Sobre Luter, el nominalisme i la Corte Suprema de Justicia

Trump va col·locar dos juristes «de dreta» en el Tribunal Suprem d’USA. La setmana passada estos juristes van fallar que el terme «sexe» inclou «orientació sexual» i «identitat sexual».

Acepto «pulpo» como «animal de compañía»

De forma que la no discriminació de sexe (que era per no discriminar entre homes i dones) ara inclou discriminació per orientació sexual i identitat sexual (dos termes completament fal·laços).

Això vol dir que qualsevol organització cristiana no podrà tirar del treball a un empleat que es declara obertament gai o obertament transexual.

Eixa és la dreta. «Sexe» inclou «jo vull dir que sóc dóna encara que tinga una xufa». Es un exemple del que us deia anteriorment. «Sexe» vol dir el que jo vulga que diga. No té cap significat excepte la meua voluntat de poder

– Cuando yo empleo una palabra – dijo Tentetieso en todo despectivo- significa exactamente lo que yo quiero que signifique: ni más ni menos.

– La cuestión es – dijo Alicia – si puede hacer que las palabras signifiquen tantas cosas distintas.

– La cuestión es quien manda – dijo Tentetieso – nada más.

(Lewis Carroll. Alicia a través del espejo)

Allí veieu que la modernitat és filla de Luter.  Es comença dient «la Paraula de Déu significa el que jo dic que significa». I acabes dient «totes les paraules signifiquen el que jo dic que signifiquen»

Luter va ser el primer Tentetieso. Després van vindre versions més radicals.

Ell no se n’adonava que estava obrint la caixa de Pandora. En el fons de la Sola Scriptura, el que hi ha és el nihilisme. Es el «non serviam». No em sotmet a l’autoritat de l’Església quan interprete l’Escriptura. Jo sol decidiré què és el que vol dir la Escriptura. Clar, si cadascú decideix qué és el bé i el mal, això és l’antitesi de la societat. La societat es descomposa en individus que cadascú fa el que li dona la gana

De la mateixa manera, en les altres religions, tampoc qualsevol pot interpretar els textos religiosos (o legals, valga la redundància) de la manera que li done la gana. Hi ha sempre una autoritat establerta.

Un altra resolució a este dilema és que qui té el poder imposa el significat de les paraules, que és el que veiem amb Tentetieso i el Tribunal Suprem. D’esta manera, no hi ha cap dic per protegir-se contra el poder. El poder decideix els conceptes i pots canviar-los com els dona la gana.

Quan Luter va dir que cada un podia interpretar l’Escriptura a la manera de Frank Sinatra (a su manera), els pagesos alemanys van dir:

«Ah sí? No hem de fer cas a l’Església en lo més sagrat? Pues tampoc hem de fer cas als prínceps en coses menys importants»

I es van alçar, en el que és el primer alçament comunista de la història

Luter va dir als prínceps que «mataren a eixos gossos rabiosos». Els prínceps els van matar. Luter va dir «Bé, quan jo deia que cadascú volia interpretar a l’Escriptura a la seua manera, este «cadascú» només incloia als prínceps»

I allí tens de nou, la voluntat de poder de Tentetieso: les paraules signifiquen el que els poderosos volen que signifiquen. La cuestión es quien manda. Com ha passat amb el Tribunal Suprem amb la paraula «sexe»

(Luter era en realitat, el braç ideològic dels prínceps contra l’Emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya i contra l’Església. Va ser els prínceps qui el van protegir.

Quan un príncep va dir si podia casar-se amb dos dones. Luter va dir que els patriarques de l’Antic Testament ho havien fet (va obviar el Nou Testament) i que endavant, que ho disfrutara, però que no s’enterara ningú.

Obviament el tema es va descobrir i va ser un escàndol. Però Luter sabia qui era el seu jefe, que no era el Papa, sinó els prínceps)

———-

Nota: la diferencia está entre si las palabras tienen un sentido dado por el pasado (la tradición, el uso histórico), de la que la autoridad es sólo clarificadora (la Iglesia, la Real Academia de la Lengua). Cuando decidimos que las palabras o interpretaciones no tienen significado propio y podemos interpretarlas contra la tradición esto es la voluntad de poder descarnado (papa Francisco, Lutero).

La autoridad es una autoridad fija (no depende de quien tenga el poder en estos momentos) y se basa en el pasado: sus interpretaciones no son arbitrarias. No son nominalistas. No son in-trascendentes (para usar el término de Laurence Auster). No se trata de innovar, sino de conservar.

Tota tradició innova per dos mecanismes:

Analogia. Està autoritzat fumar en el Ramadà? «Vapear» està inclòs en el terme «fumar»?

Clarificació. Un musulmà pot consumir una beguda amb 0.5% d’alcohol? Trenca el dejú si un pren sucs durant la Quaresma?

Els dos mecanismes es resumeixen en el terme «extensió». La tradició es conserva però s’afegeixen coses, s’estén a unes noves àrees. L’essència (en este cas, el Ramadà o el concepte «fumar», es conserva). Amb l’essència es conserven les lliçons apreses en el passat (the Great Relearning).

El poder simplement pot dir que el Ramadà és una festa per celebrar LGBT. El terme és «substitució». No es conserva l’essència heretada del passat, sinó que se substitueix pel que vol el poder.