Categoría: Sin categoría

No us heu preguntat perquè algunes protestes funcionen i unes altres no? Perquè els manifestants comunistes van tirar el comunisme en Rússia però no en Xina? Perquè les manifestacions gais i feministes tenen èxit, però no les manifestacions en defensa de la familia? (la manif pour tous, en França) Per què la Revolució Francesa i Russa van triomfar, però no la Primavera de Praga o la primavera àrab?

Per què les manifestacions són una excusa

Si el poder no vol el que la manifestació vol, té mil maneres d’impedir-ho. En última instància, recorrent a la força. Hui en Xina ningú coneix res dels manifestants de la plaça de Tiannanmen. I si coneix, pensa que eren gent malvada i  deshonorable.

La manifestació només triomfa quan el poder vol fer el que la manifestació vol. Quan hi ha manifestacions feministes, el poder les pren com una excusa de «hi ha una pressió social, hem de fer canvis». I fa els canvis que volia fer abans de la manifestació. Quan hi ha una manifestació en favor de la família, la ignora i prou

De vegades, parts del poder estan a favor i parts en contra. Este es el cas de la Revolució Francesa i Russa. Les parts del poder que estan a favor d’allò que demana la manifestació, usen com a excusa la manifestació per acabar amb l’altra facció i prendre el poder total.

Al final, les manifestacions, vagues i revolucions són només excuses perquè el poder faça el que vol fer.

Així que la vaga feminista potser serà aprofitada pel govern valencià per posar noves normes progres als instituts. Això es justificarà com que «el poble ho està demanant: mireu la vaga». Si la vaga fora antifeminista, no farien cas i prou

Per a mi, tot l’esquema és l’indici més clar de l’existència del dimoni.

Quan examines les vides de la gent d’esquerres (inclús dels seus líders: Marx, Rousseau)  no veus tanta intel·ligència ni tanta maldat. Només veus uns tios desequilibrats i egoistes intentant estafar als altres o intentant cultivar el seu egoisme (vore el llibre «Intelectuals» de Paul Johnson, que està en Internet i castellà).

Però quan veus l’esquema general quan veus la intel·ligència i la maldat i la genialitat en què la nostra religió cristiana ha sigut reemplaçada per una religió del mal amb un esquema general que ningú ha dissenyat (ni Rousseau, ni Marx, ni ningú) i que dona proves d’intel·ligència i de geni total. Un sistema completament admirable per la seua genialitat.

Realment, no trobe un indici més clar que este gran disseny de què el mal és intel·ligent

Per exemple, quan la gent pensa en el divorci està a favor, perquè s’imaginen a ells trobant una nova parella que li agrade més que l’actual i tenint la llibertat d’anar-se amb ella. Mai s’imaginen que el seu marit o muller els deixarà i ells no tindran la llibertat de tindre una família normal

En general, la religió de l’Egoisme és una religió que s’aprofita dels seus fracassos. Es un disseny genial

Imagina que eres una dona i fas cas del feminisme. No fas una família perquè ser bona professional és més important. O perquè et divorcies. O perquè li eres infidel al teu home i ell et deixa.

Arribes als 50 i la teua vida està buida. Què fas?

Reconéixer que t’han enganyat i que la teua vida ha sigut perduda? No. Això és molt dolorós. El feminisme et dona una excusa. La culpa la tenen els homes, el patriarcat. Això et fa sentir desgraciada, però menys desgraciada que enfrontar la realitat.

Com no tens res en la teua vida i la teua vida està buida, pots dedicar la teua vida a lluitar a favor del feminisme. Així ja tens un ideal i algo que ompli la teua vida. Tradicionalment, les solteres es dedicaven a l’església. Ara es dediquen a una altra religió. Així et converteixes en un soldat del feminisme.

El feminisme només ha trencat la teua vida sinó que t’aprofita perquè tu infectes de feminisme a unes altres dones, fent que les seues vides estiguen trencades.

Es com un virus mental, que infecta a una persona i no la mata, però la fa patir i l’usa per infectar unes altres persones

Es un disseny genial.

Es un desastre com destrossem la vida de la gent. El problema és que la culpa sempre es dona als individus i mai al sistema.

Si els pares s’han divorciat perquè la dona s’ha anat amb un altre home, la culpa la té la dona per ser una guarra o per ser una egoista.  Això és veritat, però es calla que també és veritat que el sistema fomenta això en moltes maneres

1) Com va contra la religió, fa del plaer l’últim objectiu de la vida i elimina tots els controls interiors contra la mala conducta

2) Elimina la pressió social perquè ningú pot jutjar a ningú

3) Fa que la dona que es divorcia tinga incentius per divorciar-se. No perd als fills ni als diners de l’home

4) Fa el divorci possible

5) Així es. Proporciona excuses culturalment acceptades. «Si tu eres feliç, els teus fills son feliços»

Llavors, la gent viu unes vides més infelices que les generacions passades. Però no dona la culpa al sistema, sino que defensarà al sistema fins a la seua mort com el millor de la humanitat. Quan pateix, dona culpes a les altres persones i no al sistema.

Ahir em vaig enterar del triangle amorós entre David Trueba, Viggo Mortensen i Ariadna Gil

David Trueba és un guionista de cine d’una progrez extrema. Sempre glorificant la promiscuitat sexual i denigrant la societat tradicional. La seua dona (amb la qual tenia fills), Ariadna Gil el va deixar per Viggo Mortensen, l’estrella de Hollywood, fa uns anys

Javier Cercas va fer este comentari sobre David Trueba:

“De un día para otro se apagó, su pelo se entretejió de blanco, envejeció […] su mujer le dejó por eso que los paparazzi llaman una estrella de de Hollywood; en realidad se trataba de algo mucho peor: de una estrella de cine que se resiste con uñas y dientes a ser una estrella de Hollywood, lo que le convierte en una estrella de Hollywood al cuadrado, uno de esos tipos con el que todas las mujeres sueñan”

David Trueba no culpa del seu dolor i de la destrucció de la seua família al sistema progre, que segueix defensant fins a la mort com el millor de la humanitat.

Culparà a la dona, a Viggo Mortensen o simplement pensarà que són coses que passen, l’atzar, la mala sort, però no al sistema que ha produit la seua desgràcia.

Així el nostre sistema és un sistema opressor que tot el món defensa i estima. Usant un vers clàssic en un altre context: «beber veneno por licor süave». Ens traguem el verí pensant que és una beguda deliciosa

 

Conforme la consciència i la pressió social retrocedeixen, les lleis han de resoldre els conflictes (mal i de mala manera). Això vol dir que l’Administració ha d’expandir-se i regula cada vegada més les nostres vides

Per això al poder li agrada tant la promiscuitat sexual i la immigració: produeixen caos i li donen més poder.

Anem a un estat totalitari. Les monarquies absolutes del passat, l’únic que no podies fer era oposar-te al rei. Si no t’oposaves al rei podies fer el que et donava la gana. Ara et diuen com has de parlar, com has de comportar-te en la teua família, com has de pensar, com els teus fills han de pensar, qué pronoms personals has d’usar i hasta com has de cagar. I a això li diuen «llibertat».

Per exemple, la promiscuitat sexual produeixen famílies desestructurades, la qual cosa dona de menjar a un munt de treballadors socials i fa que l’Estat puga posar-se dins de la família i dictar ordres en les relacions més íntimes.

Antigament, això és resolia amb la consciència (la religió i altres) i la pressió social. La gent s’autoregulava, per la qual cosa l’Estat no havia d’intervindre

Com diu este bloguer:

Las relaciones sexuales irregulares producen ira, violencia y unos cuantos hijos no deseados. Hasta hace poco, se pensaba que esto era algo que se debía evitar. Sin embargo, para el Estado administrativo moderno, el caos es una oportunidad. El Estado administrativo moderno odia el caos como un dentista odia las caries, es decir, nada en absoluto. Por lo tanto, Jones afirma que la destrucción de la familia mediante la revolución sexual ha sido esencial para la consolidación del Estado.

Porque los adictos al sexo dan al Estado administrativo mucho que administrar, el Estado administrativo ama a los adictos al sexo.

Who Profits from the Sexual Slave?

«The goal of Leftism is to do everything it can to ensure people stray from living righteous lives. Leftism replaces righteousness with self-righteousness, and seeks to make that the foundation and altar of life»

I agree but not completely. The foundation of Leftism is selfishness. It is a religion where the PLEASURE or the SELF is the Supreme God. You say «Leftism urges people please themselves instead of God» The self-righteouness is very important but it is only a byproduct. Bruce Charlton put it very well here

https://charltonteaching.blogspot.com/2019/02/leftist-motivation-how-resentment-and.html

«Self-righteousness can take many forms in the language of Leftism – social justice, equality, human rights, and so forth.»

The key is that this is not perceived as self-righteousness. Leftism is a religion (in fact, a sect of the Enlightenment religion) that denies it is a religion. So the labelling of virtue signaling (https://en.wikipedia.org/wiki/Virtue_signalling) in the areas of social justice as self-righteousness is very difficult to understand. The Pharisees, the church ladies that said that were the best Christians, the modern leftist are different in the religion they practice but not in the attitude (which is self-righteous and virtue signalling).

«And in my darker moments, I become one of them. Those times I rise from my chair and glare banefully at the world, convinced I can do no wrong as I mercilessly place others on the scales.»

We all do this from time to time. Me included. The key is to learn and to strive not to do it. I think the key is to try to love the moral law independently of oneself. I am a sinner and ask for the mercy of God. This does not mean that the sin is good, even if I fall into it. The moral law is the thing to follow and, if I fail, I am wrong an the moral law is right. I cannot be proud because I am a sinner, but this does not mean that the sin is good.

The leftist goes in the opposite direction. Since I cannot stop sinning and I don’t want to feel a sinner, I redefine «sin» as good, so I am good. Hence, I can feel self-righteous. But you can’t turn off conscience. So when they see something striving for the good (let’s say, a Christian), they know DEEP INSIDE that the Christian has the good attitude and the Leftist have the evil attitude. This makes them uncomfortable and they try to stop this cognitive dissonance by attacking the Christian person.

«Leftism also deftly wields self-righteousness as a weapon and uses it to attack those striving to be righteous. In a deft sleight of hand, the Left accuses everyone else of being infected with self-righteousness.»

This is a fundamental trick. If you strive to be better, they will attack you for it. They are not against you. They are against the moral law. You are a collateral damage. They cannot attack the moral law so they will attack you to prove that the moral law is wrong.

Thank you for a good post, Francis. Take care.

«Just throwing this out there but could it be «human rights» is a kind of god?»

This is the crux of the issue. And this was our major fail, as Christian people. Charles Baudelaire once said: «The greatest trick the Devil ever pulled was convincing the world he didn’t exist.» But I would like to say: The greatest trick the Devil ever pulled was convincing the world that living without religion is possible.»

What is a religion? A religion does not need a God or gods (Buddhism, Taoism and Confucianism don’t have the concept of god). Confucianism does not have the concept of the spiritual.

A religion is a worldview that defines what is good and what is evil. (So it has a part of IS and a part of OUGHT: google «Is-ought problem»)

• Christianity: Jesus is the Son of God so the definition of good and evil is to be found in the Bible.
• Islam: Mohammed is the last prophet so the definition of good and evil is to be found in the Qur’an.
• Enlightenment religion: Spiritual things do not exist or do not matter so the good is increasing pleasure and decreasing pain (the evil is the opposite). Human rights are only methods to do that. The right, the left, liberalism, progressiveness, conservatism, neocons, libertarianism are only sects of this religion. They agree on the goal (increasing pleasure for most people) but they disagree on the methods to do that.

Every man has a religion because it has a definition of evil and wrong. Every country has an official religion, because the country has a law. The law has to allow some things and forbid other things. Obviously, this cannot be done randomly. The law has to allow things that considers GOOD and forbid things that considers EVIL. This means that the law must have a concept of morality. And this must be grounded in a concept of the world. And a worldview with morality is a religion.
Therefore, every country is a theocracy.

Muslim countries are Islamic theocracies. Islam is the public religion and the law and the public life is based on that. Other religions are tolerated in the private realm, as long as they don’t enter in public conflict with Islam.

Western countries are Enlightenment theocracies. The Enlightenment religion is the public religion and the law and the public life is based on that. Other religions are tolerated in the private realm, as long as they don’t enter in public conflict with the Enlightenment religion (freedom, equality, human rights).

More specifically, the sect of the Enlightenment religion currently in power is the political correctness. It is displacing the previous sect (which I call «socialdemocracy», which ruled from the end of World War II).

The 19th century was a century of religious wars. The Enlightenment religion fought the Christian religion and won. The 20th century was a century of wars between the sects of the Enlightenment religion. Fascism against socialdemocracy against communism. Socialdemocracy won and mutated in political correctness at the end of the century.

We are not opposing «the lack of religion». We are opposing other religion, which is intolerant. We were very silly as a Christian people. They told us: «The State should be neutral in matters of religion and you can practice Christianity in private with total freedom». And we believed that. We were morons (me included). The State cannot be neutral in matters of religion because it has a law. When Christianity stopped being the official religion, the Enlightenment started being the official religion. Eventually, the Enlightenment religion has penetrated society and made the practice of Christianity less and less common and more and more difficult. The Enlightenment religion went from the laws to the schools to the media to the population. This was unavoidable, as long as we have the Enlightenment religion as official religion of the West. We lost the war and the winning army is conquering the last stands of the Christian army in the West.

A mi me ha gustado la película, pues vivo en Centroamérica y me ha recordado cosas. No estoy de acuerdo en que las empleadas no puedan tener buenos sentimientos hacia sus patrones (sin dejar de ser un trabajo).

Pero la película es aburrida y una película menor. Entonces, ¿por qué tanta alharaca?

Por dos motivos. Uno es del estilo «el traje nuevo del emperador»: si no te gusta la película no eres tan culto como yo. No te das cuenta de la gran cinematografía que tiene: los planos son exquisitos.

El segundo es la hipocresía ideológica progre. El progresista es un ser profundamente hipócrita. Es de clase media o alta, pero le gusta presentarse a los otros y a sí mismo como igualitario, como luchador por la justicia, siempre que esto no le cueste nada, ni deba renunciar a nada. Una buena descripción de su psicología está aquí:

La motivación de la izquierda

El hecho de que la protagonista sea indígena, hace que todos los progres deban alabarla, porque así presumen de tolerantes, antiracistas y más virtuosos que los otros. El ejemplo es el director, que hace una película sobre su sirvienta de la infancia, a la que siempre tuvo por debajo y ya se cree que ha hecho algo por la justicia social. Pero él seguirá disfrutando de su vida de niño bien y la indígena será siendo indígena en México. Haciendo la película, se quita la culpa, presume de buena persona y no le cuesta nada (al contrario). Si Cuarón fuera tan justiciero social como presume, daría la mitad de su fortuna (que no necesita) a los indígenas. Como dije, hipocresía en estado puro.

Como se combinan el resentimiento y el auto-odio y como un teórico sacrificio grupal a largo plazo justifica el egoísmo a largo plazo.

Por Bruce Charlton

[Traducido del original inglés en https://charltonteaching.blogspot.com/2019/02/leftist-motivation-how-resentment-and.html . Comentarios del traductor entre corchetes.]

La psicología de la izquierda es sencilla y extremadamente efectiva. Debe ser sencilla, porque es casi universal; es casi universal porque es tan efectiva.

(En Occidente, casi todas las personas que se supone de derechas, y toda la derecha mayoritaria, son solamente variaciones de la izquierda – sólo una pequeña minoría de personas religiosas no son de izquierda).

Hay dos aspectos de la motivación de la izquierda: uno es el aspecto egoísta y el otro es el aspecto que proporciona una apariencia de moralidad. Ninguno de los dos funcionaría bien por separado.

Si la izquierda fuera solamente egoísta, no sería un éxito – la clave de la izquierda es que permite a la gente ser egoísta y, al mismo tiempo, sentirse bien siendo egoísta. De hecho, se sienten más altruistas que los demás. Pero si la izquierda fuera altruista de verdad, buscando el sacrificio propio a un nivel inmediato y personal, no sería popular.

Para comenzar, la izquierda crea, moviliza y amplifica el resentimiento – la guerra de clases, la guerra de los sexos, el odio racial y los resentimientos de aquellos con una sexualidad no normal. Como el resentimiento es el pecado humano más común y más insaciable, esta formalización es muy potente. Cuando se anima a la gente a tomar represalias contra sus enemigos, pocos pueden resistirse.

El resentimiento define el enemigo aceptable, el chivo expiatorio – es decir, el individuo o grupo que debe ser despojado de estatus, poder o recursos [los ricos, los hombres, los blancos, los heterosexuales]. La izquierda se basa en identificar esas víctimas, quitarles sus activos y usar los activos para comprar y pagar partidarios (guardando una parte para los líderes).

La izquierda presenta este acto de coacción o violencia como si fuera un acto de altruismo, usando sus múltiples (y a menudo elaboradas) teorías – que se reducen en definitiva a la idea que es siempre bueno quitarles a los malos y dar (algo de) lo que se obtiene a los buenos.

A lo largo del tiempo, la izquierda ha modificado (y, a veces invertido) las definiciones de bien y mal – pero, los que se consideran buenos (según una definición u otra) pueden esperar ser recompensados con parte de lo que se ha quitado a otros y, por ello, tienen un interés propio directo en una u otra versión de la izquierda. [Por ejemplo, las mujeres en el feminismo, las minorías étnicas en el multiculturalismo, etc.]

Además, la izquierda ha desarrollado una justificación moral poderosa del hecho de que es egoísta y piensa en el corto plazo. Lo justifica en términos de altruismo teórico lejano en el espacio y el tiempo. De nuevo, esto es producto de las teorías [políticas] abstractas [izquierdistas], que son el trabajo de los intelectuales izquierdistas.

El fundamento de la izquierda es el auto-odio – y esto es muy importante: de hecho vital para su éxito a largo plazo. El auto-odio es la moral profunda de la izquierda.

Esto quiere decir que los líderes izquierdistas pueden convencerse a ellos mismos de su propio altruismo por el hecho de que, a menudo, argumentan contra sus propios intereses grupales a largo plazo.

Los izquierdistas de clase alta etiquetarán a su propia clase como malvada (casi todos los líderes izquierdistas, pasados o presentes, provienen de las clases altas). Los hombres serán feministas. Las personas nativas blancas denigrarán a la población nativa blanca. Los casados con familias serán partidarios de la revolución sexual…y así sucesivamente.

Es este auto-ataque, este auto-odio suicida, lo que asegura al izquierdista que tiene unos altos valores morales – y lo que demuestra (al menos a sí mismo) que no es solamente un egoísta.

Sin embargo – y este es otro aspecto vital – se desplaza el auto-odio suicida. El izquierdista ataca su propia clase, sexo, raza (y etiqueta a este grupo como explotador malvado) pero no a él mismo. Pide que su clase/sexo/raza renuncie a su estatus, poder y riqueza – pero no él mismo … al menos, no aquí y no ahora.

El líder izquierdista desplaza el sacrificio lejos de sí mismo y hacia el futuro y, a menudo, a otros lugares. Así que el eslogan izquierdista es «No a mí, No aquí, No ahora»… Argumentará que «Las personas como yo deberían dejar sus trabajos a minorías – pero no yo». O el líder izquierdista afirmará que un pobre, una mujer o un inmigrante debería tener preferencia en los trabajos – pero esto no aplica a mi trabajo, aquí y ahora.

(La excusa común es que «me permitiré conservar mi estatus, poder o riqueza un poco más – hasta que acabe mi trabajo importante de redistribución izquierdista». Para un líder de la izquierda; cuando la utopía llegue, cuando «el sistema» sea justo, será el mejor tiempo para ceder el privilegio; antes de ello sería inútil o prematuro…Por lo tanto, todos los líderes de la izquierda son hipócritas, todos son colaboracionistas, todos son traidores y vendidos – viene con la descripción del puesto de trabajo) [El último ejemplo es Pablo Iglesias]

Así que esta es la psicología que ha llevado a que la izquierda tome el poder en el mundo. Es egoísta (y, por lo tanto, es muy popular); y es moral (lo que la hace todavía más popular).

Pero, de forma crucial para el éxito de la izquierda, el egoísmo es próximo, directo, inmediato; mientras el sacrificio moral altruista es abstracto, impersonal y remoto. 

(Nota: todo lo anterior es una característica necesaria e intrínseca de la izquierda, porque esta es de este mundo y niega Dios y la creación. Si piensas en ello; en un mundo sin sentido, en el que la muerte es la extinción del individuo, la moral sólo puede ser una variante de lo que se ha descrito más arriba)

L’Església és el conjunt de creient cristians. Ets cristià si tens una sèrie de creences. Entre eixes creences està que Déu existeix, que existeix un bé i un mal absolut (al contrari que la tendència actual en què es pensa que cada un defineix el bé i el mal, així que Hitler era bo per a ell). Que, per tant, existeixen  comportaments bons i roins i que estos comportaments bons i roins són els que diu la Bíblia.

Si algú no creu en això, em pareix molt bé: li desitge tota la felicitat en el món. El que no pot fer és canviar a l’Església perquè no creu en això.

De la mateixa manera, els que són socis de Podemos ho són perquè creuen que Podemos és el partit que deu governar i la seua ideologia és la correcta. Per exemple, els de Podemos creuen que és bo prohibir la tauromàquia.

Ara imagina’t que un de Vox arribara a Podemos i diguera que Podemos és molt tancat, que els de Vox no són mala gent perquè els agraden els bous i que cal canviar Podemos perquè incloga als que els agrade la tauromàquia i odien el feminisme i estiguen completament en contra de la immigració

Obviament, això és un abús per el tipo de Vox.  El de Vox vol que tots els de Podemos s’adapten a ell i no al revés. Si Podemos accepta, al final Podemos acabarà sent no res. La mateixa raó de l’existència de Podemos és defensar un ideal (d’esquerres). Si Podemos ha de defensar tots els ideals a la vegada, no en defensa cap i no serveix per a res.

El cristianisme NO és un club de ser bo o roí. Ni és un club de ser bona persona o no. O de tindre cor o no. Ni necessàriament els cristians som millors que uns altres (sol passar en mitjana, però és més un efecte colateral que l’objectiu del cristianisme).

Totes les religions i ideologies divideixen el món entre bons i roins (i per descomptat, sempre qui ho diu és dels bons). Segur que els de Podemos se senten dels bons i senten que els rics són roins (estic simplificant però ja m’entens).  O els neoliberals creuen que els funcionaris són roins i l’empresa privada és bona. Però tots sempre creuen que ells són bons i els altres són roins

Però nosaltres no creiem això. En el fons de la creença i experiència cristiana, està la consciència de que un és pecador.

» En verdad, soy malo desde que nací; soy pecador desde el seno de mi madre.» (Salm 51, 5)

«porque el justo peca siete veces» Proverbios 24:16

Tots fan una línia entre el bé i el mal i es posen sempre en la part del bé. Qué listo, el Evaristo.

Solzhenistyn un cristià ortodox rus (Premi Nobel) va ser posat en un camp de concentració pels comunistes i va patir allí unes condicions terribles, que conta en la seua novel·la «el archipiélago Gulag» amb coses que posen la pell de gallina. Quan va eixir, no seria el més fàcil pensar que els comunistes eren roins i ell era bo? Tota la gent pensa que és una víctima i que és innocent, però ell tenia més motius que ningú

Era massa savi per a això

«La línea que separa el bien del mal no pasa entre Estados, ni entre clases, ni entre partidos políticos sino que atraviesa cada corazón humano». Alexander Solzhenitsyn

Eixe és el missatge cristià. Què fer davant d’eixa situació?

«Ojalá hubiera personas malvadas en alguna parte cometiendo insidiosas acciones malvadas y solo fuera necesario separarlas del resto de nosotros y destruirlas. Pero la línea que divide el bien del mal atraviesa el corazón de cada ser humano. ¿Y quién está dispuesto a destruir un trozo de su propio corazón?» Aleksandr Solzhenitsyn

Obviament, l’estratègia dels comunistes era carregar-se als roins perquè pensaven que ells eren bons. Així van fer 100 milions de morts

Però bé,  si tots som una mescla de bo i roí, que hem de fer?

Hi ha gent que pensa que podem ser bones persones i perfeccionar el caracter moral i això és el que vol Déu de nosaltres. Això no és cristianisme, és una heretgia anomenada pelagianisme, que va ser condemnada per l’Església en el termes més durs en el segle V.

Malauradament, donat que l’Església catòlica ha fet un pèssim treball d’educar als fidels tradicionalment (això és un tema per a un altre dia), la majoria de gent a Espanya creu això.

El centre de l’experiència cristiana és que un no pot fer això sol. Un necessita de Déu

«Al oír esto, los discípulos estaban llenos de asombro, y decían: Entonces, ¿quién podrá salvarse? Pero Jesús, mirándolos, les dijo: Para los hombres eso es imposible, pero para Dios todo es posible.» Mateu 19, 26-26

Jesús és el nostre Salvador, perquè nosaltres no podem salvar-nos a nosaltres mateixos. El nostre egoisme és tan profund que necessitem l’ajuda de Déu, perquè perdone els nostres pecats i perquè ens ajude a millorar

Els cristians creiem que Jesús és el Fill de Déu, el que va dir és el que Déu vol de nosaltres i el seu sacrifici perdona els nostres pecats.

La vida del cristià és intentar lluitar contra el seu egoisme, intentar seguir les indicacions de la Biblia i pecar, pecar, pecar…demanar el perdó de Déu i tornar-se a alçar i tornar-ho a intentar. No som «bones persones», som pecadors amb una malaltia crònica que intentem portar el millor possible amb l’ajuda del Doctor (Déu)

«Porque el justo cae siete veces, y vuelve a levantarse» Proverbios 24:16

Com diuen els americans, l’Església no és un museu per a sants sinó un hospital per a pecadors. I  Jesús diu:

«Yo no he venido a llamar a los justos, sino a los pecadores, para que se vuelvan a Dios.» Lucas 5:32

Però hi ha una diferència entre pecar i reconéixer que un és pecador i en dir que el pecat no existeix.

Si dius que el pecat no existeix, t’estàs carregant el missatge cristià i no eres cristià.

«Si decimos que no tenemos pecado, nos engañamos a nosotros mismos y no hay verdad en nosotros; pero si confesamos nuestros pecados, podemos confiar en que Dios, que es justo, nos perdonará nuestros pecados y nos limpiará de toda maldad. Si decimos que no hemos cometido pecado, hacemos que Dios parezca mentiroso y no hemos aceptado verdaderamente su palabra.» 1 Juan 1, 8-10

Això no vol dir que desitgem res roí per a tu, però deixa’ns ser cristians als que volem ser-ho.

Si vols apuntar-te a l’associació LGBTI, bé per tu. Que la pau siga amb tu. Però imagina que arribe a l’associació LGBTI i vull que es reconega que l’homosexualitat és una malaltia

Els fanàtics gais volen fer això amb la nostra església. Jo no em fique amb la vida dels gais, que facen el que els done la gana. Però que em deixen a mi ser cristià i no convertisquen la meua església en un culte pagà

L’església està oberta als homosexuals, sempre que reconeguen que són pecadors (com tots els altres) i que intenten abstindre’s del pecat (com tots els altres). Cadascú té els seus pecats preferits. Perque el teu pecat siga tindre relacions amb uns altres homes no tens privilegis als altres pecadors.

Diuen els homosexuals que han nascut així. Per començar, això és MENTIDA. La ciència ho ha desmentit. Però suposem que siga veritat.

Jo també he nascut promiscu: és part de ser home. Si he pecat en el passat en això, he intentat confessar-me i no tornar-ho a fer. No reclame que l’Església diga que el sexe promiscu és bo.

Com a cristià, crec el que diu Crist és la veritat, per això sóc cristià. Si creguera que Buda diu la veritat, seria budista.

Crist i la Bíblia van deixar clara la postura davant de l’homosexualitat. No t’agrada? Em pareix molt bé. Tens tota la societat per a ser gai. Però no vingues a l’Església (que segueix les ensenyances de Crist) a canviar el que va dir Crist pel que diu Pedro Zerolo. Això és fanatisme i intolerància.

Si t’agrada el rock (com a mi), el grup de rock cristià argentí Rescate ho va posar en un cançó que m’agrada molt: https://www.youtube.com/watch?v=dAkXG4muMQM