Ja tenim la història lacrimosa
S’agafa un cas que és un 0.001% i s’usa per justificar el total. Fa uns anys, en un bus d’El Salvador, hi havia un anunci pagat per organitzacions internacionals dient «Yo no quiero que mi compañera muera», per justificar la legalització de l’avortament.
Quants casos hi ha així? Jo no en conec cap.
Però no es tracta de legalitzar l’avortament per quan perilla la vida de la mare o quan els xiquets naixen sense cervell. Es tracta de legalitzar l’avortament per tots els casos.
Quants avortaments hi ha a Espanya? Quants d’ells són perquè perilla la vida de la mare o el xiquet naix mort cerebralment? Una minoria. La immensa majoria són perquè la mare considera poc convenient tindre un fill.
Ens estem suicidant com a societat perquè matem als nostres propis fills, en el crim més gran de tota la història. Els musulmans ens remplaçaran perquè no són tan perversos com nosaltres: no maten als seus fills
A Espanya tenim tot el cicle complet.
1) Van començar amb les històries lacrimoses. Dones que morien a donar a part, etc.
Ja quan havien ablanat a la població, van introduir la llei de despenalització de l’avortament. Volent dir que l’avortament era un delicte però que no s’anava a castigar en tres supòsits.
a) Violació b) Malformacions del feto c) Salut física o psicològica de la mare
Clar, es tractava de fer un pas a l’avortament lliure. No podies vendre això de matar xiquets per conveniència d’un colp. Havies de pervertir a la població primer.
Llavors amb l’excusa de les històries lacrimoses, es van posar els tres supòsits
2) La trampa era la salut psicològica. Anaves a una psiquiatra feminista i et deia que tindre un fill t’afectava mentalment i ja podies avortar. Per tant, l’avortament era lliure. Un poc incòmode anar al psiquiatra però podies matar al teu fill impunement.
Així es perverteix a la societat. I quan està la societat pervertida passem al pas 3
3) Avortament amb plaços. Fins a la setmana 14 i fins a la setmana 22 si hi ha malformacions.
«retirada de los tres días de reflexión o de la entrega del sobre a las mujeres que van a interrumpir el embarazo con información sobre ayudas a la maternidad,», no siga que s’arrepentisquen i no maten al seu fill
Les xiquetes de 16 anys no poden eixir d’excursió sense consentiment dels pares, però sí poden avortar
L’avortament és un dret. Ja no és un delicte que no es penalitza. Es un dret.
4) En Nova York, s’ha ampliat el plaç fins al naixement. El xiquet ha d’afanyar-se a eixir a la llum, no siga que el maten en viu i en directe
Pareix ser que, quan avortaves a un xiquet, i el xiquet naixia viu, el mataven en viu i en directe en l’hospital. Trump va fer una llei contra això: jo no sabia que existia. Que no escape!!!!
Macron en França vol posar el dret a l’avortament en la Constitució i obligar als metges a fer-ho (no objecció de consciència)
Ja hi ha eticistes que defensen «l’avortament post-part»: matar al xiquet després de nàixer
I tot això va començar amb la història lacrimosa. Sempre hi ha una història lacrimosa per justificar-ho. I sempre la història lacrimosa va en un sentit.
No es ploren els milions de xiquets que no han pogut nàixer, assassinats per sa mare. Es plora el xiquet que va morir en una platja perquè son pare el va posar en una patera per immigrar il·legalment. No es ploren els xiquets que van morir en atemptats terroristes fets per immigrants il·legals.
Per a implantar el divorci, hi havia històries lacrimoses d’homes que la dona els tractava malament. Històries lacrimoses de dones que havien sigut abandonades per l’home perquè havia fet un «plan renove»? Ni una
Històries com la de D (el cosí que en pau descanse), que un dia arriba a sa casa i la dona diu que ja no l’estima i que se’n va? Ni una. Totes les històries lacrimoses van en la mateixa direcció
Faces la llei que faces, sempre hi haurà algú que isca perjudicat, perquè el món no és perfecte. Sempre hi haurà algú que passarà una situació dramàtica. Si vols anar en contra d’eixa llei, només has de trobar-lo i fer una història lacrimosa
A base d’històries lacrimoses, van portant-nos al matadero.
En Holanda, ja estan aprovant l’eutanàsia per a xiquets deprimits. En Canadá diuen als güelos: la Seguretat Social no pot costejar-te el tractament que necessites, però podem oferir-te l’eutanàsia.
Veus què fàcil? Així tenen diners per a destinar-ho a las chochocharlas i a les històries per a un xiquet contades per trans. Es tracta de prioritats
Per supost, en l’eutanàsia, calia ablanar a la gent amb la història lacrimosa, que en este cas, era la de Ramon Sampedro. Mar adentro, mar adentro
Amb el tema dels gais va haver-hi muntonades de històries lacrimoses, però la més important en Estats Units va ser una fictícia: la pel·lícula Filadèlfia, on un advocat homosexual que està morint de SIDA demanda a l’empresa d’advocats per les quals treballa. La pel·lícula tenia muntons de sentimentalisme, maniqueisme i moralina
Éramos muchos de nosotros, en la década de 1960, los que sentíamos que había graves objeciones prácticas y morales a la criminalización de la homosexualidad y, por lo tanto, apoyábamos, como sucedió en la mayoría de los países occidentales, cambios en la ley que significaban que ciertas formas de conducta homosexual dejaran de ser ilícitas. La homosexualidad en sí misma aún debía ser considerada públicamente por la sociedad, y mucho más por sus iglesias, como un gran mal moral, pero los hombres que la practicaban, dentro de límites estrictamente definidos, ya no serían enviados a prisión.
Creíamos que esto era lo máximo que los homosexuales merecían o podían esperar razonablemente. Se demostró que estábamos totalmente equivocados. La despenalización hizo posible que los homosexuales se organizaran abiertamente en un poderoso grupo de presión, y así esto se convirtió en una mera plataforma desde la que se lanzaron nuevas demandas. Luego siguieron las demandas de igualdad, en las que la homosexualidad se colocó oficialmente en el mismo nivel moral que las formas estándar de sexualidad, y se hizo cada vez más difícil el despido de homosexuales de puestos sensibles, por ejemplo, escuelas, hogares infantiles, etc.
Esto fue seguido a su vez por demandas no solo de igualdad sino de privilegio: por ejemplo, el nombramiento de cuotas homosexuales en el gobierno local, la supresión de pasajes o libros o autores que los homosexuales consideraron objetables en los libros de texto, planes de estudios escolares y cursos universitarios, tener derechos especiales. para hacer proselitismo, y, no menos importante, el privilegio de programas especiales para presentar sus puntos de vista, incluida la eliminación de las restricciones legales restantes, en la radio y la televisión.
Así comenzamos intentando corregir lo que se sentía como una antigua injusticia y terminamos con un monstruo en medio de nosotros, poderoso y clamoroso, mostrando su fortaleza amenazante, vengativo y revanchista hacia cualquiera que desafíe sus escandalosas afirmaciones, y empeñado en hacer cambios fundamentales (y horribles para la mayoría de nosotros) en los patrones civilizados de comportamiento sexual».
Paul Johnson «The Quest for God»
Jo vaig ser un dels que va caure en la trampa. Primer una història lacrimosa sobre homosexuals. Després la mentida bàsica: «Només volem viure com els altres i que cadascú visca la seua vida». Una vegada ho van tindre, van començar una campanya de terror en la societat per a tots aquells que no pensaven com ells. Després em tiren del treball per expressar una opinió contrària a un programa LGBTI en la Universitat.
Tot això de que cadascú visca la seua vida era una mentida i jo vaig ser un fava per creure-ho. Jo era el protagonista del «chiste». Filadelfia era una història lacrimosa sobre un advocat que és despedit de la seua empresa per ser homosexual. Algo fictici, perquè no havien trobat cap cas real. Però calia una història lacrimosa. No hi haurà històries lacrimoses per gent com jo, que els despedeixen de l’empresa per tindre una opinió diferent en LGBTI.
Un professor cristià li diu a una xica que és una xica, quan la xica diu que és un xic trans. Es despedit del treball. No hi ha històries lacrimoses per a ell.
Un trans entra fa 2 setmanes a una escola cristiana en Nashville i mata a tres xiquets i tres adults. No hi ha històries lacrimoses per a ells. Al contrari, la progressia americana diu que el trans era víctima de la intolerància dels cristians i la Casa Blanca diu que la comunitat trans està «bajo ataque». Joe Biden diu que els trans «moldean el alma de nuestra nación»
https://www.foxnews.com/politics/white-house-says-trans-community-under-attack-nashville-shooting
Muntons d’històries lacrimoses sobre trans, per descomptat, com eixes persones pateixen terriblement perquè la gent no els diu Vanessa sino Manolo. La solució no és que vagen a un psicòleg, sinó que tots mentim.