fet més que ell i no han arribat on ha arribat ell. Per cada Martin Luther King o Gandhi, hi ha hagut milions de negres o indis que han volgut canviar el món i només han recollit que decepció.
No tenim el control de la nostra vida, de la realitat externa que ens afecta. Només tenim prou de control en un entorn molt acotat i artificial (com l’escola i tampoc podem controlar haver nascuts intel·ligents o en una família que estimula l’estudi.) Però quan parlem de la vida en general, el control és molt reduït. Podem tindre un mínim de control, però després hi ha unes altres persones que actúen independentment de nosaltres, les lleis, l’atzar, la naturalesa, les malalties. Sobre això podem fer alguna cosa, però no molt. Tu has tingut l’experiència en el teu treball d’estar sense falta de control i encara és més veritat en la vida en general. La vida és un riu que ens porta i nosaltres anem en una canoa, riu avall per mig dels ràpids, i podem girar un poc a la dreta o a l’esquerra. Però que anem riu avall, anem riu avall i no guanyem res en remuntar la corrent, només cansament i decepció.
Per això, per les coses que podem controlar de la realitat externa, és bo lluitar fins al final. Però què passa amb tot això que no podem controlar, que és la majoria de les coses?
4. L’opció d’acceptar la realitat
Realitat externa -> Interpretació interna -> Estat d’ànim
Si no podem canviar la realitat externa per a moltes coses, podem dedicar-nos a canviar la interpretació interna per estes coses. Podem controlar els nostres pensaments i sentiments molt més que podem controlar la realitat externa.
Per això el secret de la felicitat és l’acceptació: deixar que les coses siguen com són. De res ens serveix amargar-nos per allò que no es pot canviar. Per això, cal treballar sobre la interpretació interna. Hi ha dos tècniques bàsiques:
1- D’una banda, està intentar «llevar-li ferro a les coses»: d’això es tracta la teràpia cognitiva: pensar de manera menys dramàtica, més optimista. L’optimisme es pot aprendre.
2- D’altra banda és bo deixar de pensar en els problemes o de reduir els problemes reduint el desig (acceptar). Eixe és el tema del mindfulness, les tècniques budistes, les tècniques meditatives cristianes i «El arte de ser feliz» de Ignacio Larrañaga, que et vaig donar fa anys.
Es cert que, com totes les coses importants de la vida, tot el que dic és molt senzill d’entendre i molt difícil de fer. No és que jo siga un exemple d’això, més bé al contrari. Però m’esforce en millorar, dins de les meues limitacions. Cada millora és positiva, encara que siga mínima.
Es per això que el mindfulness és positiu. T’ajuda a deixar de preocupar-te. Jo he estudiat el budisme amb un cert deteniment i prou de plaer i, encara que pense que la metafísica budista és contradictòria, no puc deixar de reconéixer que la pràctica és positiva.
Però, a banda de les meues anàlisis teòriques, des del punt de vista vivencial per a mi al budisme li falten moltes coses. Recordem:
5. L’estratègia combinada i perquè falla
Realitat externa -> Interpretació interna -> Estat d’ànim
Com hem dit la estratègia bàsica és canviar les poques coses que podem canviar operant sobre la realitat externa i acceptar les moltes coses que no podem canviar a base de tècniques d’interpretació interna. El budisme indica la segona via. I «el arte de ser feliz» indica esta estratègia combinada, que és la que es reflexa en la Pregària de la serenitat, que coneixes:
Señor, concédeme serenidad para aceptar todo aquello que no puedo cambiar,
fortaleza para cambiar lo que soy capaz de cambiar
y sabiduría para entender la diferencia.
I pareixeria que amb això ho tenim tot cobert. El que podem canviar ho canviem i el que no podem canviar ho acceptem. Així mai no serem infeliços ni ens preocuparem per res. 100% d’èxit.
Malauradament, la vida no és tan fàcil. Es cert que és més fàcil controlar la interpretació interna que la realitat externa, però no podem controlar la interpretació interna al 100% perquè, al contrari del que indica la ideologia moderna, la persona no és una pàgina en blanc («tabula rasa» li diuen) que puguem manipular com vulguem. Venim preprogramats de fàbrica per Déu a través de l’evolució i no podem anular eixa programació (que s’anomena naturalesa humana) al 100%.
Per tant, tampoc podem controlar totalment la interpretació interna amb tècniques de control mental. No podem fer-ho totalment, perquè deixaríem de ser humans. Les escriptures budistes parlen d’un mestre molt savi que volia molt a la seua dona. Els seus deixebles van anar amb por a dir-li que la seua dona acabava de morir. I ell s’ho va prendre bé dient que la realitat és una il·lusió, que això és el que els havia ensenyat. Jo estic convençut que eixa història és fictícia. Es impossible que una persona que perd a la seua estimada dona no patisca. Per molt que fora un campió del mindfulness i de moltes tècniques budistes. Per molt que siga el millor budista de la història. Si volia a la seua dona, no pot deixar de patir per la mort d’ella. Deixaria de ser humà. Recordem que els monjos budistes no tenen família i passen el dia perfeccionant el control mental. Si ells no poden controlar la ment al 100%, nosaltres moltíssim menys.
(I, si la realitat (la pobresa, la injustícia, etc.) és una il·lusió segons la teoria budista, perquè hem de lluitar pel bé? Lluites per coses fictícies? Per què hem d’estimar unes altres persones si no existeixen en realitat (són només parts de l’Absolut)? No podem estimar a l’Absolut perquè és impersonal i no podem estimar a Esther, perquè en realitat no existeix sinó és part de l’Absolut com nosaltres ho són i no existeix de veritat. Al budisme li falta l’ingredient de l’amor. Està molt bé, però és incomplet. )
6. Un tercera estratègia. L’esperança
Recordem:
Realitat externa -> Interpretació interna -> Estat d’ànim
Si no podem controlar la interpretació interna al 100% i no podem controlar la realitat externa en la majoria, el patiment és inevitable. Què fer quan l’adversitat ens colpeja? No podem evitar-la ni podem acceptar-la. Estem segurs que anem a patir. Què fer?
Bé, hi ha un tercer element i és l’esperança. Fa molts anys la cadena Ser va fer un concurs de quina era la paraula més bonica de l’espanyol i la gent va votar «amor», «pau», etc. Per a mi, la paraula més bonica del diccionari és sempre i serà sempre «esperança». Si no hi ha amor, però hi ha esperança que hi haurà amor, podem suportar-ho. Si no hi ha pau, però hi ha esperança que hi haja pau, l’esperança ens mantindrà en els moments difícils. Què passa si no hi ha esperança? Es l’infern. Dante, en la Divina Comedia, parla que en la porta de l’infern està escrita esta frase:
«Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate» (Vosotros que entráis aquí, dejad toda esperanza)
I és la esperança el que li falta al budisme, que és una filosofia fonamentalment pessimista, nascuda en una època històrica pessimista, com la nostra. Els budistes s’esforcen per deixar de patir, perquè pensen que la felicitat és impossible. Després d’infinites reencarnacions (que veuen com una tortura), aspiren al nirvana, que és fondre’s amb l’Absolut (com Déu pero impersonal, que no té voluntat ni intel·ligència, una espècie d’energia que banya l’Univers i de la qual formem part) i així deixar d’existir. No es busca aconseguir el desig, perquè un pensa que és impossible, així que cal matar el desig per no patir. El que l’occidental veu com un horror (deixar d’existir), el budista ho veu com un alliberament, perquè no té esperança, no creu que la felicitat siga possible, per això un ha de matar el desig per deixar de patir i la forma definitiva de matar el desig és deixant d’existir.
Si no podem controlar ni la realitat externa ni la interpretació interna, sempre podem pensar que tot acabarà bé. Que malgrat que la realitat parega horrible ara, hi haurà calma després de la tempesta. Bé, perquè en este món, les coses es resoldran o bé, perquè en l’altre món aconseguirem la felicitat que tant desitgem.
7. L’esperança necessita de Déu
Perquè això siga cert, necessitem pensar que hi ha algú que controla la realitat del tot, ja que nosaltres no podem fer-ho i que s’assegure que tot acabe bé per a nosaltres. Un Déu amorós que cuida als seus fills com una mare cuida als seus fills. Déu diu en Isaías 49:15:
«¿Puede una mujer olvidar a su niño de pecho, sin compadecerse del hijo de sus entrañas? Aunque ellas se olvidaran, yo no te olvidaré.»
En el budisme, Déu és un ser impersonal, una espècie d’energia amb la qual un es fusiona fins a desaparéixer en el nirvana. No es preocupa per nosaltres. Potser això és satisfactori a una persona encara més Asperger que jo, però no per a mi.
Un necessita saber que hi ha un Pare que el cuida, que l’estima i que tot el patiment que passa té un sentit i un propòsit. Que darrere de les circumstàncies de la vida, hi ha un Déu amorós que està controlant l’espectacle. Ell és el que fa que el corrent vaja cap avall i posa cada pedreta en el camí, perquè tot el que ens passa siga per a bé nostre, en esta vida o la següent . O com diu Sant Pau: «Sabemos que Dios dispone todas las cosas para el bien de quienes lo aman» (De vegades, no és un bé en esta vida, sinó en una altra vida)
En Hamlet de Shakespeare, Ofelia està penjada d’una branca d’un arbre. La branca es trenca i Ofelia cau al riu i mor. C.S.Lewis es preguntava: «Qui és el responsable de la mort d’Ofèlia? La branca que s’ha trencat o Shakespeare?» Obviament, la resposta és «els dos, depén del nivell de descripció que tries». Si tries interpretar ell llibre des de dins, és obvi que es tracta d’un esdeveniment natural: les lleis de la física fan que la branca es trenque. Si tries interpretar el llibre des de fora del llibre, és obvi que Ofelia mor perquè Shakespeare ho ha volgut. Si ell haguera volgut que Ofelia no morira, haguera escrit que la branca estava forta i va resistir fins que algú rescatara a Ofelia.
De la mateixa manera, podem descriure el nostre Univers des de dins de la novel·la, amb les lleis de la física. Però podem descriure’l també des de fora de la novel·la, perquè Déu està escrivint la història de l’Univers i, com ens estima, no deixarà que la història acabe malament per a nosaltres. Per això, Jesús ens crida a no preocupar-nos, perquè Déu té el control (Mateu 6, 26-33)
Mirad las aves del cielo, que no siembran, ni siegan, ni recogen en graneros; y vuestro Padre celestial las alimenta. ¿No valéis vosotros mucho más que ellas?
¿Y quién de vosotros podrá, por mucho que se afane, añadir a su estatura un codo?
Y por el vestido, ¿por qué os afanáis? Considerad los lirios del campo, cómo crecen: no trabajan ni hilan; pero os digo, que ni aun Salomón con toda su gloria se vistió así como uno de ellos.
Y si la hierba del campo que hoy es, y mañana se echa en el horno, Dios la viste así, ¿no hará mucho más a vosotros, hombres de poca fe?
No os afanéis, pues, diciendo: ¿Qué comeremos, o qué beberemos, o qué vestiremos?
Porque los gentiles buscan todas estas cosas; pero vuestro Padre celestial sabe que tenéis necesidad de todas estas cosas.
Mas buscad primeramente el reino de Dios y su justicia, y todas estas cosas os serán añadidas.
Eixa és la virtud del «abandono», abandonar-se a la voluntat de Déu, deixar de preocupar-se, igual que un xiquet no es preocupa perquè sap que son pare està en control i ell pot relaxar-se. La virtut de l’abandono ressona en els segles de vida cristiana i ha sigut cultivada pels més grans sants. Ha produit pàgines excel·lents.
El Siervo de Dios Padre Dolindo Ruotolo (italià, mort en 1970 i en procés de beatificació) va tindre una visió de Jesús parlant-li i explicant-li això de forma més pràctica. La lectura d’eixa visió m’ha sigut de gran consolació en molts moments difícils de la vida. Te l’envie per si et serveix igual que a mi. Llig-la amb calma cada vegada que estigues ansiosa o preocupada. I intenta pensar d’eixa manera.
En resum, cal intentar canviar el que es pot canviar, s’ha d’intentar acceptar el que no es pot canviar. I per a allò que no es pot canviar ni acceptar, cal abandonar-se amb Déu i dir-li, com el text que veus més avall, «Ocúpate Tu».
Això no són ordres. Cadascú ha de trobar el seu propi camí en la vida. Si el camí és correcte, arribarà a Déu, de la seua manera personal. Només volia contar-te el que jo he descobert en el meu propi camí, per si hi ha algo que et resulta útil per al teu propi camí.
Anexo. » JESUS OCÚPATE TU » por el Siervo de Dios Padre Dolindo Ruotolo
Habla Jesús al alma:
Por qué te confundes agitándote? Déjame a cargo de tus cosas y todo se calmará. En verdad te digo que cada acto verdadero y el completo abandono en Mi, produce el efecto que deseas y resuelve las situaciones espinosas.
Abandonarse en Mi no significa atormentarse, confundirse y desesperarse elevando luego hacia Mi una plegaria agitada para que Yo haga lo que Uds quieren, sino que es cambiar la agitación en oración. Abandonarse significa cerrar plácidamente los ojos del alma, alejar el pensamiento de la tribulación y descansar en MI para que solo YO obre, diciendo “Ocúpate Tu”. Se oponen al abandono: la preocupación, la agitación y el querer prever las consecuencias de un hecho.
Es como la confusión que tienen los niños que pretenden que su mama se ocupe de sus necesidades, y al mismo tiempo quieren ocuparse ellos mismos entorpeciendo el trabajo de ella con sus ideas y caprichos infantiles.
Cierren los ojos y déjense llevar, por la corriente de mi Gracia, cierren los ojos y déjenme trabajar, cierren los ojos y piensen en el presente, alejando el pensamiento del futuro como si fuera una tentación; reposen en Mi creyendo en mi bondad y les juro por mi Amor que diciéndome con abandono “Ocúpate Tu”, Yo me ocupo de lleno, los consuelo, los libero, los conduzco.
Y cuando los debo llevar por un camino diverso del que ustedes ven, Yo los adiestro, los llevo en mis brazos haciéndolos encontrar en la otra ribera ,como niños dormidos en los brazos maternos.
Aquello que los angustia y les hace un inmenso mal es su razonamiento, su pensamiento atormentado y continuo, el querer resolver ustedes mismos todo aquello que los aflige.
Cuantos cosas obro YO cuando el alma se vuelve hacia MI en sus necesidades tanto espirituales como materiales y me dice “Ocúpate Tu”.
Cierra los ojos y reposa ! Obtienen pocas gracias cuando se confunden para producirlas ustedes mismos, obtienen muchísimas cuando la oración y la confianza en Mi son completas:
Ustedes, en su dolor, oran para que Yo obre, pero para que obre según ustedes creen… No se dirigen hacia Mi, sino que quieren que Yo me adapte a sus ideas, no son enfermos que piden al médico una cura, sino que la sugieren.
No obren de este modo. Oren como Yo les enseñé en el Padrenuestro: Sea santificado tu Nombre, es decir, que seas glorificado en esta necesidad que tengo; que venga a nosotros tu reino, es decir, que todo lo que nos ocurre a nosotros y al mundo concurra a tu Reino; hágase tu Voluntad así en la tierra como en el Cielo, es decir, dispone Tu en esta necesidad como mejor te parezca, para nuestra vida eterna.
Si me dicen de verdad: hágase Tu Voluntad, que es lo mismo que decir “Ocúpate Tu”, Yo intervengo con toda mi omnipotencia, y resuelvo aun en las situaciones mas cerradas y difíciles.
Te das cuenta de que la desgracia aumenta en vez de disminuir? No te desanimes, cierra los ojos y dime con confianza: Hágase tu voluntad. “Ocúpate Tu”.
Te digo que Yo me ocupo, y que intervengo como un medico, y hasta obro un milagro cuando es necesario. Ves que la situación empeora ? No te angusties. Cierra los ojos y di “Ocúpate Tú”. Te digo que yo me ocupo y no existe una medicina más poderosa que una intervención mía de Amor. Yo me ocupo sólo cuando cierran los ojos.
Ustedes son ansiosos, quieren evaluarlo todo, pensar en todo, y es así como se abandonan en las fuerzas humanas y, peor aun, en los hombres, confiando en la intervención de ellos. Esto es lo que obstaculiza mi intervención. OH, como deseo este abandono de su parte, para poder beneficiarlos ¡Cómo me duele verlos agitados!
Es justamente eso lo que desea Satanás, agitarlos para alejarlos de mi acción y así poder convertirlos en presas de las iniciativas humanas, por eso deben confiar solo en Mí, reposar solo en Mi y abandonarse en Mi para todo.
Yo hago milagros en proporción al pleno abandono en Mi y a la despreocupación de parte de ustedes. Yo distribuyo tesoros de Gracia cuando ustedes se encuentran en la pobreza extrema. Si poseen sus propios recursos, aunque sean pocos, o si los buscan, los encontrarán en el campo natural y seguirán por lo tanto el curso natural de las cosas, que es a menudo entorpecido por Satanás.
Ningún razonador ha hecho milagros, ni siquiera los Santos. Obra divinamente aquel que se abandona en DIOS.
Cuando ves que las cosas se complican, di con los ojos del alma cerrados Jesús, Ocúpate Tu. Tu Haz esto en todas tus necesidades. Hagan todos esto y verán grandes, continuos y silenciosos milagros.
Se los juro por mi Amor.