Sobre un artículo que habla de renunciar a la obsesión de poseer una casa

https://www.economist.com/leaders/2020/01/16/home-ownership-is-the-wests-biggest-economic-policy-mistake

Yo deploro el comunismo o el socialismo, pero el artículo me parece lamentable.

Según el artículo, el problema no es que las nuevas generaciones no puedan permitirse poseer una casa, como sí lo hicieron las generaciones anteriores desde el inicio de los tiempos (en parte esto es causa de las regulaciones públicas).

El problema es que las nuevas generaciones desean una casa, no pueden y esto les hace rebeldes. Deben acostumbrarse a vivir de alquiler y estar felices con eso. Este es el futuro que nos preparan nuestras élites: no tengas trabajo estable, no tengas casa estable, vive día a día, libre como el viento. Muy bonito cuando uno es joven, pero después todo cambia.

Si les tiran del trabajo o pasan una mala racha, siempre hay albergues públicos. Esto se puede aplicar a cualquier problema: el problema no es la pobreza sino que los pobres no desean serlo y por eso se resienten.

Yo, cuando era de tu edad, estimado Aurelio, no quería una casa. Pasé viviendo de alquiler toda la vida. Así que, ahora que las fuerzas me abandonan y veo que voy para abajo, doy gracias a Dios que tengo una casa y que, si las cosas fueran mal y pierdo el trabajo, yo y mi familia al menos tenemos un sitio donde dormir, que nadie nos va a quitar.

Sobre la història genètica de Roma, la diferència entre races i el cicle immigratori de les civilitzacions

L’article deia que, quan Roma era pròspera, els gens eren multiculturals i hi havia molts gens de l’Orient Mitjà.  Això valida científicament el que va dir Juvenal (https://es.wikipedia.org/wiki/Juvenal) que l’Orantes [riu de Síria] desembocava en el Tíber [riu de Roma]. Es a dir, que tots els de l’Orient Mitjà
se n’havien anat cap a Roma.

Després l’article deia que, quan les coses van anar malament en Roma i va haver-hi pobresa (la crisi del segle III), els gens eren europeus occidentals. L’article interpretava això com que els immigrants havien tornat als seus paisos d’origen.

Número 1: Com podia saber això només mirant als gens? Número 2: Si saps una miqueta d’història te n’adones que això és impossible (amb una excepció).

Imagina per exemple un siri que haja arribat a Roma el segle I a.C. i es va posar a viure en el Subura, barri multicultural de Roma. Seria veí de Cèsar, mentre Cèsar creixia.En el segle III, quan les coses venen mal dades, el descendent d’este siri vol tornar a Síria.

Impossible! El descendent d’este siri no sap que el seu avantpassat venia de Síria.  Això va ser 400 anys abans.  I ningú se’n recordava de res.  I, amb tota possibilitat, els descendents del siri veí de Cèsar s’han mesclat amb els descendents dels romans natius i el descendent del siri es considera romà. Inclús si no s’haguera mesclat es consideraria romà. I a més està mesclat durant 400 anys

Hi ha una excepció. Els israelites (els jueus encara no existien) eren part de la població no romana de l’Imperi Romà. Ells conservaven la seua religió i podien tornar a Israel.  Però eren l’únic grup que es recordava dels seus origens i es mantenia sense mesclar massa.

Tots els altres venien d’immigrants i acabaven sent romans. Com podien tornar als seus paisos d’origen, si no tenien paisos d’origen (estaven mesclats) i no se’n recordaven? No podien.

Com havien desaparegut els gens africans de la població romana si tots es consideraven romans? Si no podien «tornar als paisos d’origen»?

Es un poc llarg d’explicar. Heu de tindre una miqueta de paciència.

Imagina dos espècies de pardalets. Una viu en Europa i una viu en Africa. Cadascuna està adaptada al seu entorn. No només al clima, sinó a l’ecosistema que el clima produeix.

Així és com veig la diferència entre races humanes, com adaptació a l’entorn.

L’home europeu està adaptat a un entorn molt hostil: molt de fred, poc de menjar en hivern, curta temporada agrícola, poca caça.  Això produeix adaptacions (estic parlant de la prehistòria)

1) Mes intel.ligència. La gent poc intel.ligent no sobreviu, es mor i els seus gens poc intel.ligents desapareixen de la població.

2) Mes gratificació diferida. També anomenada «baixa preferència temporal» o «esperit de sacrifici».  La gent que no se sacrifica per al demà mor i els seus gens es perd

3) Mes ganes de treballar. Com Miquel diu, no hi ha cap immigrant que siga treballoadicte.  Els malfainers moren i els seus gens desapareixen de la poblacio

4) Mes respecte a les lleis. Mes empatia pels demés. Coses que son necessàries per a la cooperació necessària per sobreviure

5) Mes monogàmia. En Africa, la natura es tan generosa que les dones poden mantindre’s a elles i als seus fills (cultura de azada o horticulturista). Això fa que les dones busquen l’alfa. El mes alfa te varies dones. Poligamia

En Europa (prehistòrica) les dones no poden mantindre’s. Per això busquen algú que les mantinga. Son culturas de arado o agricolas. Pocs homes poden llaurar per mantindre vàries dones. Aixo fa que hi haja monogàmia i la majoria de dones acaben amb un proveidor beta

De l’1 al 5 son adaptacions de l’home europeu amb un entorn hostil.  En l’Africa es al contrari
1) Menys intel.ligència
2) Menys esperit de sacrifici
3) Menys ganes de treballar
4) Comportament més individualista i menys solidari (fora de la familia o tribu)
5) Mes poligàmia

Això és possible perquè l’ambient tropical és molt més benigne

De nou, son adaptacions. Com el pardalet europeu que està adaptat al fred i el pardalet africà al tròpic.

En el món prehistòric, no pot haver-hi una invasió a gran escala d’homes africans a Europa, perquè moririen. Les seues característiques fan que no estiguen adaptats a l’entorn hostil europeu. No tenen les característiques de 1) al 5) que es necessiten per sobreviure a Europa. Amb:

1) Menys intel.ligència
2) Menys esperit de sacrifici
3) Menys ganes de treballar
4) Comportament menys individualista i menys solidari (fora de la familia o tribu)
5) Mes poligàmia

moren.  De la mateixa manera, el pardalet africà no pot envair Europa perquè mor, al no estar adaptat al fred i a l’ecosistema europeu.

Què és el que destorba este equilibri? La prosperitat. En el nostre temps, és la prosperitat europea produida per la tecnologia i l’acumulació de treball i capital de les generacions anteriors.

De sobte, Europa es converteix un entorn molt més benigne. El fred es combat amb tecnologia. Les malalties del fred es combaten amb tecnologia mèdica. La tecnologia fa que la producció de menjar siga senzilla..  Només uns pocs llauradors produeixen menjar de forma senzilla per tota la població (o simplement s’importa menjar amb els diners que dona la tecnologia).

Ja la gent no ha de matar-se a treballar en el camp per sobreviure. Treballar s’ha fet algo molt còmode, per exemple, per als funcionaris o administratius en empresses. Europa s’ha tornat en un entorn més favorable, més paregut al tròpic, no en el clima, però sí en la facilitat de viure. Es com si, en el exemple dels pardalets, Europa s’haguera convertit en un continent amb clima tropical.

Això produeix dos efectes.

El primer és que les característiques d’adaptació a l’entorn van canviant. En el cas dels pardalets, estar adaptat al calor és bo. En el nostre cas

1) Menys intel.ligència. La intel·ligència europea ha anat baixant des de principis del segle XX.
2 i 3 ) Menys esperit de sacrifici i menys ganes de treballar. Estem plens de malfainers que només fan que xarrar i no volen treballar. Mira els alumnes d’Anabel.
4) Comportament MES individualista i menys solidari (fora de la familia o tribu). Cadascú va a la seua bola. No existeix la comunitat que existia abans.
5) Mes poligàmia. El divorci i les mares solteres són formes de poligàmia. La promiscuitat sexual (abans del matrimoni) és també una forma de poligàmia

Com veieu, les adaptacions africanes a l’entorn comencen a ser exitoses en Europa. Així que no és estrany que vinguen els africans i comencen a emigrar a Europa. Abans no podien viure ací, però ara estan més adaptats. Per exemple, poden viure amb subvencions o treballs on no fan res. Abans eixes subvencions i treballs eren per als natius. Però fa només un segle, eixes subvencions i treballs no existien i els africans no podien vindre.

En l’exemple dels pardalets, Europa es converteix en tropical, de sobte, les característiques que té el pardalet africà són característiques d’èxit. Per tant els pardalets africans migren a Europa i desplacen als pardalets natius, que ja no estan adaptats a l’entorn europeu.

Això és el que ens està passant. Pel nou món de prosperitat que ha creat la tecnologia (entre ells, l’Estat del Benestar), nosaltres estem menys adaptats que els immigrants. En el món europeu actual, ells poden tindre més fills que els europeus amb menys diners i menys treball  (obviament els fills els paguem nosaltres, però nosaltres ens deixem parasitar i ells no es deixarien, perquè venen d’una cultura on tot el món intenta parasitar a l’altre i ningú ens deixa. Nosaltres no estem acostumats a defensar-nos dels paràsits)

Per exemple, la baixa preferència temporal dels europeus és un problema. Els europeus planifiquen molt per tindre els fills. Els immigrants els tenen sense pensar i al final els acabem mantenint entre tots.

Per a l’entorn actual, nosaltres som un entorn obsolet i poc adequat. Per això ens estem extingint (la població nativa es divideix a la meitat cada 40 anys), mentre els immigrants no paren d’augmentar.  Es a dir, com quan Europa es fa tropical i és conquistada pel pardalet africà i el pardalet europeu es va extingint.

Això és el mateix que va passar a l’Imperi Romà. Ells tenien prosperitat (menys que nosaltres) i un rudimentari Estat del Benestar. Juvenal el va anomenar «panem et circenses» («pan y espectáculos de carreras de cuádrigas»). En la ciutat de Roma, molta gent tenia pà gratis i els espectàculs de carreres de cuàdrigues eren gratis per a tots.  Un romà podia viure sense treballar. Agafava el pa del matí i se n’anava al «circ» a vore les carreres. Eixa era tota la seua vida
(El pa el donava el seu patró, però no entrarem en això)

Clar, amb un estil de vida tan parasitari, tot el perrum de l’Imperi va arribar a Roma a viure una vida parasitària. I, com deia Juvenal, l’Orantes va desembocar en el Tíber. De nou, és el pardalet africà que conquista una Europa tropical
Com diu la Bíblia, «nada hay nuevo bajo el sol» (us recomane el passatge). Us pose una sàtira de Marcial (20 anys més vell que Juvenal), l’original «macho ibérico» (de Bilbilis, Calatayud) sobre el metrosexual Carmenión (de Corinto, Grecia).

Resum del que he dit fins ara:  L’home europeu està adaptat a un entorn hostil: un entorn d’escasessa natural. L’home africà està adaptat a un entorn favorable: un entorn de prosperitat natural (Per supost hi ha gradacions entre Marroc i Senegal, però estic simplificant)

Cada vegada que Europa aconsegueix una prosperitat artificial, degut a l’acumulació de capital i a la tecnologia (modernament) o a les guerres i l’explotació de les províncies romanes (Imperi Romà), els  homes africans (i de Mitjà Orient) desplacen als europeus natius  (Com va observar Juvenal). Això és natural: ells estan més adaptats a la prosperitat

(Este fenòmen s’accelera per motius ideològics: el dogma de la igualtat (que els romans no teniens), però la història té dos parts: ideològica i material. Ací us parle només de la història material encara que jo quasi sempre parle de la història ideològica)

Com l’home africà (i d’Orient Mitjà) està més adaptat naturalment a la prosperitat, desplaça a l’europeu quan este aconsegueix una prosperitat artificial. Es com si aconseguírem crear un clima tropical artificial en Europa, tots els pardalets africans anirien a Europa i desplaçarien als pardalets europeus.

El problema és que la prosperitat europea és artificial i, per tant, fràgil, difícil de mantindre.

(De totes les coses bàsiques que ha oblidat l’home modern esta és una de les més bàsiques.

L’home modern vol fer el que li done la gana, donar rienda suelta al seu egoisme (ho disfressa amb el nom «llibertat», que sona bonic). El seu argument és «Per què no puc fer jo el que em dona la gana?».

NO Se n’adona que la civilització pròspera té un cost. Es pensa que és algo natural i que estarà allí sempre per a ell, així que ell pot fer el que li dona la gana. El cost d’una civilització és que tot el món s’ha de portar de forma coherent amb el manteniment d’eixa civilització. I si vols fer el que et dona la gana, ves-te’n a una muntanya i fas el que et dona la gana, però vivim en societat)

Bé, m’estic apartant. Torne al camí. El problema és que la prosperitat europea és artificial i, per tant, fràgil, difícil de mantindre.  Els homes africans no tenen les característiques per mantindre-la perquè necessita les característiques 1) al 5) que hem vist abans.

Conforme els homes africans van desplaçant als europeus, la civilització europea es degrada i la prosperitat s’acaba. Es pot mantindre per un temps gràcies a la tecnologia (que l’home africà no pot mantindre), els impostos i els deute, però és una bombolla buida de prosperitat que acaba explotant.

Arriba un moment que el sistema col·lapsa. Això en Roma va ser «la crisi del segle III».  Ve una gran pobresa i mortandat.

Es llavors quan es purguen els gens africans i de l’Orient Mitjà de la població europea. Com es fa això?

No «tornant els immigrants als seus paisos d’origen». Això en el cas romà era impossible.  Hi ha tres mecanismes:

1) La gent que no pot guanyar-se la vida en Europa se’n va a un altre país. No al seu país d’origen perquè no recorda quin és, sinó a un altre país.  Esta opció, però, crec que és molt minoritària. Si la gent és producte de generacions parasitàries en Europa, no crec que siga fàcil que prospere en un altre país. Es cert que té les adaptacions biològiques del país d’origen, però li falta la cultura del país subdesenvolupat per buscar-se la vida.

Crec que les opcions 2) i 3) són molt més majoritàries

2) La gent mor. Simple i fàcil. Mor de fam. Quan l’Estat del Benestar col·lapsa (en Roma el panem et circenses), es dona el fet que la població europea està sobredimensionada per a les característiques de l’ecosistema europeu.

Un ecosistema europeu sense Estat del Benestar pot mantindre diguem a uns 50 milions de persones i hi ha 400 milions de persones. Els 350 milions de persones sobrants moren. (Es difícil pensar això quan en l’era de l’Estat del Benestar ningú mor, però aixi és la cosa)

Normalment hi ha una epidèmia que mata a la gent que està dèbil per falta de nutrició (Això va passar en el segle III de Roma, també la Pesta Negra del segle XIII, quan passa el mateix per raons naturals: el clima canvia a més fred i la població europea està sobredimensionada per al nou clima)

També la gent més dèbil mor més prompte, hi ha més mortalitat infantil. D’esta manera, els gens africans i de l’Orient Mitjà es van purgant de la població europea.

Fixa’t que lo que es purguen són els gens, no pròpiament els individus. En un entorn com el de la Roma del segle III, els individus estaven mesclats. No es van purgar els individus de l’Orient Mitjà sinó els gens de l’Orient Mitjà.

Els individus amb més gens africans eren menys competitius i anaven morint de fam.  A poc a poc la població té menys gens de l’Orient Mitjà. La gent que té gens europeus occidentals sobreviu. I és per això que els científics veuen que la població té cada vegada més gens occidentals

El mateix passa amb l’opció 3)

La gent amb més gens occidentals són més competitius en l’economia i en la reproducció. Poden produir més i ser menys pobres, tenen més probabilitats d’atraure una parella.

(La caiguda de l’Estat del Benestar significa la desaparició del treball femení que, en la seua inmensa majoria, està lligat a l’Estat del Benestar i se sosté pels impostos.  Quan les dones es moren de fam, de sobte, l’encant del macho alfa disminueix molt. Torna un clàssic: «El proveedor beta!»)

Així la gent amb més gens occidentals té més probabilitats de casar-se. També té més probabilitats que els fills arriben a l’edat reproductiva sense morir-se de fam. Com resultat, els gens africans (o l’Orient Mitjà) es van purgant de la població

I això és el que pense jo que va passar en l’Antiga Roma. I també és el que pense que passarà a Europa (encara que, afortunadament, nosaltres no ho vorem).

En resum, l’home africà està naturalment més adaptat a la prosperitat però no pot mantindre una prosperitat artificial. Quan es fa la prosperitat artificial a Europa, l’home africà desplaça a l’europeu perquè està més adaptat a la prosperitat.

Però conforme l’home africà es fa majoritari, no pot mantindre la prosperitat i s’acaba la prosperitat europea. En este punt, són els gens europeus qui estan més preparat per sobreviure i van desplaçant als gens africans d’Europa.  Europa torna a ser europea.

I torna a començar el cicle. Els europeus creen de nou una prosperitat artificial (En temps romans eren els de l’Orient Mitjà i no els africans: us explicaria això però ja és prou gran el rotllo)

Com veus és un cicle que es repeteix cada uns dos mil anys. Es el cicle de la civilització. El que us he explicat és només l’aspecte immigratori d’este cicle. Hi ha uns altres aspectes

Com a resum, l’home europeu no desapareixerà perquè ell és el millor adaptat a l’entorn europeu. De la mateixa manera, que l’ós polar no desapareixerà. El problema és que, conforme fem més grans els problemes (immigració descontrol·lada, etc), més gran serà la mortandad i el desastre després.

Introducción al libro «Thought Prison» de Bruce Charlton

[Original en inglés aquí]

La corrección política (CP) es la ideología dominante del mundo intelectual occidental – La CP es lo que Occidente tiene en vez de una religión.

La corrección política domina obviamente su territorio básico de la política, administración pública (los funcionarios), justicia, educación y (especialmente) los medios de masas. Pero la CP también da forma todo lo demás: la política exterior, el ejército, la policía, la economía, la salud y la vida personal: la formación de parejas, las amistades e incluso la vida familiar.

Por lo tanto, objetivamente la corrección política es totalitaria. Justo como el totalitarismo más descarnado de la mitad del siglo XX [el estalinismo y el nazismo], la CP ha creado una población que vive con miedo: miedo de ser denunciado y perderlo todo – cometer un delito de pensamiento o expresar un «hecho de odio» para el que no hay defensa, y todas las sanciones que van del ostracismo social, pasando por la pérdida de trabajo, multas financieras, empobrecimiento, violencia de las masas y encarcelación (por «crímenes de odio»).

Consecuentemente, la masa de gente, especialmente lo que tienen estatus – es decir, poder e influencia- han aprendido e internalizado las restricciones de la corrección política, así que ahora es algo que está dentro de nosotros, además de presionarnos desde el exterior. Las mentiras, la vileza y la maldad de la CP empapan ahora nuestros procesos mentales.

Así, la corrección política es la ideología de gobierno de Occidente, y está por todas partes así que no puede atacarse o derrocarse sin atacar y derrocar casi todo. La corrección política es, por lo tanto, irrefutable, inamovible, … y, sin embargo, como todos reconocemos, la CP está destruyéndose a sí misma.

¿Digo que la civilización occidental está condenada? Sí, muy probablemente está condenada.

¿Puede hacerse algo para prevenir esto? ¿Quizás algo político? No – No lo pienso.

Entonces, ¿por qué me molesto en escribir un libro sobre ello?

La respuesta es simple pero parecerá a mi audencia objetivo de intelectuales seculares como extravagante (en el mejor de los casos) o tontería (en el peor de los casos). La respuesta es que [escribí este libro] para que algunos de estos intelectuales puedan escapar la corrupción general y salvar sus almas.

Porque la CP es – más que nada – destructiva del alma – procede, de hecho, de negar el alma.

 

Marcial (40-104). Al afeminado Carmenión (Epigramas X.65)

Si presumes de que eres paisano de los bronces
corintios, Carmenión, sin que nadie lo niegue,
¿Por qué me llamas hermano a mí, que he nacido
de iberos y celtas y soy vecino del Tajo?

¿O es que damos la impresión de parecemos en la cara?
Tú deambulas radiante, con el cabello ondulado,
yo, incorregible con mis cabellos hispanos;
tú, terso por el depilatorio de cada día,
yo con mis piernas y mejillas peludas;
tu boca es premiosa y tu expresión débil,
más alto que yo hablará fulanita

no es tan distinta la paloma al águila
ni la asustadiza gacela al impertérrito león.

Por tanto, deja de llamarme hermano
no vaya a ser, Carmenión, que te llame hermana.

Teoria de la regulació

Les accions humanes es poden dividir en dos classes:

  • Les que se sap que afecten considerablement a les altres persones.
  • Les que no afecten a les altres persones, no afecten considerablement a les altres persones o no es pot saber si afecten considerablement a les altres persones.

En les normes sobre les accions humanes se poden distingir dos tipus d’accions:

  • Aquelles que la norma regula, ja siga como obligació i prohibició.
  • Aquelles que la norma no regula i, per tant, deixa lliures.

Hi ha quatre tipus de normes:

  • Normes biològiques: La llei natural compartida per totes les cultures humanes. Es el mínim común denominador de totes les normes humanes i, per als aspectes que regula, la que produeix menys conflictes. Això és perquè és part de la conciència humana, així que els humans tenen tendència a sotmetre’s a ella (tendència contrarrestada per l’egosime el pecat original). Es el Tao de C.S.Lewis (vore «l’abolició de l’home»).
  • Normes culturals individuals: Són les normes associades amb la conciència. Inclouen la llei natural però l’expandeixen amb la moral que l’individu ha internalitzat de la seua cultura. Això inclou la moral oficial, la religió, els mitjans, etc. La persona sent que això «és just».
  • Normes culturals de la comunitat: Són les normes associades a les comunitats humanes, imposades per la pressió social, el «què diran». Inclouen els costums, institucions populars, entre altres.
  • Normes culturals de la societat. Són les normes associades als incentius socials. Especialment és la llei i les institucions formals.

Els tres últims elements tenen mecanismes d’aplicació (la conciència individual, la pressió social i els incentius que defineix la llei). Pel contrari, la llei natural no té cap mecanisme d’aplicació i els seus efectes es deriven de la influència que pot tindre sobre la conciència, les costums i les lleis. Així que utilitza els mecanismes d’aplicació de les tres anteriors, de forma indirecta.

La llei natural és l’únic element objectiu d’estes quatre. Les altres varien segons la societat i la persona. Per això, es diu que una persona, comunitat o societat és justa si segueix la llei natural i és tirànica, si les normes es desvien de la llei natural.

Estes desviacions poden ser en dos sentits:

  • Ambit. La quantitat d’assumptes que regula la norma. Si regula molt més que la llei natural és una tirania opressora. Si regula molt menys que la llei natural és una tirania anàrquica. De vegades, es donen la combinació de les dos, és una anarco-opressió. Quant a este àmbit, la llei natural té l’àmbit aproximat a la divisió que feien al principi d’este escrit.
  • Contingut. Els assumptes es regulen en forma diferent a la llei natural. Així, per exemple, una societat que distribuira els fills aleatòriament entre els pares seria una tirania.

També es pot considerar que qualsevol de les tres normes anteriors és totalitària, si invadeix les altres normes. Així una llei que invadeix els assumptes que pertanyen al terreny de la conciència és totalitària. En este aspecte, el contrari de totalitarisme és subsidiarietat.

 

Sobre la diferència entre cultures i que la llei deu ser diferent

Tu et queixaves que els xiquets musulmans anaven agafant tots els caramels en la cavalcada de Reis.

Això demostra la diferència entre els dos pobles.

Nosaltres som un poble auto-domesticat. Som pacífics i esperem que resolguen els problemes per nosaltres. També tenim consideració per als altres. Això és conseqüència de la nostra història i ens ha fet molt exitosos…MENTRE EREM NOMÉS NOSALTRES perquè no ens hem desgastat en massa lluites internes.

Els musulmans han tingut una altra evolució històrica. A ells els dona igual tindre consideració per als altres. Només intenten aconseguir el millor per a ells i abstraccions com la justícia i l’altruisme els importen tres pitos. Tampoc tenen cap problema en lluitar personalment pel que volen. No esperen que un altre els respecte, perquè ells tampoc respecten a ningú. És una lluita de tots contra tots.

En el seu país és un desastre, perquè ningú confia en ningú, més enllà de la família o la tribu.  Però ací els va molt bé. Perquè ells aprofiten tot el que poden mentre que els altres tenen consideració. Entre un abusador i un considerat, guanya sempre l’abusador. Perquè els considerats no siguen víctimes de l’abusador, l’abusador ha de viure amb els abusadors i el considerat entre els considerats.

Es per això perquè no es poden mesclar dos pobles, perquè tenen valors diferents.

Cada poble ha de tindre una llei que reflectisca els valors que té. La millor forma de fer-ho és que visquen cadascú en la seua nació. Si no, els antics tenien gent diferent en una mateixa nació però segregats i sotmesos a lleis diferents (els jueus i moriscos a Espanya, els cristians i jueus en països musulmans). És l’única forma de minimitzar els conflictes.

Joseph de Maistre, un dels reaccionaris que va patir la Revolució francesa, va escriure, arran de la Constitució Francesa de 1795

“La Constitución de 1795, como las precedentes, está hecha para el hombre. Ahora bien, el hombre no existe en el mundo. Yo he visto, durante mi vida, franceses, italianos, rusos…, y hasta sé, gracias a Montesquieu, que se puede ser persa: en cuanto al hombre, declaro que no me lo he encontrado en mi vida; si existe, lo desconozco”.

La Ilustració crea una abstracció: l’home, que no existeix. Sempre l’home ve amb una cultura incorporada.

De Maistre només contava la meitat de la història. La Constitució Francesa deia que estava feta per a l’home, però en realitat, quan els que la redactaven pensaven en l’home, pensaven en un home francés, que era l’únic que coneixien. La Constitució reflectia els valors de l’home francés mentre deia que eren valors universals.

Quan van vindre els musulmans, la gent va dir: «Per què no? La nostra Constitució està feta per a l’home i els musulmans són homes».  Gran cagada. No se n’adonaven que els valors que recull la Constitució francesa no eren universals, sinó valors francesos. I els musulmans tenien una altra opinió.

(Quan dic Constitució, és el mateix per a tot el sistema legal i social)

«Estic d’acord amb el que dius. En la solidaritat de Mary que no volia donar dues llandetes de atún i l’actitut dels xiquets i mares musulmanes que els importava una merda que els altres xiquets es quedaren sense caramels, m’ho han demostrat ultimament»

Sí. Son cultures diferents i inclús biologies diferents. Nosaltres ho hem oblidat en favor de fantasies com la igualtat i la fraternitat dels homes. No pots basar el teu comportament en fantasies i després esperar que et vaja bé en la vida real.

Sobre el manament nou

 

 

 

Este text es refereix als cristians. Segurament recordes aquella cançó de missa «Un mandamiento nuevo nos dio el Señor, que nos amáramos todos como él nos amó». Està basada en este text de la Bíblia:

«Un mandamiento nuevo os doy: Que os améis unos a otros; como yo os he amado, que también os améis unos a otros. En esto conocerán todos que sois mis discípulos, si tuviereis amor los unos con los otros.» (Juan 13:34-35)

Fa un temps em va donar el dubte «Com és possible que això siga un manament NOU?». Mira que diu Jesús en una altra ocasió

«Maestro, ¿cuál es el gran mandamiento en la ley?

Jesús le dijo: Amarás al Señor tu Dios con todo tu corazón, y con toda tu alma, y con toda tu mente. Este es el primero y grande mandamiento.

Y el segundo es semejante: Amarás a tu prójimo como a ti mismo.

De estos dos mandamientos depende toda la ley y los profetas.» (Mateo 22:36-40)

«La ley y los profetas» vol dir «l’Antic Testament». Era com es deia en temps de Jesús. La llei (Torá) són els primers cinc llibres de la Biblia (els cristians els anomenem «el Pentateuco») i després estan els llibres dels profetes.

Jesús, com fa amb frequència, cita l’Antic Testament, de fet, les parts més antigues de la llei (Torà)

«Amarás al SEÑOR tu Dios con todo tu corazón, con toda tu alma y con toda tu fuerza.» (Deuteronomio 6:5)

«amarás a tu prójimo como a ti mismo;» (Levítico 19:18)

«Amarás a tu prójimo como a ti mismo» és molt paregut a «Amaos unos a otros». Com es possible que siga un manament nou que va donar Jesús, quan és més de mil anys anterior a Jesús?

La diferència està en l’aplicació i la intensitat.

«Amor al prójimo» significa amar a tots siguen cristians o no cristians, mentre siguen «próximos». La paràbola del Samarità explica això. Els samaritans eren d’una religió diferent dels jueus. El samarità es va trobar al jueu en el camí: era su «próximo».

A eixos cal estimar-los com a un mateix. (Obviament això és impossible però ens hem d’esforçar per estimar-los més i més. Jesús parla moltes vegades del cas ideal, que només aconsegueixen els sants en esta terra i els altres aconseguim en el Purgatori)

El manament de Jesús és nou perquè s’aplica als cristians: «En eso conocerás que sois mis discípulos, si tuviéreis amor los unos con los otros«. A estos se’ls ha de voler més. No com un es vol a un mateix, sinó com Jesús va estimar als seus deixebles, que és molt més. (Obviament, també és un ideal i només els sants ho aconsegueixen en esta terra)

«Antes de la fiesta de la Pascua, sabiendo Jesús que había llegado la hora de pasar de este mundo al Padre, habiendo amado a los su­yos que estaban en el mundo, los amó hasta el extremo.» (Joan 13, 1)

Fixa’t que el text que em dones ho diu clarament.

«Todo el que cree que Jesús es el Mesías, ha nacido de Dios» (està amunt)
«En verdad, en verdad te digo que el que no nace de nuevo no puede ver el reino de Dios.» (Juan 3:3)
«Mas a cuantos lo recibieron, a los que creen en su nombre, les dio el derecho de ser hijos de Dios.» (Juan 1, 12)

Jesús sabia que els cristians anaven a ficar-se uns contra els altres, com lamentablement ja ha passat, però ell volia la unitat dels cristians

«Mas no ruego solamente por éstos, sino también por los que han de creer en mí por la palabra de ellos, para que todos sean uno; como tú, oh Padre, en mí, y yo en ti, que también ellos sean uno en nosotros; para que el mundo crea que tú me enviaste.

La gloria que me diste, yo les he dado, para que sean uno, así como nosotros somos uno.» (Juan 17, 20-22)

Per això va dir que havíem d’estimar als altres com a nosaltres mateixos i als cristians encara més, com Jesús ens va estimar.

Si et fixes totes les cites sobre este tema que t’he posat són de l’evangeli de l’apòstol Sant Joan i la carta que tu em dones és la carta de l’apòstol Sant Joan. Això no és casualitat

Cada evangeli i apòstol tenia els seus temes preferits. Així que cadascú recollia les dites i fetes de Jesús que li interessaven més. En aquell temps que escriure era car i costós, un havia de prioritzar

«Y hay también muchas otras cosas que Jesús hizo, que si se escribieran en detalle, pienso que ni aun el mundo mismo podría contener los libros que se escribirían.» (Joan 21:25)

En Sant Joan, un dels temes prioritaris és la unitat i l’amor entre els cristians.  Es repeteix una i una altra vegada, com veus amunt. Això és perquè l’evangeli de Joan és el més tardà i ja s’havien observat divisions entre els cristians.

Ara torna a llegir el passatge que m’has enviat i voràs com el comprens millor. I és obvi que es refereix als cristians.

El lenguaje de derechos y el lenguaje de deberes

Cuando se trata de describir la moral (es decir, cómo deberían comportarse las personas), hay dos tipos de lenguajes disponibles: el lenguaje de derechos y el lenguaje de deberes (o  obligaciones).

El lenguaje de deberes es aquel que se ha usado en todas las culturas de la historia de la humanidad con la excepción de la cultura occidental moderna. Un ejemplo conocido lo dan los Diez Mandamientos. Por ejemplo, tenemos en el quinto mandamiento:

No matarás

Esto explica una obligación que tiene la persona que acepta la Biblia. Él no debe matar a nadie. Es un deber de la persona y podría haberse escrito como «Debes no matar» o «No matar es uno de tus deberes (u obligaciones)» . En general, para expresar gramaticalmente este lenguaje de deberes, normalmente se usa el imperativo, el verbo deber o los sustantivos «deber», «obligación», «responsabilidad» o similares.

Algunos otros ejemplos de lenguajes de deberes, tomados de otras culturas (sacadas del apéndice de «La abolición del hombre», de C.S.Lewis):

  • «No difames» (Antigua Babilonia, Himno a Samas)
  • «No pronuncies ninguna palabra que pueda herir a alguien» (Antigua India).
  • «No hagas a los otros lo que no quieres que te hagan a ti» (Antigua China. Analectos de Confucio)
  • «No te vengues aunque se porten mal contigo» (Sigdrifumál, Edda poética, antiguos vikingos)
  • «Prefiere las pérdidas a las ganancias deshonestas» (Quilón de Esparta, siglo VI a.C, Antigua Grecia)

En la cultura occidental de los últimos siglos (y todas aquellas culturas influenciadas por la cultura occidental moderna), este lenguaje ha caído en desuso en el discurso moral (aunque se conserva en el lenguaje de la legislación) y, por el contrario, tenemos un lenguaje moral basado en derechos. Veamos, por ejemplo, parte del tercer artículo de la declaración de derechos humanos de la ONU.

Todo individuo tiene derecho a la vida

Lo primero que hay que tomar en cuenta es que los lenguajes de derechos y de deberes son lógicamente equivalentes. En realidad, la cultura occidental ha olvidado que, por cada derecho, hay un deber relacionado y viceversa. Si todo individuo tiene derecho a la vida, quiere decir que todos tienen el deber de no matarlo. Si todos tienen derecho a la propiedad privada, todos tienen el deber de no robar.

Lo contrario es también cierto. Todo deber implica un derecho. Si nadie puede matar, todo el mundo tiene derecho a la vida. Si nadie puede robar, todo el mundo tiene derecho a la propiedad privada. Se trata de lo mismo, pero expresado de dos formas diferentes.

No hay derechos sin obligaciones, de la misma forma que hay una parte izquierda sin parte derecha o no hay «antes» sin «después» o, como descubrió Newton, no hay acción sin reacción. Quizás en vez de hablar de derechos y obligaciones, deberíamos hablar de derechos-obligaciones como una sola unidad.

Es increíble que la cultura occidental haya olvidado una verdad tan básica y hable de derechos aisladamente sin ni siquiera pensar en los deberes relacionados. Es parte de la fantasía en la que ha entrado la cultura occidental.

Es importante remarcar que los derechos y las obligaciones relacionados pueden caer en un único individuo, pero normalmente caen en individuos diferentes. Así, mi derecho a mi propiedad es una obligación a todos los otros de no robarme.

Sin embargo, aunque los lenguajes de derechos y deberes son lógicamente equivalentes, sus efectos no son los mismos. Esto es porque el ser humano no es un ser perfectamente lógico. En sus mejores momentos, el ser humano es lógico y algo más (emocional, instintivo). En sus peores momentos, el ser humano va contra la lógica. Para el ser humano no sólo importa el contenido que quiere transmitir el lenguaje, sino la forma en que este contenido se expresa (un ejemplo de esto es la poesía).

El cambio del lenguaje de derechos a lenguaje de deberes es causa y efecto a la vez de un cambio en la cultura occidental, que podemos observar si analizar los efectos de pasar de un lenguaje de deberes a un lenguaje de derechos.

El lenguaje de derechos tiende a la inflación.

El lenguaje de derechos tiende a la disgregación de la sociedad.

El lenguaje de derechos es una lucha de poder.

El lenguaje de derechos difumina la responsabilidad

El lenguaje de derechos es estatista.

El lenguaje de derechos esconde las obligaciones y costos.

Así, cada vez que se inventa nuevo «derecho» en nuestra sociedad donde los «derechos» se multiplican como conejos, lo que se está implicando es que se crean nuevos deberes también, normalmente para las personas . Por ejemplo, si alguien dice «toda persona tiene derecho a ir a la Universidad», esto se traduce a que alguien (normalmente todos los que pagan impuestos) tiene la obligación de pagarle la Universidad, aunque él no estudie y se pase en fiestas continuas.

En este sentido, cada vez que alguien inventa un nuevo derecho, esta invención es una herramienta de poder. La persona que reclama el nuevo derecho lo hace como si el derecho existiera de forma independiente del deber. Esto permite vender el nuevo derecho de forma positiva, indicando sólo las ventajas que se obtienen. Pero, por debajo de mano, esta persona está poniendo deberes a toda la sociedad, por lo que, al final, inventar un derecho es tomar poder para uno mismo, quitándolo a otras personas (normalmente, toda la sociedad).

Así, cuando se hizo propaganda del derecho al divorcio, sólo se concentró en los beneficios para la persona que quiere divorciarse. Nadie dijo nada de que este derecho llevaba con él obligaciones. El derecho de una persona a divorciarse es la obligación de los niños de crecer en un hogar roto, con poco acceso a uno de los padres. O es la obligación de un cónyuge de alejarse del cónyuge. El lenguaje de derechos oculta los aspectos desagradables de la maniobra de poder, pudiendo ocultar el trasvaso de poder de unas personas a otras, presentándolo como algo de que todos se benefician.

El derecho de un hombre transexual a ser llamado con un pronombre femenino es la obligación de todo el mundo de mentir. Es pues una herramienta de poder que el transexual usa con el resto de la sociedad.

 

 

Sobre la dificultat de mesclar dos pobles

Tu et queixaves que els xiquets musulmans anaven agafant tots els caramels en la cavalcada de Reis. Això demostra la diferència entre els dos pobles

Nosaltres som un poble auto-domesticat. Som pacífics i esperem que resolguen els problemes per nosaltres. També tenim consideració per als altres. Això és conseqüència de la nostra història i ens ha fet molt exitosos…MENTRE EREM NOMÉS NOSALTRES perquè no ens hem desgastat en lluites internes.

Els musulmans han tingut una altra evolució històrica. A ells els dona igual tindre consideració per als altres. Només intenten aconseguir el millor per a ells i abstraccions com la justícia i l’altruisme els importen tres pitos.

Tampoc tenen cap problema en lluitar personalment pel que volen. No esperen que un altre els respecte, perquè ells tampoc respecten a ningú. És una lluita de tots contra tots.

En el seu país és un desastre, perquè ningú confia en ningú, més enllà de la família o la tribu. Però ací els va molt bé. Perquè ells aprofiten tot el que poden i els altres tenen consideració.

Es per això perquè no es poden mesclar dos pobles, perquè tenen valors diferents.  Cada poble ha de tindre una llei que reflectisca els valors. La millor forma de fer-ho és que visquen cadascú en la seua nació. Si no, els antics, tenien gent diferent en una mateixa nació però segregats i sotmesos a lleis diferents (els jueus i moriscos a Espanya, els cristians i jueus en països musulmans).  Era l’única forma de minimitzar els conflictes.

Joseph de Maistre, un dels reaccionaris que va patir la Revolució francesa, va escriure, arran de la Constitució Francesa de 1795: “La Constitución de 1795, como las precedentes, está hecha para el hombre. Ahora bien, el hombre no existe en el mundo. Yo he visto, durante mi vida, franceses, italianos, rusos…, y hasta sé, gracias a Montesquieu, que se puede ser persa: en cuanto al hombre, declaro que no me lo he encontrado en mi vida; si existe, lo desconozco”.

La Ilustració crea una abstracció: l’home, que no existeix. Sempre l’home ve amb una cultura incorporada.

De Maistre només contava la meitat de la història. La Constitució Francesa deia que estava feta per a l’home, però en realitat, quan els que la redactaven pensaven en l’home, pensaven en un home francés, que era el que coneixien. La Constitució reflectia els valors de l’home francés mentre deia que eren valors universals.

Quan van vindre els musulmans, la gent va dir: «Per què no? La nostra Constitució està feta per a l’home i els musulmans són homes»

Gran cagada. No se n’adonaven que els valors que recull la Constitució francesa no eren universals, sinó valors francesos. I els musulmans tenien una altra opinió.

Sobre l’abandonament cristià (abandono cristiano)

«Estad siempre alegres, orad sin cesar, dad gracias a Dios en toda situación, porque esta es su voluntad para vosotros en Cristo Jesús.» (1 Tesalonicenses 5:16-18)

«Sabemos que Dios dispone todas las cosas para el bien de quienes lo aman» (Romanos 8:28)

«No os afanéis, pues, diciendo: ¿Qué comeremos, o qué beberemos, o qué vestiremos?

Porque los gentiles buscan todas estas cosas; pero vuestro Padre celestial sabe que tenéis necesidad de todas estas cosas.

Mas buscad primeramente el reino de Dios y su justicia, y todas estas cosas os serán añadidas.

Así que, no os afanéis por el día de mañana, porque el día de mañana traerá su afán. Basta a cada día su propio mal.»

(Millor llegir el passatge complet https://www.biblegateway.com/passage/?search=Mateo+6%3A25-38&version=RVR1960)

«No se preocupen por nada; en cambio, oren por todo. Díganle a Dios lo que necesitan y denle gracias por todo lo que él ha hecho.» (Filipenses 4:6)

Jesús es va aparéixer a la monja polaca Faustina Kowalska i, entre altres coses, li va dir

També es va aparéixer al pare Dolindo Ruotolo i li va dir que per a cada problema, ho entreguem a Déu, “Oh Jesús, me abandono a ti. Jesús, asume el control.”

Esta oració del pare Dolindo que em va donar una amiga ha sigut de gran consol en moments de gran dificultat. Ojalà us siga tan útil com ho ha sigut per a mi. Us la pose avall.

https://www.aciprensa.com/historias/mensaje-de-jesus-60