De les revolucions que segueixen l’esquema que va descriure George Orwell en «1984», hi ha algunes que tenen èxit i unes altres que fracasen. Així, per exemple, les revolucions burgeses:
Revolucions burgeses (revolució francesa, independència americana i revolucions puritanes en Anglaterra). Altos = Reyes, príncipes y aristócratas. Medianos = Burgueses (els rics). Bajos = Todos los demás
Les revolucions burgeses van ser un èxit i els burgesos van començar a dominar el món en tots els nivells i àmbits. La història dels últims segles és la història d’eixe domini. Per contrast, les revolucions comunistes:
Revolucions comunistes. Altos = Burgueses. Medianos = Intel·lectuals. Bajos = Todos los demás
Van fracasar en molts paisos (com Espanya). En la majoria dels paisos que van triomfar (com la Unió Soviètica i Europa de l’Est), van fracasar a llarg termini, perquè l’economia no es pot gestionar de forma planificada.
Cas apart és el cas de Xina, un país que té una llarguíssima tradició de domini dels intel·lectuals (els mandarins o funcionaris) i que ha incorporat elements de mercat en la seua economia. Es podria dir que un estat com Xina és l’objectiu de la revolució dels gerents, el somni dels «intel·lectuals»: un Estat totalitari on els «intel·lectuals» tenen tot el poder, però deleguen part de l’economia als empresaris (este va ser el llegat de Deng Xiaoping, que va vore clar que el model comunista clàssic de Mao Zedong no se sostenia) .
Però tornant a Occident, la revolució dels gerents és la dels que han triomfat o de les que han fracassat? Si la revolució dels gerents haguera triomfat, els burgesos (els rics) no dominarien el món, de la mateixa manera que, després de la revolució francesa, el rei i els aristòcrates van perdre el poder.
Bé, la revolució dels gerents ha triomfat però no del tot. Es pareix a la República Romana. En ella, l’antiga classe dominant (els patricis o nobles) patia l’ascens social de una nova classe emergent (els plebeus). Al final de la República, els patricis s’havien fusionat amb els plebeus més rics i havien format una nova classe dominant: els «optimates» o els «boni» (los óptimos o buenos, esa gente no tenía abuela).
En el nostre temps, la classe «intel·lectual», en el seu ascens, ha sobrepassat a quasi tots els burgesos, excepte a la capa superior dels burgesos (els grans capitals globalistes tipus Soros, les grans multinacionals com Microsoft o Apple, els grans poders financers com Rotschild i Rockefeller). Esta capa superior dels burgesos s’ha fusionat amb la capa superior dels intel·lectuals (Nacions Unides, les grans fundacions com la fundació Ford, els polítics més importants d’Estats Units i la Unió Europea). La fusió d’estes dos capes forma la classe dirigent del nostre temps: l’èlit globalista (allò que jo anomene «l’èlit», normalment).
Esta èlit globalista, com dic, està formada per dos branques. Per una branca estan els grans poders econòmics (que maneguen els diners). Encara que hi ha un continu de poders econòmics (de grans poders a poders mitjans i poders xicotets), només els grans poders econòmics tenen els poder i els altres fan el que s’ordena. Hi ha una continuitat en allò que té a vore amb els diners, però una discontinuitat en allò que té a vore amb el poder. Un banc com BBVA no influeix en la política globalista.
La cosa és diferent en la branca «intel·lectual», que s’ocupa de crear la ideologia i de com fer-la complir. Encara que és la capa superior la que pren les decisions, les capes inferiors estan integrades en una sèrie de burocràcies que s’harmonitzen per la ideologia (la religió políticament correcta). Així tota la branca «intel·lectual» camina en la mateixa direcció sense haver de posar-se d’acord (de la mateixa manera que tots els musulmans usen la ideologia islàmica per caminar en la mateixa direcció sense haver de posar-se d’acord). Les capes inferiors de la branca intel·lectual tenen la seua quota de poder, xicoteta però real (per exemple, en els seus ajuntaments o instituts, etc).
A la seua vegada la capa «intel·lectual» es divideix en dos parts: el clero (els que creen les idees de la religió: escriptors, pensadors i les Universitats, que són els nous monestirs) i el poder polític, funcionarial, de les organitzacions internacionals i de les ONGS (que fan complir eixa ideologia).
Hi ha pau entre els poders financers i els poders intel·lectuals. Totes les causes del poder intel·lectual (gais, feminisme, etc.) afavoreixen al poder financer. Ja no es parla de redistribució de la riquesa o de millor condicions per als treballadors, com en la fase socialista, en que els intel·lectuals i els burgesos estaven enfrontats.
Es per això que quan a Hillary Clinton se li pregunta si no caldria trencar els bancs en bancs més xicotets, ella contesta: «Si trencàrem els bancs, acabaria això amb el sexisme? Acabaria amb el racisme? Acabaria amb l’homofòbia?» Així Hillary (branca «intel·lectual» de l’èlit) protegeix a la branca financera de l’èlit.
Es cert que el poder intel·lectual posa moltes regulacions sobre el poder financer (regulacions sobre el medi ambient, sobre el feminisme, sobre el multiculturalisme, sobre seguretat del treball, protecció de dades). Això té un cost per a les empreses.
Però també és cert que les grans empreses prefereixen tindre moltes regulacions. Per a elles no els costa més que un percentatge molt xicotet dels seus gastos (contractar un grapat d’advocats i auditors). Per a una empresa xicoteta estes regulacions l’ofeguen i no li deixen viure. Així les empreses grans es lleven la competència de les xicotetes. Com més regulacions, menys empreses xicotetes poden sobreviure, la qual cosa encanta a les grans empreses.
En general, qui té el poder no vol que algú li ho lleve, com ja deia Orwell. Les regulacions és una manera d’aconseguir això. Però això és l’objecte de la segona maniobra de poder, la que va descriure DeJouvenel i que explica coses con la immigració massiva dels nostres dies.