https://eldebate.es/crisis-de-valores/mi-gato-y-yo-somos-una-familia-20190125
Tot això arribarà. El primer seran les famílies poliamoroses. Després les famílies incestuoses (un pare casat amb la seua filla). Al final et podràs casar amb un gat.
La nostra cultura ha perdut el nord d’una manera com no s’ha vist a la història. Es molt penós que un haja d’estar defensant veritats tan bàsiques
Un dels problemes fonamentals de l’ésser humà és que qualsevol pot dir una estupidesa en dos segons i necessites pàgines i pàgines per demostrar que s’equivoca. Quan has acabat la demostració, has perdut al 90% dels que t’escoltaven, que repeteixen l’estupidesa com si tu no hagueres demostrat mai que era falsa.
Això és inevitable en certa manera, perquè la veritat és estreta i la mentida és ampla. Per una veritat hi ha infinites mentides així que sempre pots trobar una mentida que sone més convincent i més senzilla que una veritat.
Però les anteriors societats tenien un antídot contra això: es deia tradició.
La gent no pensava que qualsevol parida que se li acudia era veritat perquè sonava bé. Acceptava el que havia funcionat durant els segles. Tenia respecte a la veritat heretada pels avantpassats.
Però el nostre temps ha perdut això i cada persona es creu que és Adam i està al jardí de l’Edem i qualsevol parida que el seu cervell produisca és millor que allò que ha funcionat durant mil·lenis.
Tom Wolfe ho va explicar molt bé en el seu article «El Gran Reaprenentatge»
Durant 2500 anys, ha ressonat en la memòria dels homes el juí a Sòcrates. Sòcrates va ser condemnat a mort per corrompre a la joventut. Podia haver-se exiliat però va decidir morir bevent la cicuta.
Era just aquest juí? Sòcrates corrompia a la joventut? Els seus deixebles van demostrar diferents comportaments. Plató era bona persona però Alcíbiades era una de les persones de la història amb menys principis.
Per saber-ho, hem d’anar a les fonts històriques. Sòcrates, (com Jesús, Mahoma o Buda) no va escriure res, sinó que va crear un moviment amb deixebles i alguns dels deixebles van escriure sobre ell.
Tenim dos testimoni de Sòcrates. El més important ve del seu deixeble Plató.
Segons Plató, Sòcrates era un gran home. És l’heroi de tots els diàlegs de Plató
Tant és així que quan Plató vol dir alguna cosa ho posa en boca de Sòcrates.
Sòcrates va ensenyar a Plató i als seus deixebles la forma d’argumentar racionalment. No acceptava cap conclusió que no estiguera fonamentada racionalment. Els diàlegs de Plató on Sòcrates és protagonista són exemples de pensament racional.
Segons el que hem rebut de Plató, el juí a Sòcrates va ser una gran injustícia contra un gran home.
L’altre testimoni que tenim de Sòcrates és Aristòfanes, que és un autor grec de teatre. En una obra satírica d’Aristòfanes, Sòcrates apareix com un bufó i un sofista que corrompia a la joventut, ensenyant-los que la moral tradicional no era racional i, per tant, donant-los excuses pel mal comportament.
La posteritat ha fet cas a Plató i ha criticat a Aristòfanes. Ha pensat que Aristòfanes era injust amb Sòcrates i que feia una caricatura d’ell. El juí a Sòcrates era injust.
I jo també creia així. I fa un anys llisc este article
Sybarites, Scholars, and the Buffoon Who Got Himself Taken Seriously
I me n’adone que Aristòfanes tenia un punt i que potser no estava tan desencaminat com 2500 anys d’història ens han fet creure.
Si tot el que fem ha d’estar justificat racionalment, això vol dir que la raó humana deuria ser infal·lible.
Però cada pensador, utilitzant la raó arriba a un lloc diferent. No ens posem d’acord entre nosaltres. Pensadors racionals hi ha a milers i no hi ha dos que coincidisquen.
Inclús si la raó fora infalible (que no ho és), deuríem de tindre totes les dades, que no les tenim
Així, per exemple, un pot dir que és racional acceptar el divorci: si hi ha dos persones que ja no es volen perquè no poden refer la seua vida? Però les societats que han acceptat el divorci han decaigut. Només en el segle XX s’ha vist perquè això és així. Però Sòcrates, per exemple, no tenia totes eixes dades.
Si Sòcrates posa en els joves les idees de que la tradició no té valor i que tot s’ha de justificar racionalment. Vol dir que, quan vegen els costums d’Atenes, voran que són absurdes. I, en canvi, eixes tradicions són funcionals i han fet una societat exitosa, però Sòcrates i els seus joves no ho comprenen, perquè no tenen nocions d’antropologia i psicologia evolutiva.
En nom del seu pensament imperfecte, Sòcrates i els seus deixebles van a tirar tot el que ha funcionat per segles, perquè no és racional. I van a comencar des de zero, amb les idees que el seu pensament limitat puga comprendre
Bueno, això és el que està passant ara. En realitat, Sòcrates és el primer modern en eixe sentit.
Per exemple, ens va paréixer absurdes totes les nostres costums i ara estem sent invadits per musulmans. Les conseqüències de totes eixes idees racionals que hem tingut: llibertat, igualtat, etc. és ser conquistat per alguns dels pobles més primitius de la Terra.
Per tant, el juí de Sòcrates era just. El jurat tenia raó que Sòcrates corrompia a la joventut i que això portaria a Atenes al desastre (com va acabar passant).
L’historiador Glubb va notar que cada gran cultura decau quan posa massa confianca en el seu intel·lecte: «Quizás el subproducto más peligroso de la Era del Intelecto es el crecimiento inconsciente de la idea que el cerebro humano puede resolver los problemas del mundo»
També segons Spengler, el moment que pren la idea de que tot ha de ser justificat racionalment és el moment en què la cultura decau. Spengler diu que en la cultura grega això es dona amb Sòcrates, en la cultura india amb Buda i en la cultura occidental amb Descartes
Així que Aristòfanes tenia un punt i també ho tenien els que van condemnar a mort a Sòcrates. Ho estem veient en els nostres dies: tot està en discussió, res es pot assumir perquè sempre ha sigut així. Com diu Glubb:
los asuntos públicos van de mal en peor, en medio de una cacofonía incesante de argumentos … en medio de la babel de la charla, el barco deriva hacia las rocas. No se reconcilian las diferencias internas… se agudizan las rivalidades internas, y la nación se vuelve más débil.
Ara hem de demostrar que una família no és tres tios donant-se pel cul. Però la raó té els seus límits.
El moment que rebutgem tradicions (com el matrimoni tradicional) perquè no són racionals, és el moment en què la cultura mor. Perquè cap cultura és racional en el sentit de «algo que totes les persones poden comprendre amb el seu intel·lecte de simi». Totes tenen coses que ens pareixen absurdes en primera instància, però tenen un sentit, el que passa és que no ho entenem.
Chesterton ho va posar així:
En lo que se refiere a la reforma de las cosas hay un principio que probablemente será denominado una paradoja. Se da en tales casos una institución o una ley cualquiera; pongamos por ejemplo, en razón de su sencillez, una valla o una puerta erigida en medio de un camino. El tipo más moderno de reformador se acerca alegre al lugar y dice: “No veo el uso que pueda tener esto; vamos a deshacernos de ello”. El tipo más inteligente de reformador hará bien en responder diciendo: “Si no ves su uso, de ninguna manera te dejaré que lo deshagas. Vete de aquí y reflexiona. Luego, cuando vuelvas y me digas que ya has visto el uso que tiene, tal vez te permita que lo destruyas”.
Esta paradoja descansa sobre el sentido común más elemental. La puerta o la valla no son cosas que crecieron ahí sin más. (…) Si algo construido por otros seres humanos como nosotros parece ser por entero algo misterioso y sin sentido, en ese caso es muy probable que hayamos pasado por alto todo un aspecto de la cuestión. Hay reformadores que superan esta dificultad asumiendo que sus padres eran unos locos de remate; pero si así es, entonces sólo podemos decir que su locura parece ser una enfermedad hereditaria.
Així que quan Rivera diu que la família es qualsevol cosa que tinga amor cada vegada estic més convencut que Sòcrates mereixia la cicuta.