Categoría: Sin categoría

[Why did the West go to Hell attempts to be a logical and historical explanation of the genesis of today’s Absurdistan: a world where you are evil if you say that pigs cannot fly. This is the first installment to be written but, in the unlikely case that  the series is completed, it will be the first part of the sixth chapter. You can contact the author on virapala@merdeta.com]

Introducción

Today, while I am writing these lines (July 23, 2023), it is election day in my country. It is foreseen for the left-wing parties to lose the government. The electoral campaign of these parties has consisted in repeating mantras like: «We have advanced in rights so much during these years to go back», «We have created new rights for women, immigrants and LGBTI people. These rights are endangered by the new right-wing majority». The leader of the left-wing party «Sumar» asked the people to go vote to «get up tomorrow with more rights».

These mantras are based on two dogmas of liberalism (the new relativistic religion produced by the Enlightenment): progress and rights. In this series, we are going to analyze the concept of rights. This analysis will consist of three levels:

Logical level. First installment.

Clarity level. Second installment.

Pragmatic level. Third and fourth installment.

Rights as magical objects

As we have seen in the sentences above, it seems that rights are supposed to have magical qualities: they can be created ex nihilo (the same way God created the Universe), without limit and with no negative effects. All are advantages when it comes to rights. There are not downsides.

It is shocking how fishy the concept of rights is when you try to analyze it. For the Western man, «right» is a basic concept, so obvious and difficult to explain like the concept of «red».  Sentences like «This is my right» or «That country violates human rights» are easy to understand by everybody in the West, whether one agrees or disagrees with them. They don’t need any explanation or definition. But what is a right?

A first approximation could start from the IS-OUGHT distinction explained by David Hume. IS refers to the reality (how things are, whether a thing is true or false) while OUGHT refers to the morality (how things ought to be, whether a thing is good or evil).

As we have seen, in a religion (or moralistic worldview) there are two parts: the IS part and the OUGHT part. It is obvious that the concept of rights belongs to the OUGHT part. When the United Nations Declarations of Human Rights says «Everyone has the right to life, liberty and security of person», this is not a statement of fact about reality. It doesn’t mean that there are no people who are killed, enslaved or lack security. It means that the life, liberty and security of every person OUGHT TO be respected. That is, respecting these things is GOOD.

In fact, as we will see, the concept of rights is the main language to express morality in the modern West. Sometimes, other languages are used in informal or less important contexts but the most formal and important moral matters are expressed in terms of rights.

You can see this in daily news. When the Western politicians or experts want to condemn the government of a country, they don’t say that this government is evil, that it is wicked, that it does not fulfill its obligations, that mistreats its citizens, that it is inmoral…they say that this government violates human rights. And every military campaign is justified by claiming that it is necessary to guarantee the human rights of foreign people in countries that most Westerners cannot locate in a map. This is the modern way to say that the campaign is a moral crusade, which is fighting for the good, while his opponents are evil.

Morality in other cultures

However, when we study history, it is shocking to see that the concept of rights, which structures all morality in Western civilization, is relatively parochial. It has arisen only in one culture (the West) and only for the last centuries. Of course, the modern West has exported this concept to other cultures, but this is a only product of Westernization. «Rights» remains an indigenous concept of the West and  its origin and development are part of the history of  Western philosophy. I will not explain here the history of the concept of rights, because it will be long and it is not difficult to find on the Internet. In fact, when I use «right», I refer to its current understanding, although philosophers of the past understood the concept differently.

The books of history describe entire civilizations that lasted centuries or millennia without having the concept of rights. How did they regulate morality, then? They must have had another concepts.

It may be useful to include some examples to see if we can identify a pattern. These examples are taken from the Bible and the appendix of «The Abolition of Man» by C.S.Lewis:

• «Thou shalt not kill» (Exodus 20:13)
• «Utter not a word by which anyone could be wounded.» (Hindu. Janet, p. 7)
• «Never do to others what you would not like them to do to you.’ (Ancient Chinese. Analects of Confucius, trans. A. Waley, xv. 23; cf. xii. 2)
• ‘The first point of justice is that none should do any mischief to another unless he has first been attacked by the other’s wrongdoing»  (Roman. Cicero, De Off. i. vii)
• Children, obey your parents  […]. “Honor your father and mother” […] Fathers, do  not provoke your children to anger (Ephesians 6:1-4)

If we analyze the first example, we will see that its logical content is equivalent to the modern expression «Every person has a right to life». If a man has a right to life, it means that nobody should kill him (or «shalt not kill him», to use the King James Version language so cherished by English-speaking people).

That is to say, «Thou shalt not kill» is the same piece of morality as «Every person has a right to life» but expressed in a different manner, without the concept of rights. But the emphasis has radically changed. The ancient version emphasizes the agent of the action (the person who could kill) while the modern version emphasizes the receiver of the action (the person who could be killed). To say it in a linguistic manner, the focus has moved from the SUBJECT to the OBJECT.

You can see that the other examples also focus on the agent. Whatever the linguistic expression of the ancient examples, it is clear that all of them could be expressed using SHOULD or OUGHT TO.

• You should not kill
• You should not wound with your tongue.
• You should never do to others what you would not like them to do to you
• You should not do any mischief to another unless he has first been attacked by the other’s wrongdoing
• You should obey and honor your parents. You should not provoke your children to anger.

And this is the way the ancient and non-Western civilizations expressed morality. Not as RIGHTS, but as OBLIGATIONS (also known as «duties»). Not saying that a somebody (a beneficiary)  but that somebody (an agent) has an obligation.

The language of rights and the language of obligations

The same way that an object cannot have a front without a back, it is impossible to have rights without obligations. My right to life is everyone else’s obligation not to kill me. My right to private property is the obligation for everybody not to use my property without my permission. My right to «gender identity» is the obligation of everybody else to lie to me.

In short, rights and obligations are two sides of the same coin. This coin can be called «moral claim» and you can look at it from the front and you will see rights, while if you look at it from behind you will see obligations. But it is the same coin. «Thou shalt not kill» and «You have a right to life» is the same moral claim, expressed with different languages.

In general, there are two languages to express morality: the language of rights and the language of obligations. The former is used by the modern West and the latter by everybody else. They are logically equivalents, although the translation between them is sometimes difficult. Let’s try the translation of the ancient examples of obligations included above into the language of rights:

• Every person has a right to life.
• Every person has the right not to be wounded by the tongue of another person (this seems eerily modern, like the justification of «safe spaces»).
• Every person has the right of not being done actions that others would not want for themselves.
• Every person has the right not to be object of mischief if he is not attacking another person.
• Every person has a right to be honored and obeyed by his children. Every person has a right not to be provoked to anger by his parents.

The same way, you can translate rights to the language of obligations. The sentence «Everyone has the right to life, liberty and security of person» could be translated into «You should not kill, enslave or threaten the security of any other person». Put a «Thou» and a «shalt» in it and it seems a Biblical commandment.

For years, it seemed obvious to me that rights and obligations are the same thing, expressed in a different language. But I was surprised that this was not a common fact acknowledged by everybody.  I tried to find some thinker that had written about this topic but Google searches were in vain.

Then, some days ago, when I was writing this text, I decided to give ChatGPT a go and it didn’t disappoint me. It seems that Simone Weil (a Jewish philosopher close to Christianity who I didn’t know at all) had written about this topic. Her  book «The need for roots» (1943) starts with:

It makes nonsense to say that men have, on the one hand, rights, and on the other hand, obligations. Such words only express differences in point of view. The actual relationship between the two is as between object and subject. 

(Of course, quoting famous people is only a form of puppetry: you include the few quotes that agree with your own thought and disregard the rest, which are the vast majority of quotes. So you give the impression of having the best minds in the history of mankind backing your opinion while each one of them only agrees with a tiny point of your argument. But you can do it because they are dead so they can’t protest that you are stealing their words for your own ends.)

The linguistics of rights and obligation

In English (as in many languages), there are two ways of expressing a sentence: the active voice and the passive voice, depending whether we want to emphasize the agent (who or what does the action) or the patient (who or what receives the action).

In the active voice, the grammar structure is AGENT ACTION PATIENT. For example:

Lee H. Osvald murdered John F. Kennedy.

In the passive voice, the grammar structure is PATIENT be ACTION [by AGENT], where «by AGENT» can be omitted (and it is often omitted). (In this text, the square brackets mean that the element can be omitted)

John F. Kennedy was murdered by Lee H. Osvald

Or simply

John F. Kennedy was murdered.

English writing style guides (and Microsoft Word) recommends the active voice: it is easier to understand and conveys more information because the agent cannot be omitted.

All the examples written above are statements of fact, that is, belong to the IS part of the IS-OUGHT distinction. They describe reality, how the world is (see here for more details).

In English, if we want to produce similar active or passive sentences but related to the OUGHT part (that is, describing morality, how the world should be), we have to use the modal verbs of obligation (such as should, ought to, have to).

In the modal active voice, we have something along the lines of AGENT should ACTION PATIENT:

You should not kill anybody [«Thou shalt not kill»]

Instead of AGENT should ACTION PATIENT, we can say «AGENT has an obligation/duty of ACTION to PATIENT»

• You have the obligation of not killing anybody.
• You have the obligation of respecting the life of anybody

This is the language of obligations: an alternative grammar structure for the active voice with modal verbs of obligation.

In the passive voice, the use of modal verbs of obligation produces something like PATIENT should be ACTION [by AGENT], where this last clause is optional

Nobody should be killed [by anybody]

Or, in a similar manner,

Everybody has the right not to be killed [by anybody]

Or, to say it in another way:

Everybody has the right to life (and here the agent cannot be added, although it is obvious)

So we see that the language of rights is only a linguistic form to express the OUGHT part in a passive sentence. It is an alternative grammar structure of a modal passive sentence. Instead of saying PATIENT should be ACTION [by AGENT], we say PATIENT has a right of ACTION [by AGENT], where the last clause can be omitted.

In short,

	IS (verb without modals)	OUGHT (modal verbs of obligation)
Active	(1) AGENT ACTION PATIENT	(3) AGENT should ACTION PATIENT AGENT has an obligation/duty of ACTION to PATIENT
Passive	(2) PATIENT be ACTION [by AGENT]	(4) PATIENT should be ACTION [by AGENT] PATIENT has a right of ACTION [by AGENT]

(3b) is the language of obligations and (4b) is the language of rights.

Some examples:

(1) Children normally obey their parents

(2)  Parents are normally obeyed [by their children]

(3) Children should obey their parents (or «You have the duty to obey your parents»)

(4) Parents should be obeyed [by their children] or «Parents have the right to be obeyed [by their children]»

You may see that the formulation with the language of rights is the most convoluted, more difficult to understand and more prone to drop the clause «by their children». This makes it prone to manipulation. We are going to see all the ways it can be use to manipulate people.

So what’s the deal?

So if the language of rights and the language of obligations are logically equivalent, if it is the same content expressed in a different manner, what is the fuss about? Cannot we choose the language we like the most?

No, because human beings are not only rational and logical. The language we use shapes our thoughts, our feelings, our worldview. It makes easy to think some ideas and makes difficult to think some other ideas. You see this all around us: when the power wants to forbid an idea, invents a new word to make the idea seem ugly and immoral. We control the language but, in a certain way, the language controls us too. George Orwell explains this well in 1984.

An example of this is the translations from a language of obligations to a language of duties that appear above. These translations produce cumbersome sentences, that are difficult to think, remember or convert into mantras for propaganda or massive consumption.

So what are the consequences for the modern West to have chosen the language of rights instead of the language of obligations, like everyone else? We will see this in the next three installments.

 

——————

Language of obligations is straightforward. Has the following structure:  AGENT OBLIGATION BENEFICIARY. The object is often implicit but it is obvious to find out.

Language of obligations is SUBJECT has the right of RIGHT [by the AGENT] where «by the AGENT» is often dropped and not obvious to find out.

Who is the responsible to produce this right or obligation? Shall not litter. Muddles responsibility.

In fact, the language of rights makes easy to forget that there is somebody responsible, that there is some obligation. It seems that there are only disavantages.

This is why the left-wing parties and politicians in general speak of rights in the campaigns, because it seems something positive while an obligation is imposed on layers of the populations.

This is the fact why everybody is talking about his rights. It tries to impose obligations on the rest of society while disguising the fact that these obligations are being imposed. It is a manipulative action by normal people and politicians.

The right to pedophilia. These are the new rights. Only five years ago and it seems Moses. So you are a meanie denying a right.

In Western society, the concept of rights has scope creep. The rights of children, women, LGBTI, migrants… This is the way the power and the groups of pressure favored by the power imposes obligations to the majority of the population without noticing that an obligation has been imposed.

Fight people with each other.

As a result, the rights is a tool of parasitism. The right to education of bad students. Western civilization is invaded by a set of parasites that are incompatible with each other.

Without the tommyrot.

 

But what is a right, anyway. An obligation is easy to grasp:

Not a symmetry. It is a convoluted and manipulative way to talk about obligations.

Right after right, we are being put in chains.

 

 

1 . Preliminaries

2. The Reform: the birth of relativism

3. The Puritans

4. What is a religion

5. The bourgeois revolutions

6. The new relativistic religion.

7. The awful concept of «right»

8. The new absolutist religion

9. How the religion changes.

10. Vatican II and the Catholic Church.

11. Our current world and the future

https://www.quora.com/Why-are-software-development-task-estimations-regularly-off-by-a-factor-of-2-3

Els economistes ens ensenyen en els seus llibres que l’economia no és un joc de  suma zero, on un ha de perdre perquè l’altre guanye. Es pot crear riquesa i que tots guanyen. Tenen raó però no es tracta d’això. Una vegada la gent te prou diners per viure bé, ja no es mou per diners: es mou per estatus.

L’estatus social és que et consideren bé, que et miren amb admiració, que et consideren algú ric, exitós, valuós…  L’home és un animal social i busca l’estatus del seu grup per damunt de tot. S’ha demostrat que la gent amb estatus es reprodueix més, amb la qual cosa passa el seu desig per estatus al seus fills i acabes amb una població orientada a buscar estatus.

El desig de l’estatus és biològic i només és superat per uns altres desitjos biològics, com l’alimentació, el sexe i l’amor als fills. El món està ple de gent que està tot el dia buscant pujar el seu estatus. Gràcies a Déu, com que jo sóc mig Asperger, estic lliure d’eixa pesadesa i em dona igual el que pensen de mi.

L’estatus es busca de diferents maneres. Buscant la riquesa, buscant l’èxit o el prestigi professional. Buscant que et consideren bona persona: això és el que feien els fariseus presumint que estaven en dejú en el temps de Jesús o els progres ara quan posen en les seues xarxes socials que són inclusius i tolerants (es diu «assenyalar virtut»)

Al contrari dels diners i la riquesa, l’estatus sí que és un joc de suma zero: perquè uns guanyen, uns altres han de perdre. No tots poden ser el primer del grup.

Jo he vist de gent d’esquerra criticant als rics latinoamericans (amb raó) dient: si feren que el poble latinoamericà fora més ric, ells també serien més rics.

Sí, però no es tracta de la riquesa. Es tracta de l’estatus. Un ric en Europa el tracten de forma normal. Un ric d’Amèrica Lllatina, li diuen señor, Don Ricardo i quasi li fan reverències (jo ho he vist moltes vegades). Supose que els rics d’Europa quan viatjaven a Amèrica Llatina i veien això es morien d’enveja i van pensar que és millor tindre una població pobre.

Es per això que la mare del president Kennedy, quan va vore que els seus sirvents tenien cotxe va dir: «Quin sentit té ser ric si la gent normal també té luxes?» Ella volia distingir-se en estatus tenint cotxe i que els altres no tingueren. Que els altres tingueren cotxe a ella no li produïa incomoditat, però li baixava l’estatus

El que tenim ara és una iniciativa de l’èlit per baixar l’estatus a tota la població de forma que ells tinguen més estatus. Es això el que hi ha darrere de tot

Tu no podràs menjar carn i ells sí. Tu menjaràs insectes i ells no
Tu no tindràs cotxe i ells tindran avió privat
Tu no podràs anar a Venècia i ells sí
Tu seràs pobre: viuràs en subsistència i ells viuran com a déus

I ells tindran tot el que vulguen de tu. Serà com els temps antics, que els rics feien el que volien dels pobres. Els pobres només feien tot el que volien per complaure als rics

I no es tracta de que ells vulguen que tu patisques. Es tracta de que volen ser més que tu. Volen augmentar el seu estatus encara més Es com la mare de Kennedy, volen tindre cotxe i que tu no en tingues

L’altre dia, van criticar a Bill Gates que anara en avió privat a un país africà. Ell va dir que havia donat molt diners per al canvi climàtic i tenia dret en anar en avió, perquè els programes que dirigia ajudaven al canvi climàtic

L’altre dia el príncep Harry (que diu tot el dia que cal limitar l’ús de l’avió i va a cagar amb avió privat) va desplaçar-se a no sé quin lloc amb l’avió privat del cantant Elton John. Quan el van criticar, Elton John va dir: «Però per este viatge amb avió, nosaltres hem fet una donació amb una ONG que lluita contra el canvi climàtic»

Ho tenim clar: ells podran anar amb avió privat, donant una miqueta dels diners que els sobra. Tu no podràs anar amb avió comercial, ni tindre cotxe. D’esta manera, ells seran déus i tu seràs un cuc. I la diferència en estatus serà cada vegada més gran

Es això el que hi ha darrere de totes les accions per empobrir la població. L’altre dia, Jerome Powell, president de la Reserva Federal (no es pot ser més del sistema que això) va reconéixer que les sancions a Rússia no havien funcionat.

Per què les sancions es mantenen llavors si estan fent mal als ciutadans europeus, encarint els preus? No només es mantenen sinó que estan planificant unes altres. Ja portem com 11 paquets de sancions

Es mantenen perquè empobreixen a la població europea, que és del que es tracta. Quan tots serem pobres, ells tindran més estatus

Ací hi ha un article interessant sobre el moviment trans.

Ahí veus la recerca de l’estatus. La gent es fa trans, perquè així puja el seu estatus en el seu grup social.

A vore, lo trans té moltes causes: hi ha gent que té problemes mentals i es creu del sexe oposat (disfòria de gènere), hi ha gent que s’excita vestint-se i presentant-se com a dona (autogenofilia), hi ha caradures (el nadador eixe que va guanyar medalles que no podria si no es declarara dona)

Però eixa epidèmia de trans que tenim, que han augmentat espectacularment, és sobretot busca d’estatus. Els mitjans han propagat que ser trans és ser algú especial, és tindre estatus i la gent fa qualsevol cosa per estatus, especialment els adolescents i joves.

També dir que un home és una dona és d’alt estatus. En general,  per l’estatus la gent diu coses progres mentre viu una vida tradicional. Són les creences de luxe. Ací hi ha un article que explica el tema.

Per l’estatus,  les mares són capaços de mutilar als seus fills. L’altre dia, Anna Grau, tertuliana de dreta, va entrar en una tertulia i va dir: «Aquí estoy en mi casa, con una criatura no binaria que está creciendo en mi casa, ji, ji, ji». Realment, ningú li havia preguntat i no venia a compte, (era una tertúlia política) però ella tenia que presumir que tenia una xiqueta que es proclamava com a «no binària». Això li donava estatus. Per això, la xiqueta ha de patir confussió en la seua sexualitat.

Per l’estatus, la gent regala el seu país i el futur dels seus fills als estrangers, perquè li consideren bona persona.

Per l’estatus, la gent presumeix de «ser agnòstic», perquè hui en dia ser catòlic és ser de baix estatus

Per l’estatus, la gent fa qualsevol cosa perquè no li diguen racista, sexista, homòfob, perquè eixes paraules signifiquen «eres de baix estatus »

Per l’estatus, la gent és d’esquerra. Gent de dreta és de ser baix estatus. Per això us deia l’altre dia que, si/quan  l’islam prenga el poder en Espanya, tots estos progres es convertirien a l’islam i presumirien de ser més islàmics que tot el món. Perquè llavors ser musulmà serà d’alt estatus.

Només es pot entendre el nostre món amb l’estatus. Es la clau per entendre-ho tot

En una societat sana, el bé té alt estatus i el mal té baix estatus. La nostra societat és al revés: el mal té alt estatus. Així destrossem la nostra societat només buscant l’estatus

Jesús criticava als fariseus perquè donaven almoina (limosna) en públic, perquè ho feien per estatus. Però, encara que ho feien pels motius equivocats (per estatus i no per compassió), els fariseus estaven fent algo bo. En una societat sana, el bé és alt estatus i la gent, quan busca l’alt estatus, està fent coses bones.

Hui per ser d’alt estatus has de mutilar al teu fill, posar-li hormones esterilitzadores i cagar-te en la seua vida per a sempre.

Estatus! Estatus! Estatus! La humanitat es retorça d’angoixa per tindre’n i per tindre’n més, com gent perduda en el desert que sospira per una gota d’aigua. Per tindre més estatus es fan els crims més grans, s’accepten les absurditats més ridícules. No hi ha cosa que no estem disposats a fer si ens dona més estatus, inclús cagar-nos en els nostres propis fills.

Hi ha un conte en el Decameró de Bocaccio (any 1352) sobre una persona que tenia un veí jueu i volia que es convertira al catolicisme. El jueu estava a punt de convertir-se i va haver de fer un viatge de negocis a Roma.

El veí del jueu va pensar: «Ui! Com veja el que desastre que hi ha en el Vaticà (corrupció, pecat, etc.) este mai es convertirà». I volia dissuadir-lo del viatge, però el jueu estava decidit i se’n va anar a Roma.

Quan el jueu va tornar de Roma va dir: «Estic preparat per ser batejat». I el veí li va dir: «I com és això?»

El jueu li va contestar: «He vist tot el desastre i pecat que és el Vaticà. Si eixa religió ha sobreviscut 1300 anys, només pot ser per un miracle de Déu. Estic convençut. Batejeu-me»

També MM ens va contar d’un conegut seu que va anar a Roma i va perdre la fe.

I Sant Pere Damià que va viure fa mil anys parla d’este problema

«Por el amor de Dios, ¿por qué ustedes, malditos sodomitas, persiguen las alturas de la dignidad eclesiástica con una ambición tan ardiente?» Sodomita = homosexual (Sant Pere Damià, fa mil anys)

Parla dels bisbes que «cometen estos actos absolutamente condenables con sus hijos espirituales».

Mil anys després, el bisbe del mig cometia eixos actes amb el fill espiritual de l’esquerra. La policia de Roma va arribar a una casa i es va trobar a ells i a un altre munt de clérigos en una orgia. Com diu el de la dreta «los homosexuales son la joya de la corona. ¿Quién soy yo para juzgar?»

Sant Pere Damià deia d’eixe tipus de bisbes:

«¿Quién puede esperar que el rebaño prospere cuando su pastor se ha hundido tan profundamente en las entrañas del diablo que hará de un clérigo una amante, o de un hombre una mujer? Quien, por su lujuria, entregará a un hijo que engendró espiritualmente para Dios a la esclavitud bajo la ley de hierro de la tiranía satánica”,

Però hi ha hagut temps de Reforma en l’església. El Concili de Trent va tirar molta merda i hem tingut segles bons.

Què hi ha diferent ara? Per què estem pitjor que en els temps de Sant Pere Damià, fa mil anys?

Estem pitjor perquè ara els bisbes homosexuals no només cometen pecat, sinó fan tot el possible per justificar-ho i això inclou destruir l’església i dir que la seua doctrina està obsoleta

Ja els bisbes homosexuals no es conformen amb donar-se pel cul. Volen que tots aplaudisquen i els beneisquen. Vol que l’església diga que això està bé.

Hui en dia no hi ha cap problema que un homosexual ho siga de forma oberta. Tota la societat li aplaudirà. Però la doctrina de l’església no és eixa. Si acceptem que l’homosexualitat està bé als ulls de Déu, estem acceptant que la Bíblia és mentida i, per tant, que el cristianisme és mentida. Si és així, per què ser cristians? Si estos bisbes creuen així, perquè no deixen l’Església?

No només no deixen l’església sinó que volen canviar la seua doctrina. Però si canvien la seua doctrina, el cristianisme és fals i va cap a l’autodestrucció. Per què ho fan?

En poques paraules, volen seguir estant de bisbes perquè no tenen un altra cosa a fer i això els dona poder i un plat per menjar. Però han perdut la fe de tant de donar-se pel cul (si és que van tindre fe alguna vegada).

Molt bé, però hi havia una opció: seguir de bisbes, donar-se pel cul de forma secreta, com en temps de Sant Pere Damià i no destrossar l’església. Portar-ho discretament. Per què eixa obsessió en destrossar l’església i rebre la benedicció per actes no cristians?

És la consciència. La consciència no els deixa viure. Saben que estan fent una cosa que està malament, encara que els produeix un immens plaer. Estan desgarrats entre el plaer i el sentiment de culpa.

Pensen que, si tothom els aplaudeix i els beneeix, la consciència els deixarà en pau. I, de fet, pot millorar el seu conflicte intern però no apagar-ho perquè part de la consciència és biològica i no es pot desconnectar.

Esta és la mateixa causa perquè els homosexuals van passar de demanar tolerància a perseguir tots els que no pensen com ells. Cada vegada que veuen un gest de desaprovació, els reactiva el conflicte intern i se senten malament. La consciència s’activa. Per tant, cal fer callar a tots els que no pensen com ells, per vore si aconsegueixen disminuir el conflicte intern. Destrossaran la societat només per resoldre el seu conflicte intern.

En Estats Units hi ha gent que pensa que casar-se amb una persona d’una altra raça (el que jo he fet) està malament. M’importa això a mi? Que va, em dona igual ,que diguen el que vulguen. No vull prohibir-los ni dir que són racistes i que cal fer una llei contra ells. Que seguisquen la seua vida i jo seguiré la meua. Pau.

Per què els homosexuals no poden fer el mateix? Perquè la consciència no els deixa en pau. Jo no tinc problemes amb això. La meua consciència no m’està acusant perquè m’he casat amb una dona d’una altra raça.

«Porque cuando los paganos, que no tienen ley [moral], hacen por naturaleza lo que la ley demanda, son ley para sí mismos, aunque no tengan la ley; y de esa manera demuestran que llevan la ley escrita en su corazón, pues su propia conciencia da testimonio, y sus propios razonamientos los acusarán o defenderán» Romanos 2, 14-15

Els homosexuals que no creuen en Déu, tenen la llei de Déu escrita en els seus cors, es diu consciència i no els deixa viure. Per això eixa persecució dels que no pensen igual, intentar adoctrinar els xiquets des de molt prompte, etc.

I per això els bisbes homosexuals volen destruir l’església. Fa unes setmanes, l’Assemblea de Bisbes Catòlics Alemanys, utilitzant tàctiques mafioses amb els dissidents, va aprovar la benedicció de les unions homosexuals. Però, si això és així, el cristianisme és fals. No es pot afirmar una cosa i la contrària.

A mi, personalment, el tema homosexual, encara que és gravíssim, és el que menys em preocupa. Em preocupa que estos fills de puta destrossen l’església. Qui vulga viure en contra de l’Església, té tot el món per a viure. Però així els que volem viure segons el cristianisme no tenem on anar.

I d’això es tracta. De què no quede lloc per a nosaltres i ens extingim. Així crec que serà la prohibició del cristianisme a Occident

El govern i els mitjans demanaran que s’aproven els matrimonis homosexuals en l’església, que s’aproven els matrimonis polígams i poliamorosos, que s’aproven els trans i el sexe amb xiquets, l’adoració de déus pagans (Pachamama), l’incest, la bestialitat…. No serà tot de colp: ho demanaran a poc a poc, pas a pas. Una cosa a la vegada.

Ja us dic jo que la majoria de gent ho acceptarà. Hi haurà una Església Catòlica oficial, depenent del govern i de l’ONU (el somni de Francisco), que farà totes eixes coses. Òbviament, s’anirà buidant de fidels, com ha passat en totes les esglésies que s’han fet progres, que estan morint (mirar l’església anglicana), però tindrà títol oficial.

Després hi haurà una església clandestina, perseguida pel poder, pel govern i pels bisbes oficials. Es reunirà il·legalment en cases per fer la missa. La gent, quan pense en ella, pensarà que són gent criminal, per homòfoba i intol·lerant. De tant en tant, la policia descobrirà alguna comunitat secreta i els posarà en la presó.

Bryan Caplan, libertario [yo no lo soy] explica una táctica común de la izquierda:

“¿Qué sucede si una persona pobre se enferma, no tiene seguro y no puede conseguir que sus amigos, familiares u organizaciones benéficas paguen el tratamiento?”

“¿Qué pasa si una persona mayor es estafada con toda su jubilación y el perpetrador se desvanece en el aire?”

“¿Qué pasa si un niño se muere de hambre en la calle y nadie lo alimenta voluntariamente?”

“¿Qué pasa si alguien simplemente no puede encontrar un trabajo?”

Si eres un libertario [partidario de un Estado pequeño], te enfrentas a situaciones como esta todo el tiempo. Se trata de hacerte decir «es mala suerte» y que parezcas un monstruo. Sin embargo, lo que me desconcierta es por qué los libertarios rara vez hacen preguntas análogas. Como:

“¿Qué pasa si el Congreso aprueba una ley injusta, el presidente la firma y la Corte Suprema la respalda?”

“¿Qué pasa si el gobierno te recluta para luchar en una guerra injusta y mueres de una muerte horrible?”

“¿Qué pasa si una persona pobre bebe y apuesta su cheque de asistencia social?”

“¿Qué sucede si el gobierno te niega el permiso para trabajar legalmente?”

“¿Qué pasa si el presidente decide que tu origen étnico es un riesgo para la seguridad nacional y te pone en un campo de concentración, y la Corte Suprema declara su acción constitucional?”

“¿Qué pasa si una persona lleva un estilo de vida extremadamente poco saludable, por lo que, cuando se jubila, sufre un dolor constante sin importar cuán generosa sea su cobertura de Seguridad Social?”

“¿Qué sucede si un presidente miente para iniciar una guerra y a los votantes no les importa especialmente?”

Una vez que comienzas el juego hipotético, es difícil parar. Nombra cualquier sistema político. Puedo generar un sinfín de hipótesis para irritar a sus seguidores.

La moraleja es que cada perspectiva política tiene que acabar diciendo  «es mala suerte» cuando se enfrenta a situaciones hipotéticas bien elaboradas. No hay nada excepcionalmente cruel o cruel en el libertarismo. Los defensores de la democracia, el nacionalismo, el liberalismo, el conservadurismo, la Constitución estadounidense y la socialdemocracia finalmente suspiran: «La vida no es justa» o «Bueno, ¿qué quieres que haga al respecto?».

La respuesta obvia es que algunas de estas hipótesis son más realistas que otras. Pero eso pone a los críticos del libertarismo en una situación extremadamente indefendible. Ninguno de mis hipotéticos alternativos es fantasioso. Varios de ellos (reclutamiento letal, estilos de vida poco saludables, negar a los extranjeros el derecho al trabajo, guerras mendaces) han ocurrido o continúan ocurriendo a gran escala en las naciones más democráticas del mundo. En contraste, nunca hemos visto una sociedad rica, moderna y libertaria. Por lo que sabemos, la caridad privada en Libertopia sería más que suficiente para acabar con la pobreza absoluta. Han sucedido cosas más extrañas.

¿Por qué el doble rasero? La raíz, sospecho, es el sesgo del statu quo. La mayoría de las personas toleran las ramificaciones desagradables del statu quo porque están acostumbradas a ellas. «¿Podrías ser reclutado y sufrir una muerte horrible? Oh bueno, así es la vida.» La mayoría de la gente no tolerará las ramificaciones desagradables del libertarismo porque están acostumbrados a un mundo en el que el gobierno dice: «Nunca dejaremos que eso suceda». Pero, ¿qué tiene de bueno esa seguridad, cuando se incluye con una larga lista de otros males que los gobiernos toleran alegremente o cometen activamente a gran escala todos los días?

Ja tenim la història lacrimosa

S’agafa un cas que és un 0.001% i s’usa per justificar el total. Fa uns anys, en un bus d’El Salvador, hi havia un anunci pagat per organitzacions internacionals dient «Yo no quiero que mi compañera muera», per justificar la legalització de l’avortament.

Quants casos hi ha així? Jo no en conec cap.

Però no es tracta de legalitzar l’avortament per quan perilla la vida de la mare o quan els xiquets naixen sense cervell. Es tracta de legalitzar l’avortament per tots els casos.

Quants avortaments hi ha a Espanya? Quants d’ells són perquè perilla la vida de la mare o el xiquet naix mort cerebralment? Una minoria. La immensa majoria són perquè la mare considera poc convenient tindre un fill.

Ens estem suicidant com a societat perquè matem als nostres propis fills, en el crim més gran de tota la història. Els musulmans ens remplaçaran perquè no són tan perversos com nosaltres: no maten als seus fills

A Espanya tenim tot el cicle complet.

1) Van començar amb les històries lacrimoses. Dones que morien a donar a part, etc.

Ja quan havien ablanat a la població, van introduir la llei de despenalització de l’avortament. Volent dir que l’avortament era un delicte però que no s’anava a castigar en tres supòsits.

a) Violació b) Malformacions del feto c) Salut física o psicològica de la mare

Clar, es tractava de fer un pas a l’avortament lliure.  No podies vendre això de matar xiquets per conveniència d’un colp. Havies de pervertir a la població primer.

Llavors amb l’excusa de les històries lacrimoses, es van posar els tres supòsits

2) La trampa era la salut psicològica. Anaves a una psiquiatra feminista i et deia que tindre un fill t’afectava mentalment i ja podies avortar. Per tant, l’avortament era lliure. Un poc incòmode anar al psiquiatra però podies matar al teu fill impunement.

Així es perverteix a la societat. I quan està la societat pervertida passem al pas 3

3) Avortament amb plaços. Fins a la setmana 14 i fins a la setmana 22 si hi ha malformacions.

«retirada de los tres días de reflexión o de la entrega del sobre a las mujeres que van a interrumpir el embarazo con información sobre ayudas a la maternidad,», no siga que s’arrepentisquen i no maten al seu fill

Les xiquetes de 16 anys no poden eixir d’excursió sense consentiment dels pares, però sí poden avortar

L’avortament és un dret. Ja no és un delicte que no es penalitza. Es un dret.

4) En Nova York, s’ha ampliat el plaç fins al naixement. El xiquet ha d’afanyar-se a eixir a la llum, no siga que el maten en viu i en directe

Pareix ser que, quan avortaves a un xiquet, i el xiquet naixia viu, el mataven en viu i en directe en l’hospital. Trump va fer una llei contra això: jo no sabia que existia. Que no escape!!!!

Macron en França vol posar el dret a l’avortament en la Constitució i obligar als metges a fer-ho (no objecció de consciència)

Ja hi ha eticistes que defensen «l’avortament post-part»: matar al xiquet després de nàixer

I tot això va començar amb la història lacrimosa. Sempre hi ha una història lacrimosa per justificar-ho. I sempre la història lacrimosa va en un sentit.

No es ploren els milions de xiquets que no han pogut nàixer, assassinats per sa mare.  Es plora el xiquet que va morir en una platja perquè son pare el va posar en una patera per immigrar il·legalment. No es ploren els xiquets que van morir en atemptats terroristes fets per immigrants il·legals.

Per a implantar el divorci, hi havia històries lacrimoses d’homes que la dona els tractava malament. Històries lacrimoses de dones que havien sigut abandonades per l’home perquè havia fet un «plan renove»? Ni una

Històries com la de D (el cosí que en pau descanse), que un dia arriba a sa casa i la dona diu que ja no l’estima i que se’n va? Ni una. Totes les històries lacrimoses van en la mateixa direcció

Faces la llei que faces, sempre hi haurà algú que isca perjudicat, perquè el món no és perfecte. Sempre hi haurà algú que passarà una situació dramàtica. Si vols anar en contra d’eixa llei, només has de trobar-lo i fer una història lacrimosa

A base d’històries lacrimoses, van portant-nos al matadero.

En Holanda, ja estan aprovant l’eutanàsia per a xiquets deprimits. En Canadá diuen als güelos: la Seguretat Social no pot costejar-te el tractament que necessites, però podem oferir-te l’eutanàsia.

Veus què fàcil? Així tenen diners per a destinar-ho a las chochocharlas i a les històries per a un xiquet contades per trans. Es tracta de prioritats

Per supost, en l’eutanàsia, calia ablanar a la gent amb la història lacrimosa, que en este cas, era la de Ramon Sampedro. Mar adentro, mar adentro

Amb el tema dels gais va haver-hi muntonades de històries lacrimoses, però la més important en Estats Units va ser una fictícia: la pel·lícula Filadèlfia, on un advocat homosexual que està morint de SIDA demanda a l’empresa d’advocats per les quals treballa. La pel·lícula tenia muntons de sentimentalisme, maniqueisme i moralina

Éramos muchos de nosotros, en la década de 1960, los que sentíamos que había graves objeciones prácticas y morales a la criminalización de la homosexualidad y, por lo tanto, apoyábamos, como sucedió en la mayoría de los países occidentales, cambios en la ley que significaban que ciertas formas de conducta homosexual dejaran de ser ilícitas. La homosexualidad en sí misma aún debía ser considerada públicamente por la sociedad, y mucho más por sus iglesias, como un gran mal moral, pero los hombres que la practicaban, dentro de límites estrictamente definidos, ya no serían enviados a prisión.

Creíamos que esto era lo máximo que los homosexuales merecían o podían esperar razonablemente. Se demostró que estábamos totalmente equivocados. La despenalización hizo posible que los homosexuales se organizaran abiertamente en un poderoso grupo de presión, y así esto se convirtió en una mera plataforma desde la que se lanzaron nuevas demandas. Luego siguieron las demandas de igualdad, en las que la homosexualidad se colocó oficialmente en el mismo nivel moral que las formas estándar de sexualidad, y se hizo cada vez más difícil el despido de homosexuales de puestos sensibles, por ejemplo, escuelas, hogares infantiles, etc.

Esto fue seguido a su vez por demandas no solo de igualdad sino de privilegio: por ejemplo, el nombramiento de cuotas homosexuales en el gobierno local, la supresión de pasajes o libros o autores que los homosexuales consideraron objetables en los libros de texto, planes de estudios escolares y cursos universitarios, tener derechos especiales. para hacer proselitismo, y, no menos importante, el privilegio de programas especiales para presentar sus puntos de vista, incluida la eliminación de las restricciones legales restantes, en la radio y la televisión.

Así comenzamos intentando corregir lo que se sentía como una antigua injusticia y terminamos con un monstruo en medio de nosotros, poderoso y clamoroso, mostrando su fortaleza amenazante, vengativo y revanchista hacia cualquiera que desafíe sus escandalosas afirmaciones, y empeñado en hacer cambios fundamentales (y horribles para la mayoría de nosotros) en los patrones civilizados de comportamiento sexual».

Paul Johnson «The Quest for God»

Jo vaig ser un dels que va caure en la trampa. Primer una història lacrimosa sobre homosexuals. Després la mentida bàsica: «Només volem viure com els altres i que cadascú visca la seua vida». Una vegada ho van tindre, van començar una campanya de terror en la societat per a tots aquells que no pensaven com ells. Després em tiren del treball per expressar una opinió contrària a un programa LGBTI en la Universitat.

Tot això de que cadascú visca la seua vida era una mentida i jo vaig ser un fava per creure-ho. Jo era el protagonista del «chiste». Filadelfia era una història lacrimosa sobre un advocat que és despedit de la seua empresa per ser homosexual. Algo fictici, perquè no havien trobat cap cas real. Però calia una història lacrimosa. No hi haurà històries lacrimoses per gent com jo, que els despedeixen de l’empresa per tindre una opinió diferent en LGBTI.

https://www.thepinknews.com/2020/08/03/joshua-sutcliffe-oxford-cherwell-school-st-aloysius-catholic-primary-school-transphobia-lgbt-islam-mafia/

Un professor cristià li diu a una xica que és una xica, quan la xica diu que és un xic trans. Es despedit del treball. No hi ha històries lacrimoses per a ell.

Un trans entra fa 2 setmanes a una escola cristiana en Nashville i mata a tres xiquets i tres adults. No hi ha històries lacrimoses per a ells. Al contrari, la progressia americana diu que el trans era víctima de la intolerància dels cristians i la Casa Blanca diu que la comunitat trans està «bajo ataque». Joe Biden diu que els trans «moldean el alma de nuestra nación»

https://www.foxnews.com/politics/white-house-says-trans-community-under-attack-nashville-shooting

Muntons d’històries lacrimoses sobre trans, per descomptat, com eixes persones pateixen terriblement perquè la gent no els diu Vanessa sino Manolo. La solució no és que vagen a un psicòleg, sinó que tots mentim.

Original en inglés aquí

Para los incrédulos, esto les parecerá ir al catecismo, pero tengan paciencia conmigo. Como verán al final, mis intenciones no son religiosas sino de tratar de aclarar la relación entre los judíos y los occidentales.

«Después de la destrucción del Segundo Templo, los fariseos defensores de la Ley Oral ganaron y codificaron la Ley Oral en el Talmud, que es vicioso en su descripción de los gentiles [no judíos]».

Correcto. La religión del Antiguo Testamento [que quiere decir «la antigua alianza»] estaba centrada en el Templo de Jerusalén. Según el Antiguo Testamento, Dios hizo una alianza (pacto) con Moisés para que los pecados fueran perdonados sacrificando animales en el Templo, como ofrenda a Dios. El Antiguo Testamento está lleno de esto. Muchas de las leyes del Antiguo Testamento se centran en el Templo y en cómo hay que abandonar los altares locales y sacrificar en el Templo. Se trataba de centralizar el culto.

Luego, los fariseos desarrollaron algunas tradiciones nuevas (una tradición es una doctrina que se transmite por enseñanza oral y no por escrito). Estas tradiciones se llamaron más tarde la Ley Oral, no estaban en el Antiguo Testamento y no fueron aceptadas por todos. Hubo diferentes grados de desacuerdo con estas tradiciones dentro del pueblo de Israel.

Jesús atacó estas tradiciones (Marcos 7, 1-13) y dijo que iba a sustituir el Templo por su cuerpo como forma de perdonar los pecados (Juan 2, 18-22). Los cristianos creemos que el sacrificio de Jesús perdona los pecados (Mateo 26, 27-29): es un nuevo pacto («nuevo testamento» o «nueva alianza») que reemplaza al antiguo pacto de Moisés.

En definitiva, Jesús hace obsoleto el Templo como forma de perdonar los pecados. Sus seguidores ya no necesitan el Templo. San Pablo lo confirma en Hebreos 9,11-15

Esto es importante porque el Templo fue destruido por los romanos en el año 70 d.C. Así que la religión del Antiguo Testamento ya no era posible. Los cristianos ya tenían su solución. Pero, ¿qué pasa con los israelitas que no querían convertirse en cristianos?

Karen Amstrong  lo explica en «The case for God»:

El rabino Yohanan había absorbido esta lección. Poco después de la destrucción de Jerusalén, cuando él y sus compañeros tuvieron la oportunidad de pasar junto a los edificios del templo en ruinas, el rabino Joshua no pudo contener su dolor: «¡Qué desgracia de que esté en ruinas el lugar en el que los pecados de Israel encuentran expiación! [perdón].»

Pero el rabino Yohanan respondió con calma: «No te aflijas, tenemos una expiación igual al Templo, la realización de actos de amor, como está dicho: ‘Deseo amor y no sacrificio'». «[…].

Después de la caída de la ciudad, una comunidad de escribas, sacerdotes y fariseos se reunió allí y, bajo el liderazgo de Yohanan y sus discípulos Eliezer y Joshua, comenzaron la heroica tarea de transformar el judaísmo de una fe del templo a una religión del libro. La Torá reemplazaría al Lugar Santísimo [del Templo], y el estudio de las Escrituras sustituiría al sacrificio de animales. […] «

Los israelitas que no querían convertirse en cristianos simplemente inventaron otra religión. Una religión que no se centraba en el Templo de Jerusalén (que ya no estaba) sino que se centraba en estudiar las tradiciones y derivar leyes de ellas. Escribieron las tradiciones (la Ley Oral de los fariseos) en el libro llamado «Talmud» en los primeros siglos de la era cristiana y luego pasaron los siglos siguientes, derivando leyes de la interpretación del Talmud, y luego usando estas interpretaciones para derivar nuevas leyes, y luego usando estas nuevas interpretaciones para derivar nuevas leyes, y así sucesivamente, hasta el infinito.

El judaismo no es una religión de la Biblia (del Antiguo Testamento). Es una religión del Talmud. Como ocurre con los cristianos, el Antiguo Testamento se lee por motivos devotos (la poesía de los Salmos es magnífica para los creyentes), pero no se sigue como una ley a la que hay que adherirse. No se puede seguir el Antiguo Testamento porque no se tiene Templo de Jerusalén en el que seguir las leyes de sacrificio. Los cristianos reemplazaron el Antiguo Testamento con las enseñanzas de Jesús (escritas en el Nuevo Testamento), los judíos lo reemplazaron con la Ley Oral (escrita en el Talmud) y todas las interpretaciones derivadas de ella.

En resumen, tenemos tres religiones. La religión del Antiguo Testamento, que se seguía en tiempos de Jesús. El cristianismo, fundado alrededor del año 30 d.C. Y el judaísmo (talmudismo) que fue fundado alrededor del segundo siglo, que es la religión más joven de las tres. El cristianismo y el judaísmo provienen de la religión del Antiguo Testamento. Había profecías en el Antiguo Testamento sobre una nueva religión que surgiría en el futuro (y Jesús lo confirma en el Nuevo Testamento). Los cristianos pensamos que se aplica a nosotros.

Esto es importante porque ves la oración «¡Jesús era judío!» todo el tiempo, porque la gente confunde el judaísmo con la religión del Antiguo Testamento. Esto ni siquiera está mal. Jesús era un israelita, siguió la religión del Antiguo Testamento (pero fundó el cristianismo). Como cualquiera que lea los Evangelios puede ver, él era el archienemigo de los fariseos, los antepasados intelectuales de los judíos. Despreció la Ley Oral, que es la base del judaísmo. Decir que Jesús era judío es como decir que Stalin era capitalista.

Esto es importante porque ha vuelto completamente loca la relación entre los occidentales (cuya religión tradicional es el cristianismo) y los judíos. Cuando los cristianos ven a los judíos, imaginan que están viendo personajes bíblicos, el Pueblo de Dios, el Pueblo Elegido (pero el Nuevo Testamento dice que la Iglesia es el Pueblo de Dios, el Nuevo Israel). Esto tiene muchas implicaciones, pero no las explicaré, porque sé que las están viendo.

For the unbelievers out there, this is going to seem Sunday school, but bear with me. As you will see in the end, my intentions are not religious but trying to clarify the relationship between Jews and Western people.

«After the destruction of the Second Temple the Oral Law proponent Pharisees won out and codified the Oral Law in the Talmud, which is vicious in its portrayal of gentiles.»

Right. The Old Testament religion was centered on the Temple. According to the Old Testament, God made a pact (covenant) with Moses so the sins could be forgiven by sacrificing animals in the Temple, as an offer to God. The Old Testament is full of this. Many of the laws of the Old Testament are focused on the Temple and how you have to abandon the local high altars and sacrifice in the Temple. It was about centralization.

Then, the Pharisees developed some new traditions (a tradition is a doctrine that is transmitted by oral teaching and not by writing). These traditions were later called the Oral Law, were not in the Old Testament and were not accepted by everyone. There were different degrees of disagreement with these traditions.

Jesus attacked these traditions (Mark 7, 1-13) and said that He was going to replace the Temple by his body as a way of forgiving sins (John 2, 18-22). Christians believe that the sacrifice of Jesus forgives the sins (Matthew 26, 27-29): it is a new covenant («new testament») that replaces the old covenant of Moses.

In short, Jesus makes obsolete the Temple as a way of forgiving sins. The Temple is not needed anymore by his followers. Saint Paul confirms in Hebrews 9:11-15

This is important because the Temple was destroyed by the Romans in 70AD. So the Old Testament religion was not possible anymore. The Christians already had their solution. But, what about the Israelites that didn’t want to become Christians?

Karen Amstrong explains in «The Case for God»:

Rabbi Yohanan had absorbed this lesson. Shortly after the destruction of Jerusalem, when he and his companions had occasion to walk past the ruined temple buildings, Rabbi Joshua had been unable to contain his grief: «Woe is it that the place, where the sins of Israel find atonement, is laid waste.»
But Rabbi Yohanan replied calmly, «Grieve not, we have an atonement equal to the Temple, the doing of loving deeds, as it is said, ‘I desire love and not sacrifice.’ «[…].

After the fall of the city, a community of scribes, priests, and Pharisees gathered there and, under the leadership of Yohanan and his pupils Eliezer and Joshua, began the heroic task of transforming Judaism from a temple faith to a religion of the book. The Torah would replace the Holy of Holies, and the study of scripture would substitute for animal sacrifice. […] «

The Israelites that didn’t want to become Christians simply invented another religion. A religion not centered on the Temple (which was gone) but centered on studying the traditions and deriving laws from them. They wrote the traditions on the Talmud in the first centuries of the Christian era and then spent the following centuries, deriving laws from the interpretation of the Talmud, and then using these interpretations to derive new laws, and then using these new interpretations to derive new laws, and so on and so forth.

As with Christians, the Old Testament is read because of devout reasons (the poetry of the Psalms is magnificent for , but it is not followed as a law you have to adhere to. You cannot follow the Old Testament because you don’t have a Temple. Christians replaced the Old Testament with the teachings of Jesus. Jews replaced it with the Oral Law (Talmud) and all the interpretations derived from it.

In short, we have three religions. The Old Testament religion, which was followed in times of Jesus. Christianity, founded about 30AD. And Judaism (Talmudism) which was founded about the second century, which is the youngest religion of all three. Christianity and Judaism come from Old Testament religion. There were prophecies in the Old Testament about a new religion arising in the future (and Jesus confirms in the New Testament). Christians think that it applies to them and Jews think that it applies to them.

This is important because you see the sentence «Jesus was a Jew!» all the time, because people conflate Judaism with Old Testament religion. This is not even wrong. Jesus was a Israelite, he followed the Old Testament religion (but founded Christianity). As anybody who reads the Gospels can see, he was the archenemy of the Pharisees, the intellectual ancestors of the Jews. He despised the Oral Law, which is the basis of Judaism. Saying that Jesus was a Jew is like saying Stalin was capitalist.

This is important because this has made the relationship between Western people (whose traditional religion is Christianity) and Jews completely insane. When Christians see Jews, they imagine that they are seeing Biblical characters, the People of God, the Chosen People (but the New Testament says that the Church is the People of God, the New Israel). This has a lot of implications but I won’t explain them, because I know that you are seeing them.

En Roma las horas un poco antes del amanecer son apenas tibias aun en verano. Era la víspera de Pentecostés y casi pleno verano […] cuando unos cuatro mil hombres y mujeres de muchas partes del mundo pasaban la noche arrodillados sobre las baldosas frías al pie de los escalones de la Basílica de San Pedro. […]

Apenas unos cuantos peregrinos podrían haber sabido que desde hacía más de medio siglo, tras la valiente fachada, venía ocurriendo un proceso de ahuecamiento, de erosión de fuerza y substancia —que la Iglesia Católica había sido socavada.

Todos ellos advertían que algo andaba mal, de otra forma no se hubieran unido a la peregrinación. En Francia, Alemania, Inglaterra, Argentina, los Estados Unidos y Australia, a cada uno en su parroquia, lo había golpeado el cambio abrupto, la orden de adorar de manera nueva y extraña. Casi la mitad de los peregrinos eran franceses que habían llegado en trenes especiales desde París y todos habían venido a suplicar al Santo Padre que restituyera la misa, los sacramentos y el catecismo para sus hijos […]

Con el creciente frío, se suministró grandes calderas de café. […] Se notaba que las ventanas tras las cuales dormía Pablo VI, o no dormía seguían cerradas. El día anterior el Papa dio audiencia al número acostumbrado de visitas, pero se negó categóricamente a admitir a los peregrinos «tradicionalistas».

Han pasado cinco o seis años desde que los aproximadamente setecientos millones de católicos romanos dispersos por el mundo recibieron el primer impacto del cambio. Un domingo, a fines de los años sesenta (la fecha varió de país en país), fueron a la Iglesia para descubrir que el altar, la liturgia, el idioma y el ritual habían sufrido una metamorfosis total. […].

En los meses que se sucedieron, la incomprensión se volvió paulatinamente resignación, y muy de cuando en cuando, en complacencia. Sin embargo, hubo uno que otro grito agudo de protesta, como cuando el novelista italiano Tito Casini, denunció a su obispo, el Cardenal Lercaro de Bolonia, que por casualidad también era quien encabezaba la Comisión Pontificia para la Liturgia: «Ha hecho usted lo que los soldados romanos al pie de la Cruz jamás se atrevieron a hacer. Ha rasgado la túnica sin costura, el lazo de unión entre los creyentes en Cristo de ayer, de hoy y de mañana, para dejarla en garras». […]

En Alemania el historiador Reinhardt Raffalt escribía: «Aquellos de otra fe, contemplan horrorizados el ver cómo la Iglesia Católica se despoja de aquellos antiguos ritos que han vestido los misterios de la Cristiandad con una belleza eterna».

De Inglaterra llegó una plegaria apasionada, casi resentida, dirigida al Papa Pablo, suplicándole: «Restaure la Misa tal y como se expresaba tan magníficamente en Latín, la Misa que inspiró innumerables obras de misticismo, arte, poesía, escultura y música, la Misa que pertenece no sólo a la Iglesia Católica y a sus fieles, sino a la cultura del mundo entero». La petición la firmaron varias veintenas de escritores, artistas, filósofos y músicos residentes en Londres, incluyendo a Yehudi Menuhin, Agatha Christie, Andrés Segovia, Robert Graves, Jorge Luis Borges, Robert Lowell, Iris Murdoch, Vladimir Askanazy. [Nota: varios de estos personajes eran judíos o ateos] […]

Aun antes de que concluyera el Concilio Vaticano II, un sector considerable del público francés ya estaba al tanto de la magnitud de la transformación. El joven sacerdote, Georges de Nantes, empezó a publicar una circular con el título atrevido de Le Contre-Reforme Catholique. Se publicaron Heresy of the Twentieth Century de Madiran y Subversion In the Liturgy de Salieron, junto con una obra de gran peso del filósofo belga, Marcel de Corte, quien definía las nuevas orientaciones como «una degradación espiritual más profunda que cualquier otra cosa que haya experimentado la Iglesia en su historia, un padecimiento canceroso en el cual las células se reproducen rápidamente para destruir lo que hay de sano en el Cuerpo Místico»; señaló que eran «un intento de transformar el reino de Dios en el reino de la humanidad, de substituir una Iglesia consagrada a la adoración de Dios por una Iglesia dedicada al culto del Hombre. Ésta es la más temible, la más terrible de las herejías».

Mientras tanto, un cura de pueblo en Borgoña, Louis Coache, con título en derecho canónico, publicó una revista de crítica dura intitulada Cartas de un sacerdote rural, y revivía una costumbre del lugar que hacía mucho había caído en desuso, la celebración al aire libre de la procesión de Corpus Christi. La gente empezó a llegar por cientos de todas partes de Francia al pequeño pueblo de Monjavoult, en la rica campiña de Borgoña, para caminar en procesión detrás de la Sagrada Hostia en su relumbrante custodia cantando y rezando mientras los diáconos columpiaban los incensarios y las niñas esparcían flores por el camino.

Después de tres procesiones de Corpus Christi, el obispo del Padre Coache […] ya  no aguantó más periodismo crítico, ni devociones anticuadas. Ordenó el cese de las celebraciones y suspendió al Abbé a divinis, una acta que prohibe a los sacerdotes ejercer sus funciones sacerdotales. […]

A fines de los años sesenta, la revolución, tanto tiempo en fase de socavamiento, se colocó en su lugar. Fue una operación relativamente tranquila gracias a que se había llevado a cabo no por los enemigos declarados de la Iglesia, sino que por los que ostentaban ser sus amigos. A diferencia del sitio casi exitoso que se planteó en el Siglo XVI [la Reforma protestante de Lutero], acompañado de un clamor para el quebrantamiento, la volcadura del Siglo XX se efectuó en forma relativamente silenciosa, entre una combinación ordenada de alteros de estudios, informes de situación, agendas de conferencias y proyectos de currícula, todos debidamente procesados por comités, comisiones, grupos de trabajo, sesiones de estudio, discusiones y diálogos.

Una vez inaugurado el Concilio Vaticano II se promovió la volcadura asiduamente en artículos, conferencias de prensa, entrevistas, exhortaciones y encíclicas, todo en un ambiente de prudencia y discreción eclesiástica.

Concluido el Concilio, siguió su turno a los comentaristas. En veloz sucesión en Europa y América aparecieron artículos y más artículos, libros y más libros que intentaban explicar lo sucedido. Relatos detallados de cada sesión del Concilio alegaban poder señalar el momento preciso en el que cada uno de los cambios se efectuó.

Mucho de lo escrito salió de las plumas de los teólogos y seglares liberales que ensalzaban lo que ellos proclamaban «la gran obra de abrir la Iglesia al mundo». Más aún escribieron los conservadores que a la vez que aceptaban la legitimidad del Concilio Vaticano II, intentaban mostrar cómo sus loables intenciones fueron distorsionadas.

Estos escritores se mostraron especialmente duros con lo que llamaban el «Grupo del Rhin», unos cardenales, obispos y perita de pensamiento liberal, que provenían principalmente del norte de Europa, quiénes, se alegaba, dominaban los debates, monopolizaban la atención de los medios de difusión acabaron por influir sobre la mayoría silenciosa de Padres del Concilio para que votaran en su manera «progresista». Los comentadores, a quienes se les comenzaba a llamar «tradicionalistas», mostraron una tendencia a hacer caso omiso del Concilio, alegando que se veía un intento por destruir la Iglesia.

En todo lo escrito, el Concilio Vaticano II o «Concilio del Papa Juan», como se le llamaba, era el protagonista. Lo ocurrido en la Basílica de San Pedro entre octubre de 1962 y diciembre de 1965 abarca toda la historia. El Vaticano impulsó esta idea y la sigue promoviendo hoy en día, juzgando prácticamente todo problema que surge, «de acuerdo con el Concilio», haciendo referencia en ocasiones a la «Iglesia Conciliar». En un sentido verdadero, los documentos del Vaticano II son las nuevas Escrituras Sagradas.