Té raó, però cal prendre la paraula «bàrbar» amb un sentit molt metafòric. Els bàrbars històricament no volien destruir. Només volien viure millor.
Van entrar a l’Imperi Romà i el van conquistar. Una vegada el van conquistar, van intentar preservar totes les tradicions el més possible. Van adoptar el llatí, es van cristianitzar, van protegir la cultura romana i les lleis romanes, van adoptar els títols romans. El fenomen es repeteix una i una altra vegada al llarg de la història. Els víkings, els bàrbars turcs d’Asia Central van conquistar el califat abbàsida, però van crear una civilització que incloia l’Islam que havien conquistat. Moltes civilitzacions van començar sent bàrbars: els sumeris, els amorites, els arameus, els israelites. En Asia, els mongols, els manxús
El que tenim ací és algo més profund. No es tracta de buscar el benestar material, conquistant la civilització per ser inclòs en ella i gaudir d’ella. Es tracta de destruir la civilització.
El que tenim és algo espiritual, no material. L’èlit vol destruir la civilització no perquè són gent pobre (bàrbar) que vol la prosperitat de la civilització. L’èlit viu com déus. Els zombies progres que les èlits usen com tropes de xoc no volen res material. No estan protestant per tindre més pà, més diners. Es tracta d’un fenòmen espiritual.
El bé és la baixa entropia: tot ordenat, tot en una estructura complexa (per exemple, un cos humà viu), tot junt i en harmonia. Cadascú està sotmés a algo superior: a la llei natural, a la societat, a Déu.
El mal és l’alta entropia: tot en desordre, cada un pel seu lloc (llibertat), cap estructura, cap jerarquia (igualtat), cadascú fa el que li dona la gana i és una lluita de tots contra tots.
«Admitámoslo. La izquierda es la forma política del mal. Y la izquierda controla prácticamente el Occidente moderno. Entonces, ¿dónde nos deja eso a todos nosotros» Lawrence Auster (muerto en 2013)
(Quan dic l’esquerra, incloc «la dreta». La falsa dreta dels nostres temps no és més que una forma menys radical d’esquerra. A Europa no hi ha hagut una vertadera dreta des de la Segona Guerra Mundial. A Espanya des de la transició.)
L’esquerra és el partit de l’entropia, del mal, del jo, de l’egoisme. L’èlit, que viu vides quasi divines, vol encara més poder. Encara més! Vol dominar el món, vol el govern mundial. Jo, jo i jo! Els zombies progres volen imposar les seues idees i la seua voluntat sobre els altres i que li donen a tot. Jo, jo i jo! Poder! Per a mi! Egoisme.
Es el lema que sempre s’ha assignat al dimoni: «Non serviam!». No serviré. Tot per a mi i que als altres li donen pel cul El mal. No servir ni sotmetre’s a res superior a mi. Quan tots ho fan, degenera en caos, en alta entropia, una lluita de tots contra tots.
Es la rebelió contra el pare amorós, que et posa regles que no t’agraden, però son bones per a tu
«En todas sus formas, el fenómeno que hemos discutido representa la pérdida de [la creencia] en la autoridad de una figura paternal. Simbólicamente, el padre es la fuente que estructura nuestra existancia, ya sea que hablemos de la autoridad masculida, de la ley, del bien y el mal, de nuestra nación, de nuestra tradición, de nuestra civilización, de nuestra naturaleza biológica.
Todos estos principios que estructuran la vida humana, en diferentes maneras, se simbolizan en el padre. La rebelión que hemos discutido es, en una forma u otra, una rebelión contra el padre. La creencia de que el universo es estructurado, inteligible, y fundamentalmente bueno, y que uno puede participar en este universo – esta es la experiencia de tener un padre, que es lo contrario de la experiencia de alienación que impulsa a la cultura moderna» (Lawrence Auster.)
Els bàrbars no es van rebel·lar contra això. Van fer moltes destrosses, però, en el fons, ells també creien en l’autoritat del pare. Es per això que van acabar integrant-se i sent defensors de la civilització, de la baixa entropia, del bé.
El que tenim ací és algo més pervers. Es la rebelió contra tota norma que no és el propi egoisme. Es el nihilisme (nihil vol dir «res» en llatí): res no importa, res no és real sinó el meu propi egoisme, la meua pròpia voluntat de poder.
«El nihilismo de la destrucción no es una exageración, es más bien un cumplimiento del objetivo más profundo de todo el nihilismo. En él, el nihilismo ha asumido su forma más terrible, pero más verdadera; en ella el rostro de la nada descarta sus máscaras y se revela en toda su desnudez.»
«El nihilismo de la destrucción es exclusivo de la era moderna. Ha habido destrucción a gran escala antes, y ha habido hombres que se han glorificado en la destrucción; pero nunca hasta nuestra época ha habido una doctrina y un plan de destrucción, nunca antes la mente del hombre se había contorsionado tanto como para disculpar esta obvia obra de Satanás, y para diseñar un programa que haga posible su ejecución.»
Fr. Seraphim Rose, «Nihilismo: la raíz de la revolución de la era moderna» (1962)