Es hora de reivindicar la figura paterna, en vez de denigrarla como se esta haciendo ahora. ¡Gracias papa!
Sí, això se sap des de fa temps. Les èlits volen destrossar la família perquè la família és un contrapoder contra el poder de l’Estat. La forma més fàcil és apartar al pare. Creen persones insegures i destorbades als que poden manipular fàcilment.
El pare és l’estabilitat del xiquet. Les normes. La idea de que hi ha límits però que estos límits són bons. La mare és l’amor incondicional, però l’amor incondicional té els seus límits: porta al malcrío i a la desorientació.
Es per això que la metàfora de Déu és la de ser un Pare amorós. Isaies parla de Déu de vegades com una mare que vol a Israel amb locura però la metàfora predominant és la de Pare. Perquè un pare et dona el que necessites i no el que vols.
Dormir amb un pare és sentir que el món està bé, que els límits estan bé i que estàs protegit. Molts xiquets ja no tenen això. De majors estan alienats: cada regla és roina perquè va contra la seua llibertat, és a dir, capritxo
«En todas sus formas, el fenómeno que hemos discutido representa la pérdida de [la creencia] en la autoridad de una figura paternal. Simbólicamente, el padre es la fuente que estructura nuestra existencia, ya sea que hablemos de la autoridad masculina, de la ley, del bien y el mal, de nuestra nación, de nuestra tradición, de nuestra civilización, de nuestra naturaleza biológica.
Todos estos principios que estructuran la vida humana, en diferentes maneras, se simbolizan en el padre. La rebelión que hemos discutido es, en una forma u otra, una rebelión contra el padre. La creencia de que el universo es estructurado, inteligible, y fundamentalmente bueno, y que uno puede participar en este universo – esta es la experiencia de tener un padre, que es lo contrario de la experiencia de alienación que impulsa a la cultura moderna» (Lawrence Auster.)