Es curiós. El primer exemple que vaig tindre d’això va ser fa moltíssim temps. Jo vivia a Barcelona i feia de voluntari en una llar d’acollida per a xiquets. Quin any seria? 1993? Quan encara no m’havia fet tan egoista com ara.
En la llar d’acollida hi havia una xiqueta musulmana. Crec que s’anomenava Samira.
Un dia el responsable de la llar, que era un xic jove, però a mi em pareixia madur, perquè jo era més jove, em va agafar i em va dir. El recorde com si fora ahir:
«Mira, Vicent, hi ha dos tipus de persones. Aquells que, davant d’un error, diuen «la culpa la tinc jo», la qual cosa dona pas a una actitud més depresiva I la gent que diu: «La culpa la tens tu!» [encara recorde com m’assenyalava amb el dit de forma molt acusada mentre deia això]
«Esta xiqueta, Samira, és de la segona classe. Quan fa algo roí, ens acusa a nosaltres. Quan fa una pataleta i la portem a la força al seu quarto. Tingues compte en no mirar-la als ulls mentre l’arrossegues. Perquè si la mires als ulls, encara es posa més agressiva i es resisteix amb totes les forces.»
Dècades després, quan llegia sobre les cultures de la culpa i de la vergonya, jo pensava: «Això és el que m’estava dient este xic sobre Samira».
Cap cultura és pura, però la nostra cultura tira cap a la culpa i la cultura musulmana tira cap a la vergonya. El cristianisme és una religió de la culpa, com els profetes d’Israel, com a mínim des del profeta Jeremies (segle VII a.C). Mentre que l’Islam és una religió de la vergonya.
Es per això que els musulmans mai reconeixen que han fet res roí. La culpa la tenen sempre els altres. Quan miraven a Samira als ulls, ella se sentia jutjada, rebutjava la culpa posant-se més agressiva.
Els assassinats rituals porten la lògica de la vergonya. En l’Islam tradicional, una dona que és violada és un gran deshonor per ella i per la família, perquè la gent pot sospitar que ella ha provocat això amb la seua conducta indecent. El que sol fer la gent és emigrar.
Per exemple, en un llibre que vaig llegir jo sobre una musulmana que es va convertir al cristianisme, el tio abusava de la xiqueta. Quan la família va enterar-se, van emigrar a Estats Units perquè la gent no parlara. Van dir que se n’anaven perquè els fills tingueren una vida millor.
Si no es pot emigrar, una opció són els assassinats d’honor.
Una dona queda embarassada sense casar-se. La mare normalment li diu al pare que la mate. Es l’única forma que el deshonor no s’estenga a la família. El deshonor es contagia, com un virus.
Si el pare no la mata, vol dir que el pare no només l’ha criat malament sinó que, a més, aprova la seua conducta promiscua. Per tant, tota la família és deshonorable i les germanes de la xica no es podran casar.
Ningú vol casar-se en les germanes, que són deshonorables, perquè això el converteix a ell en deshonorable (una persona de mals valors per haver-se casat en eixa xica de mal valors) i ells i els seus fills seran marginats.
Així que el deshonor es contagia i l’única forma d’evitar el contagi és matar a la xica que ha sigut promiscua
Obviament, t’estic explicant la lògica de l’islam clàssic. Ara els musulmans estan més o menys occidentalitzats (al final de la presentació parle d’això) i, per tant, mesclen eixa lògica amb la lògica occidental
Ara entens millor quan veus les obres de teatre del Segle d’Or espanyol i aquella gent que deia «es mejor perder la vida que perder la honra» o matava a la xica promiscua explicant que «la mató porque perdió la honra».
Els espanyols vam copiar eixa cultura de la vergonya (de l’honor) dels musulmans, amb els quals havien conviscut per tant de temps.
Després, conforme ens vam occidentalitzar, vam tornar a la cultura cristiana de la culpa De totes maneres, cap cultura és un concepte pur. També la cultura occidental té elements d’honor (vergonya) però predomina la culpa
O predominava quan el cristianisme estava fort. Ara cada vegada més anem a una cultura de la vergonya. La gent ha perdut el concepte de la culpa i la culpa sempre la tenen els altres. Lo important és lo que pensen de tu. Per això, assenyalar virtut a totes hores mentre un fa el que li dona la gana.
Ahir vaig aprendre una història que no coneixia sobre el tema de la cultura de la culpa, en un video sobre les arrels del Papat en l’antiga religió israelita. https://youtu.be/xl3pD4l0K5U?t=1611
Quan el PRIMER Temple de Jerusalem estava a punt de ser destruit en el segle VII a.C, grups de sacerdots es van reunir i van pujar al teulat amb les claus del Temple (les claus són símbol d’autoritat, vore quan Jesús dona a Pere les claus del regne del Cel)
«Señor del Universo, como no hemos sido fieles y dignos de ser guardianes de estas llaves, te las devolvemos para que las guardes tú: son tuyas» I les van tirar al cel.
Imagina el que passava per la ment d’eixos sacerdots. Veien com tot el món i lo més sagrat es destruia. Lo impensable estava passant. Els exèrcits de Babilònia entraven en la ciutat i anaven a destruir el lloc més sagrat de l’Univers: el Temple.
I ells es culpaven a ells mateixos. No hem sigut dignes per ser guardians per a tu d’este lloc tan sagrat, per ser els delegats de la Teua autoritat. Els exèrcits babilònics són els instruments de Déu perquè nosaltres hem pecat, no hem sigut dignes. Nosaltres som els culpables. Cultura de la culpa
Un musulmà pensaria: «Els exèrcits babilònics són els exèrcits de Satanàs (Sheitan) i nosaltres ho hem fet bé. Tots els rituals del Temple han sigut executats de forma correcta».
Se senten culpables els musulmans que els jueus els han llevat Jerusalem en temps recents? Gens ni mica. Cultura de la vergonya