Fa un temps vaig llegir un llibre anomenat «God and Man according to Tolstoy», en què l’autor criticava la postura religiosa de Tolstoi (que és resumia en el fet que ell tenia la raó en tot, inclús per damunt de Jesús).
Tolstoi és un dels grans novel·listes de la història: autor de Guerra i Pau i Anna Karenina. Jo recorde amb molt de carinyo llegir Guerra i Pau en la meua joventut: un llibre meravellós. Però Tolstoi era un megalòman. Volia més. Tolstoi volia ser Jesús, per dir-ho així.
Però bé, en eixe llibre, em vaig jo adonar d’algo que és fonamental, però que ningú m’havia explicat.
Jesús en els evangelis parla a dos nivells diferents. Un és el nivell ideal i un és el nivell pràctic
El nivell ideal és l’objectiu. Per a la majoria de persones això no s’alcança en esta terra i deu alcançar-se en el purgatori. (I, per supost, existirà en el cel). Es posa ahí perquè ho intentem i ens acostem cada vegada més.
Per exemple, «amar al prójimo como a uno mismo». Això és molt difícil. Un es vol molt a un mateix. Els sants ho han aconseguit. El cura d’Ars ni dormia perquè volia confessar a totes les persones que arribaven.
Per a la resta, hem d’intentar-ho, arrepentir-nos i confessar-nos quan no ho fem i tornar a intentar-ho. Anar acostant-nos a l’ideal. Es bo que l’ideal estiga tan lluny. Perquè el que vol Déu és que ens esforcem. Si arribàrem a complir-ho ja no tindríem forma d’esforçar-nos.
Així que cal anar caminant (als cristians se’ls anomenava «els del Camí» abans de dir-los cristians) sense agobiar-nos quan queiem. Alçar-nos i tornar a intentar. A la majoria de gent que se salva estos ideals ho aconsegueixen plenament en el Purgatori.
Un altre exemple és això «No vos preocupeu del que heu de menjar i beure. No veieu que els pardalets no es preocupen? Però Jesús sabia que ens anàvem a preocupar. El que volia dir és «com menys us preocupeu millor, intenteu preocupar-vos cada vegada menys». De nou l’ideal. Per això el Pare Nostre té «Danos hoy el pan de cada dia». Per què posar això, si no ens preocupa?
El segon pla en que Jesús parla és el pràctic. Quan diu coses que són assolibles. Per exemple, «no tireu perles als porcs, no prediqueu al que no vol escoltar», «danos hoy el pan de cada día», «cuando oréis, no oréis como los fariseos que oran en público para que todos los vean».
Estes són coses que són factibles en el nostre món. Este no és l’ideal que ens anem acostant. Es l’ideal que podem aconseguir
Un exemple: Jesús diu en un lloc que ningú és perfecte sinó Déu (este és el nivell pràctic). En un altre lloc diu «Sigueu perfectes com el vostre Pare és perfecte»(este és el nivell ideal) Com pot ser això? Això és impossible. Pareix una contradicció. Però Jesús parla a dos nivells diferents. Un és l’ideal i un altre és el pràctic.
Tolstoi era un proto-progre, el primer gurú progre de la història. El que feia Tolstoi és, per tal de criticar la civilització cristiana, prenia l’ideal com a pràctic. I llavors deia que la civilització cristiana no havia complit l’ideal. Llavors ell podia criticar i posar-se per damunt de la civilització cristiana com a més pur
Deia Tolstoi: «L’evangeli diu «Poseu l’altra galta» i no ho feu. Vergonya! Vergonya! Vergonya!». En canvi, jo sóc totalment coherent
Esta línia d’atac continua fins al nostre temps. Quan un cristià cau, se li diu que és hipòcrita. Perquè diu una cosa i fa una altra. Llavors, el progre diu: «Jo no sóc hipòcrita. El cristià predicava la fidelitat i va tindre una aventura.: Hipòcrita!!! En canvi, jo m’he passat per les cames tot l’equip de fútbol Però dic clarament que sóc una guarra!»
Si no tens ideal i fas el que et dona la gana, pots dir que mai has fallat a l’ideal. Perquè no en tens. Eres com els animals que fan el que els instints li diuen. Damunt et poses a donar lliçons als que ho intenten i fallen.
Perquè un hipòcrita no és qui diu una cosa i fa una altra. Un hipòcrita és el que PENSA una cosa i fa una altra. L’ésser humà és imperfecte (pecat original) i moltes vegades no arriba als seus ideals. Es cert que «el justo cae siete veces y vuelve a levantarse» com diuen els Salms.
Per això està la confessió
Tolstoi era el primer gurú (tenia tot una sèrie de gent que el seguia internacionalment) i criticava a la civilització cristiana per no seguir l’ideal. Mentre ell, que estava casat, havia tingut fills bastardos amb una pagesa que era sierva seua sense contar de totes les corregudes de joventut. Parlava del poble en tons religiosos mentre tenia siervos en les seues possessions
Així que no t’agobies si et pareix molt complicat. Segueix intentant-lo i quan caigues tampoc tingues remordiments de conciència.
«Otra caída… y ¡qué caída!… ¿Desesperarte?… No: humillarte y acudir, por María, tu Madre, al Amor Misericordioso de Jesús. —Un «miserere» y ¡arriba ese corazón! —A comenzar de nuevo» (José María Escrivá de Balaguer)
El miserere és el meravellós Salm 51.