La gent ha de provar la seua pròpia medicina.
L’espanyol li encanta presumir de progre. I votar progre, se sent així superior. El rol dels partits de dreta, tipus PP, és rescatar als progres dels seus problemes més immediats.
Venen els progres fan desastres. Els desastres a llarg termini, ningú els soluciona i és per això que la civilització occidental va cap al suicidi, perquè nosaltres cobrarem poca pensió, etc Però els desastres a curt termini ve la dreta i els soluciona. Paga els deutes, ordena les coses i no desfà res de les lleis progres. Així la gent se sent segura de votar als progres una altra vegada, que és el que realment vol. I, la pròxima vegada que guanyen les eleccions, els progres poden seguir fent l’animal i seguir avançant cap a la decadència i la perversió.
L’esquerra és un assassí psicòpata. La dreta és l’advocat que el lliura de la presó perquè seguisca assassinant.
La gent ha de patir les consequències de les polítiques PSOE+Podemos de forma radical i experimentar el que han votat. Han lluitat molt per arribar allí i han menyspreat i anomenat nazis a tots aquells que pensen el contrari
La gent és tan burra que només aprendrà quan estiga en mig del caos més absolut. Que vinga el caos. Pagarem justos per pecadors, però no veig un altre remei.
Nosaltres, els de la dreta, no hem donat la batalla. Portem 40 anys sense donar la batalla. Mentre l’esquerra (i els nacionalistes a Catalunya) s’apoderava de la moral oficial, de l’escola, dels mitjans, de totes les organitzacions («la llarga marxa a través de les institucions» que va planejar Gramsci), nosaltres miràvem a un altre costat, ens sentíem còmodes en la nostra vida privada. Pensàvem que mai no ens arribaria a nosaltres
Cada vegada que un subnormal progre ha dit algo en un grup d’amics i nosaltres no l’hem confrontat, hem perdut la batalla.
Cada vegada que ens amaguem de les nostres opinions, hem perdut la batalla.
Cada vegada que hem intentat raonar amb un progre, hem perdut la batalla. Perquè amb els progres no es raona, perquè ells no volen raonar. A ells els importa una merda els arguments racionals. Només són recursos emocionals maniqueus: jo bo, tu racista.
Els hauríem d’haver ridiculitzat. Es l’única arma que funciona amb ells: la retòrica, no la dialèctica
Ara tenim el resultat de tanta covardia i tant de desinterés.
Nosaltres «no ens fiquem en política», així que deixem el camp lliure per als fanàtics que es posen en política
Nosaltres «deixem que cadascú pense el que vulga», així que deixem el camp lliure a aquells que volen imposar la seua opinió
Ells han anat construint un sistema, pacientment, una gàbia de la que no podem escapar. Cada vegada que han posat un barrot, nosaltres no hem fet res. Ara estem empresonats i no podem fer res.
La nostra única eixida és que el seu sistema es basa en la mentida, en la negació de la realitat. I, per tant, no pot durar per sempre. El sistema es destruirà a ell mateix, ells es destruiran a ells mateixos. Perquè si fora per nosaltres, tenim menys força que un pet.
Nosaltres hauríem de contar la veritat en les nostres classes: que no hi ha 57 sexes, sinó XX i XY. No ho fem. De què ens queixem?
No volem problemes. El mateix amb l’Islam
Et creus que el pare que va enviar a la seua xiqueta amb vel a l’institut no sabria que tindria problemes? Clar que ho sabia, però estava lluitant per la seua religió.
De seguida, venen tots els professors i no volen problemes, deixem a la xiqueta vindre
Nassim Taleb té raó: «El més intol·lerant guanya». Els progres són més intol·lerants que nosaltres. I els musulmans són més intol·lerants que els progres
Si hi ha algú que només vol anar en una direcció no importa els problemes. I un altre que li dona igual tot i que no vol problemes i això es manté durant dècades
En quina direcció evolucionarà tot?
Només el caos ens pot salvar, nosaltres som massa còmodes.