Categoría: Sin categoría

Saint Thomas Aquinas said: «Man cannot live without joy; therefore when he is deprived of true spiritual joys it is necessary that he become addicted to carnal pleasures». Of course, taking up one’s cross is part of the deal, but this has to be complemented by spiritual joys that make life bearable. And spiritual joys are gifts from God and are not equally distributed. There are people like me that only get tiny spiritual joys, no matter how much you try.

As a Roman Catholic (your church’s mileage may vary), you have two options: you follow the Gospel of Platitudes: you go to Mass, listen to a bland sermon telling you that you must be good or you must fight for peace and the poor (while boring to death) and then forget about God the rest of the week and live like a non-Christian, freely sinning without guilt. This is the Church of Vatican II.

But if this does not seem real Christianity to you, you can go with people that are more serious. Then, you start a path of self-renunciation and sheer masochism. Your faith becomes a duty. You have to give up any world pleasure but you don’t get anything from it (at least in this life). You have a God-to-do list and you follow all the rules. It’s hard work (besides your job). When you sin, you feel awful and go to confession. But when you do things right, you don’t feel specially well: it’s only your duty. You spend a big part of your mental energy to keep yourself away from sin and then you don’t get anything that is perceivable.

But, when you read the New Testament, you find out that first Christians lived a live of joy. For example, «always be happy» (1 Thessalonians 5:16).Where is the abundant life that we were promised? (John 10:10). Is it only after death?

I am afraid most people don’t have enough faith to live a life devoid of any happiness while waiting for the death to come and this is one of the causes of people leaving the Church or following the Gospel of Platitudes. Some of our ancestors lived a Christian life of self-renunciation and wrote wonderful books about that («The Imitation of Christ» by Kempis) but they had more faith than us (not having had contact with worldviews different from Christianity). And they lived very hard lives. It is easy to renounce the world when you don’t renounce anything because the world does not give you anything.

I stumbled upon a Christian book that deals with these issues. It is called «Journey of Desire» by John Eldredge. The author says that desire has been suppressed in our Christian life because it is deemed evil. But this is not a Christian message but a Buddhist message. The goal of Christianity is the satisfaction of desire and God uses desire in us to sanctify us. I cannot recommend this book yet, because I have not finished it so I don’t know what its final message is. But their first chapters have moved me to tears and resonated very deeply in me.

Es la consequència inevitable del nostre sistema que, quan més alt estiga la gent, més fill de puta siga.

Entre una persona moral i immoral, a l’hora de trepar, la immoral té avantatge.
La persona moral només té estratègies de promoció morals. La persona immoral té estratègies de promoció morals i immorals.  Té més opcions i és més efectiva a l’hora de trepar.

Per exemple, si el jefe li demana involucrar-se en la corrupció per promoure’l, la persona moral es nega mentre que la persona immoral accepta. L’immoral puja mentre el moral es queda on està. La merda flota.

Tot això és consequencia de que la nostra societat no creu en una moral objectiva, independent i superior de les persones, perquè ja no creu en Déu. Sense res superior a l’home, creu que cada persona ha de tindre «la seua pròpia moral» (relativisme moral).

Per tant, cada persona és jutge i acusat de la seua conducta i el veredicte sempre és el mateix: «Innocent!». Un s’absolveix a ell mateix, no importa lo immoral que siga la seua conducta. Un sempre troba excuses per fer el que li dona la gana, sense remordiments de conciència. Abans un deia: «Pobre pero honrado», perquè hi havia eixe sentit de la moral. Ara diu: «Maricó l’últim».

Fa temps, les èlits ens van convéncer que no hi havia res després de la vida i, per tant, 1) l’objectiu de la vida és el plaer (i, per tant els diners) 2) que si fas algo i ningú et pilla, no hi ha problema, perquè no hi ha Déu que et mire

Cadascú vol tindre un tros més gran del pastís i la societat degenera en una lluita de tots contra tots. En esta lluita, els poderosos i els immorals tenen avantatge.

I perdoneu el rotllo. Però no es pot plantar un om (olmo) i demanar que done peres.

1) L’antiga religió posava una sèrie de límits als diners i al plaer (valga la redundància)

2) Una sèrie d’activistes als qui no agradaven estos límits (burgesos, comunistes, degenerats sexuals) van aconseguir remplaçar-la per una religió de l’egoisme i el nihilisme (no existeix res espiritual)

3) L’egoisme i el nihilisme es reforcen mutuament. Si vols fer el que et dona la gana, Deu no ha d’existir, perque ell et posa normes que limiten el q has de fer.

4) Nihilisme produeix egoisme. «Si Dios no existe, todo está permitido», diu Dostoyevsky.  «Bebamos y comamos que mañana moriremos», Sant Pau

Si no existeix més que esta vida , l’objectiu de la vida es obtindre el major plaer possible amb el mínim esforç abans que desaparegues.

No importen els valors ni els demés, perquè ningú et castigará en l’altra vida i la tomba t’espera

(Totes les accions que explicava la teua amiga es redueixen a això. La gent vol el màxim plaer amb el minim esforc i als valors i als demés q li donen pel cul)

5) La societat degenera en una lluita de tots contra tots en què cada un lluita per obtindre el major plaer

6) Els mecanismes que sostenen la societat, que requereixen renunciar al plaer propi en benefici de la societat funcionen cada vegada menys. La societat decau i es conquistada per les veïnes

Too long don’t read: la religió és el pegament que uneix una societat. Sense ella, la societat es desfà.

Este es un element, però falta l’arc general.

La religió de l’egoisme no té per on agafar-la: és incoherent a tots els nivells. Es contradiu a ella mateixa de moltes maneres.

En lògica es demostra que, a partir d’un sistema incoherent, pots demostrar qualsevol cosa. Pots demostrar A i no A. Eixe és el gran avantatge de la religió de l’egoisme respecte cap a unes altres religions com a eina de poder.

Pots usar-la per a justificar qualsevol cosa que el poder vulga. Així, per exemple, la religió de l’egoisme ha justificat durant segles que calia que els Estats-nacions foren forts, que la gent tinguera una identitat nacional forta. Ara es justifica tot el contrari. Cal trencar les fronteres i imposar un sistema de gobernació globalista. Inmigració, etc.

La religió de l’egoisme serveix per justificar el patriotisme i el globalisme. Depén del que vulguen les classes dominants.  Justificar el feminisme, el moviment gai i la tolerància a l’Islam, al mateix temps.

Es un arma de unes classes socials (altes i mitjanes altes) contra unes altres (mitges i baixes)

D’això no us parle massa, perquè com a «sacerdot» (dissident de la religió oficial), tinc tendència a parlar d’idees, però el tema social és molt important. També el tema tecnològic, que no us he parlat mai.

Inclús «assenyalar virtut» és una eina de poder. S’usa per augmentar el teu estatus en la comunitat i disminuir l’estatus dels altres. Tu eres més bo que els altres.

Això produeix «una carrera d’armaments», la qual cosa es coneix com «espirals de santedat» (holiness spirals). Primer, assenyales virtut sent feminista. Quan tot el món ho fa (perquè tot el món vol més estatus), has d’assenyalar virtut sent pro-gai. I així fins que acabes dient que els transsexuals deuen pixar en el bany de les dones. Darrere d’això no hi ha una ànsia per ajudar a les dones, gais o trans, sinó per augmentar el teu estatus.

La correcció política, a nivell social, és una lluita de blancs contra blancs, d’occidentals contra occidentals. Una aliança entre els burgesos i els sacerdots en les classes altes i mitjana-alta de la societat contra les classes mitges, mitges-baixes i baixes natives.

Burgesos = els rics que van prendre el poder després de la Revolució Francesa. Sacerdots = la gent educada que treballa amb idees: professors, funcionaris, gestors d’empreses multinacionals, artistes, escritors, etc.

Es recupera l’aliança que es va trencar amb el comunisme.

Els burgesos i sacerdots (de la religió de l’egoisme) van fer les revolucions burgeses contra els aristòcrates i els sacerdots (cristians).

Quan van guanyar, els sacerdots van voler traure el poder de les mans dels burgesos, per tindre’l ells sols. Això va ser el comunisme, que va fracasar. Els líders comunistes són sacerdots que volen poder: des de Marx a Pablo Iglesias. Sacerdots = gent educada que treballa en les idees

Per tant, després del fracàs del comunisme, els sacerdots van intentar tornar a aliar-se als burgesos: això va ser la socialdemocràcia i la correcció política.

En la correcció política, es lleva poder de les classes inferiors natives per donar-les als burgesos (que cada vegada són més rics) i als sacerdots (que cada vegada tenen més llocs de treball xuplant del pressupost públic i més poder de dir-te com has de fer la teua vida)

Per a això, s’usa una maniobra que De Jouvenel ja va descriure just després de la Segona Guerra Mundial i que jo anomene «la pinça». Les classes altes s’alien amb les classes baixes per treure poder als del mig.

En l’Edat Mitjana, el rei s’aliava amb els burgesos per traure poder als aristòcrates. Ara, els burgesos i els sacerdots s’alien amb els immigrants per traure poder (i diners) a les classes natives mitges i baixes que estan en el mig. Dins de la població nativa, la immigració concentra els diners i el poder en els burgesos i els sacerdots, llevant-lo a tots els altres.

Los costos ocultos de la inmigración

Es per això que la correcció política és primàriament, una lluita entre «blancs». Els immigrants són només peons en esta lluita.

Probablemente, el progresismo es la mejor religión para los blancos. Es la que mejor se adapta a su vanidad, su búsqueda de estatus, su necesidad constante de sentirse superior a aquellos de clases inferiores, su necesidad de sentirse virtuoso sin ningún esfuerzo real, su preferencia de las apariencias sobre la realidad, su preferencia de amabilidad falsa sobre calidez real, amistad y sentido de comunidad, su superficialidad, su falta de sentido de hermandad con otros blancos, su falta de libertad real de pensamiento, su necesidad aparente de seguir ciegamente la última moda o ideología (normalmente creada por los judíos), su total incapacidad de lidiar con psicópatas y estafadores charlatanes, su aceptación borreguil de todo lo que es popular o se considera correcto por los poderes (desde «multiculturalismo» a «matrimonio gay»), su ignorancia total de cómo piensan otras tribus or razas, su creencia constante de que todos son como ellos y que todo lo que se necesita es «educación» o «asimilación», su paternalismo, su feminismo, todos sus ismos.

El cristianismo intentó arreglar a los blancos durante dos mil años, pero fracasó. El neopaganismo nietzschiano-darwinista también fracasó, en un tiempo más corto (aproximadamente 100 años). El progresismo es la mejor religión para los blancos, es la religión que les hace más felices. Probablemente les convertirá en una minoría muy pequeña pero a quién le importa. Es lo que quieren: «blancos menos numerosos pero más progres».

 

---

“Progressivism” is probably the best religion for whites. It is the one that best accommodate their vanity, their status-mongering, their constant need to feel superior to those in the lower classes, their need to feel virtuous without any actual effort, their preference for appearances over reality, for fake politeness over actual warmth, friendship and a sense community, their shallowness, their lack of feeling of brotherhood with other whites, their lack of actual freedom of thought (not speech, thought), their apparent need to blindly follow the latest fashion or ideology (usually created by Jews), their total incapacity to deal with psychopaths and snake-oil salesmen, their sheep-like acceptance of anything that is popular or considered right by the powers that be from “multiculturalism” to “gay marriage”, their total ignorance of how other tribes or races think, their constant assumption that everyone is just like them and all they need is “education” or “assimilation”, their paternalism, their feminism, all their isms.

Christianity tried to fix whites for two thousand years, but it failed. Nietzschean-Darwinian neo-paganism also failed, in an even shorter time (~100 years). Progressivism is the best religion for Whites, it’s the religion that makes them happier. It will probably turn them into a very small minority, but who cares. It’s what they want. “Fewer but better whites.”

 

La visión progre es la de la de la religión políticamente correcta, es decir, de aquellas personas que los chinos llaman «baizuo».

La visión tradicional es la de todas las culturas humanas hasta la Ilustración y la cultura occidental desde la Ilustración hasta el surgimiento de la corrección política. Este es uno de los pocos aspectos en que la religión de la Ilustración (o del egoísmo) coincide con el cristianismo hasta hace unas pocas décadas.

La visión tradicional parte de que existe una moral absoluta (aunque haya desacuerdos sobre qué es esa moral absoluta). Puede haber debates sobre moralidad para determinar cuál es esta moralidad. También puede haber debates sobre hechos, que son independientes de la moralidad. Por lo tanto, se guarda la distinción entre el SER y el DEBER SER de Hume. En estos debates, lo importante son las ideas y los argumentos (factuales y morales) y no las personas.

La visión progre es que existe una moral absoluta también, pero esta cambia frecuentemente, siguiendo el ritmo del progreso (en realidad, siguiendo las consignas del poder). Así, lo que hace veinte años era normal, hoy es una maldad aberrante. Los debates no son sobre ideas sino son para establecer qué personas son superiores moralmente. Cuáles son los buenos. La lógica y los hechos no tiene nada que ver y, se niegan si se consideran contrarios a la moral. Una vez una persona se establece como inferior moralmente (racista, sexista, etc.), todo lo que diga no sirve para nada, porque son los motivos de un malvado. El «superior moral» tiene derecho a establecer qué es lo cierto y lo moral, en un ejercicio de poder.

La izquierda, por medio del dominio que tiene de los medios de comunicación, impone los temas a debatir. Y los escoge en función de que permitan descender de la categoría a la anécdota para así apartar las ideas y poder apelar a los sentimientos. De esta forma se ponen del lado bueno, acusan a los otros de estar en el lado malo y el debate siempre estará ganado. La reacción habitual de la derecha no es denunciar el maniqueísmo y centrar el debate en lo ideológico, sino solicitar humildemente que los buenos la acepten en su bando. Rajoy fue un titán de esta vil forma de sumisión.

https://www.libertaddigital.com/opinion/emilio-campmany/madrid-central-es-capital-88243/

• They are factual relativists.
• They believe that there is exactly one set of moral laws, which human beings have gradually discovered in a historical climb towards ethical perfection (or degeneration). Certain people are ethically better or worse based not only on what they do, but also on what they believe. They believe that different ethical systems exist, but they can be ranked from ethically worst to ethically best based on a sort of meta-ethics whereby they can be tested for degree of compliance with the one absolute set of ethics that underlies reality. They are moral absolutists.
• They believe that the goal of debate is to establish what is morally better, and what everyone should do. They argue about what is right.
• They believe that debates are a competitive process between two people, who each have the goal of establishing their views about right and wrong by attaining a state of moral ascendancy over the other person. They believe that anyone who changes their views in revealing a flaw in their moral character (because their previous views were not morally correct), and must thereafter relinquish the moral high ground and submit their actions to the moral judgement of others (usually the person who won the debate). They believe debates occur between people, not ideas, for the precise purpose of establishing who should be allowed to set standards for the behavior of others (because they are morally superior). STATUS. Thus, questioning someone’s character is not only relevant, it’s the whole point.

“The Believers” vs. The Empiricists

 

This is related to philosopher David Hume’s distinction between IS (facts, reality) and OUGHT (duties, morality)

However, I would like to introduce some nuance.

It is not that red pillers are morally relativists. It is impossible to be morally relativist, because each person has a concept of right or wrong (for example, «pleasure is right and pain is wrong»). Is it wrong from married men to be destroyed in family courts only because women want another cock? Whether you answer «yes» or «no», you have a concept of absolute morality.

It is that red pillers have different opinions about morality. So you find everything: from Orthodox Christians (like NovaSeeker) to complete hedonist PUAs. From reactionaries that dream of a return of the Ancien Regime to left-wing people (like Jayman). I have even seen some Muslim men from time to time. Some people (like Roosh) drastically change their complete moral framework.

It is that the red pillers gather together to discuss facts and not morality. Then, far from the manosphere, each red piller applies these facts to his life (this application needs a personal morality).

More importantly, red pillers thinks that facts are independent from morality. So if something is true, it is true even if it is immoral. By contrast, blue pillers think that if something is immoral, it is false. So they go from OUGHT to IS, from morality to facts. For example, «men and women ought to be equal» becomes «men and women are equal». This is known as «the moralistic fallacy» and it is the basis of the West after the Enlightenment. «All men ought to be equal» becomes «All men are created equal».

De todas las tiranías, la tiranía más opresiva es quizás aquella que se ejerce sinceramente por el bien de sus víctimas. Tal vez sea mejor vivir sometidos a  ladrones corruptos que bajo entrometidos morales todopoderosos. La crueldad del ladrón corrupto puede a veces sosegarse, su avaricia puede en algún momento saciarse. Pero aquellos que nos atormentan por nuestro propio bien nos atormentarán sin fin, pues lo hacen con la aprobación de su propia conciencia.

Ellos pueden ser más propensos a ir al cielo pero al mismo tiempo más proclives a hacer un infierno de la tierra.

Esta bondad implica un insulto intolerable. «Curarnos” en contra de nuestra voluntad y curarnos de estados que quizás no consideramos una enfermedad es colocarnos en el nivel de aquellos que no han alcanzado aún la edad de la razón o aquellos que nunca la alcanzarán: ser clasificado junto a los niños, los deficientes mentales y los animales domésticos

Es muy fácil. La izquierda nunca ha sido el pueblo. De Marx a Pablo Iglesias, los líderes nunca han sido de clase trabajadora. Los líderes de la izquierda es un grupo de personas que han recibido educación superior (intelectuales, funcionarios). Está compuesta por hijos de la clase media que quieren el poder para medrar (Stalin, Pablo Iglesias) e hijos de la clase alta que buscan un sentido a sus vidas o quitarse la culpa de ser ricos (Engels, Carolina Bescansa).

Hasta hace unas décadas, la izquierda usaba a los trabajadores como excusa para llegar el poder. Cuando los trabajadores se creen las promesas de la izquierda, esta puede presentarse como defensora del pueblo (Perón). Cuando no, puede matar al pueblo (Stalin mató a 10 millones de campesinos) o sustituirlo (en nuestros tiempos, la izquierda fomenta la baja natalidad entre nativos mientras fomenta la inmigración, pues los inmigrantes votan izquierda).

Hace unas décadas la izquierda se dio cuenta que ponerse del lado de los trabajadores no le permitía obtener los jugosos fondos que da el poder financiero. Entonces abandonó a los trabajadores a su suerte y cambió por una alianza de grupos cuyas reivindicaciones le convienen al poder financiero (gays, inmigrantes, feministas, etc). Así podían conseguir poder y dinero haciéndose los rebeldes y los buenos, que es de lo que se trata.