(From The World I Live In, by Helen Keller)

[Helen Keller (deaf and blind from 19 months old) on how she did not know how to think before she was taught language]

Before my teacher came to me, I did not know that I am. I lived in a world that was a no-world. I cannot hope to describe adequately that unconscious, yet conscious time of nothingness. I did not know that I knew aught, or that I lived or acted or desired. I had neither will nor intellect. I was carried along to objects and acts by a certain blind natural impetus. I had a mind which caused me to feel anger, satisfaction, desire. These two facts led those about me to suppose that I willed and thought. I can remember all this, not because I knew that it was so, but because I have tactual memory. It enables me to remember that I never contracted my forehead in the act of thinking. I never viewed anything beforehand or chose it. I also recall tactually the fact that never in a start of the body or a heart-beat did I feel that I loved or cared for anything. My inner life, then, was a blank without past, present, or future, without hope or anticipation, without wonder or joy or faith.

It was not night—it was not day.
. . . . .
But vacancy absorbing space,
And fixedness, without a place;
There were no stars—no earth—no time—
No check—no change—no good—no crime.

My dormant being had no idea of God or immortality, no fear of death.

I remember, also through touch, that I had a power of association. I felt tactual jars like the stamp of a foot, the opening of a window or its closing, the slam of a door. After repeatedly smelling rain and feeling the discomfort of wetness, I acted like those about me: I ran to shut the window. But that was not thought in any sense. It was the same kind of association that makes animals take shelter from the rain. From the same instinct of aping others, I folded the clothes that came from the laundry, and put mine away, fed the turkeys, sewed bead-eyes on my doll’s face, and did many other things of which I have the tactual remembrance. When I wanted anything I liked,—ice-cream, for instance, of which I was very fond,—I had a delicious taste on my tongue (which, by the way, I never have now), and in my hand I felt the turning of the freezer. I made the sign, and my mother knew I wanted ice-cream. I «thought» and desired in my fingers. If I had made a man, I should certainly have put the brain and soul in his finger-tips. From reminiscences like these I conclude that it is the opening of the two faculties, freedom of will, or choice, and rationality, or the power of thinking from one thing to another, which makes it possible to come into being first as a child, afterwards as a man.

Since I had no power of thought, I did not compare one mental state with another. So I was not conscious of any change or process going on in my brain when my teacher began to instruct me. I merely felt keen delight in obtaining more easily what I wanted by means of the finger motions she taught me. I thought only of objects, and only objects I wanted. It was the turning of the freezer on a larger scale. When I learned the meaning of «I» and «me» and found that I was something, I began to think. Then consciousness first existed for me. Thus it was not the sense of touch that brought me knowledge. It was the awakening of my soul that first rendered my senses their value, their cognizance of objects, names, qualities, and properties. Thought made me conscious of love, joy, and all the emotions. I was eager to know, then to understand, afterward to reflect on what I knew and understood, and the blind impetus, which had before driven me hither and thither at the dictates of my sensations, vanished forever.

I cannot represent more clearly than any one else the gradual and subtle changes from first impressions to abstract ideas. But I know that my physical ideas, that is, ideas derived from material objects, appear to me first an idea similar to those of touch. Instantly they pass into intellectual meanings. Afterward the meaning finds expression in what is called «inner speech.» When I was a child, my inner speech was inner spelling. Although I am even now frequently caught spelling to myself on my fingers, yet I talk to myself, too, with my lips, and it is true that when I first learned to speak, my mind discarded the finger-symbols and began to articulate. However, when I try to recall what some one has said to me, I am conscious of a hand spelling into mine.

It has often been asked what were my earliest impressions of the world in which I found myself. But one who thinks at all of his first impressions knows what a riddle this is. Our impressions grow and change unnoticed, so that what we suppose we thought as children may be quite different from what we actually experienced in our childhood. I only know that after my education began the world which came within my reach was all alive. I spelled to my blocks and my dogs. I sympathized with plants when the flowers were picked, because I thought it hurt them, and that they grieved for their lost blossoms. It was two years before I could be made to believe that my dogs did not understand what I said, and I always apologized to them when I ran into or stepped on them.

As my experiences broadened and deepened, the indeterminate, poetic feelings of childhood began to fix themselves in definite thoughts. Nature—the world I could touch—was folded and filled with myself. I am inclined to believe those philosophers who declare that we know nothing but our own feelings and ideas. With a little ingenious reasoning one may see in the material world simply a mirror, an image of permanent mental sensations. In either sphere self-knowledge is the condition and the limit of our consciousness. That is why, perhaps, many people know so little about what is beyond their short range of experience. They look within themselves—and find nothing! Therefore they conclude that there is nothing outside themselves, either.

However that may be, I came later to look for an image of my emotions and sensations in others. I had to learn the outward signs of inward feelings. The start of fear, the suppressed, controlled tensity of pain, the beat of happy muscles in others, had to be perceived and compared with my own experiences before I could trace them back to the intangible soul of another. Groping, uncertain, I at last found my identity, and after seeing my thoughts and feelings repeated in others, I gradually constructed my world of men and of God. As I read and study, I find that this is what the rest of the race has done. Man looks within himself and in time finds the measure and the meaning of the universe.

Taken from http://www.amnation.com/vfr/archives/004328.htmlWhat is transcendence and why does it matter?
Lawrence Auster
Unpublished fragment, 2001(Published in 2005)The key to the Secular-Democratic world view—and to the loss of our traditional culture which that world view has destroyed—is the denial of transcendence. Before we proceed further in this discussion, it is essential that we grasp what this means. Fortunately that will not be difficult, since transcendence plays a key role in every person’s experience of life, including the lives of those who deny its existence.

In religious terms, of course, transcendence means “beyond the world,” in the sense that God as revealed in the Bible exists outside the physical universe of which he is the creator and is not an object of direct human experience or of scientific reason based on the evidence of the senses. But the idea of transcendence does not apply only to God in his ultimate transcendence. The quality of being objectively real yet beyond immediate sensory experience applies to all human values and institutions. It could be described as the quality of any whole that is larger than the sum of its parts.

A marriage, for example, is not simply constituted of the man and woman who make it up; it is something larger in which the partners participate and which provides the very meaning of their life together, even though the institution of marriage that binds them is invisible to the senses and all that can be seen is the couple and their actions. Similarly, a sports team is not just a collection of athletes, but a larger entity that provides the ordering structure of their activities as well as the primary object of their fans’ loyalties; when a team becomes a collection of free agents, it often loses, to the fans’ distress, its character as something that transcends the individual players. In the same way, a nation, along with its whole system of common rules and interests, is a larger and more enduring entity than all the people who belong to it. Although its quality as a nation cannot be seen or experienced with the senses, its members do not doubt its reality or its function in establishing the meaningful order of their lives; they are even willing to sacrifice their lives for the sake of that larger whole that they cannot see.

The idea of transcendence applies not only to social and moral institutions but to natural categories and socially defined roles such as male, female, child; policeman, priest, President. In belonging to any of these categories the individual partakes of a meaning greater than himself. The very idea of “man”—the largest human class to which we all belong—is not an object of experience. We cannot see “man” anywhere. We see individual human beings. None of those individual human beings is “man,” even though “man” is the essential nature of what human beings are, and, according to the Declaration of Independence, the very source of our rights as individuals. Further, each individual is also “transcendent,” in the sense that his inner self or consciousness cannot be seen or experienced by the senses, yet we know that it exists and is the source of his value as a person.

Though the concept of transcendence is not referred to in ordinary political discussion, it is at the heart of people’s deepest values that underlie all their political concerns—their love of their country and its history, their love for their parents and children and friends, their memories of their home town, their response to nature and art and literature, their belief in justice, or their sense of outrage at some injustice. All those things go beyond the specifics that can be seen, heard, or touched; and without the invisible added element they would fall far short of what they are for us. Transcendence is the matrix of basic allegiances that cannot always be justified in rationalistic terms because the true value of any thing can be known only through participation in that thing, not through mere external observation or manipulation of it.

The Secular-Democratic consciousness, especially in its more radical stages, devalues and denies this invisible dimension of existence. To the Secular-Democratic mind, a police officer is not a symbol of the constituted authority of society (which is itself a transcendent idea), but just a man with a gun. A priest is not the representation of Christ, but just a man in a funny uniform going through obscure, even absurd, gestures. A human being does not represent the transcendent essence “man,” but is simply a bundle of needs, desires, and rights (though where these human rights come from if there is no transcendent human nature to base them on is never made clear). Similarly, marriage is not the fulfillment of God’s command in Genesis that “a man shall leave his father and mother, and cleave unto his wife, and they shall be one flesh.” It is any pairing of persons seeking mutual gratification, lasting as long as both partners find it gratifying. A nation is not an enduring essence transcending its individual members, but an ever shifting collection of individuals with an ever expanding portfolio of demands that the government must satisfy. And since the nation is not a transcendent idea, the flag that symbolizes it has no higher significance; it is only, as many liberals love to sneer, “a piece of cloth,” a phrase that perfectly conveys their contempt for the transcendent, and their undying wish to free humanity from its “oppressive” claims.

Another phrase with which liberals attack transcendence-based standards is “Why not?”: Why not allow people to burn the flag? Why not permit marriage between two persons of the same sex? Why not allow a 15-year-old boy to come to school dressed as a girl? Why not have female priests? Why not have female soldiers? Why not encourage children to treat their teachers and parents as their equals? Why not import totally incompatible cultures into our society? Why not surrender our national independence to a global government?

And here we come to the nub of the problem: In a society that has lost the experience of transcendence, in a society that sees only the material or individualistic side of things, there is no answer to these questions. Without an allegiance to its own transcendent essence and the ability to articulate it, no institution—and no nation—can survive the Secular-Democratic critique. Indeed, the members of such a society will fail even to recognize that a threat exists, since they no longer have any consciousness of the thing that is threatened.

At the same time, since people cannot actually live together without institutions, the breakdown of institutions based on shared adherence to a higher truth must lead to new institutions based, not on any ideal, but on the increasingly naked assertion of will—whether it be the will of “the people,” or the will of some oppressed minority, or the will of some managerial or ideological elite who seek to redesign the society from top to bottom. For these reasons, whenever the Secular-Democratic consciousness has gained power it has repeatedly led to various kinds of extremism and statism, except in those societies, such as Britain and the United States, where it was balanced and moderated by surviving elements of the Classical-Christian consciousness.

---

Further discussion

In response to the above article, a reader complains, in a long letter, that my notion of transcendence remains undefined and could mean anything. Thus, he says, a liberal like Peter Gomes, a homosexual professor at Harvard, can write a book entitled The Good Book (about the Bible) and give “transcendence” a completely liberal meaning. The reader says transcendence has become separated from its historic root in the Classical-Christian consciousness, and that my view of transcendence would be as open to Hinduism as to Christianity, as open to John Lennon as to traditional Western culture. He also says that if America is defined as “more than the sum of its past parts,” then America can become anything, evolving “into a greater whole as the whole keeps expanding much like the expanding universe. Transcendence now comes to transcend its previous definition…. All the liberal has done is take the transcendentalist at his word that transcendence is an important dimension and has gone on transcending. Such that now even the Classical Christian consciousness is being transcended…”

By way of reply, my first point is that my discussion is taking place within the framework of the Classical-Christian tradition that formed the West and America. What I’m saying about transcendence doesn’t make sense without that context.

My second point will seem to contradict the first. It is true, as the reader says, that giving transcendent value to things is a universal activity. People give transcendent value to things, including bad things. For a Mafia member, his gang has a transcendent value. The answer, obviously, is that the process of valuation needs to be subjected to the moral law, just like any other human activity. Yet we cannot subject this act of valuation to a moral and religious framework unless we first understand it.

My main purpose in this discussion is to get at the root of why we our letting our culture be destroyed. I’m saying it’s because we have lost the experience of the transcendent as it is related to our specific culture, and therefore we don’t have the will to preserve or defend our culture. The transcendent needs to be understood not only in relation to the idea of God, but in relation to culture. If the transcendent is only experienced in relation to universal morality or God, then we end up with modern conservatism, which worships universal ideas of democracy and puts 99 percent of its moral energy into opposing abortion, but which fails to defend our culture as a culture from the innumerable ills that threaten it from without and within. It is no coincidence that both neoconservatives and evangelical Christians favor mass non-European immigration. It is because they lack a sense of the transcendent quality of our particular culture and nation. (I explain this point at more length in my article, “Immigration and Multiculturalism: Why are the conservatives silent?”, under the heading, “The credo that has left us defenseless.”)

Now, could this same idea of transcendence be used to advance Nazi Germany, or a jihad terrorist gang, or homosexual marriage, or the lifestyle of David Brooks’s Bobos? Yes, it could. But that, as I’ve said, simply requires us to make the moral and rational distinctions that we need to make in all human affairs in any case. These include, first of all, the distinction between moral right and wrong, but they also include the distinction between transcendence based on objective values and the substitute forms of transcendence that populate liberal society.

So my short answer to the readers’s objections is: when I say something is transcendent, I’m not necessarily saying it’s good. At the same time, all good and true values are transcendent and we cannot understand or preserve them without that experience.

Doubtless these criticisms and discussions will continue. The idea I’m trying to convey, of the transcendence that gives meaning to cultural values, lies in an uneasy middle ground. On one side, agnostics and secularists reject the very notion of transcendence; on the other side, certain Christians reject any notion of transcendence other than the transcendence of God.

Trump va col·locar dos juristes «de dreta» en el Tribunal Suprem d’USA. La setmana passada estos juristes van fallar que el terme «sexe» inclou «orientació sexual» i «identitat sexual».

Acepto «pulpo» como «animal de compañía»

De forma que la no discriminació de sexe (que era per no discriminar entre homes i dones) ara inclou discriminació per orientació sexual i identitat sexual (dos termes completament fal·laços).

Això vol dir que qualsevol organització cristiana no podrà tirar del treball a un empleat que es declara obertament gai o obertament transexual.

Eixa és la dreta. «Sexe» inclou «jo vull dir que sóc dóna encara que tinga una xufa». Es un exemple del que us deia anteriorment. «Sexe» vol dir el que jo vulga que diga. No té cap significat excepte la meua voluntat de poder

– Cuando yo empleo una palabra – dijo Tentetieso en todo despectivo- significa exactamente lo que yo quiero que signifique: ni más ni menos.

– La cuestión es – dijo Alicia – si puede hacer que las palabras signifiquen tantas cosas distintas.

– La cuestión es quien manda – dijo Tentetieso – nada más.

(Lewis Carroll. Alicia a través del espejo)

Allí veieu que la modernitat és filla de Luter.  Es comença dient «la Paraula de Déu significa el que jo dic que significa». I acabes dient «totes les paraules signifiquen el que jo dic que signifiquen»

Luter va ser el primer Tentetieso. Després van vindre versions més radicals.

Ell no se n’adonava que estava obrint la caixa de Pandora. En el fons de la Sola Scriptura, el que hi ha és el nihilisme. Es el «non serviam». No em sotmet a l’autoritat de l’Església quan interprete l’Escriptura. Jo sol decidiré què és el que vol dir la Escriptura. Clar, si cadascú decideix qué és el bé i el mal, això és l’antitesi de la societat. La societat es descomposa en individus que cadascú fa el que li dona la gana

De la mateixa manera, en les altres religions, tampoc qualsevol pot interpretar els textos religiosos (o legals, valga la redundància) de la manera que li done la gana. Hi ha sempre una autoritat establerta.

Un altra resolució a este dilema és que qui té el poder imposa el significat de les paraules, que és el que veiem amb Tentetieso i el Tribunal Suprem. D’esta manera, no hi ha cap dic per protegir-se contra el poder. El poder decideix els conceptes i pots canviar-los com els dona la gana.

Quan Luter va dir que cada un podia interpretar l’Escriptura a la manera de Frank Sinatra (a su manera), els pagesos alemanys van dir:

«Ah sí? No hem de fer cas a l’Església en lo més sagrat? Pues tampoc hem de fer cas als prínceps en coses menys importants»

I es van alçar, en el que és el primer alçament comunista de la història

Luter va dir als prínceps que «mataren a eixos gossos rabiosos». Els prínceps els van matar. Luter va dir «Bé, quan jo deia que cadascú volia interpretar a l’Escriptura a la seua manera, este «cadascú» només incloia als prínceps»

I allí tens de nou, la voluntat de poder de Tentetieso: les paraules signifiquen el que els poderosos volen que signifiquen. La cuestión es quien manda. Com ha passat amb el Tribunal Suprem amb la paraula «sexe»

(Luter era en realitat, el braç ideològic dels prínceps contra l’Emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya i contra l’Església. Va ser els prínceps qui el van protegir.

Quan un príncep va dir si podia casar-se amb dos dones. Luter va dir que els patriarques de l’Antic Testament ho havien fet (va obviar el Nou Testament) i que endavant, que ho disfrutara, però que no s’enterara ningú.

Obviament el tema es va descobrir i va ser un escàndol. Però Luter sabia qui era el seu jefe, que no era el Papa, sinó els prínceps)

———-

Nota: la diferencia está entre si las palabras tienen un sentido dado por el pasado (la tradición, el uso histórico), de la que la autoridad es sólo clarificadora (la Iglesia, la Real Academia de la Lengua). Cuando decidimos que las palabras o interpretaciones no tienen significado propio y podemos interpretarlas contra la tradición esto es la voluntad de poder descarnado (papa Francisco, Lutero).

La autoridad es una autoridad fija (no depende de quien tenga el poder en estos momentos) y se basa en el pasado: sus interpretaciones no son arbitrarias. No son nominalistas. No son in-trascendentes (para usar el término de Laurence Auster). No se trata de innovar, sino de conservar.

Tota tradició innova per dos mecanismes:

Analogia. Està autoritzat fumar en el Ramadà? «Vapear» està inclòs en el terme «fumar»?

Clarificació. Un musulmà pot consumir una beguda amb 0.5% d’alcohol? Trenca el dejú si un pren sucs durant la Quaresma?

Els dos mecanismes es resumeixen en el terme «extensió». La tradició es conserva però s’afegeixen coses, s’estén a unes noves àrees. L’essència (en este cas, el Ramadà o el concepte «fumar», es conserva). Amb l’essència es conserven les lliçons apreses en el passat (the Great Relearning).

El poder simplement pot dir que el Ramadà és una festa per celebrar LGBT. El terme és «substitució». No es conserva l’essència heretada del passat, sinó que se substitueix pel que vol el poder.

Té raó, però cal prendre la paraula «bàrbar» amb un sentit molt metafòric. Els bàrbars històricament no volien destruir. Només volien viure millor.

Van entrar a l’Imperi Romà i el van conquistar. Una vegada el van conquistar, van intentar preservar totes les tradicions el més possible. Van adoptar el llatí, es van cristianitzar, van protegir la cultura romana i les lleis romanes, van adoptar els títols romans. El fenomen es repeteix una i una altra vegada al llarg de la història. Els víkings, els bàrbars turcs d’Asia Central van conquistar el califat abbàsida, però van crear una civilització que incloia l’Islam que havien conquistat. Moltes civilitzacions van començar sent bàrbars: els sumeris, els amorites, els arameus, els  israelites. En Asia, els mongols, els manxús

El que tenim ací és algo més profund. No es tracta de buscar el benestar material, conquistant la civilització per ser inclòs en ella i gaudir d’ella. Es tracta de destruir la civilització.

El que tenim és algo espiritual, no material. L’èlit vol destruir la civilització no perquè són gent pobre (bàrbar) que vol la prosperitat de la civilització. L’èlit viu com déus. Els zombies progres que les èlits usen com tropes de xoc no volen res material. No estan protestant per tindre més pà, més diners. Es tracta d’un fenòmen espiritual.

El bé és la baixa entropia: tot ordenat, tot en una estructura complexa (per exemple, un cos humà viu), tot junt i en harmonia. Cadascú està sotmés a algo superior: a la llei natural, a la societat, a Déu.

El mal és l’alta entropia: tot en desordre, cada un pel seu lloc (llibertat), cap estructura, cap jerarquia (igualtat), cadascú fa el que li dona la gana i és una lluita de tots contra tots.

«Admitámoslo. La izquierda es la forma política del mal. Y la izquierda controla prácticamente el Occidente moderno. Entonces, ¿dónde nos deja eso a todos nosotros» Lawrence Auster (muerto en 2013)

(Quan dic l’esquerra, incloc «la dreta». La falsa dreta dels nostres temps no és més que una forma menys radical d’esquerra. A Europa no hi ha hagut una vertadera dreta des de la Segona Guerra Mundial. A Espanya des de la transició.)

L’esquerra és el partit de l’entropia, del mal, del jo, de l’egoisme. L’èlit, que viu vides quasi divines, vol encara més poder. Encara més! Vol dominar el món, vol el govern mundial. Jo, jo i jo! Els zombies progres volen imposar les seues idees i la seua voluntat sobre els altres i que li donen a tot. Jo, jo i jo! Poder! Per a mi! Egoisme.

Es el lema que sempre s’ha assignat al dimoni: «Non serviam!». No serviré. Tot per a mi i que als altres li donen pel cul El mal. No servir ni sotmetre’s a res superior a mi. Quan tots ho fan, degenera en caos, en alta entropia, una lluita de tots contra tots.

Es la rebelió contra el pare amorós, que et posa regles que no t’agraden, però son bones per a tu

«En todas sus formas, el fenómeno que hemos discutido representa la pérdida de [la creencia] en la autoridad de una figura paternal. Simbólicamente, el padre es la fuente que estructura nuestra existancia, ya sea que hablemos de la autoridad masculida, de la ley, del bien y el mal, de nuestra nación, de nuestra tradición, de nuestra civilización, de nuestra naturaleza biológica.

Todos estos principios que estructuran la vida humana, en diferentes maneras, se simbolizan en el padre. La rebelión que hemos discutido es, en una forma u otra, una rebelión contra el padre. La creencia de que el universo es estructurado, inteligible, y fundamentalmente bueno, y que uno puede participar en este universo – esta es la experiencia de tener un padre, que es lo contrario de la experiencia de alienación que impulsa a la cultura moderna» (Lawrence Auster.)

Els bàrbars no es van rebel·lar contra això. Van fer moltes destrosses, però, en el fons, ells també creien en l’autoritat del pare. Es per això que van acabar integrant-se i sent defensors de la civilització, de la baixa entropia, del bé.

El que tenim ací és algo més pervers. Es la rebelió contra tota norma que no és el propi egoisme. Es el nihilisme (nihil vol dir «res» en llatí): res no importa, res no és real sinó el meu propi egoisme, la meua pròpia voluntat de poder.

«El nihilismo de la destrucción no es una exageración, es más bien un cumplimiento del objetivo más profundo de todo el nihilismo. En él, el nihilismo ha asumido su forma más terrible, pero más verdadera; en ella el rostro de la nada descarta sus máscaras y se revela en toda su desnudez.»

«El nihilismo de la destrucción es exclusivo de la era moderna. Ha habido destrucción a gran escala antes, y ha habido hombres que se han glorificado en la destrucción; pero nunca hasta nuestra época ha habido una doctrina y un plan de destrucción, nunca antes la mente del hombre se había contorsionado tanto como para disculpar esta obvia obra de Satanás, y para diseñar un programa que haga posible su ejecución.»

Fr. Seraphim Rose, «Nihilismo: la raíz de la revolución de la era moderna» (1962)

 

Sense RSS

Hispanidad

Amb RSS

 

Neorxn

«Se ha descubierto que con una población urbana desanimada, todos formados bajo un sistema mecánico de educación estatal, una sugerencia u orden, por más insensata e irracional que sea, será obedecida si se repite lo suficiente.» ~ Hilaire Belloc

Per què creus que gent com Dewey –  un educador famós (1859 – 1952) , pare de l’educació nord-americana –  va insistir tant en l’educació obligatòria? Perquè volien adoctrinar a la gent per implantar les seues idees.Volien que els fills no seguiren als seus pares intel·lectualment, sinó als seus professors. Així, si adoctrinaven als professors, podien crear una societat de zombies que repetiren les seues idees.

Si mires la religió de l’egoisme, veus que en Estats Units guanya el poder amb la independència americana en 1776. Es converteix en la religió oficial d’Estats Units.

Però les masses no l’adopten fins la dècada dels 60 del segle XX. Abans d’això les masses segueixen fidels a la religió oficial anterior: el cristianisme.

Es un periode molt gran. Dos segles en què la religió oficial de l’èlit i de les masses és diferent. Dos segles és molt de temps. (Quan Constantí tolera el cristianisme i l’afavoreix, en unes dècades l’Imperi Romà es transforma en majoritàriament cristià: del 30% a més del 50%)

Durant estos dos segles, les èlits fan esforços constants per convertir a les masses a la nova religió. Els educadors (com Dewey) són la punta de llança d’este esforç.

Tots estos esforços fracassen, perquè la religió cristiana passa de pares a fills. Es necessita que els pares no eduquen als seus fills. Per això es necessita l’educació obligatòria. Així els pares no educaran als fills, sinó els professors educaran als fills amb les idees (la religió) de l’èlit

S’intenta l’educació obligatòria amb ideals progressista, però triga en implantar-se. Els anys 60 en Europa i Estats Units és la primera generació que assisteix massivament a l’escola. Es rebel·laran contra la religió dels seus pares en nom de la religió dels seus professors

Es el triomf definitiu de la nova religió. Ara les masses també són progressistes. El cristianisme es fa minoritari.

A més, es té un sistema per canviar la religió. Per temes que hem discutit i que tornarem a discutir, la religió de l’egoisme està sempre canviant: matrimoni gai, transexuals, etc. Cal educar a la població perquè accepte els canvis. Per això tenim l’escola, però com el canvi és tan ràpid, també tenim els mitjans de comunicació, que permet educar a adults en les noves innovacions.

(Els mitjans com la tele és una invenció moderna. Això no ho va vore Belloc, que només parlava de l’escola)

Si et fixes, la majoria de continguts que es donen als estudiants en l’educació obligatòria són irrellevants per al món professional. Es podria dir que ensenyen cultura, però la majoria del que s’aprén s’oblida de seguida. Seria molt més eficaç un sistema d’aprenentatge en empreses, en què els experts ensenyen als joves.

Però l’educació obligatòria serveix per llavar el cervell als joves i fer-los acceptar categories absurdes i contradictòries (com la llibertat i igualtat) quan no tenen esperit crític. Fer-los zombies d’una religió absurda. Este és una de les seues funcions, juntament amb servir de guarderia.

Fer-los els servidors de l’Estat. Per això hi ha tanta oposició progre en Estats Units al homeschooling (pares que ensenyen als seus fills en casa) i en Europa a l’educació privada i concertada. Volen que l’Estat llave el cervell a tots.

Però l’educació obligatòria va ser un dels objectius progres del segle XIX i principis del XX. El que va dir Celáa de que els fills no pertanyen als pares (sinó a l’Estat) no és una idea nova. Ha sigut la idea dels progres durant segles. Per exemple, ja està en el Manifest Comunista de Marx (1848) que crida a acabar amb la família. Per això calia l’educació obligatòria.

(Vore també esta traducció )

Comentari a partir d’este article

Hay una España que cada mañana, al mirarse frente al espejo, asiente ligeramente y se dice para sí: «Me veo cada día más facha». […] Si criticas la gestión de la pandemia, eres facha. Si no crees que Fernando Simón es cuqui, eres facha. Si te quejas de que no se atendió a la alarma sanitaria con diligencia, eres facha. Si opinas que Pedro Sánchez no es exactamente guapo, eres facha. Si no aceptas que la menstruación también es cosa de hombres, eres facha.

(De l’article anterior)

Els historiadors futurs es faran creus davant este fenòmen. Un poble totalment dominat per una paraula. Gent que no s’atreveix a dir la veritat evident per la possibilitat de que li diguen «fatxa».

Als pobles del passat se’ls dominava per la força. A nosaltres se’ns domina per l’amenaça d’una paraula. «Si no fas el que vull i no estàs d’acord amb el que faig, et diré fatxa»

Terrible perspectiva. Es millor deixar passar milers de morts, regalar el nostre país als estrangers, vendre el futur dels nostres fills, acceptar les mentides més evident i combregar amb rodes de molí, carros i carretes

Tot menys que puguen dir-nos fatxes. Lúgubre perspectiva.

La veritat és que som gent que és poc íntegra. Preferim ser populars a la veritat, a la virtut, la solidaritat i al futur dels nosres fills.

No es pot timar a una persona honrada

How to Fight the Woke…and Win

Traducido y adaptado de mi escrito en inglés

En la web alguien pregunta, «¿por qué la religión de lo políticamente correcto no puede durar milenios, como han durado las religiones tradicionales?». Este es el motivo por el que no puede.

[Nota: no considero el Islam una religión tradicional sino una mezcla de religión e ideología política, por lo que lo que digo no se aplica totalmente al Islam, aunque sí se aplica parcialmente, a su parte religiosa. El Islam merece un tratamiento detallado que está más allá de este breve escrito]

Las religiones tradicionales discrepan en asuntos espirituales, como la naturaleza de Dios, la naturaleza de Cristo, la naturaleza de la realidad metafísica, etc.

Sin embargo, las religiones tradicionales están de acuerdo en los asuntos prácticos básicos: no hagas al prójimo lo que no quieras que te hagan a ti, la familia, sé honesto, no seas usurero, etc.

Como decía C.S. Lewis, hay religiones que permiten una esposa y otras que permiten varias esposas. Pero no hay ninguna religión en que acostarte con la esposa de otro esté bien o que maltratar a los padres o a los hijos esté bien.

A este mínimo común denominador religioso se le llama «la ley natural». Son los aspectos que tienen comunes todas las religiones. Todas las culturas se basan en esa ley natural. C.S.Lewis lo llamaba «el Tao» (el Camino).  En el anexo de su libro «La Abolición del Hombre» hay ejemplos de la ley natural de cada cultura y de cada momento de la historia.

La ley natural puede resumirse como «no seas egoísta». El ser humano es egoísta por naturaleza pero la ley natural contenida en las religiones tradicionales reduce este egoísmo. Esto hace que la gente se sacrifique por Dios y por el prójimo y, así, la sociedad puede funcionar. Esta renuncia al egoísmo desaforado es el pegamento que une a una sociedad. Por ejemplo, en todas las religiones, quemar un edificio está mal aunque sea lo que te pide el cuerpo.

La religión oficial que tenemos en Occidente viene de la Ilustración y puede resumirse como «sé egoísta». La libertad significa «haz lo que quieras y que otro coseche las consecuencias de tu egoísmo». La igualdad significa «recibe cosas que no has ganado y otro las pagará». Los derechos significan «tú mereces esto positivo pero otro deberá soportar los efectos negativos». La corrección política es sólo la última versión (la última secta) de esta religión.

La religión de la Ilustración (del egoísmo) llegó a las masas en los años 60 (años 80 en España) y, desde entonces, la sociedad ha estado en una decadencia constante. No puedes fundar una sociedad sobre el hecho de que la gente tiene derecho a ser egoísta. La sociedad se convierte en una lucha de todos contra todos, porque cada persona quiere maximizar su egoísmo contra el egoísmo de otros.

Esta es la razón por la que la corrección política no puede durar milenios. Mientras las otras religiones construyen la sociedad reduciendo el egoísmo, la religión de la Ilustración destruye la sociedad fomentando el egoísmo.

Es por eso que un aforismo de Nicolás Gómez Dávila dice:

«En el fondo no hay sino dos religiones: la de Dios y la del Hombre, y una infinidad de teologías»

Como todo aforismo, es una simplificación (las religiones discrepan en temas espirituales), pero tiene gran parte de verdad: todas las religiones comparten la religión natural, excepto la religión de la Ilustración (del Hombre) que va en contra de ella.