En realitat jo no estic en eixe quadre, però si estiguera, estaria ací
El meu pensament és neoreaccionari i no es pot classificar així, però el quadre recull els pensaments moderns.
Reaccionaris són els que rebutgen la teoria política que va crear la Ilustració i que hui és el fonament de l’esquerra i de la dreta. Coses com tots els homes són iguals, el bé màxim és la llibertat.
N’hi ha de dos classes:
Paleo-reaccionaris. Són la gent que es va oposar a la Ilustració i va perdre. Té escritors molt bons que van diagnosticar bé tot el problema com Joseph de Maistre
Els neoreaccionaris són aquells que arriben a eixes idees de forma lògica, basant-se en tot el coneixement que tenim ara, inclòs el coneixement científic.
Les últimes dècades hi ha hagut una explosió d’estudis sobre la conducta humana. També han passat moltes coses al món. El neoreaccionari intenta derivar de tota esta informació (i de l’estudi de la història) el que és veritat i és fals quant la política, amb un enfocament racional. N’hi ha de dos classes: seculars i religiosos, jo sóc dels últims.
Es un moviment molt minoritari però el meu compromís és amb la veritat, encara que siga molt minoritària. Estem a favor de la veritat allà on es trobe. El problema és que en el nostre temps de mentides està molt amagada. (Un exemple és la presentació que us vaig donar fa anys sobre la religió de l’egoisme. Això és pensament neoreaccionari)
Un dels pilars del pensament neoreaccionari és que la tradició es adaptativa: el resum de conductes exitoses que han sobreviscut per segles perquè funcionaven, encara que no sapiam perquè funcionen.
A vore sé que sona molt abstracte. Et posaré uns exemples
Per exemple, el rol de l’Estat en l’economia. Tot el món està d’acord que ha de tindre un rol, però la gent discrepa si deu ser fort o dèbil
El de dretes pensa que l’Estat com menys es fique en l’economia millor. L’Estat està per garantir la seguretat física (policies) i jurídica (jutges). Per fer que els contrats es complisques. Per tot lo altre, l’Estat haria de ser mínim per deixar tranquil·la a la gent que faça el que vulga. El de dretes argumenta això basant-se en un dels principis de la Il·lustració: LA LLIBERTAT
El d’esquerres, pel contrari, vol que l’Estat siga fort, per redistribuir la riquesa i ajudar a les persones que no tenen sort en la vida. El d’esquerres argumenta això basant-se en un dels principis de la Il·lustració: LA IGUALTAT
El reaccionari observa que estos dos pensaments pareixen molt diferents, però que són dos cares de la mateixa moneda. Així:
– Els dos pensaments parteixen d’un principi abstracte (llibertat o igualtat) QUE NO JUSTIFIQUEN DE CAP MANERA RACIONAL (Com a màxim, s’indignen si els preguntes perquè això és bo i et diuen que eres un malvat – un heretge)
– Els dos pensaments veuen de forma positiva la llibertat i la igualtat (la diferència està en l’èmfasi)
– Els dos pensaments es dediquen només AL BENESTAR El de dretes pensa que s’aconseguirà millor amb la llibertat i el d’esquerres amb la igualtat. Les tàctiques són diferents però l’objectiu és el mateix
– Este benestar es concep únicament com BENESTAR HEDÒNIC (i, per tant, ECONÒMIC). Es considera que el bé suprem és obtindre el major plaer (i, per tant, els majors diners)
– Este benestar es concep únicament com BENESTAR DE L’INDIVIDU. No es considera el benestar de la societat, de la família, de la comunitat
– Només es donen dos solucions: Estat o individu. S’ignoren unes altres solucions, com la cultura, la família, la comunidad, etc. (Comentari: això deriva de Rousseau)
Tots estos conceptes que acabe d’explicar es van enunciar en la Il·lustració i hui els veiem com evidents, però la veritat és que totes les cultures humanes fins fa 300 anys (i moltes cultures actuals) hagueren pensat que són pures estupideses.
Una cosa molt estúpida és l’èmfasi en l’individualisme. Això està bé si vius sol en una muntanya, però, com va dir Aristòtil, l’home és un animal social.
El reaccionari pensa, com quasi tot el món (ara se’m ve al cap Confuci) que lo important és el funcionament correcte de la societat. De la mateixa manera que un cos no funciona bé si tots els òrgans fan els que els dona la gana (el fetge es mor perquè el cor està fins als collons de bombejar sang), tampoc la societat i els homes funcionen bé si cadascú fa el que li dona la gana.
També el reaccionari no creu forçosament que el plaer siga el bé màxim. Aristòtil creia que l’objectiu humà és la búsqueda de la virtut. La gent és més feliç buscant la virtut que buscant el plaer
El reaccionari examinaria les diferents cultures del passat, les diferents solucions que han donat al problema d’estructurar la societat, estudiaria l’evolució de la cultura occidental i els descobriments sobre la conducta humana.
Potser arribaria a la conclusió de què no és pot emfatitzar l’Estat o l’individu, sinó que hi ha problemes que els resol millor l’Estat i uns altres millor l’individu
Encara més important, hi ha problemes que es resolen millor amb la cultura, amb la conciència, amb la comunitat, amb la família
Potser arribaria al principi tradicional catòlic de subsidiaritat: les coses s’han de resoldre pel més xicotet possible
El que pot solucionar la família no deuria donar-se a la comunitat.
El que pot solucionar la comunitat no deuria donar-se al ajuntament.
El que pot solucionar l’ajuntament no deuria donar-se a la comunitat autònoma.
Resolent els conflictes de forma local, de manera humana, evitem un Estat totalitari, que és el punt final de la democràcia, com Plató va vore.
Un altre exemple, molt més ràpid.
El de dretes vol immigració per la llibertat. El d’esquerres vol immigració per la igualtat.
El reaccionari pensa què és millor: si tindre o no immigració. No pensa que tots els homes siguen iguals. Tampoc pensa que els homes siguen individuals, sinó que s’organitzen naturalment en comunitats i tindre dos comunitats en un país és una mala idea.
També pensa que no totes les cultures són iguals i, per tant, pot distingir quines cultures funcionen millor per al seu país.
No pensa que discriminar siga un pecat, perquè el seu déu no és la igualtat. I no pensa que prohibir siga un pecat, perquè el seu déu no és la llibertat.
Es tracta de partir de la realitat, en comptes d’abstraccions imaginàries, com la llibertat o la igualtat.