Despús-anit el meu sogre va passar la nit en l’hospital. Li van fer anàlisis i el sucre estava pels núvols. Ja fa anys que li diuen que es prenga la pastilla de la diabetes i no li dona la gana.
Ahí veus la mentida en la que es basa el món modern, des de la Il·lustració. La filosofia és: «Que cadascú faça el que li done la gana. Mentre no perjudique als altres».
Però sempre afectes als altres, perquè com va dir John Donne: «ningún hombre es una isla». Si no eres un orfe, sense família, que viu sol en una muntanya, sempre afectes a algú. Que el meu sogre no li done la gana prendre’s la pastilla afecta a la meua dona. Que els meus sogres s’hagen divorciat, afecta a la meua dona i a mi.
La nit de Cap d’Any vam anar a celebrar-la a casa de la meua sogra. Quan ens retiràvem, ens vam trobar al meu sogre en el carrer. La meua dona el va abraçar i va posar-se a plorar. De tant en tant plora, quan pensa que ja mai seran una família.
Al final, tot el que fem afecta en ones concèntriques, com una pedra que es tira en una bassa. Que el iaio pegara a la iaia ha afectat a la mare i, de forma indirecta a través de la mare, a nosaltres.
Al final la llibertat d’un es converteix en l’obligació d’un altre. La meua dona té l’obligació d’acceptar una família trencada. Ella no ha tingut la llibertat de triar. Si el meu sogre es mata a base de fer subnormalitats, la meua dona patirà molt i jo de forma indirecta
Es per això que les societats de tota la història posaven l’èmfasi en que faces el que estiga bé, el que deus fer, perquè és bo per a tu i per als altres. Ara es posa èmfasis en que els teus desitjos son drets. Fes el que vulgues i que els altres li donen pel cul.
Això afavoreix a qui té el poder. El poder es defineix com «la possibilitat de prendre una decisió». A nivell macro, tenim el poder econòmic, polític, etc. Però també hi ha el poder a nivell micro. En el divorci dels meus sogres, el poder el tenien els meus sogres i la meua dona és una dona sense poder (de decisió) en eixa situació. Només ha de tragar el que li donen.
Ací en El Salvador, la gent condueix com a boja. Això dona el poder a la gent que té els vehicles més grans (de vegades, són molt pobres, com conductors d’autobús), que fan el que els dona la gana posant-nos en perill, mentre que els altres anem intentant esquivar-los.
Glorificar la llibertat, significa que el que té el poder en cada situació fa el que li dona la gana i el que no té l’obligació de fotre’s. Si un home canvia a la seua dona per una altra més jove, la primera dona i els fills han de tragar.
Eixa és la mentida en la que basa el món modern. Glorificar la llibertat és donar carta blanca al poder per fer el que li done la gana i que tots els altres tinguem que recollir els costos. Perquè cada llibertat d’una persona és l’obligació de l’altra
I take it for granted that morphic fields are real and physically verifiable. (That fact usually gets me excluded from discussions of genetics.) If Rupert Sheldrake is right and morphic fields are real then they probably get observed by geneticists who don’t believe in them. Then they probably produce field – mediated effects that are mistaken for genetic inheritance effects. But since most geneticists take it for granted that every sentence c containing “Rupert Sheldrake” can be dismissed, I don’t expect geneticists to start considering my opinion any time soon.
Sheldrake’s morphic fields appear to be a rationalization (or perhaps a specific instantiation) of extradimensional patterns commonly expressed metaphorically as angels, demons, spirits, gods, Old Ones, and a great cosmic battle over the soul of man.
These metaphors occur in every tradition besides the scientific materialism, a radical metaphysical break, perhaps without equal in world history.
It would be funny if everyone else was right.