Categoría: Sin categoría

[Tomado de https://nypost.com/2019/08/17/luxury-beliefs-are-the-latest-status-symbol-for-rich-americans/]

Una ex compañera de clase de Yale me dijo recientemente que la monogamia estaba anticuada y que no era buena para la sociedad. Yo le pregunté cómo había sido su vida y si pensaba casarse.

Ella me contó que había nacido en una familia acomodada y que trabajaba en una conocida empresa de tecnología. Me dijo que personalmente quiere tener un matrimonio monógamo, pero agregó rápidamente que no todo el mundo tiene que casarse.

Ella había crecido en una familia tradicional y pensaba tener una familia tradicional. Pero mantenía que las familias tradicionales están anticuadas y que la sociedad debería «evolucionar» para superarlas.

¿Cuál podría ser el motivo de esta postura [contradictoria]?

En el pasado, los estadounidenses de clase alta solían mostrar su estatus social con artículos de lujo. Hoy lo hacen con «creencias de lujo».

La gente se preocupa mucho por el estatus social. De hecho, la investigación [científica] demuestra que nuestra sensación de bienestar se basa más en  el respeto y la admiración de nuestros compañeros que en el dinero.

Por ello, nos sentimos presionados para demostrar nuestro estatus social de nuevas maneras. Es por ello que la moda en la ropa cambia continuamente. Pero, a medida que la ropa de moda y otros productos de lujo se vuelven más accesibles y asequibles, cada vez son menos útiles para demostrar nuestro estatus social.

Las clases altas han encontrado una solución inteligente a este problema: las «creencias de lujo». Estas son ideas y opiniones que confieren estatus social a los ricos a muy bajo costo, mientras afectan negativamente a la clase baja.

Un ejemplo de creencia de lujo es que todas las estructuras familiares son iguales. Esto no es cierto. Hay clara evidencia de que  las familias con dos padres casados ​​son las más beneficiosas para los niños pequeños. Y, sin embargo, las personas ricas y educadas criadas por dos padres casados ​​tienen más probabilidades que otras de creer que la monogamia está anticuada, que el matrimonio es una farsa o que todas las familias son iguales.

Así, la devaluación del matrimonio ha llegado a la clase trabajadora y a los pobres. En la década de los sesenta, las tasas de matrimonio entre los estadounidenses de clase alta y baja eran casi idénticas. Pero, a partir de entonces, los estadounidenses ricos relajaron las normas sociales, mostrándose escépticos sobre el matrimonio y la monogamia.

Esta creencia de lujo contribuyó a la erosión de la familia. Hoy, las tasas de matrimonio de los estadounidenses ricos son casi las mismas que en la década de los sesenta. Pero las personas de clase trabajadora tienen muchas menos probabilidades de casarse. Además, el porcentaje de niños nacidos fuera del matrimonio es más de 10 veces superior al que había en 1960 y este fenómeno se da principalmente entre los pobres y la clase trabajadora. Las personas adineradas rara vez tienen hijos fuera del matrimonio, pero es más probable que digan que tener hijos fuera del matrimonio no tiene consecuencias, una creencia de lujo.

Otra creencia de lujo es que la religión es irracional o dañina. Los miembros de la clase alta tienen más probabilidades de ser ateos o no religiosos. Pero tienen los recursos y el acceso para prosperar sin el edificio social unificador de la religión.

A menudo, los lugares de culto son esenciales para el tejido social de las comunidades pobres. Denigrar la importancia de la religión perjudica a los pobres. Mientras que, a menudo, las personas adineradas encuentran significado en su trabajo, la mayoría de los estadounidenses no tienen el lujo de una «profesión» o una «carrera». Lo que tienen son trabajos. Son contratados y despedidos. Sin una familia o comunidad que cuidar, puede parecer que estos trabajos no tienen sentido.

Otra creencia de lujo es que las decisiones individuales no importan mucho en comparación con las fuerzas sociales aleatorias, incluida la suerte. Esta creencia es más común entre muchos de mis compañeros en Yale y Cambridge que entre los niños con los que crecí en hogares de acogida o entre las personas con las que serví en el ejército. Lo que se quiere transmitir es que el éxito o fracaso de tu vida están fuera de tu control. Esta idea sirve para beneficiar a la clase alta y perjudicar a la gente común.

Es común ver a los estudiantes de prestigiosas universidades trabajar sin cesar y luego decir que ser tenaz no es importante. Suelen fingir falsa humildad y sugerir que simplemente tuvieron suerte, en vez de ser reconocidos por sus esfuerzos. Este mensaje es dañino. Si las personas desfavorecidas creen que el azar es el factor clave para triunfar, es menos probable que se esfuercen.

El privilegio blanco es la creencia de lujo que me llevó más tiempo entender, porque crecí rodeada de blancos pobres. A menudo, los miembros de la clase alta afirman que las disparidades raciales se derivan de las ventajas inherentes de los blancos. Sin embargo, los asiáticoamericanos son más educados, ganan más y viven más que los blancos. Los blancos ricos son los más partidarios de la idea del privilegio blanco. Sin embargo, son los menos perjudicados en difundir esa creencia. Por el contrario, cuando hablan de su privilegio blanco, elevan su estatus social.

En otras palabras, los blancos de clase alta ganan estatus al decir que tienen alto estatus. Cuando se promulguen leyes para combatir el privilegio de los blancos, los perjudicados no serán los blancos privilegiados. Los blancos pobres soportarán la peor parte.

Es posible que los blancos ricos no siempre estén de acuerdo con sus propias creencias de lujo, o al menos duden de ellas. Tal vez no les gusta el abrigo de piel ideológico que llevan puesto. Pero si sus iguales los castigan por no pasearlo por toda la ciudad, nunca más saldrán de la casa sin él.

Porque, al igual que con los anillos de diamantes o la ropa de diseñador de antaño, las personas de clase alta visten creencias de lujo para separarse de la clase baja. Estas creencias, a su vez, producen consecuencias reales y tangibles en las personas desfavorecidas, ampliando aún más la brecha [entre ricos y pobres].

Así como la ropa que está hoy de moda pronto pasará de moda, también lo harán las creencias que están hoy de moda. En el futuro, espero que la clase alta difame aún más valores, incluidos los que aprecian, para intentar obtener el estatus de personas superiores.

Rob Henderson ( @robkhenderson) , que sirvió en la Fuerza Aérea, es un estudiante de doctorado en la Universidad de Cambridge.

[Respuesta a un artículo de un pensador católico que proponía que Dios permitió el protestantismo porque el catolicismo, por su rigidez, no podía adaptarse a la modernidad. La modernidad es el sistema político, económico y cultural que sale de la Ilustración y triunfa con las Revoluciones burguesas, como la Revolución francesa. Yo lo llamo «la religión del egoísmo», «el progresismo», etc.]

Excelente articulo. Gracias por compartir. Siempre me ha intrigado la pregunta: «¿Por qué Dios permitió el protestantismo?»

Pero, al leer tu texto, uno tiene la impresión de que la modernidad es un fenómeno que apareció en la historia de la humanidad independientemente del cristianismo. El protestantismo aprendió a lidiar con eso mientras el catolicismo se resistía a enfrentarlo.

Pero la modernidad no es independiente del cristianismo. La modernidad es simplemente protestantismo secularizado o, mejor aún, protestantismo puro cuando quitas tantos elementos católicos como puedes.

Cuando llevas los principios del protestantismo hasta su conclusión lógica, obtienes la modernidad. El rechazo de la jerarquía (cada creyente es un sacerdote y tiene la autoridad para interpretar la Biblia) estaba en Lutero y conduce a la igualdad, la no discriminación, la libertad, el relativismo, la democracia y el rechazo de Dios como autoridad suprema. Tomó algunos siglos derivar todas las implicaciones, pero la semilla estaba en Lutero (aunque Lutero no se dio cuenta).

Así que no creo que Dios haya creado el protestantismo para tratar con la modernidad, porque no habría habido modernidad sin el protestantismo.

¿Me equivoco? ¿Cuáles son tus ideas sobre eso? Aprovecho esta oportunidad para agradecerte por sus escritos, que siempre son esclarecedores.

En lo que se refiere a la reforma de las cosas hay un principio que probablemente será denominado una paradoja. Se da en tales casos una institución o una ley cualquiera; pongamos por ejemplo, en razón de su sencillez, una valla o una puerta erigida en medio de un camino. El tipo más moderno de reformador se acerca alegre al lugar y dice: “No veo el uso que pueda tener esto; vamos a deshacernos de ello”. El tipo más inteligente de reformador hará bien en responder diciendo: “Si no ves su uso, de ninguna manera te dejaré que lo deshagas. Vete de aquí y reflexiona. Luego, cuando vuelvas y me digas que ya has visto el uso que tiene, tal vez te permita que lo destruyas”.

Esta paradoja descansa sobre el sentido común más elemental. La puerta o la valla no son cosas que crecieron ahí sin más. (…) Si algo construido por otros seres humanos como nosotros parece ser por entero algo misterioso y sin sentido, en ese caso es muy probable que hayamos pasado por alto todo un aspecto de la cuestión. Hay reformadores que superan esta dificultad asumiendo que sus padres eran unos locos de remate; pero si así es, entonces sólo podemos decir que su locura parece ser una enfermedad hereditaria.

---

Otros autores lo dijeron de otra manera:

La tradición es un conjunto de soluciones a problemas que hemos olvidado. Desecha la solución y el problema vuelve a ti. A veces, el problema ha cambiado o desaparecido. A menudo sigue estando ahí, tan fuerte como siempre.

Donald Kingsbury, “Courtship Rite”

«No podemos ser humanos sin tradiciones y no podemos ser humanos sin comunidades. Las comunidades son las transmisoras de las tradiciones y las tradiciones son las bases de las comunidades.

La falsa ilusión repetida en la cultura occidental (desde Lutero a través de Descartes, Robespierre, Comte y Marx hasta un sinfín de aspirantes a profetas y gurús) es que podemos desechar la tradición en nombre de un dogma fundacional [por ejemplo, la libertad y la igualdad] sobre cuya base podemos construir desde cero una sociedad sana y floreciente, de forma tan poco problemática como quien ensambla [un auto] Ford Focus»

Richard Rex, Loyal to Death, First Things, December 2019, https://www.firstthings.com/article/2019/12/loyal-to-death

 

«La Llei de les Conseqüències Inesperades» és una forma de parlar.

La gent que ens governa (tant l’èlit globalista mundial com els seus majordoms, és a dir els polítics) són gent que no ha eixit d’un món completament artificial (el funcionariat, la política, la intel·lectualitat) i tenen la impressió que ells fan un disseny sobre el paper i que faran una llei amb això i la societat es comportarà així exactament.

No saben que la realitat és molt més complexa i hi ha moltes coses que no pots preveure.  Són les conseqüències inesperades.

Els nostres amos volen governar el món com qui juga a un joc d’ordinador, com qui fa un document. Que tot siga exacte i previst i que la implementació seguisca el pla exactament.

Posem un exemple: la llei del divorci d’UCD

El que volien solucionar els polítics era la gent que està descontenta amb el matrimoni i vol casar-se amb una altra. (En realitat, varis ministres d’UCD volien fer un Plan Renove, però no entrarem en això)

Es pensaven que posarien la llei i la societat funcionaria igual que abans, només amb l’excepció que la gent es podria divorciar i tornar a casar. (Este és l’esquema dels progressistes: anem a extirpar el que no ens agrada i tot continuarà com ara excepte això. Es creuen que són cirurgians)

Molt bé, es va fer la llei del divorci. Com la gent es podia divorciar, volia dir que la dona ja no podia comptar amb què el seu marit anava a mantindre a ella i als seus fills. Si l’home trobava una més jove, se’n podia anar, divorciar-se i deixar-la en l’estacada.

Per tant, les dones van entrar en massa al mercat de treball. Tota dona havia de tindre una carrera, per si de cas, l’home la deixava.

Per tant, com hi havien el doble de treballadors, els salaris es van reduir a la meitat. De sobte, calien dos persones per mantindre una casa. Ja no hi havia ningú per cuidar als xiquets i als uelos. La qualitat de vida es va reduir. La gent vivia per treballar

Com les dones treballaven i havien de tindre una carrera, va baixar la natalitat. Com algú havia de fer els treballs que abans feia la dona, vam haver d’importar dones immigrants.

Com va baixar la natalitat, cada vegada érem menys espanyols. Cada 40 anys la població nativa es reduia a la mitad. Al final, l’ètnia nativa espanyola desapareixerà i el nostre país serà dominat per l’Islam

Podien preveure tot això els ministres d’UCD que van aprovar la llei del divorci?

No. És la Llei de les Conseqüències Inesperades: per cada mesura política que imposes (especialment, si afecta als fonaments de la societat, com la família), hi ha mil conseqüències que no has pogut preveure

Hi ha un poema en anglés sobre això, que ve del segle XIII. No he trobat la traducció així que traduisc de pressa.

Por falta de un clavo, la herradura se perdió.
Por falta de una herradura, el caballo se perdió.
Por falta de un caballo, el caballero se perdió
Por falta de un caballero, la batalla se perdió.
Por falta de una batalla, el reino se perdió.
Así que el reino se perdió – sólo porque faltaba un clavo

I think this discussion has a significant problem: «modernity» is not defined. In fact, I use this term with a different meaning that the meaning you give it. Let me unify the terminology so we can discuss instead of talking past each other.

A simplified definition of modernity:

Modernity = Technology + the religion of individualism

With «the religion of individualism» (RI, from now on), I mean the religion that derives from the Enlightenment. Its main god is the individual, the will, the self. Freedom and equality are second-level gods and it has many third-level gods: democracy, tolerance, relativism, etc. It has had different sects: classic liberalism, marxism or political correctness (which is its present version).

On the other hand, technology derives from the scientific revolution started by Galileo (which introduced the experimental method in the natural philosophy). This technology produced the industrial revolution and the most prosperous age in the history of mankind.

When I said that «modernity is only secular Protestantism», I meant «the religion of individualism (RI) is only secular Protestantism». Now, you assume that these two elements are impossible to separate. You say that Penicillin would have been unable to be produced and distributed under the socioeconomic circumstances of the Middle Ages. I am not that sure. I don’t see why corporations (https://en.wikipedia.org/wiki/Corporation_(feudal_Europe)) or guild could have not produced medicines if they had had the technology. Could you elaborate more?

In my view, each age has as much sin as can be economically supported. The human instincts are programmed to the environment of evolutionary adaptedness (EEA) https://www.alleydog.com/glossary/definition.php?term=Evolutionary+Adaptedness+%28EEA%29+

So if you let humans follow their wishes (their instincts), they end up reverting to a hunter-gatherer society, which is a disaster in our civilized society (I don’t explain here why this is a disaster because it would be long). IMHO, this is the «original sin» taught by the Church.

What prevents that is that humans cannot follow their wishes because of economic constraints. So when an age is prosperous, humans can follow their wishes more, that is, there is more sin. Of course, history proves once and again that sin is proportional to wealth. Compare the early Rome with the late Rome, our grandfathers’ time with our time and so on. This fact was already known by Roman intellectuals.

Imagine the modern family system practiced in the Middle Ages. Lots of boys without father and women without husband, for example. It would have been impossible. These boys and women would have starved and only the more puritan people would have survived. This is possible today because we have a lot of economic surplus (due to the productivity created by technology). Through taxes, this surplus is devoted to support this modern family system: lots of public services, welfare, help to single-mom families, etc.

As I said, each age has as much sin as can be economically supported. So the cycle of history is:

A poor and puritan age produces wealth.
The wealth allows more sin to be committed.
A wealthy and sinful age produces debt and bankruptcy.
The poverty produces puritanism and the cycle starts again.

As technology produces more and more economic surplus, more and more sin (debauchery) is possible but it needs an ideology to justify it. The Enlightenment (derived from Luther as I said) found a clever way to rationalize this debauchery. The human instincts, which were previously considered as bad («original sin») were considered as good (Rousseau) and were called them «liberty» or «freedom». This rationalized our modern debauchery and is the «religion of individualism».

In short, it would be useful in our discussion to specify what we are referring to: the religion of individualism or the technology. «Modernity» is an ambiguous term.

Excellent article. Thanks for sharing. I have always been intrigued by the question: «Why did God allow Protestantism?»

But, when reading your text, one has the impression that modernity is a phenomenon that appeared in the history of mankind independently from Christianity. Protestantism learned how to deal with it while Catholicism dragged its feet.

But modernity is not independent from Christianity. Modernity is simply secular Protestantism or, even better, pure Protestantism when you take as many Catholic elements as you can.

When you take the tenets of Protestantism until their logical conclusion, you get modernity. The rejection of hierarchy (every believer is a priest and has the authority to interpret the Bible) was in Luther and leads to equality, non-discrimination, liberty, relativism, democracy and the rejection of God as a supreme authority. It took some centuries to derive all the implications but the seed was in Luther (although Luther didn’t realize).

So I don’t think God created Protestantism to deal with modernity, because there would have not been modernity without Protestantism.

Am I wrong? What are your ideas about that? I take this opportunity to thank you for your writings, which are always enlightening.

El Papa, según nuestra doctrina católica verdadera, es el sucesor de Pedro y el jefe de la Iglesia. No es perfecto (perfecto sólo es Dios), no es infalible excepto cuando habla ex catedra. La última vez que el Papa habló ex cátedra fue en 1950, proclamando el dogma de la Asunción de Nuestra Señora La Virgen María. La mayoría de Papas han sido buenos, algunos han sido santos, algunos han sido nefastos (los Papa Borgia de mi tierra tuvieron hijos, por ejemplo, y fueron un nido de corrupción)

Sin embargo, entre los católicos, hay una papolatría. Gente que adora el Papa aunque fuera Satanás. Santa Catalina de Siena es una santa porque fue una persona ejemplar, no porque todas sus opiniones sean verdaderas. No hay una doctrina de «infalibilidad de los santos».

Esta adoración excesiva al Papa (que no es católica ni está fundamentada en la Biblia, el Catecismo o ningún documento papal o de la historia de la Iglesia) abre una oportunidad para que la gente perversa y satánica pueda atacar a la Iglesia desde dentro. Sólo hace falta que puedan dominar la oficina papal. Esto es lo que pasa en nuestros tiempos, con ese lobo vestido de oveja, que responde al nombre de Francisco.

Alguien que públicamente hace afirmaciones que van contra la doctrina de la iglesia, que en Amoris Laetitia sienta doctrina contra las palabras de Nuestro Señor y contra toda la moral católica (y después ha reafirmado esta interpretación).

Espérense al sínodo amazónico o, mejor dicho, a las conclusiones que Francisco sacará de él. Veremos las herejías más espectaculares y a todos los católicos que son papólatras intentando justificar las aberraciones torciendo las palabras de Francisco para que parezcan ortodoxas, mientras los obispos las aplican con su verdadero significado (anticristiano). Así se destruye nuestra Iglesia. Es el tiempo que vaticinó Nuestra Señora en sus apariciones en que los clérigos iban a corromperse y llevar a mucha gente al infierno. Pero al final, la sana doctrina triunfará, como también vaticinó la Virgen en varias apariciones.

De les revolucions que segueixen l’esquema que va descriure George Orwell en «1984», hi ha algunes que tenen èxit i unes altres que fracasen. Així, per exemple, les revolucions burgeses:

Revolucions burgeses (revolució francesa, independència americana i revolucions puritanes en Anglaterra). Altos = Reyes, príncipes y aristócratas. Medianos = Burgueses (els rics). Bajos = Todos los demás

Les revolucions burgeses van ser un èxit i els burgesos van començar a dominar el món en tots els nivells i àmbits. La història dels últims segles és la història d’eixe domini. Per contrast, les revolucions comunistes:

Revolucions comunistes. Altos = Burgueses. Medianos = Intel·lectuals. Bajos = Todos los demás

Van fracasar en molts paisos (com Espanya). En la majoria dels paisos que van triomfar (com la Unió Soviètica i Europa de l’Est), van fracasar a llarg termini, perquè l’economia no es pot gestionar de forma planificada.

Cas apart és el cas de Xina, un país que té una llarguíssima tradició de domini dels intel·lectuals (els mandarins o funcionaris) i que ha incorporat elements de mercat en la seua economia. Es podria dir que un estat com Xina és l’objectiu de la revolució dels gerents, el somni dels «intel·lectuals»: un Estat totalitari on els «intel·lectuals» tenen tot el poder, però deleguen part de l’economia als empresaris (este va ser el llegat de Deng Xiaoping, que va vore clar que el model comunista clàssic de Mao Zedong no se sostenia) .

Però tornant a Occident, la revolució dels gerents és la dels que han triomfat o de les que han fracassat? Si la revolució dels gerents haguera triomfat, els burgesos (els rics) no dominarien el món, de la mateixa manera que, després de la revolució francesa, el rei i els aristòcrates van perdre el poder.

Bé, la revolució dels gerents ha triomfat però no del tot. Es pareix a la República Romana. En ella, l’antiga classe dominant (els patricis o nobles) patia l’ascens social de una nova classe emergent (els plebeus). Al final de la República, els patricis s’havien fusionat amb els plebeus més rics i havien format una nova classe dominant: els «optimates» o els «boni» (los óptimos o buenos, esa gente no tenía abuela).

En el nostre temps, la classe «intel·lectual», en el seu ascens, ha sobrepassat a quasi tots els burgesos, excepte a la capa superior dels burgesos (els grans capitals globalistes tipus Soros, les grans multinacionals com Microsoft o Apple, els grans poders financers com Rotschild i Rockefeller). Esta capa superior dels burgesos s’ha fusionat amb la capa superior dels intel·lectuals (Nacions Unides, les grans fundacions com la fundació Ford, els polítics més importants d’Estats Units i la Unió Europea). La fusió d’estes dos capes forma la classe dirigent del nostre temps: l’èlit globalista (allò que jo anomene «l’èlit», normalment).

Esta èlit globalista, com dic, està formada per dos branques. Per una branca estan els grans poders econòmics (que maneguen els diners). Encara que hi ha un continu de poders econòmics (de grans poders a poders mitjans i poders xicotets), només els grans poders econòmics tenen els poder i els altres fan el que s’ordena. Hi ha una continuitat en allò que té a vore amb els diners, però una discontinuitat en allò que té a vore amb el poder. Un banc com BBVA no influeix en la política globalista.

La cosa és diferent en la branca «intel·lectual», que s’ocupa de crear la ideologia i de com fer-la complir. Encara que és la capa superior la que pren les decisions, les capes inferiors estan integrades en una sèrie de burocràcies que s’harmonitzen per la ideologia (la religió políticament correcta). Així tota la branca «intel·lectual» camina en la mateixa direcció sense haver de posar-se d’acord (de la mateixa manera que tots els musulmans usen la ideologia islàmica per caminar en la mateixa direcció sense haver de posar-se d’acord). Les capes inferiors de la branca intel·lectual tenen la seua quota de poder, xicoteta però real (per exemple, en els seus ajuntaments o instituts, etc).

A la seua vegada la capa «intel·lectual» es divideix en dos parts: el clero (els que creen les idees de la religió: escriptors, pensadors i les Universitats, que són els nous monestirs) i el poder polític, funcionarial, de les organitzacions internacionals i de les ONGS (que fan complir eixa ideologia).

Hi ha pau entre els poders financers i els poders intel·lectuals. Totes les causes del poder intel·lectual (gais, feminisme, etc.) afavoreixen al poder financer. Ja no es parla de redistribució de la riquesa o de millor condicions per als treballadors, com en la fase socialista, en que els intel·lectuals i els burgesos estaven enfrontats.

Es per això que quan a Hillary Clinton se li pregunta si no caldria trencar els bancs en bancs més xicotets, ella contesta: «Si trencàrem els bancs, acabaria això amb el sexisme? Acabaria amb el racisme? Acabaria amb l’homofòbia?» Així Hillary (branca «intel·lectual» de l’èlit) protegeix a la branca financera de l’èlit.

Es cert que el poder intel·lectual posa moltes regulacions sobre el poder financer (regulacions sobre el medi ambient, sobre el feminisme, sobre el multiculturalisme, sobre seguretat del treball, protecció de dades). Això té un cost per a les empreses.

Però també és cert que les grans empreses prefereixen tindre moltes regulacions. Per a elles no els costa més que un percentatge molt xicotet dels seus gastos (contractar un grapat d’advocats i auditors). Per a una empresa xicoteta estes regulacions l’ofeguen i no li deixen viure. Així les empreses grans es lleven la competència de les xicotetes. Com més regulacions, menys empreses xicotetes poden sobreviure, la qual cosa encanta a les grans empreses.

En general, qui té el poder no vol que algú li ho lleve, com ja deia Orwell. Les regulacions és una manera d’aconseguir això. Però això és l’objecte de la segona maniobra de poder, la que va descriure DeJouvenel i que explica coses con la immigració massiva dels nostres dies.

 

Com en tot, en el canvi climàtic,  hi ha molts interessos. Hi ha interesos d’empreses que volen fer diners amb energies renovables

Greta Thunber patrocinada por empresas de energías renovables

Però el principal és un tema molt més de fons

Hi ha dos maniobres bàsiques de poder entre clases socials: una la va descriure DeJouvenel en «Sobre el poder» i una altra la va descriure George Orwell en «1984». Deixe parlar al mestre Orwell (resumisc):

Durante todo el tiempo de que se tiene noticia —probablemente desde fines del periodo neolítico— ha habido en el mundo tres clases de personas: los Altos, los Medianos y los Bajos.

Los objetivos de estos tres grupos son por completo inconciliables. Los Altos quieren quedarse donde están. Los Medianos tratan de arrebatarles sus puestos a los Altos. La finalidad de los Bajos, cuando la tienen —porque su principal característica es hallarse aplastados por las exigencias de la vida cotidiana—, consiste en abolir todas las distinciones y crear una sociedad en que todos los hombres sean iguales

Así, vuelve a presentarse continuamente la misma lucha social. Durante largos períodos, parece que los Altos se encuentran muy seguros en su poder, pero siempre llega un momento en que pierden la confianza en sí mismos o se debilita su capacidad para gobernar, o ambas cosas a la vez.

Entonces son derrotados por los Medianos, que llevan junto a ellos a los Bajos porque les han asegurado que ellos representan la libertad y la justicia. En cuanto logran sus objetivos, los Medianos abandonan a los Bajos y los relegan a su antigua posición de servidumbre, convirtiéndose ellos en los Altos.

Resum: Los Medianos se revuelven contra los Altos y se convierten en los nuevos Altos. Este esquema explica els últims segles d’història.

Després de la caiguda del Imperi Romà, el poder passa als senyors de la guerra, que poden garantir la seguritat. Entre ells, hi ha un rei, que és només un primus inter pares que amb el temps agafarà més poder. Amb el temps, s’anomenaran els aristòcrates. A ell està subordinat el clero (els capellans).

Edad Oscura. Altos = Aristòcrates (amb el rei). Medianos = Clero. Bajos = Todos los demás.

Revolución papal del siglo XII y construcción del Imperio. Altos = El Papa (con el clero) y el Emperador. Medianos = Aristòcrates, reis i prínceps.  Bajos = Todos los demàs.

Reforma protestant Altos = El Papa i l’Emperador. Medianos = Reyes, príncipes y aristócratas. Bajos = Todos los demás

Monarquía absolutista. El rey va tomando poder frente a los aristócratas.

Revolucions burgeses (revolució francesa, independència americana i revolucions puritanes en Anglaterra). Altos = Reyes, príncipes y aristócratas. Medianos = Burgueses (els rics). Bajos = Todos los demás

Revolucions comunistes. Altos = Burgueses. Medianos = Intel·lectuals. Bajos = Todos los demás

Estes van fracasar.

Islamisme. Altos = Militars i monarques àrabs. Medianos = Gent educada en la Universitat i en les madrasses. Bajos = Todos los demás.

Estes dos tenen molt en comú. I també amb la «revolució» que estem patint ara.

Revolución de los gerentes. Altos = Burgueses. Medianos = Intel·lectuals. Bajos = Todos los demás

(Quan parle d’intel·lectuals, vull dir la gent que ha tingut una educació superior)

(El text clàssic sobre la revolució dels gerents és «The Managerial Revolution» de James Burnham, publicat en 1941. Un altre mestre increible)

Tant les revolucions comunistes, com l’islamisme, com la revolució dels gerents obeeixen al mateix motiu: l’extensió de l’educació superior a grans capes de la població.

En principi, l’educació superior estava orientada a les èlits. La seua massificació fa que molta gent crega que deu ser èlit encara que no ho és. Hi ha una sobreproducció d’èlits.

La persona que abans tenia un treball normal, ara passa per la Universitat i es creu massa bo per tindre un treball normal (que és el que l’economia li reserva). Se sent superior (sobretot si treia bones notes) a aquells que tenen el poder.

Es pensa que ell ha de tindre el poder i ha d’emportar-se els diners. Es pensa que és millor que els rics (els burgesos) i que si ell dirigiria l’economia (emportant-se els privilegis) aniria millor

Chiste: Se encuentran el más listo de la clase y el más burro de la clase, diez años después. El listo va a pie y el burro va con un Mercedes. «¿Cómo va la vida?»

«Bien, contesta el listo, aquí trabajando duro como abogado, no da mucho, pero nos ganamos la vida honradamente ¿Y tu?»

El burro contesta: «Aquí vendiendo al diez por ciento. Lo compro por diez y lo vendo por ciento»

El llest es pensa que això és injust. Ell era el de més estatus en l’aula, sempre s’ha considerat superior i té més dret a guanyar diners que el burro. No se n’adona que el burro potser aporta més a la societat que ell. Si el burro ven menjar a bon preu a milions de persones, fa un aport millor a la societat que el llest que porta uns quants casos legals.

Com deia, l’intel·lectual (la persona educada) es pensa que és millor que els rics (els burgesos) i que si ell dirigiria l’economia (emportant-se els privilegis) aniria millor (Hayeck i DeJouvenel comenten sobre això)

La revolució comunista va ser això. Els intel·lectuals van llevar l’economia als burgesos i la van dirigir ells. La van dirigir com un intel·lectual ho faria: amb plans, de forma burocràtica. O com diria Fidel Castro, «de forma racional»

Però l’economia no es pot dirigir així, de forma planificada, perquè ningú no té prou informació i, si la tinguera, cap ment podria processar tanta informació.

Es per això que el comunisme va fracasar. I perquè els intel·lectuals han sigut d’esquerres sempre.

Però això no vol dir que els «intel·lectuals» s’hagen quedat contents a l’hora de tirar als burgesos, quedar-se amb els diners i fer-se els amos (los Altos, com diria Orwell)

Ja que el comunisme (la planificació de l’economia per part dels intel·lectuals) ha fracassat, s’ha creat un nou intent, que és la revolució dels gerents

Els intel·lectuals no planifiquen l’economia, sinó que la dirigeixen des del poder polític, però els diners els fan els empresaris, no els «intel·lectuals» directament.

Els intel·lectuals tenen dos rols: posar les normes per l’economia real i ser paràsits d’esta economia real.

Es creen causes com la ideologia de gènere, el multiculturalisme o el medi ambient, que permeten crear llocs de treball paràsits (públics o d’empresa privada) on els intel·lectuals es guanyen molt bé la vida, tenen un gran estatus i, a més, manen a tot el món el que ha de fer.

El canvi climàtic és això. Si la gent accepta el canvi climàtic, caldrà fer plans per lluitar contra el canvi climàtic. Això vol dir un porró de diners, treball i poders per als intel·lectuals

Els Intel·lectuals podran dir de forma completa com s’ha de dirigir l’economia. Que no facen cap diferència en el clima és lo de menys. Tampoc redueixen la violència de gènere tots els observatoris. L’eficàcia no és un valor intel·lectual

La qüestió és manar a tot el món i xuplar del bote. Per descomptat, totes les organitzacions dels intel·lectuals (governs, Nacions Unides, ONGs) estan a favor. Això és una gran oportunitat per a tots i va amb la ideologia intel·lectual: desplaçar als burgesos per fer-se els amos. Dirigir l’economia de forma que ells pensen (ells pensen que les seues idees són genials perquè mai han portat una empresa).

Derivat d’ací

Quan era jove, la gent parlava que la majoria del preu d’un article se l’emportaven els intermediaris. Jo vaig criticar això com una cosa roina i estava molt equivocat.

Perquè l’intermediari dona treball i prosperitat a la comunitat. Contrata algun empleat, compra productes i serveis a proveidors en la comunitat (i uns altres negocis li compren a ell), per la qual cosa els proveidors locals també donen treball i prosperitat a uns altres, en un efecte cadena.

Els diners circulen pel poble fertilitzant el sistema econòmic local. Fan que el poble siga pròsper, que la gent treballe en el poble, que estiga ple de vida, que no es convertisca en una residencial, on la gent només va a dormir. Fan que els joves no se’n vagen del poble.

Ara ho comprem tot per Internet (jo el primer). Els diners que abans anaven als intermediaris, ara van un poc a nosaltres i un poc a Amazon. Però el que guanyem nosaltres amb productes barats, ho perdem en treball, en sous, en qualitat de vida.

Gastem menys i guanyem menys

Al final, la gent se’n va. Madrid i Barcelona s’estan tragant a Espanya

https://www.elconfidencial.com/economia/2019-09-27/exodo-urbano-espana-llegadas-madrid-ciudades_2240155/