Comentaris sobre «El ser y el proceder del Partido Popular» , Miguel Ángel Quintanilla Navarro, Cuadernos de pensamiento político FAES nº 49, enero-marzo 2016
http://www.fundacionfaes.org/file_upload/publication/pdf/20160405173655el_ser_y_el_proceder_del_partido_popular.pdf
Las cosas han resultado ser bastante claras, pues: llegada la crisis y obtenido por ello el gobierno, no se disponía de una propuesta capaz de abordar la ineludible restricción presupuestaria forzada no por los excesos del liberalismo antipático sino por los de la posmodernidad simpática. Nada con lo que ayudar a que la vida social esquivara el miedo, la anomia y la corrupción, precisamente porque disponer de esa propuesta y de cuanto se necesita para darle operatividad práctica se consideraba ahora algo inapropiado, antiguo, carca: una idea de comunidad política basada en valores y propósitos compartidos, afirmados y considerados mejores que los demás. Algo capaz de transformar el sufrimiento en sacrificio y de mantener unido al país en torno a una empresa superior mientras las reformas indispensables eran abordadas con alguna intención comprensible. Algo con lo que diferenciar lo bueno de lo que no lo es, lo verdadero de lo que no lo es, un criterio de civilización
No la mera idea de que ser español es un buen negocio en el largo plazo, o la promesa de un espacio privado donde ir cada uno a lo suyo y nada más, o la propuesta de que debemos resignarnos a ser lo que nos podemos pagar. Porque siempre existen cosas distintas que cuestan lo mismo y porque es esa, precisamente, la cuestión esencial que todas las sociedades tienen que resolver a cada paso: distinguir el precio del valor.
La religió de l’egoisme es basa en el relativisme. No hi ha estàndards objectius compartits entre les persones. Cadascú pot tindre la seua noció del bé i el mal i l’únic mal és oposar-se a això (intolerància, discriminació). És el nihilisme individualista.
No pots construir una civilització sense un criteri moral comú. És per això que la religió de l’egoisme és un àcid que destrueix la civilització, convertint la vida en una lluita de tots contra tots a vore qui agarra més pastís sense un ideal comú que siga el pegament que uneix a la societat i coordine a la gent per actuar de manera conjunta.
Que faca que gent se sacrifique pel bé comú (transformar el sufrimiento en sacrificio) en comptes de cadascú vore pel seu egoisme i estirar del mantell cap a ell
Ja l’home és egoista per natura (pecat original).
Però la societat tradicional li donava una ideologia perquè se sacrificara.
Durant els últims 40 anys, s’ha estat menjant el coco a la gent per l’escola i els mitjans.
Per destruir tota ideologia que permeta el sacrifici i per dir que cadascú faca el que li done la gana.
Clar, eixe és un missatge que resulta molt fàcil de vendre. Destruir sempre és molt més fàcil que construir.
Sí, justament perquè va amb la naturalesa humana, que es va formar evolutivament en un entorn de clans (on l’únic altruisme és el que tens amb la teua família i amics, però no el bé comú).
Per això la civilització deu contrarrestar eixa tendència natural per crear algo superior.
S’ha dit que l’home no s’esforce, que no intente superar-se, que no intente lluitar contra l’egoisme natural.
Els espanyols els han pres la paraula i ara veiem el que passa.