Un heretge és aquell que és cristià però té idees errònies sobre la fe. Per exemple, un protestant seria un heretge. Té idees errònies sobre la fe però els catòlics el reconeixem com cristià.
(Les esglésies ortodoxes i orientals no són ni una heretgia. Són cismes -divisions- de la mateixa Església. L’ortodox que vol convertir-se al catolicisme, no s’ha de batejar de nou en l’Església Catòlica -com si ho va fer Eliza-, perquè se suposa que el bateig ortodox és completament vàlid)
Un progre seria un apòstata. Encara que té idees comuns amb el cristianisme, ja no és cristià.
La religió de l’egoisme va començar de la forma més discreta. En el segle XIV, el monjo catòlic i filòsof Guillem d’Occam va crear una filosofia anomenada «nominalisme» que divorciava la Raó i la Fe i que és la filosofia en què es basa tota la filosofia actual (erròniament). Això no era ni una heretgia, perquè encara que Occam s’equivocava, no s’equivocava respecte a la fe.
Basant-se en ella, Luter va crear una nova església. El protestantisme era una heretgia però cristiana. Luter va introduir el relativisme en la societat occidental i esta és l’arrel de tot el desastre.
El protestantisme va tindre una segona generació d’heretgies. Són els puritans, que s’allunyaven més, però seguien sent cristians.
Els pensadors de la Il·lustració (Descartes, Hume, Rousseau) van crear una nova religió agafant idees protestants i basant-se en la filosofia d’Occam. Eixe és el naixement de la religió de l’egoisme, que és una apostasia: ja no és cristiana, al contrari del protestantisme.
La religió de l’egoisme és la religió de la que parla el Catecisme com la religió de l’Anticrist «La impostura religiosa suprema es la del Anticristo, es decir, la de un seudo-mesianismo en que el hombre se glorifica a sí mismo colocándose en el lugar de Dios y de su Mesías venido en la carne (CEC 675)»