Mes: julio 2020

Es perquè, com societat, som una societat que odia la veritat, perquè la veritat posa límits al nostre egoísme.

Els poderosos ens coneixen: saben que nosaltres som corruptes i que aplaudirem tot el que vaja a favor del nostre egoísme. Així que ens posen la trampa, prometent-nos un paradís de plaers. Així que avancem com borregos i quan ens donem compte, estem en el matadero.

Ens diuen llibertat! i aplaudim fins les orelles, perquè pensem «ara faré el que vulga». Ningú pensa en la llibertat que ens perjudica (com la llibertat dels okupes).

Ens diuen igualtat! i aplaudim fins les orelles perquè, per exemple, A. pensa «ara llevaran algo dels rics i me’l donaran a mi». No pensa que els okupes poden dir que ells volen igualtat per a la vivenda.

Ens diuen dret a la vivenda! i tots pensem que ens afavorirà. Ningú pensa que un okupa pot reclamar este dret.

No hi ha res que expresse millor la societat actual que este fragment de Pinotxo. No es pot dir res de forma més clara.

El que passa és que hui l’opressió és més bestial per la tecnologia i perquè no hi ha una moral diferent del poder.

Durant l’Edat Mitjana, algú podia acusar al rei per no seguir la moral cristiana. Un cas famós és el de Becket. Hui ja no es pot acusar al poder perquè ell defineix la moral.

A més, el fet que la gent ja no siga regulada internament (per la conciència) fa que siga regulada externament (pel poder)

«Señores, las vías están preparadas para un tirano gigantesco, colosal, universal, inmenso; todo está preparado para ello: señores, miradlo bien; ya no hay resistencias ni físicas ni morales: no hay resistencias físicas, porque con los barcos de vapor y los caminos de hierro no hay fronteras; no hay resistencias físicas, porque con el telégrafo eléctrico no hay distancias; y no hay resistencias morales, porque todos los ánimos están divididos y todos los patriotismos están muertos.»

(Juan Donoso Cortés, 1849)

Millor llegiu tot el discurs. Es un dels textos més aclaridors http://www.thetruthcounts.com/blogtraducciones/2019/07/28/discurso-sobre-la-dictadura-juan-donoso-cortes/

I la pregunta és: Per què no s’ha fet realitat la profecia de Juan Donoso Cortés fins al nostre temps?

I la resposta és: Sí s’ha fet realitat. L’Estat democràtic clàssic (diguem Espanya abans de la religió políticament correcta o Anglaterra en 1950) és una tirania i control·la als ciutadans de formes que Juan Donoso Cortés ni podia imaginar en els seus pitjors malsons. Ja no diguem un ciutadà de l’Edat Mitjana.

Ara anem a pitjor, perquè la tecnologia ha avançat més i la religió ha anat de caiguda encara més.

La religió cau encara més pel fet que la riquesa augmenta.

Esta és una maniobra de poder que es repetida al llarg de la història. Jo l’anomene «la pinça». En anglés s’anomena «high-low strategy»

La gent que està en lo més alt usa a la gent que està en lo més baix per llevar poder a la gent del mig.

Totes les revolucions es produeixen quan la gent del mig desplaça a la gent de dalt i es converteixen en la nova gent d’alt. Així que als que estan en lo més alt els interessa fotre a la gent del mig.

Així, durant l’Edat Mitjana, el rei (alt) va donar cada vegada més poder a la gent que vivia en ciutats (baix), com una forma d’acabar el poder dels nobles (els aristòcrates), la gent del mig. Agafar més poder per al rei i evitar que els aristòcrates es rebel·laren

En algunes parts (Espanya, França, Anglaterra) el rei ho va aconseguir. El problema en França i Anglaterra és que la gent dels pobles (burgesia) va acabar sent la nova gent del mig i tirant al rei en les revolucions burgeses (revolució francesa, independència americana, revolucions puritanes en Anglaterra). Els burgesos van ser la nova gent d’alt (ho són fins al dia de hui)

En unes altres (el Sacro Imperio Romano-Germánico, hui Alemanya) el rei no va aconseguir xafar als aristròcrates. Els aristòcrates (els senyors feudals o prínceps) es van rebel·lar en la revolució protestant. Això va fer que no hi haguera un estat alemany fins a 1871 (tardíssim), sinó una sèrie d’estadets control·lats pels aristòcrates. Luter és el braç ideològic d’eixa revolució.

Esta maniobra high-low és estudiada per DeJouvenel en «Sobre el poder» (1956).

Així que els de dalt volen evitar la pròxima revolució xafant a la gent del mig (nosaltres). Nada hay nuevo bajo el sol.

Ahí veus que el feminisme és una excusa. S’aplica quan interessa. Un altre exemple és que s’afavoreix l’Islam

Què hi ha darrere de tot este conjunt de causes que s’agafen quan convé?

Com algú pot explicar eixa monstruosa «coalició dels marges» (coalition of the fringes) – per usar la frase de Steve Sailer – que comprén LGBTI, feministes i musulmans, tots a una?

Jo donava algunes pistes en el xat familiar.

————-
Les feministes, els gais, els trans, inclús els musulmans i els immigrants són només peces d’escacs per al poder. El poder les usa quan li interessa per aconseguir els objectius dels poder.  Quan deixen de ser útils, les descarta.

Tot això es disfressa sota frases grandiloquents que serveixen per enganyar a les víctimes més idealistes perquè facen el seu paper de soldats per al poder.

El poder no vol persones responsables, dignes, amb objectius propis, funcionals. El poder busca les persones més trencades, perquè sap que les pot manipular millor.

Si no troba persones trencades, les crea. Destrueix la família, enfronta homes contra dones, anima a gent que té un problema mental (com els trans) que seguisca en el seu problema mental en comptes de buscar tractament.

Si no troba persones trencades, les importa. No parlarà a favor dels xinesos o de gent del nord d’Europa. Li encanten els africans i els musulmans, la gent més disfuncional, perquè la gent disfuncional depén de l’Estat i se la pot manipular perquè faça el que vulga. No són una amenaça.

De les persones infelices i trencades, el poder se n’aprofita fins als ossos. Són excusa per augmentar el poder de l’Estat i es poden manipular perquè siguen soldats del poder. Són només peces en un joc de dominació.

Un exemple són els immigrants asiàtics en Estats Units. Gràcies a que són gent molt treballadora, trauen millor notes que els blancs (i per suposat que els llatins i els negres)

Si la retòrica del poder sobre els immigrants fora certa, serien celebrats. Però el poder només fa que posar-li inconvenients, perquè sap que no els pot utilitzar i que ells es valen per ells mateixos.

En les universitats, són discriminats. Com als blancs, se’ls posa una quota perquè només hi entren uns pocs, perquè si fora per la seua intel·ligència o capacitat entrarien molts més. El Partit Demòcrata mai parlarà d’ells positivament, però sí dels negres que van trencant-ho tot i fent bestieses.

Eixos són els immigrants que els agrada el poder. Els negres reben una pagueta per no fer res i tindre famílies i barris disfuncionals. Després, quan el poder els diu «feu això i voteu a este, si no us llevarem la pagueta» van units com un home. Es un exèrcit impressionant. Es el que s’intenta ací amb l'»ingrés mínim vital»

Que els negres no tenen tan bones notes ni tanta intel·ligència com els altres? Es lleven les proves d’accés a la universitat, com ha passat recentment. Que els negres són més violents que els blancs i per això van més a la presó? Es diu que cal abol·lir la policia.

Els asiàtics, que són immigrants exemplars? Eixos no interessen. A eixos no els podem usar. Tampoc podem usar a les famílies felices, a la gent que es troba contenta amb el seu cos i la seua sexualitat. Cal crear gent trencada.

———–

La «coalició dels marges» està formada per gent trencada i subòptima que sap, que en una societat normal, tindria un pitjor estatus que en la societat progre actual.

Per tant, sempre recolzen al poder, perquè saben que, sense ells, el seu estatus baixaria. Es per això que els musulmans més devots voten a un partit feminista, com el PSOE. Saben que, sense l’esquerra, estarien pitjor

El poder usa a estes persones de vàries maneres:

1) Els usa per augmentar el poder de l’Estat. Per començar, esta gent trencada necessita un exèrcit de funcionaris: treballadors socials, etc. Com els funcionaris són progres, això dona excusa per donar de menjar als progres de classe mitjana. A més, s’usa perquè l’Estat es pose en tots els aspectes de la vida privada i pública.

2) Els usa per augmentar el poder de l’Estat (segona part). Com esta gent produeix conflictes, l’Estat pot posar lleis que augmenten el seu poder. Com afavorir esta gent va contra la llei natural i el sentit comú, l’Estat pot posar lleis que vagen en el seu favor (lleis contra la LGBTIfobia, lleis d’igualtat, etc)

3) Els usa com manantial de vots i recolzament popular. Esta gent sap que, per ells sols, no van a cap puesto i que necessiten que els seus amos els protegisquen. No només estan encantat de votar a l’esquerra sinó que es menjarien a qualsevol que vaga en contra de l’esquerra i que no seguisca el dogma políticament correcte, perquè saben que d’això depén la seua vida.

En casos extrems, es poden usar per atemoritzar a la població decent, com veiem ara en Estats Units.

4) Sotmetent a la gent normal a través de la coalició dels marges i l’anarcotirania, el poder es lleva competidors que podrien llevar-li en el poder en el futur. Estan intentant previndre la pròxima revolució (això també és el que hi ha darrere de l’odi a l’escola concertada)

Així, esta coalició dels marges està al servei del poder, que pot fer amb ells els que vulga i usar-los com una arma poderosa per aconseguir el que vol.

Esta gent està subordinada al poder, per això les feministes no solen protestar contra els trans, ni contra els musulmans. Els musulmans no protesten contra els feministes, els gais i els trans. I així tot. Tots saben que, sense el poder, no són res. Les alternatives a no recolzar l’esquerra són pitjors.

Obviament, tot això es fa en detriment de la gent que es pot sostindre per ella mateixa, que és la que paga la festa. La que paga impostos per a la gent trencada i els funcionaris que la tracten. La que es veu obligada per les lleis que posa el poder per afavorir a la coalició dels marges. La que es veu coartada per dir el que pensa.

l poder parasita a la gent normal i part del que parasita ho dona a la coalició dels marges per tots els serveis que esta produeix al poder.

Esta és una altra causa de l’anarco-tirania. A la gent trencada o coalició dels marges se li deixa fer el que vol (anarquia) i a la gent normal se li prohibeix tot (tirania). Es perquè les primeres són útils al poder i les segones no.

Mireu este cas d’Estats Units.  Les protestes progres-negres (més progres que negres) de Black Lives Matter han tirat estatues, cremat restaurants, produit disturbis de tota mena… no passa res.  Una parella pinta de negre unes lletres il·legals de Black Lives Matters (BLM) i és acusada davant del jutge per «delicte d’odi» https://www.msn.com/en-us/news/us/couple-charged-with-hate-crime-for-allegedly-vandalizing-black-lives-matter-mural/

Un exemple d’anarco-tirania

Answer to this post

I don’t like to follow up with my comments in blogs because I don’t like to participate in debates and, even less, with a guy as you, who are bright and whom I have learned a lot from. Because of my childhood, I tend to avoid conflict, even such a mild way of conflict as an Internet debate. So I usually write my comment and I don’t read the post again, just in case somebody else has replied to my comment and I end up being in a middle of a debate.

But, since the post is about my comments, I think I have to set the record straight. I don’t think I have expressed myself well in my last comment. This is not unusual, because English is not my native language and I am always struggling to find a way to convey my thought in English. I see that I failed miserably in the last comment and I will probably fail in this message.

You explain my comment as an example of traditional thought and I don’t recognize myself in that. I agree with much of the things you have said: that traditional Christianity has seen sexuality with a deep mistrust. I don’t agree with this mistrust. It is hard to follow the rules even inside marriage, a thing which I am painfully aware of in my own marriage. I think that the fact that the ones that make the rules are celibate causes an unnecessary rigidity (which they don’t always apply to themselves, as the last scandals have manifested, in which mercy has been freely provided to the most aberrant actions).

(I am not that sure that this is a gnostic corruption of Christianity. It seems baked into the faith. Saint Paul speaks about the flesh as bad and the spirit as good and says that it is better to be celibate. But this would be a different discussion for a different time)

Me: «The Bible never talks about consent. And even less about consent being the basis of the morality of sexual intercourse. The basis is marriage. [ED]»

TSP: «But what’s important to note here is that any dimension of desire [Eros] is not even factored into the analysis.»

It is because desire is never factored into the analysis in moral duties, not in sex, not in anything else. When you have the duty to provide to your children:

«Anyone who does not provide for their relatives, and especially for their own household, has denied the faith and is worse than an unbeliever.» (1 Timothy 5:8)

It does not say: «You have to provide for your household only if you feel like it. Everything else is exploitation». Of course, there is flexibility. Let’s put a husband in a traditional society as an example. Maybe the husband is sick or there is something that prevents him from working today or for long periods of time. But, imagine that, one day, a husband gets home and says: «Honey! I have decided that I will only work when I feel like it, which is once in a blue moon. Don’t tell me to go to work if I don’t feel like it, because this is exploitation». Wouldn’t be this a severe breach of the sacrament of marriage in this case? It is assumed that you acquired the duty of providing for your family when you got married. Trying to get you to fulfill your duties is not exploitation.

The same way, when a person gets married, he commits to monogamy, not to celibacy. Let’s say, the wife is not in the mood today. Everybody can understand that. Or the wife has health conditions or something like that. This is completely understandable. But let’s imagine a wife telling: «Honey! I have decided that I will only have sex when I feel like it, which is once in a blue moon. Don’t tell me to have sex if I don’t feel like it, because this is rape». (There are men in your country that spend months without sex because their wife is never «in the mood»). Wouldn’t be this a severe breach of the sacrament of marriage? It is assumed that you acquired the duty of having sex when you entered marriage. If you don’t want to get sex or you are not attracted to the guy, then don’t get married.

(On a side note, I have never understood why women have this problem in your country and in the country I was born. In the country I have lived for the last 20 years, we men are the ones that have to say: «Not tonight honey …»)

I know you will criticize me depicting sex «as a duty». Where is the Eros? Where is the play? This seems legalistic and dry. Of course, there is Eros and play in sex, but we are talking about *moral* issues. *Moral* issues are expressed in terms of duties, not only in sex but in anything else. «Thou shalt ….»

If you say «Honour thy father and thy mother», this is a duty (and a right for parents because the duty of a person is the right of another person). Does this mean that the relationship between fathers and children is only a duty? That «the child’s right to resist against care for his parents is grounded in legal terms of caring about elders, not in the lack of facilitation of the affection between fathers and children. It’s as if we were having a discussion about contracts of elderly care and not about affection inside a family. The underlying approach being predicated on the notions that desire of caring for your parents is irrelevant to the act or that the desire of not wanting to care is evil and should not be factored in.»

Of course, not! The relationship between fathers and children is a constant source of happiness and joy. But moral duties are predicated for the times we don’t feel like it. If we feel like caring for our parents, no commandment is necessary. It’s for the times when our parents need to be cared for and we don’t feel like it, that there is a duty.

I get that American way of life is based on feeeeelings. So a marriage can finish if one of the two spouses is not feeling it. I guess that talking about duties instead of romanticism is counter-cultural. But the Bible never says that the moral law is based on feelings.

The opinion that marriage does not give a right to sex (and the right of a person is the duty of another person) is not Biblical and, in fact, it is a very strange idea in all cultures of history and in the Western culture until some decades ago. You can tell me that I am wrong when I say that it is a feminist idea, but you haven’t given any reason of why it is not. Historically, it is a feminist idea: it is born inside feminism and it is only present in feminist cultures. A dismissal is not an argument.

I am exhausted after having written such a long wall of text. I have reviewed. I hope I have not messed with possessives and pronouns, as usual. I hope this is my last comment of this topic. This is your blog and it is fair that you have the last word.

The cold-hearted cynics have always said that white Progressives and their fellow travelers just see blacks as another weapon in the Cold Civil War. If they actually cared about the condition of real blacks, they would address the horrific crime levels and social pathology that immiserate blacks in America. Instead, they periodically unleash black crime waves on the bad whites, along with lectures about social justice. In other words, none of this has anything to do with blacks.

That’s certainly true, but it mistakenly asserts a consciousness of action to the Left that probably does not exist. Talk to your self-righteous lefty about the current ructions and they have no idea why they are out in the streets ululating about racism. Like a trained circus animal, they are responding to prompts and expecting certain rewards. You, the racist bad white, are supposed to get vexed with them, so they can feel the dopamine rush that comes from self-righteous indignation.

There is no shortage of analysis trying to explain the insane behavior of mobs pulling down statues. All of it from outside the Progressive hive misses the point, because it projects reason and consciousness of thought onto the performers. What’s happening is these people are just that, performers. They are unconsciously playing a role, like participants in a pagan ceremony. They are doing so for their Progressive audience, who cheers and sobs after each statue is toppled.

This is the real source of power of the Left. It is not that they control the institutions or control the media. Those are consequences, not causes. Their real power is they control public morality and the expression of it. All public rituals are funneled through left-wing mythology, drawing in friends and foes, all of whom play a role in the great ongoing morality tale of liberal democracy. Like pre-reformation Catholic Church, the Left controls the supply of salvation.

———–

We can’t live with these people – separation is required, permanent or temporary. Those who lose their new religion can join us when that time comes. Leave the rest to devour themselves like the fanatics of the French Revolution, the Bolshevik/Stalinist terror and the Cultural Revolution.

——————

And this is why Progressives fear separation – in any form – above all else. They are like the moon. They can only shine when reflecting the light of others.

They are incapable of real accomplishment, of creating and running a successful society. Instead, they use their control of public morality to turn the productive Whites into their helots, while their black pets amuse them.

That system collapses if even a small group of Whites either physically or mentally separate. The example of even a tiny group of Whites enjoying the psychological and material benefits of discarding the Left’s morality would be far too enticing to other Whites, who simply never realized that a different morality could exist. To retain control, the Left must make Whites believe that there is no other morality than what they spoon feed us from birth.

If dissident Whites ever wonder why Progressives are willing to go so far to prevent us from forming groups, it’s very simple: For them, it’s life and death.

But this is also why our best path is to separate. Start small. When your lefty co-workers goes on about racial injustice, just walk away. Don’t engage. If someone asks you if you went to some protest, just say no and walk away.

Later, cultivate friendships with our kind. Leave the Progressive Whites to themselves. They’ll hate it because they don’t like each other.

Finally, form White communities that look out for each other.

Progressive Whites and their ((masters)) need you. They die without you. Let them die.

Taken from here

The Disappearance of Childhood by Neil Postman, published in 1982. 177 pages.

It has taken me several weeks to read this relatively short book mainly because I got sidetracked, not only by the runaway cultural train that we’re all witnessing, but also by a sudden and overwhelming curiosity about the late Neil Postman; who he was and what he was all about. What I found is that he is a man who, like so many sane secular commentators, parked right outside of Truth’s house, but failed to finish the leg of the journey that would take him through the front door.

One thing Postman does extraordinarily well is lay out the historical development of childhood as we commonly understand it today. By today, I mean the image cultivated between the years 1850 and 1950 as exposited in The Disappearance of Childhood.

“The period between 1850 and 1950 represents the high watermark of childhood. In America, to which we must now give our exclusive attention, successful attempts were made during these years to get all children into school and out of factories, into their own clothing, their own furniture, their own literature, their own games, and their own social world. In a hundred laws children were classified as qualitatively different from adults; in a hundred customs, assigned preferred status and offered protections from the vagaries of adult life. p.67″

Before this, Postman laid the groundwork for his argument that prior to the printing press and widespread literacy, children didn’t experience the shelter and protections from adult life that they enjoyed after those developments. Postman argues that children were not only were exposed to hard physical labor but also to ribaldry and all things adult-like. This was because childhood’s boundaries were not determined by literacy, but by verbal acuity which reaches maturity at a much earlier age than literacy education as we understand it today.

There’s room for a robust conversation about the happy medium, if you will, between childhood as we know it, complete with its own language and accouterments, and a healthy overlap between the lives of children and adults. Postman sees the overlapping of childhood and adulthood mostly through a negative lens, and when viewed from his vantage point, he’s right to see it that way. He frames most of these negative developments from a snapshot which has grown increasingly vivid with each technological advancement. Somehow the printing press is omitted from judgement, which only Postman could explain. I hope to find out if he did as I continue to read more of his work. While most scholars trace the disembodiment of communication back to the radio, Postman asks us to consider that it really began with the telegraph. A question attributed to Thoreau addressed the issue and was expounded on 120 years later:

“A hundred and twenty years later Marshall McLuhan tried to address the issue Thoreau raised. He wrote: ‘When a man lives in an electric environment, his nature is transformed and his private identity is merged with the corporate whole. He becomes “Mass Man”. Mass Man is a phenomenon of electric speed, not of physical quantity. Mass Man was first noticed as a phenomenon in the age of radio, but he had come into existence, unnoticed, with the electric telegraph’.

In my opinion, McLuhan, whose metier was hyperbole, is far from exaggerating the case here. The electric telegraph was the first communication medium to allow the speed of a message to exceed the speed of the human body.” P. 69-70.

I would argue that the printing press fits this bill, but as a man of literature, Postman is unable to appreciate the distinction.

My fascination with the overlapping phenomena of technological advancement and the destruction of geographical community (a phrase which would have been redundant 100 years ago), is causing me to omit the true thrust of Postman’s argument, which really hinges on the advent of television as a mass medium and the breathtaking speed at which it transformed the way we live and interact.

Postman’s thesis, and I agree, is that a picture may “be worth a thousand words, but it is in no sense the equivalent of a thousand words, or a hundred, or two.” He presents the argument that television has the potential to put our minds to sleep. This is where it differs from the printed word.  Though the printed word can also contribute to Mass Man as a phenomenon, it doesn’t put the mind to sleep.

As it relates to the disappearance of childhood, Postman offers a very interesting argument for why these moving pictures with targeted entertainment formulas contribute not only to the “adultifying” of children, but to the rise of the “childified” adult. His cultural references are outdated since the book was written in the 1980s, but no matter. In 2020, the references have leaped from the screen and are now a part of daily life. Who among us does not know these people, except they aren’t characters on a television show?

“Laverne, Shirley, Archie, the crew if the Love Boat, the company of Tree, Fonzie, Barney Miller’s detectives, Rockford, Kojak, and the entire population of Fantasy Island can hardly be said to be adult characters, even after one has made allowances for the traditions of the formats in which they appear. With a few exceptions, adults on television do not take their work seriously (if they work at all), they do not nurture children, they have no politics, practice no religion, represent no tradition, have no foresight or serious plans, have no extended conversations, and in no circumstances allude to anything that is not familiar to an eight-year-old person.” p.126-127

To this, I have two responses. The first is welcome to the modern/postmodern era! The second is an indictment of Postman’s secular worldview. Much as a feminist is all for unbridled sexual autonomy until a 16 year-old boy competes and wins in a sporting event that should have merited her daughter a chance at a collegiate athletic scholarship, Postman cannot acknowledge that the practice of religion and extending of traditions across generations is tethered to accountability to God and man. It’s also inextricably linked to the understanding that for moral values to have substance, moral law must support them, and all laws have a Law Giver.

Childhood, as an intrinsically valuable stage of life, came of age with Christianity’s spread across the West much in the same way as female dignity was born at the Samarian well. Once we decided that every man should decide for himself what is right, there was nothing left but the destruction of all things good, true, and beautiful. Including the innocence of childhood.

The book itself, however, is excellent. It presents a powerful case and offers lots of opportunity to contemplate the fruits and limits of modern living.

4 out of 5 stars

Oh, yes! The syllogism:

If man determines his own values

Which are subjective rather than objective

This fluidity renders everything worthless ~me

Les feministes, els gais, els trans, inclús els musulmans i els immigrants són només peces de ajedrez per al poder.

El poder les usa quan li interessa per aconseguir els objectius dels poder.  Quan deixen de ser útils, les descarta.

Tot això es disfressa sota frases grandiloquents que serveix per enganyar a les víctimes perquè facen el seu paper de soldats per al poder.

El poder no vol persones responsables, dignes, amb objectius propis, funcionals. El poder busca les persones més trencades, perquè sap que les pot manipular millor.

Si no troba persones trencades, les crea. Destrueix la família, enfronta homes contra dones, anima a gent que té un problema mental (com els trans) que seguisca en el seu problema mental en comptes de buscar tractament.

Si no troba persones trencades, les importa. No parlarà a favor dels xinesos o de gent del nord d’Europa. Li encanten els africans i els musulmans, la gent més disfuncional, perquè la gent disfuncional depén de l’Estat i se la pot manipular perquè faça el que vulga. No són una amenaça.

De les persones infelices i trencades, el poder se n’aprofita fins als ossos. Són excusa per augmentar el poder de l’Estat i es poden manipular perquè siguen soldats del poder. Són només peces en un joc de dominació.

Un exemple són els immigrants asiàtics en Estats Units. Gràcies a que són gent molt treballadora, trauen millor notes que els blancs (i per suposat que els llatins i els negres).

Si la retòrica del poder sobre els immigrants fora certa, serien celebrats. Però el poder només fa que posar-li inconvenients, perquè sap que no els pot utilitzar i que ells es valen per ells mateixos.

En les universitats, són discriminats. Com als blancs, se’ls posa una quota perquè només hi entren uns pocs, perquè si fora per la seua intel·ligència o capacitat entrarien molts més. El Partit Demòcrata mai parlarà d’ells positivament, però sí dels negres que van trencant-ho tot i fent bestieses.

Eixos són els grups ètnics que els agrada el poder. Els negres reben una pagueta per no fer res i tindre famílies i barris disfuncionals. Després, quan el poder els diu «feu això i voteu a este, si no us llevarem la pagueta» van units com un home. Es un exèrcit impressionant. Es el que s’intenta ací amb l'»ingrés mínim vital»

Que els negres no tenen tan bones notes ni tanta intel·ligència com els altres? Es lleven les proves d’accés a la universitat, com ha passat recentment. Que els negres són més violents que els blancs i per això van més a la presó? Es diu que cal abol·lir la policia.

Els asiàtics, que són immigrants exemplars? Eixos no interessen. A eixos no els podem usar. Tampoc podem usar a les famílies felices, a la gent que es troba contenta amb el seu cos i la seua sexualitat. Cal crear gent trencada.

Me crida l’antenció que si tan clarament se diu en la Biblia i els primers textos cristians que Jesús es Déu, com tant insisteixen tots els textos que parlen sobre això, en aquell temps realment no se tinguera tan clar que això era així

Sí, els textos són clars. Deixa’m que cite alguns que se m’acudeixen però no són tots.

«Yo y el Padre somos uno».

Entonces los judíos volvieron a tomar piedras para apedrearle.

Jesús les respondió: Muchas buenas obras os he mostrado de mi Padre; ¿por cuál de ellas me apedreáis?

Le respondieron los judíos, diciendo: Por buena obra no te apedreamos, sino por la blasfemia; porque tú, siendo hombre, te haces Dios. (Juan 10:30-33)

También

«Después dijo a Tomás:

— Trae aquí tu dedo y mira mis manos; trae tu mano y métela en la herida de mi costado. Y no seas incrédulo, sino creyente.

Tomás contestó:

— ¡Señor mío y Dios mío!

Jesús le dijo:

— ¿Crees porque has visto? ¡Dichosos los que crean sin haber visto!»  (Juan 20,27-29)

También:

«Simón Pedro, servidor y apóstol de Jesucristo, a los que, en virtud de la fuerza salvadora de nuestro Dios y Salvador Jesucristo, les ha sido otorgada, lo mismo que a nosotros, una fe de tan alto valor.» (2 Pedro 1:1)

También

Y los que estaban a bordo se postraron ante Jesús, exclamando:

— ¡Verdaderamente, tú eres el Hijo de Dios! (Mateo 14:33)

También

Esta afirmación provocó en los judíos un mayor deseo de matarlo, porque no sólo no respetaba el sábado, sino que además decía que Dios era su propio Padre, haciéndose así igual a Dios. (Juan 5:18)

También

Comportaos como lo hizo Cristo Jesús,
el cual, siendo de condición divina
no quiso hacer de ello ostentación,
sino que se despojó de su grandeza,
asumió la condición de siervo
y se hizo semejante a los humanos.
Y asumida la condición humana,
se rebajó a sí mismo
hasta morir por obediencia,
y morir en una cruz.
(Filipenses 2:5-8)

Hi ha més. Però la meua preferida és la més amagada

 «Pero Jesús, sabiendo todas las cosas que le habían de sobrevenir, se adelantó y les dijo: ¿A quién buscáis?

Le respondieron: A Jesús nazareno. Jesús les dijo: Yo soy. Y estaba también con ellos Judas, el que le entregaba.

Cuando les dijo: Yo soy, retrocedieron, y cayeron a tierra.» (Juan 18,4-6)

De què es van espantar tant els soldats, per tirar cap arrere i caure de cul?  Bé, la veritat és que no té cap sentit si ho lliges en castellà o valencià.

Però l’evangeli està escrit en grec koiné. Si lliges el text en grec koiné,  pues tampoc té cap sentit.

Però Jesús parlava normalment en arameu o hebreu i si ho mires en estes llengues té tot el sentit.

Quan Déu es revel·la a Moisés en l’Antic Testament, Moisés li pregunta quin és el seu nom.

Y respondió Dios a Moisés: YO SOY EL QUE SOY. (Literalment diu: » Yo soy ‘yo soy'». El seu nom és «yo soy».)  Y dijo: Así dirás a los hijos de Israel: YO SOY me envió a vosotros.

Además dijo Dios a Moisés: Así dirás a los hijos de Israel: EL ES, el Dios de vuestros padres, el Dios de Abraham, Dios de Isaac y Dios de Jacob, me ha enviado a vosotros. Este es mi nombre para siempre; con él se me recordará por todos los siglos.» (Exodo 3, 14-15)

Ja veus que la perspectiva canvia. Quan Déu diu el seu nom, diu «Yo soy» però quan vol que uns altres diguen, vol que el nom siga «El es»

«EL ES» s’escriu en hebreu antic YHVH (quatre lletres anomenades el tetragrámaton), perquè en hebreu no s’escriuen les vocals. Els estudiosos creuen que el nom complet amb les vocals és «Yahvé» (YaHVeH per ser exactes)

Això té implicacions filosòfiques. Déu és l’existència mateixa. El que existeix (EL ES) i no pot no existir. Això se li diu un ésser necessari en filosofia. També Sant Tomàs d’Aquino dirà que l’essència de Déu equival a la seua existència (i ací ens ficaríem en tomisme i hi ha molt a contar).

Ara tornem a llegir el text

«Cuando les dijo: Yo soy, retrocedieron, y cayeron a tierra.»

Es van espantar perquè Jesús els va dir que era Déu.  «YO SOY» era una expressió limitada a Déu. S’usaven unes altres expressions per a les persones.

Com veus està molt amagat, però la gent del seu temps ho comprenia

«Jesús les respondió:

— Os aseguro que antes de que Abraham naciera, yo soy» (Juan 8:58)

De nou, si ho lliges en grec, «yo soy» és «ego eimí» que no té cap significat. Però si ho lliges en hebreu és «YHVH» el nom de Déu.

Llavors pots creure en el Nou Testament o no creure. Però el que no pots fer és creure en el Nou Testament i dir que Jesús no és Déu (hi ha més textos)

Per què els arrians i unes altres sectes no hi creien?

Jo crec que és molt senzill: que Déu s’ha fet home i ha plantat la seua tenda entre nosaltres [per usar la metàfora literal de l’original grec, on tenda és la tenda on viuen dels nòmades] és una idea que costa molt de creure.

Nosaltres hi estem acostumats, però és una idea completament estranya i revolucionària.

Una blasfèmia. Quan Jesús ho diu, de seguida el condemnen per blasfèmia

Als musulmans, per exemple, els costa molt. Ells diuen: «Llavors, Jesús es tirava pets? Jesús cagava? Com pot ser compatible això amb ser Déu?»

Jo, xiquets, estic segur que Jesús es tirava pets.

Els evangelis no ho recullen. Els historiadors no parlen d’això. En les esglésies no se’n fa menció. No tenim cap evidència històrica. Sant Agustí i Sant Tomàs d’Aquino no parlen del tema i dos mil anys de pensadors i erudits han deixat de banda d’este tema.

Em podeu acusar de creure coses sense fonament. Però, a mi, no em cap el mínim dubte, que Jesús (alguna vegada) es tirava pets.

Seria molt més fàcil si Jesús haguera sigut un profeta més, un mestre més. Com els profetes de l’Antic Testament, com Buddha, com tants altres.

Un llig el Nou Testament i Jesús parla moltes coses amb saviesa. Però també molta altra gent ha dit paraules sàvies.

La diferència de Jesús és que ell ha dit que és Déu i que, si té raó, ell és «la veritat, el camí i la vida»

Es per això que C.S.Lewis va dir que Jesús era una de les tres L: «Lunatic, Liar, or Lord». «Loco, Mentiroso o el Señor» (volent dir Déu)

Algú ha afegit un quart terme «Legend» (llegenda) però això ja ha estat descartat després que tenim testimoni que el dogma cristià estava ja format cinc anys després de la mort de Jesús (això li vaig parlar a Anabel en forma privada)

Si Jesús no era Déu, podia ser un mentirós. I si no era Déu i un mentirós, estava més boig que una cabra!

No és la impressió que jo tinc llegint les dites de Jesús de l’Evangeli. No pareix un boig.  Si era un mentirós que volia traure un profit, s’hauria desdit sota tortura o abans de ser matat per haver dit que era Déu.  Així que cadascú ha d’arribar les seues pròpies conclusions.

Recorde una vegada quan vam anar al congrés carismàtic d’Alcobendes (tu ni te’n recordaràs  eres molt xicoteta) i  hi havia una cançó que referint-se a Déu (a Jesús) deia:

«Aquí llegaste, a un paso de la nada», r eferint-se a què Déu s’havia fet home.

Sempre ha ressonat en mi eixa expressió:  «A un paso de la nada»

No és evident que és el que som?

Més enllà de l’anàlisi lògic i filosòfic i bíblic i teològic i històric,

el fet d’un Déu que no es queda còmodament tocant-se els divins collons en el cel i que ve ací a patir amb nosaltres i a emmerdar-se amb nosaltres és algo que em commou profundament.

Moltes vegades s’ha preguntat: «I perquè Déu no va dir des del cel, us perdone els pecats i prou?»

Però jo pense que el mètode que va triar és molt millor: no només va donar un exemple de sacrifici i una lliçó de lo terrible que és el pecat (l’egoisme) sinó que va mostrar el seu amor i que és un Déu proper.