Cuando una persona está en un cuarto oscuro por un largo tiempo, y viene alguien y de repente enciende una bombilla, ésta se siente encandilada, siente que la luz le fastidia, no la soporta e intenta apagarla. Esto mismo le ocurre al mundo, se encuentra sumergido en las tinieblas del pecado, y es por ello que cuando viene un cristiano con la luz de Cristo, le fastidia, le incomoda y por ello intenta apagarlo. Es así como, cuando el mundo no logra seducirnos y conformarnos a su mentalidad entonces intenta desanimarnos y apabullarnos a través de burlas y persecuciones.
Sí. Es la conciència. Com diria la gran filòsofa: «La conciencia qué puta que es»
La conciència ens ensenya què està bé i què està malament. Es algo biològic (encara que es pot influir per la cultura). La conciència és biològica, com per exemple, la necessitat de sexe. Això vol dir que varia entre persones en una distribució normal (en forma de campana de Gauss): de la mateixa manera que hi ha gent que corre més que uns altres o gent que és més sexual que uns altres. També es pot distorsionar i reprimir per formes culturals (psicològiques). Imagina un capellà catòlic reprimint la necessitat de sexe. (Amb més o menys èxit, segons les persones). Però sempre està allí i no es pot apagar.
Per això es pot reprimir, es pot distorsionar…però és molt difícil eliminar-la. Hi ha gent que naix sense ella (els psicòpates) però però la resta la tenen.
Quan un es porta malament, en el fons sap que es porta malament i ha d’acallar eixe pensament. Està tot el dia convencent-se a ell mateix que el que ha fet està bé. Tot el dia llavant-se el cervell a ell mateix, intentant oblidar el tema, etc. Quan veu algú que li recorda el tema i li revifa el conflicte interior, reacciona contra ell.
Es per això que, quan Adam i Eva van pecar, es van amagar de Déu per primera vegada. Sant Pau deia que els pagans també tenien conciència: «ya que muestran la obra de la ley escrita en sus corazones, su conciencia dando testimonio, y sus pensamientos acusándolos unas veces y otras defendiéndolos,» (Romans 2:15). Es perquè és algo biològic. Sant Pau deia que «la llei moral estava escrita en els cors dels pagans». Però en el seu temps es pensava que el cor era l’òrgan que pensava. Hui diríem: la llei moral està escrita en els cervells de tot el món. I a eixa escriptura, l’anomenem conciència
Immanuel Kant, en su Crítica de la razón práctica, había afirmado: «Dos cosas llenan mi ánimo de creciente admiración y respeto, a medida que pienso y profundizo en ellas: el cielo estrellado sobre mí y la ley moral dentro de mí».
D’ahí ve tot l’odi als cristians. A l’Islam no tenen odi perquè no el coneixen. Però el cristianisme els recorda lo femer que són i els fa sentir mal. Per això, l’odi cap a ell.
Per això, alguns gais no poden suportar el pensament que algú no aprove el que fan, encara que esta desaprovació siga en privat. Volen censurar a tot el món amb les lleis contra la LGBTIfobia per a vore si així acallen el conflicte interior
«Si fuerais del mundo, el mundo amaría lo suyo; pero como no sois del mundo, sino que yo os escogí de entre el mundo, por eso el mundo os odia. Acordaos de la palabra que yo os dije: «Un siervo no es mayor que su señor». Si me persiguieron a mí, también os perseguirán a vosotros; si guardaron mi palabra, también guardarán la vuestra. Pero todo esto os harán por causa de mi nombre, porque no conocen al que me envió.» (Juan 15, 19-21)
Fa temps vaig llegir un article que em va despertar sobre això. Em va agradar tant que em vaig comprar el llibre (que tinc a la universitat) però la resta del llibre no és tan bona
L’article deia que molt del que veiem en el moviment progre només es pot explicar per la conciència. Per exemple, l’activisme de gent com els gais. Donava moltes maneres en què el món modern repeteix les mateixes accions que es feien en l’Església per acalmar la conciència
Llástima que no les recorde, perquè estava molt bé. Veies que el que fan els progres en certes ocasions té la mateixa motivació que el que fem els cristians amb els sacraments perquè venen de la mateixa necessitat de la conciència.
Una que recorde:
https://www.youtube.com/watch?v=lKA5HRTFp_c
L’actriu Michelle Williams en la cerimònia de los Globos de Oro (una espècie de premi de consolació dels Oscars) declara públicament que ella ha tingut un avortament. O siga que ella ha matat al seu fill.
Hi ha tres aspectes interessants del discurs:
1) Com la conciència no li deixa dir les coses clares. Si pensara que l’avortament és tan fantàstic, perquè no diu: «Sí, jo vaig matar al meu fill» o, inclus, «Jo vaig provocar un avortament»?
En comptes d’això, diu algo així com «vaig exercir el meu dret a decidir»
A decidir què? Entre cafè negre i cafè amb llet?
2) Com li posa un munt de raons. Què ella volia control·lar la seua vida, etc. S’està justificant, quan ningú li ha preguntat res. Es justifica sense que l’acusen, perquè com deia Sant Pau, «la seua conciència l’acusa»
3) I més important. Què fa dient públicament que ha tingut un avortament? A qui l’importa?
El que eixe article em va obrir els ulls és que la motivació per això és que està buscant l’absolució. Una catòlica es confessaria per llevar-se el sentiment de culpa. Ella ho diu publicament perquè li aplaudisquen. El que vol és que la gent l’aprove i a vore si així es lleva el sentiment de culpa que no la deixa viure. No sap com acallar la seua conciència.
Inclús sense el sacrament, haguera pogut tindre una millora. Si ella reconeixia en privat que ho va fer malament, s’arrepentira i plorara per eixe fill mort. Així podria començar a sanar.
Però ella no està disposada a això. Està en rebel·lia contra qualsevol norma moral. I per tant, la conciència no la deixa viure. I acaba dient-ho a tot el món que ha avortat, a vore si el món l’absol
Quan veus que moltes de les confessions públiques d’actes inmorals són només formes desesperades de buscar l’absolució enténs moltes coses.
L’article explicava unes altres maneres (a banda de l’activisme i l’absolució) en què la conciència motiva als progres. I els relacionava amb actes equivalents en l’església.
Sí. La conciència és biològica, com per exemple, la necessitat de sexe. Això vol dir que varia entre persones en una distribució normal (en forma de campana de Gauss): de la mateixa manera que hi ha gent que corre més que uns altres o gent que és més sexual que uns altres. També es pot distorsionar i reprimir per formes culturals (psicològiques). Imagina un capellà catòlic reprimint la necessitat de sexe. (Amb més o menys èxit, segons les persones). Però sempre està allí i no es pot apagar.
Sant Pau deia que «la llei moral estava escrita en els cors dels pagans». Però en el seu temps es pensava que el cor era l’òrgan que pensava. Hui diríem: la llei moral està escrita en els cervells de tot el món. I a eixa escriptura, l’anomenem conciència