Categoría: Sin categoría

Fa un temps vaig llegir un llibre anomenat «God and Man according to Tolstoy», en què l’autor criticava la postura religiosa de Tolstoi (que és resumia en el fet que ell tenia la raó en tot, inclús per damunt de Jesús).

Tolstoi és un dels grans novel·listes de la història: autor de Guerra i Pau i Anna Karenina. Jo recorde amb molt de carinyo llegir Guerra i Pau en la meua joventut: un llibre meravellós.  Però Tolstoi era un megalòman. Volia més. Tolstoi volia ser Jesús, per dir-ho així.

Però bé, en eixe llibre, em vaig jo adonar d’algo que és fonamental, però que ningú m’havia explicat.

Jesús en els evangelis parla a dos nivells diferents. Un és el nivell ideal i un és el nivell pràctic

El nivell ideal és l’objectiu. Per a la majoria de persones això no s’alcança en esta terra i deu alcançar-se en el purgatori. (I, per supost, existirà en el cel). Es posa ahí perquè ho intentem i ens acostem cada vegada més.

Per exemple, «amar al prójimo como a uno mismo». Això és molt difícil. Un es vol molt a un mateix. Els sants ho han aconseguit. El cura d’Ars ni dormia perquè volia confessar a totes les persones que arribaven.

Per a la resta, hem d’intentar-ho, arrepentir-nos i confessar-nos quan no ho fem i tornar a intentar-ho.  Anar acostant-nos a l’ideal. Es bo que l’ideal estiga tan lluny. Perquè el que vol Déu és que ens esforcem. Si arribàrem a complir-ho ja no tindríem forma d’esforçar-nos.

Així que cal anar caminant (als cristians se’ls anomenava «els del Camí» abans de dir-los cristians) sense agobiar-nos quan queiem. Alçar-nos i tornar a intentar. A la majoria de gent que se salva estos ideals ho aconsegueixen plenament en el Purgatori.

Un altre exemple és això «No vos preocupeu del que heu de menjar i beure. No veieu que els pardalets no es preocupen? Però Jesús sabia que ens anàvem a preocupar. El que volia dir és «com menys us preocupeu millor, intenteu preocupar-vos cada vegada menys». De nou l’ideal. Per això el Pare Nostre té «Danos hoy el pan de cada dia».  Per què posar això, si no ens preocupa?

El segon pla en que Jesús parla és el pràctic. Quan diu coses que són assolibles. Per exemple, «no tireu perles als porcs, no prediqueu al que no vol escoltar», «danos hoy el pan de cada día», «cuando oréis, no oréis como los fariseos que oran en público para que todos los vean».

Estes són coses que són factibles en el nostre món. Este no és l’ideal que ens anem acostant. Es l’ideal que podem aconseguir

Un exemple: Jesús diu en un lloc que ningú és perfecte sinó Déu (este és el nivell pràctic).  En un altre lloc diu «Sigueu perfectes com el vostre Pare és perfecte»(este és el nivell ideal) Com pot ser això? Això és impossible. Pareix una contradicció.  Però Jesús parla a dos nivells diferents.  Un és l’ideal i un altre és el pràctic.

Tolstoi era un proto-progre, el primer gurú progre de la història. El que feia Tolstoi és, per tal de criticar la civilització cristiana, prenia l’ideal com a pràctic.  I llavors deia que la civilització cristiana no havia complit l’ideal.  Llavors ell podia criticar i posar-se per damunt de la civilització cristiana com a més pur

Deia Tolstoi:  «L’evangeli diu «Poseu l’altra galta» i no ho feu. Vergonya! Vergonya! Vergonya!». En canvi, jo sóc totalment coherent

Esta línia d’atac continua fins al nostre temps.  Quan un cristià cau, se li diu que és hipòcrita. Perquè diu una cosa i fa una altra.  Llavors, el progre diu: «Jo no sóc hipòcrita. El cristià predicava la fidelitat i va tindre una aventura.: Hipòcrita!!! En canvi, jo m’he passat per les cames tot l’equip de fútbol Però dic clarament que sóc una guarra!»

Si no tens ideal i fas el que et dona la gana, pots dir que mai has fallat a l’ideal. Perquè no en tens. Eres com els animals que fan el que els instints li diuen. Damunt et poses a donar lliçons als que ho intenten i fallen.

Perquè un hipòcrita no és qui diu una cosa i fa una altra. Un hipòcrita és el que PENSA una cosa i fa una altra.  L’ésser humà és imperfecte (pecat original) i moltes vegades no arriba als seus ideals. Es cert que «el justo cae siete veces y vuelve a levantarse» com diuen els Salms.

Per això està la confessió

Tolstoi era el primer gurú (tenia tot una sèrie de gent que el seguia internacionalment) i criticava a la civilització cristiana per no seguir l’ideal.  Mentre ell, que estava casat, havia tingut fills bastardos amb una pagesa que era sierva seua sense contar de totes les corregudes de joventut. Parlava del poble en tons religiosos mentre tenia siervos en les seues possessions

Així que no t’agobies si et pareix molt complicat. Segueix intentant-lo i quan caigues tampoc tingues remordiments de conciència.

«Otra caída… y ¡qué caída!… ¿Desesperarte?… No: humillarte y acudir, por María, tu Madre, al Amor Misericordioso de Jesús. —Un «miserere» y ¡arriba ese corazón! —A comenzar de nuevo» (José María Escrivá de Balaguer)

El miserere és el meravellós Salm 51.

An appeal for tolerance- tolerance for OUR creed- seems the best course to me.

I think this is really misguided. This is what evangelical Christians have been saying for years, and they’ve been steamrolled.

We are dealing with an inferno of moralistic fervor. Fence-sitters or generally apolitical people are being forced to choose sides– “silence=violence”. The armies of wokesters are rapidly converting people through aggressive moral shaming. When the entire Fortune 500, every major newspaper, and half of John Q Normie’s social circle erupts in frenzied virtue signaling, he’s usually going along for the ride. It’s just easier. We have to give him an alternative, or at least impose some kind of cost for mouthing woke platitudes.

What is needed is aggressively pointing out the huge lies that the woke narrative is based on. We are still at a point where for the most part, this is simply not done– its impolite to point out that blacks murder whites at vastly higher rates than vice versa, or that the average black IQ is 85.

We need to beat this drum hard and couple it to our own rhetoric of moral shaming: “Why don’t you care about these savage mob beatings of whites by blacks? Do you support this? Why do you not bother to learn any of the actual facts about the problems you claim to be so concerned about? Etc”. The number of people who convince themselves of their own moral superiority because they repeat woke jargon is astounding. This happens because they’re often not even exposed to a counternarrative. While the woke call us evil, we call them merely wrong. This isn’t sustainable– you can’t resist aggression with pacifism (“tolerance”).

Because major religions disagree on theoretical matters, such as the nature of God, the nature of Christ, metaphysics, etc.

BUT major religions (mostly) agree on practical matters: family, good behavior, temperance, the Golden Rule, the fact that usury is bad, etc.

This religious lowest common denominator is called “the natural law”: the law that every culture is based on. C.S. Lewis called it “the Tao”. See the annex of his book “the Abolition of Man” for examples from every culture and every moment in history.

The natural law can be summarized as “don’t be selfish”. Since people are not selfish, society can function. Everyone has to sacrifice his selfishness for others so the society can function. For example, in all major religions, looting is bad even if it feels good, even if you feel discriminated.

The religion we have in the West comes from the Enlightenment and can be summarized as “be selfish”. Liberty means “do what you want and someone else will reap the consequences of your selfishness”. Equality means “Receive things that you haven’t earned and someone else will pay”. Rights mean “you deserve this but someone else will have to bear with the externalities”. Political correctness is only the last version (the last sect) of this religion.

The Enlightenment religion hit the masses during the 60s and, since then, it has been a steady decline. You cannot found a society upon people being selfish. Society becomes a fight of everyone against everyone, because every one wants to maximize his selfishness against the selfishness of others. This is why political correctness cannot last for millennia. While other religions build society, the Enlightenment religion destroys society.

“After all, there are only two religions, that of God and that of man, and an infinity of theologies” Nicolás Gómez Dávila

Us vaig contar una història. A vore si us sona.

Hi havia una vegada en Espanya, la dinastia borbònica, que ja no regnava en el país. De sobte, va tornar a regnar i el primer rei que va governar va decidir portar un sistema democràtic a Espanya.

Es van crear partits polítics, parlament, eleccions, tot. Els dos partits principals eren un partit de dreta moderada i un partit d’esquerra moderada, que anaven alternant-se en el poder en un sistema bipartidista que va durar dècades. El bipartidisme va demostrar ser estable, encara que ple de corrupció.

Després de dècades de règim, sota el regnat del fill del rei que havia portat la democràcia, el bipartidisme i el règim van començar a trontollar. Els grups d’esquerra i els nacionalistes (que havien eixit reforçats de la dictadura militar) es van radicalitzar. L’esquerra volia la revolució i acabar amb el règim. Els nacionalistes (recolzats per la burgesia catalana i basca) apostaven per independitzar-se d’Espanya.

Us sona esta història?

Es un resum del Règim de la Restauració (1874-1931). El rei borbònic és Alfons XII. El seu fill, Alfons XIII, La dictadura militar és la de Primo de Rivera. Els partits principals són el conservador (dreta) i liberal (esquerra).

Els polítics del nostre país tenen molt fàcil pujar els impostos, perquè l’enveja és el pecat capital d’Espanya.

Moltes vegades us dic que el mal està en totes parts i és cert, però cada país té els seus pecats favorits. En Estats Units és l’amor als diners, en Amèrica Llatina és la fornicació, a Espanya és l’enveja.

El polític diu «Anem a pujar impostos als rics i així us donarem més serveis»

El membre de la classe mitjana espanyola aplaudeix fins que li ixen ampolles en les mans: «Això, això! Ja està bé eixos explotadors! Perquè ells han de tindre tants diners i jo no? A més aconseguiré alguna coseta».

El polític fa el que ha promés: puja els impostos als rics.

Per exemple, l’amo del Corte Inglés ara veu que ha de pagar un 5%. De forma silenciosa, puja el 5% dels preus de tot el que es ven en el Corte Inglés, de forma que ell no perd res i tota la pujada d’impostos l’absorveix el consumidor del Corte Inglés, que és de classe mitjana

A més, l’amo del Corte Inglés crida al seu equip d’advocats per vore si hi ha algun forat per on es pot escapar.

El membre de la classe mitjana no té advocats tan bons com l’amo del Corte Inglés i, si hi ha una pujada general, també es traga la seua part de la pujada.

Què passa amb els diners que l’Estat recauda de més? L’Estat es gasta en xiringuitos i paguetes per als partidaris del poder i al membre de la classe mitjana espanyola no li arriba res.

L’acció ha deixat contents a tots: als polítics, als xupòpters que viuen dels polítics, als rics i, fins i tot, als membres de la classe mitjana espanyola

Darrere de tan gran èxit, el polític diu després d’un temps: «Anem a pujar els impostos als rics!» I el membre de la classe mitjana espanyola aplaudeix fins a les orelles: «Això, això!»

Després veu que no arriba a fi de més. Que son pare va poder comprar una casa i ell no pot. Que cada vegada està més ofegat.

«La culpa és dels rics! Cal pujar els impostos als rics per repartir-los entre tots!» diu.

I el polític contesta: «Estem ací per fer la voluntat del poble. El poble ha parlat i nosaltres estem encantats»

En un cicle que mai acaba. No es pot timar a una persona honrada. El que passa és que el membre de la classe mitjana espanyola és, generalment, un envejós.

Es així com Espanya ha acabat amb un esforç fiscal més gran que  Finlàndia.

Els polítics sempre parlen de la pressió fiscal. La pressió fiscal és el percentatge d’impostos sobre el PIB.  El PIB és el que es el total en euros de tot el que es produeix en Espanya en un any. Els polítics sempre diuen: «Veieu? La pressió fiscal és més baixa que al nord d’Europa. Hem de pujar els impostos»

S’obliden de vàries coses:

1) La gent del Nord d’Europa cobra més que nosaltres. Com els impostos són progressius (el percentatge augmenta amb els diners que es guanyen), és normal que la pressió fiscal siga major.

2) La gent del Nord té uns serveis de collons, que ací no somniaríem. Ací ens dediquem a mantindre xupòpters nacionals, autonòmics i locals.

3) La pressió fiscal no és lo important per a la vida del ciutadà. Lo important és l’esforç fiscal: el percentatge de impostos sobre el que es guanya

Suposem que Espanya està constituida per una persona. França està constituida per una persona.

El senyor Espanya produeix 100 euros al llarg de l’any. D’ells, 90 euros se’n van en gastos de tot tipus. Guanya 10 euros a l’any.

El senyor França (Monsieur la France) produeix 100 euros al llarg de l’any. Però és més eficient. Només gasta 70 euros. Per tant, guanya 30 euros a l’any

Ara imagina que el senyor Espanya ha de pagar la meitat del que guanya d’impostos, mentre que el senyor França ha de pagar una tercera part

L’esforç fiscal del senyor Espanya és del 50%. L’esforç fiscal del senyor França és del 33.3%.  El senyor Espanya pagarà 5 euros (i haurà de viure amb 5 euros restants). El senyor França pagarà 10 euros (i haurà de viure amb 20 euros restants).

Obviament l’esforç fiscal del senyor Espanya és major que el del senyor França: està més fotut. Però quina és la pressió fiscal.

Es el percentatge d’impostos sobre el que es produeix.  En Espanya es 5 dòlars d’impostos sobre 100 de producció. 0.05 (un 5%). En França és 10 dòlars d’impostos sobre 100 de producció. 0.1 Un 10%

La pressió fiscal de França duplica la de Espanya, però el senyor França paga molt menys impostos que el senyor Espanya

Ací es veu més clar

Jo lamente repetir sempre la mateixa cita però la veritat és la que és

Una democracia no puede existir como una forma permanente de gobierno. Sólo puede existir hasta que la mayoría descubre que puede votar que el tesoro público sea generoso con ella. Después de esto, la mayoría siempre vota por el candidato que les promete los mayores beneficios con el resultado que la democracia se derrumba por la política fiscal poco rigurosa, siendo seguida siempre por una dictadura y después por una monarquía. Alexander Fraser Tytler ( 1747 – 1813)

Per cada gent que vol treballar, hi ha dos que volen viure del cuento. Un home, un vot

Es crea una espiral. Es cert que el que vol treballar no deixarà de treballar, però no treballarà tant si el maten a impostos. Les empreses xicotetes acabaran sucumbint (esta pandèmia eixirà amb menys empreses xicotetes) i s’acabarà amb unes poques empreses grans i la resta (mal)vivint del govern.

S’entra en un cercle viciós: més esforç fiscal -> menys ingresos per a la gent que treballa i menys gent que treballa -> més necessitats socials i menys recaudació -> encara més esforç fiscal. Fins que el sistema col·lapsa o s’estabilitza en un punt de riquesa mínima, com el comunisme. A Cuba encara estan en això.

I que és el comunisme, sinó una dictadura, com la que profetitzava Tytler?

n el nostre camí cap a eixe sistema dictatorial de Tytler, no podrem col·locar el deute i ens declararem en suspensió de pagaments. Serem intervinguts per Europa. Potser esta és la nostra última esperança, però els europeus només miraran per ell.

Per acabar amb una civilització, només cal una idea. Una idea falsa però atractiva. Només amb una idea en tens prou. En el nostre cas, la idea d’igualtat.

El que fa la idea de la igualtat és que el parasitisme parega noble. El paràsit no ha d’amagar-se sinó pot exigir ser un paràsit.

De la mateixa manera que la idea de la llibertat fa que l’egoisme (els comportaments antisocials) pareguen nobles. La persona egoista, que desgasta la societat amb el seu egoisme, no ha d’amagar-se sinó pot exigir que li deixen fer el que és nociu per a la societat.

Jo no veig este sistema sostenible i menys ara. Cada vegada hi ha mes gent que no treballa.  Es com l’àcid sulfúric per a la societat. Un dissolvent. També la llibertat

La llibertat i la igualtat són contràries a qualsevol tipus d’estructura. La llibertat i la igualtat és l’entropia (antònim d’estructura) i la segona llei de la termodinàmica diu que quan més entropia, menys treball útil.

Si hi ha prou repressió, qualsevol sistema és sostenible. En Cuba, quan vaig visitar-la fa 12 anys o així, tot el món era funcionari i cobràven 5 dòlars al mes. Els homes t’oferien a la seua dona com a prostituta. Si això és sostenible, qualsevol cosa ho és. (La caiguda de la Unió Soviètica va passar quan Gorbachov va afluixar la repressió. Stalin es va carregar a 10 milions de persones i ningú no va dir ni mu)

Tytler ho va avisar fa segles: la gent sempre vota per al candidat que mes diners dona (d’uns altres). Per tant la democràcia es el comunisme a marxa lenta.

Si no hi ha un colp d’Estat, desemboca en una dictadura comunista. Si hi ha colp d’Estat, desemboca en una dictadura no comunista.  Al final, Tytler tenia raó: de la dictadura no t’escapes

En les escoles se’ns ensenya la democràcia com el bé absolut. Dir-li a un «eres antidemocràtic» es sinònim a dir-li «eres malvat».  Despres estudies la història. I la democràcia ha tingut un segle en Grecia Antiga. Dos segles en USA i França (en este ultim cas interromput). Menys d’un segle en paisos europeus. 80 anys en Espanya (contant la Restauració).  Són quantitats ridícules en milers d’anys d’història dominada per les monarquies (dictadures hereditàries)

El que passa es que la democràcia s’autodestrueix. Som testics de la seua autodestrucció

Tytler explica perquè s’autodestrueix econòmicament (es pel parasitisme, es a dir, la igualtat).  Plató explica perquè s’autodestrueix políticament. Es per les conductes antisocials, es a dir, la llibertat

Plató deia que els ciutadans d’una democràcia s’acostumaven a fer el que els donava la gana.  I estaven cada vegada mes salvatges. Al final es generava un caos tan gran, que nomes un dictador podia control.lar-lo. Aixi la democràcia desembocava en la dictadura

El que no he dit és que les generosíssimes beques que Amando de Miquel i les beques de Miquel pare, per la qual van poder passar de la més extrema pobresa a ser uns professionals de prestigi. …
… les van donar Franco i l’Església

Esta generació de gent becada per Franco i l’Església va tornar el favor, rebel·lant-se contra els que li havien fet bé. Amando de Miquel era comunista i membre de l’oposició al règim. Com tants altres…

Van mossegar la mà dels que li havien ajudat tant. Jo comprenc que una persona com jo, que no deu res a Franco ni a l’Església puga rebel·lar-se contra ells
Però que ho faça tota una generació que s’ha aprofitat d’ells per després escopir-los a la cara em pareix d’un desagraiment molt gran.

Eixa ha sigut la generació dels nostres pares: uns desagraits.

La generació dels abuelos va ser la millor generació de la història d’Espanya. De joves, els va tocar lluitar en una guerra que ells no van fer (la van fer els bisabuelos).  Van passar la fam i van alçar Espanya fins ser la novena potència del món. El problema de la fam, que havia sigut el problema més gran d’Espanya durant segles i segles, el va solucionar eixa generació

La generació dels nostres pares (que ja van viure bé) va escopir contra la generació dels abuelos, als que creien uns ignorants i uns franquistes. Ells eren els moderns i democràtics

No només en el franquisme, també en l’oposició. En el congrés de Suresnes, Felipe González i Alfonso Guerra (generació dels pares, que estaven a Espanya i no havien patit res) li van llevar al poder a Llopis (generació dels abuelos, que s’havia hagut de xuplar tot l’exili)

L’altre dia estava escoltant una història de la banca en Espanya. Mentre els banquers van ser la generació dels abuelos, la banca va ser honrada. No guanyava molts beneficis, però era honrada. Va ser ficar-se la generació dels pares durant la transició perquè començaren els pelotazos.

En el sistema educatiu, la generació dels pares va destrossar el bon sistema educatiu que ells havien heretat.

En els impostos, en el mercat immobiliari, la generació dels pares es va beneficiar de lo bo que ho havien deixat els abuelos i van deixar terra cremada després d’ells.

En les jubilacions, en tot, en la falta d’immigració, en la religió, en tot.

Es van xuplar tot en un orgasme d’una generació i van deixar merda per als que venien després. Mentre escopien en la memòria dels seus pares (els abuelos) i presumien de ser els millors.

Nosaltres com a generació som pitjors que la generació dels pares. I la generació dels nostres fills és pitjor que la nostra. Però l’únic que fem és portar les idees dels nostres pares fins a les darreres consequencies.

Són ells els que van fer el canvi de tendència i van trencar amb la generació anterior (dels abuelos). Nosaltres hem seguit l’estela dels nostres pares.

Nosaltres som fills intel·lectuals dels nostres pares però els pares no van ser fills intel·lectuals dels abuelos

Inicio

En el nombre del Padre, del Hijo y del Espiritu Santo. Amen.

Oh Dios, ten misericordia de mí, un pecador.
Oh Dios, ten misericordia de mí, un pecador.
Oh Dios, ten misericordia de mí, un pecador.

En el nombre del Padre, del Hijo y del Espiritu Santo,
un solo Dios, por los siglos de los siglos, Amen.

Gloria a ti, Dios nuestro, gloria a ti.

Oración al Espíritu Santo

Oh, Rey Celestial, consolador. Oh, Espíritu de Verdad,
tú que estás presente en todas las partes y lo llenas todo
Tesoro de bendición y dador de vida,
ven y mora en nosotros;
purifícanos de toda mancha y salva nuestras almas.
Tú que eres bueno.

Santo Dios

Santo Dios, Santo Fuerte, Santo Inmortal,
ten misericordia de nosotros.
Santo Dios, Santo Fuerte, Santo Inmortal,
ten misericordia de nosotros.
Santo Dios, Santo Fuerte, Santo Inmortal,
ten misericordia de nosotros.

Acción de gracias

Gloria al Padre, Gloria al Hijo, Gloria al Espíritu Santo, como eran en un principio, ahora y siempre, por los siglos de los siglos, amén.

Oración a la Santísima Trinidad

Oh, Trinidad Santa, ten misericordia de nosotros. Señor, purifícanos de nuestros pecados. Maestro, perdona nuestras transgresiones. Santo, visítanos y cura nuestras dolencias por Tu Nombre.

Señor Ten piedad

Señor, Ten piedad.
Señor, Ten piedad.
Señor, Ten piedad.

Gloria

Gloria al Padre, Gloria al Hijo, Gloria al Espíritu Santo, como eran en un principio, ahora y siempre, por los siglos de los siglos, amén.

Padre Nuestro

Padre Nuestro, que estás en el cielo
Santificado sea Tu nombre
Venga a nosotros Tu reino
Hágase tu voluntad
en la tierra como en el cielo.
Danos hoy nuestro pan de cada día.
Perdona nuestras ofensas,
como también nosotros perdonamos a los que nos ofenden
Y no nos dejes caer en tentación
y líbranos del mal.
Porque tuyo es el reino y el poder y la gloria
por los siglos de los siglos. Amén.

Señor ten piedad

Señor, ten piedad. Señor, ten piedad. Señor, ten piedad.
Señor, ten piedad. Señor, ten piedad. Señor, ten piedad.
Señor, ten piedad. Señor, ten piedad. Señor, ten piedad.
Señor, ten piedad. Señor, ten piedad. Señor, ten piedad.

Gloria

Gloria al Padre, Gloria al Hijo, Gloria al Espíritu Santo, como eran en un principio, ahora y siempre, por los siglos de los siglos, amén.

Adoremos a Dios.

Vengan, adoremos a Dios, nuestro Rey,
y postrémonos ante El.

Vengan, adoremos a Cristo, nuestro Rey y nuestro Dios,
y postrémonos ante El.

Vengan, adoremos al Señor Jesús, nuestro Rey y nuestro Dios,
y postrémonos ante El.

Salmo 51

Primera Oración de San Macario el Grande

Oh Dios, purifícame a mí, pecador, pues nada bueno he hecho delante de Ti. Líbrame de todo mal. Haz que se cumpla en mí Tu voluntad a fin de que sin condenación pueda abrir mis labios indignos para alabar Tu Santo Nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo, ahora y siempre y por los siglos de los siglos. Amén.

Segunda Oración de San Macario el Grande

Al levantarme del sueño Te ofrezco, oh Salvador, un himno  y postrándome, Te imploro que no me entregues al sueño del pecado. Ten consideración, Tú que voluntariamente fuiste crucificado y apresúrate a levantarme pues yazco en la apatía. Sálvame por medio de mi oración y mi intercesión y, tras el sueño de la noche, haz que brille sobre mí un día armonioso, Cristo Dios mío, y sálvame. Amén.

Tercera Oración de San Macario el Grande

A Ti acudo, Señor que amas a la humanidad, al levantarme del sueño. Por Tu misericordia lucho por hacer Tus obras y Te ofrezco mi corazón para que me ayudes siempre y en todas las cosas. Líbrame de todo mal mundano y de las acechanzas del diablo. Sálvame y guíame a Tu Reino eterno. Porque Tú eres mi Creador, el origen y protector de todo pensamiento bueno. En Ti solo tengo mi esperanza, y Te rindo gloria, ahora y siempre y por los siglos de los siglos. Amén.

Cuarta Oración de San Macario el Grande

Señor, en Tu abundante bondad y en Tu gran misericordia, has concedido que yo Tu siervo atravesara el tiempo de esta noche sin caer en la tentación del enemigo. Señor, Artífice de toda la creación, concédeme hacer Tu voluntad, a través de la luz de Tu verdad y con un corazón iluminado, ahora y siempre y por los siglos de los siglos. Amén.

Quinta Oración de San Macario el Grande

Señor Dios Todopoderoso, que aceptas de las Potestades Celestiales el Himno Trisagio, acepta también de mí, Tu siervo indigno, este himno y concede que en todos los años de mi vida y en toda hora pueda glorificarte a Ti, Padre, Hijo y Espíritu Santo, ahora y siempre y por los siglos de los siglos. Amén.

Oración a la Virgen María

Verdaderamente es digno bendecirte, oh Santa Virgen María, siempre bienaventurada y purísima, Madre de nuestro Dios. Más honorable que los querubines y más gloriosa incomparablemente que los serafines, Tú que sin mancha has engendrado a Dios, el Verbo, verdaderamente Theotokos, te alabamos.

Bajo Tu amparo, nos acogemos, oh Virgen María; no desatiendas nuestra plegaria en la necesidad y de todo peligro líbranos siempre, oh Virgen gloriosa y Bendita.

Gloriosa Siempre Virgen Madre de Cristo nuestro Dios, presenta nuestra oración a tu Hijo y nuestro Dios, rogándole que por Tu mediación salve nuestras almas.

Oración final

Sálvanos Hijo unigénito y Palabra de Dios, quien, siendo inmortal, se dignó para nuestra salvación encarnarse en la Santa Madre de Dios, en la Siempre Virgen María, y hacerse hombre y ser crucificado. Oh, Cristo, nuestro Señor, y que por tu muerte has derrotado a la muerte, que eres uno con la Santísima Trinidad y que eres glorificado con el Padre y el Espíritu Santo: sálvanos.

Oh Señor Jesucristo, Hijo de Dios, por las oraciones de Tu Santísima Madre, nuestros Santos Padres, y todos los Santos, Ten piedad de nosotros y sálvanos. Amén.

https://www.seredne.org/Oracion.html

https://www.monasterioortodoxodelasantatrinidad.com/publicaciones/oraciones/

https://www.facebook.com/notes/efraim-acosta/el-extra%C3%B1o-caso-de-la-oraci%C3%B3n-rover/917287018345481/

Dame Señor:
un corazón vigilante,
que ningún pensamiento vano lo aleje de Tí;
un corazón noble,
que ningún afecto indigno rebaje;
un corazón recto,
que ninguna maldad lo desvíe;
un corazón fuerte,
que ninguna pasión lo esclavize;
dadme señor, un corazón generoso,
para servir.
Amen.

¡Oh, Santísimo Jesús, que aquí sois verdaderamente Dios escondido; concededme desear ardientemente, buscar prudentemente, conocer verdaderamente y cumplir perfectamente en alabanza, y gloria de vuestro nombre todo lo que os agrada. Ordenad, ¡oh Dios mío!, el estado de mi vida; concededme que conozca lo que de mí queréis y que lo cumpla corno es menester y conviene a mi alma. Dadme, oh Señor Dios mío, que no desfallezca entre las prosperidades y adversidades, para que ni en aquellas me ensalce, ni en éstas me abata. De ninguna cosa tenga gozo ni pena, sino de lo que lleva a Vos o aparta de Vos. A nadie desee agradar o tema desagradar sino a Vos. Séanme viles, Señor, todas las cosas transitorias y preciosas todas las eternas. Disgústeme, Señor, todo gozo sin Vos, y no ambicione cosa ninguna fuera de Vos. Séame deleitoso, Señor, cualquier trabajo por Vos, y enojoso el descanso sin Vos. Dadme, oh Dios mío, levantar a Vos mi corazón frecuente y fervorosamente, hacerlo todo con amor, tener por muerto lo que no pertenece a vuestro servicio, hacer mis obras no por rutina, sino refiriéndolas a Vos con devoción. Hacedme, oh Jesús, amor mío y mi vida, obediente sin contradicción, pobre sin rebajamiento, casto sin corrupción, paciente sin disipación, maduro sin pesadumbre, diligente sin inconstancia, temeroso de Vos sin desesperación, veraz sin doblez; haced que practique el bien sin presunción que corrija al prójimo sin soberbia, que le edifique con palabras y obras sin fingimientos. Dadme, oh Señor Dios mío, un corazón vigilante que por ningún pensamiento curioso se aparte de Vos; dadme un corazón noble que por ninguna intención siniestra se desvíe; dadme un corazón firme que por ninguna tribulación se quebrante; dadme un corazón libre que ninguna pasión violenta le domine. Otorgadme, oh Señor Dios mío, entendimiento que os conozca, diligencia que os busque, sabiduría que os halle, comportamiento que os agrade, perseverancia que confiadamente os espere, y esperanza que, finalmente, os abrace. Dadme que me aflija con vuestras penas aquí por la penitencia, y en el camino de mi vida use de vuestros beneficios por gracia, y en la patria goce de vuestras alegrías por gloria. Señor que vivís y reináis, Dios por todos los siglos de los siglos. Amén.