Categoría: Sin categoría

Com us havia dit, el desenvolupament ideològic modern es dona amb la purificació de la religió de l’egoisme.  Es tracta d’identificar una excepció sense principi als principis fundamentals de la religió (llibertat, igualtat, progrés), que són absurds.

Per exemple, el fet que els gais no es podien casar entre ells, la qual cosa va contra la llibertat i, potser, contra la igualtat. S’elimina l’excepció, fonamentant l’eliminació en la llibertat i igualtat.

Obviament, cal una campanya massiva de propaganda que pot durar dècades perquè la gent accepte coses tan absurdes. Si hagueres parlat del matrimonio gai a gent de fa 40 anys, s’haurien posat les mans al cap: «Això és absurd! Estan bojos!». La cosa era impensable, però rebutjar-la no es feia basant-se en arguments racionals derivats de la llibertat i igualtat, sinó per una espècie de repulsió instintiva a les estupideses que sol rebre el nom de «sentit comú» (i que, en este cas, funciona bé, mentre que la raó falla, per basar-se en presupostos absurds)

Amb l’eliminació de l’excepció sense principi, la religió de l’egoisme es fa més pura i, per tant, més absurda. Dona un pas a l’esquerra (cap a l’egoisme). Per això, el corriment al roig

Bé, el fet és que quan un comprén això, no pot deixar de preguntar-se: «Quines excepcions sense principis tenim ara que seran eliminades en el futur?»

Cal buscar coses que vagen contra els principis de la religió de l’egoisme, però que la gent no vulga ni plantejar-se perquè li pareix absurd i de bojos. Coses que vagen contra el sentit comú més elemental però que tinguen una justificació racional a partir de la llibertat i la igualtat.

No és fàcil trobar eixes excepcions, perquè són tan impensables que no ens passen ni pel cap. Pero bé, crec que hui he trobat una

Un hijo demanda a sus padres por haberlo concebido sin su consentimiento

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2019-02-06/hijo-demanda-padres-concebirlo-consentimiento_1807338/

Com sempre, els comentaris exhibeixen una reacció (sana) de «no cabe un tonto más en el planeta». Però no hi ha arguments racionals contra ella.

En canvi la justificació en la religió de l’egoisme és prou clara. No escollim nàixer: això va contra la llibertat. En la vida se pateix molt i eixe patiment no l’hem triat nosaltres.  Els pares decideixen per nosaltres que naixen, per motius egoistes de vegades (plaer, voler companyia). Això és pecat d’opressió.

(Parèntesis: El Déu de la religio de l’egoisme és el JO, però té tres fills: la llibertat, la igualtat i el progrés (que es contradiuen entre ells). Per tant, la religió de l’egoisme només té tres pecats: opressió (anar contra la llibertat), discriminació (anar contra la igualtat) i ser retrògrade (anar contra el progrés).

Per exemple, exemples de discriminació són el masclisme, homofòbia, islamofòbia, transfòbia, etc. Són el mateix pecat, però en diferents variants

Fi de parèntesis)

Seria difícil vore com una societat futura podria llevar esta excepció sense principi, perquè la idea és tan impensable per a nosaltres com el matrimoni gai era per als nostres avantpassats. Però es pot fer una hipòtesi, més per motius de descobrir como funciona la religió de l’egoisme.

Potser la cosa començaria amb persones reclamant als seus pares per haver-los concebut per les raons equivocades.

Gent que té grans ferides, que ha patit molt en la vida, desequilibrada però que rebutja la teràpia psicologia, la introspecció i la religió. Completament narcissistes prefereixen canviar la societat que canviar ells.

Esta gent s’organitzaria en algún moviment, diguem-los els Injustament Concebuts. Entre ells hi hauria gent de molt de poder i diners

Esta gent pressionaria amb campanyes. Els progres de la Universitat trobarien les noves víctimes per justificar la seua existència: hi haurien articles i congresos sobre l’Opressió en la Concepció. Els mitjans farien sèries on personatges completament angèlics han vist la seua vida destrossada perquè els cruels dels seus pares els han concebut per les raons equivocades.

Després de dècades de matxaqueo, la societat estaria madura. Es passarien lleis condemnant la concepció per raons equivocades. Hi hauria una epidèmia de fills denunciant als seus pares, la qual cosa justificaria que la llei era necessària («hi havia un gran problema social reprimit i la llei ha sigut necessària per poder gestionar-lo»)

Això tindria efectes molt positius segons la perspectiva progre: destruiria la família i augmentaria el poder de l’Estat

Tota esta conflictivitat faria que la gent no poguera confiar en la seua família i tinguera que dependre més de l’Estat. L’Estat determinaria quina concepció ha sigut adequada o no.

Podria començar fent-ho a posteriori (quan els fills demanden als seus pares, decidint si el juí té mèrit). Però acabaria fent-ho a priori (quan les parelles volen tindre un fill han de demanar un certificat previ de l’Estat com que la concepció es fa per motius correctes: més funcionaris, treballadors socials, etc).

Al final, l’Estat regularia la reproducció de les famílies i decidiria qui es pot reproduir o no.

Quan algú diguera alguna cosa en contra d’això, la gent li contestaria:

«Però no estaràs a favor que nasquen fills perquè visquen una vida de patiment, només perquè els seus pares han sigut uns irresponsables i els han condemnat al dolor de per vida. Eres un injustamenteconcebidofobo per pensar així, un monstre, una mala persona i només vols que la gent patisca sense motiu. Jo, pel contrari, pense que tots hem de cuidar perquè els xiquets nasquen pels motius correctes i tinguen la possibilitat d’una vida feliç i harmoniosa. Perquè jo sóc una persona molt tol·lerant i humanitària».

La guerra d’El Salvador va acabar en 1992 (jo arribe cinc anys després) i va enfrontar a la dreta (amb el seu partit ARENA) amb l’esquerra (amb el seu partit FMLN).  ARENA lluitava amb l’Exèrcit i el FMLN amb la guerrilla. De fet, el FMLN era la guerrilla.

A Nicaragua, la guerrilla comunista (que allí s’anomenava el FSLN) va aconseguir conquistar el país, però en El Salvador van estar a punt (en l’ofensiva final) però no ho van aconseguir. Van fer les paus i el FMLN es va integrar en la democràcia salvadorenya, sent un partit més

Durant molts anys va seguir manant ARENA (la dreta). La gent tenia por al FMLN per totes les destrosses que havia fet la guerrilla. Jo vaig treballar en l’Administració salvadorenya amb governs d’ARENA.

Al final, la gent es cansa perquè segueix la pobresa i veu corrupció a muntons i va votar el FMLN. El FMLN va arribar amb una gran il·lusió en 2009. Eren gent sense experiència i poc brillant. Entraven amb l’esquema seguent:

«El Salvador és pobre perquè els polítics (d’ARENA) només afavoreixen als rics i nosaltres afavorim al poble, així que, a partir d’ara, tot se solucionarà»

El més depriment és que s’ho creien. Jo estava sentit el discurs del president en la casa de la meua amiga Vanessa i li deia: «Este home s’està suicidant amb les seues pròpies paraules. El que està prometent és impossible i la gent li ho reclamarà»

Jo vaig començar a treballar com Director Nacional de Web governamentals en aquell temps, així que vaig vore el procés dins del govern.

De sobte, esta gent que va entrar (que, en general, eren prou inútils) se’n van adonar que les coses eren molts difícils. La gent es va anar desencantant de l’esquerra, que només va aguantar dos legislatures (penseu que era la primera vegada que manava en el país)

Van eixir un munt d’escàndols de corrupció. Tots els presidents d’El Salvador des de fa 20 anys estan processats i algú (com Mauricio Funes, el que feia el discurs de què us parlava) està fugit d’El Salvador i en búsqueda i captura.

La gent necessita una il·lusió. No pots dir-li que serà pobre per sempre. Així no aconsegueixes vots.

Este buit va ser ocupat per Nayib Bukele (el nou president). Ell va presentar-se d’alcalde i va fer algunes mesures positives. Més propaganda que una altra cosa (de fet Nayib és publicista de professió) però la gent en El Salvador està acostumada que els polítics no facen res, així que això el va fer popular.

Nayib era del partit FMLN però ell volia presentar-se per a president i els altres no volien. Al final, va crear el seu propi partit

Molta gent té molta por de Nayib. Diuen que serà un altre Maduro. Jo no he seguit molt el tema últimament. Però les eleccions van ser el diumenge i Nayib va guanyar amb una diferència molt gran.  No va caldre segona volta.

Així que tot el món estem a l’expectativa.  Com sempre, el poble té grans expectatives que seran defraudades. La gent més pobra creuen que Nayib els traurà de la pobresa.  Els altres tenim por que Nayib li done per portar al país per la via veneçolana.  Però caldrà vore.

A vore, en El Salvador, els rics estan dividit en dos grups:

Uns són els ligats al sector financer i a les empreses més grans. Solen ser de família de jueus italians (Cristiani, Baldochi), amb algú natiu i algú de família espanyola (Calleja, Poma, que és l’amo de la meua universitat).

Obviament són tots salvadorenys, però els rebesavis eran estrangers
Tots han estudiats en universitats americanes. I tots tenen ideologia neoliberal tipus «capitalisme salvatge». Són també algo orgullosos i separats del poble

El segon grup és el dels «turcos». Són palestins cristians que van arribar a El Salvador abans de la Primera Guerra Mundial.  En aquell temps Palestina era part de l’Imperi Otomà (Imperi turc) i, per tant, ells arribaven amb passaport turc. Per això se’ls van dir «els turcs», encara que eren palestins.

Estos van arribar com a comerciants i van anar enriquint-se amb el comerç fins a control·lar empreses com Simán (que és la versió salvadorenya del Corte Inglés), etc.

Estos tenen una visión més socialdemòcrata. Des del capitalisme amb inquietuds socials fins al comunisme estalinista. Per exemple, en la guerra, el líder de la guerrilla i del Partit Comunista era Schafik Handal, que era d’eixe grup de persones, que estan tots relacionats entre ells. Una altra és la meua amiga Evelyn Jacir de Lovo, que va ser exministra, jefa meua i que es va presentar pel partit de la dreta

Un d’estos «turcs» era Roberto Bukele, una persona molt especial: es diu que era molt corrupte i era un «peleonero». El seu fill es diu «Nayib Bukele» i és el nou president d’El Salvador.  Es un nom àrab, perquè ell és de família palestina

Es dona la circumstància que Roberto Bukele, el pare de Nayib, que havia sigut cristià tota la vida va decidir fa uns anys convertir-se a l’Islam.  Sent l’únic musulmà salvadoreny que jo he conegut en 20 anys. En 20 anys no he vist un vel islàmic en El Salvador, encara que em diuen que els musulmans ja estan penetrant Amèrica Latina. Això va crear rumors que Nayib és musulmà, la qual cosa ell ha negat varies vegades. I la gent feia acudits sobre que, després de les eleccions, el burka seria obligatori.

I knew the story about the Havel’s greengrocer but I didn’t know the part you have quoted. Something made a click on me while reading this part. I thought «this is completely what happens in an honor society», also known as «shame society». (https://en.wikipedia.org/wiki/Guilt-Shame-Fear_spectrum_of_cultures)

For example, in traditional Islamic societies, the honor killings work this way. It is not that fathers want to kill their promiscuous daughters (and, in fact, they don’t do it if their promiscuity does not become publicly known). It is that, if they don’t do it, they are dishonored, that is, suspicious of being as immoral as the daughter. Since the family is dishonorable, nobody want to marry the other daughters (because the man marrying one of these daughters will become dishonorable too and, hence, an outcast)

That is, dishonor is contagious and the only way not to be infected is to punish the dishonorable, even if one does not want to do that or does not believe that.

I guess that, unlike traditional Christian societies (which tend to be «guilt societies»), the post-Christian Western society is becoming a «honor society» («shame society»), such as Islam. Of course, the moral is the one defined by the clergy: in Islam, the clergy is the imams while in our society the clergy is the Cathedral (media, academia, politics, etc).

Social Prosecution

Imagineu que la nostra religió tinguera com a dogma que els xiquets són iguals en tot als adults.

Una conseqüència seria que no podries imposar als xiquets que menjaren res que ells no volgueren menjar. Els xiquets menjarien el que els donara la gana: sobretot, chuches i xocolata.  Amb el temps, un xiquet determinat entra en un estat de desnutrició tan gran que perilla la seua vida.

Llavors, els adults ens preocupem i diem: hem d’intervindre. Això és una catàstrofe sanitària.

Intentem raonar amb el xiquet perquè menge coses de profit. Potser el xiquet és raonable i menja algo d’allò que nosaltres volem per un cert temps abans de tornar a les chuches en uns dies. O potser no vol i hem de forçar-lo a menjar per la força

Això fa que la vida del xiquet no perille però és només una solució puntual. Una vegada la crisi ha passat, deixem que el xiquet seguisca menjant el que li done la gana. Així que la situació torna a passar i el xiquet torna a caure en perill. Les crisis es repeteixen cada cert temps.

Este model té dues desavantatges respecte al model tradicional en què els pares obliguen al xiquet a menjar el que vol

1) El xiquet passa en un estat permanent de desnutrició entre crisi i crisi
2) Dins de la crisi el xiquet tampoc menja tan bé com si fora obligat.
3) Els adults passen preocupats de forma periòdica i han d’invertir més recursos del que haurien d’invertir en una situació tradicional

I segurament us pregunteu què és el que vull dir amb això

Els xiquets = pobles amb poca intel·ligència, alta preferència temporal (viuen al dia) i poc control d’impulsos
Els adults = els altres països: Occident, Extrem Orient…

En Haití es veu este cicle de forma permanent. L’ONU deixa el país i ells comencen a matar-se entre ells. Muntons de pateres cap a Estats Units. Crisi humanitària. L’opinió pública mundial s’alarma. Intervenció militar d’Estats Units i posen a l’ONU una altra vegada. Es tranquil·litza el tema després d’anys i l’ONU deixa al país. Torna a començar el cicle. Wash, rinse, repeat.

Esta és una estratègia intermèdia entre dos estratègies

Estratègia 1: No involucrar-nos. Haití per als haitians. Si els agrada matar-se entre ells, tot poble té dret al seu esport preferit. També els espanyols tenim dret al fútbol. Patera que vaja a USA, patera que afonem abans que arribe

Estratègia 2: Involucrar-nos del tot. Colonialisme. Es crea un govern colonial en què Estats Units domina a Haití com Anglaterra dominava a Àfrica abans de la descolonització. Els negres a obeir ordres, que no se’ls pot deixar sols, perquè són un desastre i acaben creant un femer en què ells són els primers perjudicats.

L’estratègia 1 seria que el xiquet morira de fam. L’estratègia 2 seria que al xiquet se li obligue a menjar el que necessita.

El que tenim és l’estratègia de només intervindre en crisis humanitàries. Pensem que els haitians tenen dret a autogovernar-se així que no podem implementar el colonialisme. Però tampoc podem quedar-nos quiets mentre es massacra a la gent. Per tant fem una estratègia intermèdia que és un desastre, per als haitians i per a nosaltres.

Perquè el que fa l’ONU és només evitar que es maten entre ells, però no pot forçar-los a que governen bé. Un govern colonial faria les reformes que es necessiten però els haitians no volen fer-les, així que l’ONU no pot fer res.

Simplement, mantenim al xiquet en estat de profunda malnutrició sense deixar-lo que es mora.També nosaltres ens involucrem en problemes que no tenen solució i perdem energia en països que no són el nostre.

Som prou colonials per fer que els haitians no es maten entre ells però no prou colonials perquè el país millore.

Potser us penseu que només parle d’Haití. Però l’Orient Mitjà és el mateix.

Ahir en Intereconomia eixia un periodista parlant de 61 xiquets que han mort de fred en Síria perquè hi ha una catàstrofe humanitària i han arribat un munt de refugiats i el refugi no donava abast. I els pobres xiquets han quedat fora del refugi en una regió muntanyosa en l’hivern i han mort congelats.

I ell deia: «Quina notícia terrible i què injustos els mitjans espanyols per no reflectir eixa tragèdia». I jo pensava: Per què?

Nosaltres no tenim cap responsabilitat en la mort d’eixos xiquets. És molt trist, però no podem acabar amb el mal de tot el món.

I si ens involucrem ens desangrarem en guerres inútils, perquè esta gent ama matar-se entre ells i matar-nos a nosaltres. No deixarà de matar-se entre ells perquè nosaltres fem intervencions humanitàries.

L’única solució és que posàrem un govern colonial allí que impose la pau per la força, però això tampoc ho volem fer.

Així que vivim en un mal viure. No podem deixar d’involucrar-nos però tampoc podem involucrar-nos lo suficient perquè hi haja un canvi positiu. Com aquells que només mantenen al xiquet en vida però no fan que millore la seua situació.

Jesús va dir «Ama al prójimo como a ti mismo». «Prójimo» significa «próximo». En anglés diuen «Love your neighbour» («Ama a tu vecino»)

I encara que això és un d’estos objectius que mai s’alcancen és relativament modest: hem d’estimar a la família, als amics, als veïns, etc.  No se suposa que tenim que estimar al set mil milions de persones de la humanitat com nosaltres mateixos.

(Es parla de la paraula del bon samarità. Però el samarità es va topetar amb el jueu: no va ajudar a tots els jueus que hi havia en Judea. El jueu era próximo del samarità. I també el va deixar en una posada: no el va portar a casa)

Per això Sant Tomàs d’Aquino deia que la caritat és com cercles concèntrics. Els cercles són, d’interior a exterior:  Tu- La teua família – Els teus amics, veïns i coneguts – El teu poble – La teua nació – La humanitat.

La caritat és menys intensa conforme vas als cercles més grans. No pots fer caritat amb un xinés, com ho fas amb la teua família

Per això Sant Pau diu: «Pero si alguno no provee para los suyos, y especialmente para los de su casa, ha negado la fe y es peor que un incrédulo» 1 Timoteu 5,8

Primer als de casa, després «a los suyos» i als altres no ha de proveir. Són els cercles concèntrics.  La «traducción en lenguaje actual» diu: «Quien no cuida de sus parientes, y especialmente de su familia, no se porta como un cristiano; es más, tal persona es peor que quien nunca ha creído en Dios.»

El que tenim és que, de sobte, ens volen fer responsables de tots els mals del món com els haitians o els xiquets sirians congelats.  Però no tenim eixa responsabilitat, ni tenim els mitjans per solucionar eixos problemes

Espanya no pot solucionar tots els mals del món i, menys encara, quan l’única solució que funciona (el colonialisme) està prohibida.

Who Profits from the Sexual Slave?

https://eldebate.es/crisis-de-valores/mi-gato-y-yo-somos-una-familia-20190125

Tot això arribarà. El primer seran les famílies poliamoroses. Després les famílies incestuoses (un pare casat amb la seua filla). Al final et podràs casar amb un gat.

La nostra cultura ha perdut el nord d’una manera com no s’ha vist a la història. Es molt penós que un haja d’estar defensant veritats tan bàsiques

Un dels problemes fonamentals de l’ésser humà és que qualsevol pot dir una estupidesa en dos segons i necessites pàgines i pàgines per demostrar que s’equivoca. Quan has acabat la demostració, has perdut al 90% dels que t’escoltaven, que repeteixen l’estupidesa com si tu no hagueres demostrat mai que era falsa.

Això és inevitable en certa manera, perquè la veritat és estreta i la mentida és ampla. Per una veritat hi ha infinites mentides així que sempre pots trobar una mentida que sone més convincent i més senzilla que una veritat.

Però les anteriors societats tenien un antídot contra això: es deia tradició.

La gent no pensava que qualsevol parida que se li acudia era veritat perquè sonava bé. Acceptava el que havia funcionat durant els segles. Tenia respecte a la veritat heretada pels avantpassats.

Però el nostre temps ha perdut això i cada persona es creu que és Adam i està al jardí de l’Edem i qualsevol parida que el seu cervell produisca és millor que allò que ha funcionat durant mil·lenis.

Tom Wolfe ho va explicar molt bé en el seu article «El Gran Reaprenentatge»

El Gran Reaprendizaje

Durant 2500 anys, ha ressonat en la memòria dels homes el juí a Sòcrates. Sòcrates va ser condemnat a mort per corrompre a la joventut. Podia haver-se exiliat però va decidir morir bevent la cicuta.

Era just aquest juí? Sòcrates corrompia a la joventut? Els seus deixebles van demostrar diferents comportaments. Plató era bona persona però Alcíbiades era una de les persones de la història amb menys principis.

Per saber-ho, hem d’anar a les fonts històriques. Sòcrates, (com Jesús, Mahoma o Buda) no va escriure res, sinó que va crear un moviment amb deixebles i alguns dels deixebles van escriure sobre ell.

Tenim dos testimoni de Sòcrates. El més important ve del seu deixeble Plató.

Segons Plató, Sòcrates era un gran home. És l’heroi de tots els diàlegs de Plató
Tant és així que quan Plató vol dir alguna cosa ho posa en boca de Sòcrates.

Sòcrates va ensenyar a Plató i als seus deixebles la forma d’argumentar racionalment. No acceptava cap conclusió que no estiguera fonamentada racionalment. Els diàlegs de Plató on Sòcrates és protagonista són exemples de pensament racional.

Segons el que hem rebut de Plató, el juí a Sòcrates va ser una gran injustícia contra un gran home.

L’altre testimoni que tenim de Sòcrates és Aristòfanes, que és un autor grec de teatre. En una obra satírica d’Aristòfanes, Sòcrates apareix com un bufó i un sofista que corrompia a la joventut, ensenyant-los que la moral tradicional no era racional i, per tant, donant-los excuses pel mal comportament.

La posteritat ha fet cas a Plató i ha criticat a Aristòfanes. Ha pensat que Aristòfanes era injust amb Sòcrates i que feia una caricatura d’ell. El juí a Sòcrates era injust.

I jo també creia així. I fa un anys llisc este article

Sybarites, Scholars, and the Buffoon Who Got Himself Taken Seriously

I me n’adone que Aristòfanes tenia un punt i que potser no estava tan desencaminat com 2500 anys d’història ens han fet creure.

Si tot el que fem ha d’estar justificat racionalment, això vol dir que la raó humana deuria ser infal·lible.

Però cada pensador, utilitzant la raó arriba a un lloc diferent. No ens posem d’acord entre nosaltres. Pensadors racionals hi ha a milers i no hi ha dos que coincidisquen.

Inclús si la raó fora infalible (que no ho és), deuríem de tindre totes les dades, que no les tenim

Així, per exemple, un pot dir que és racional acceptar el divorci: si hi ha dos persones que ja no es volen perquè no poden refer la seua vida? Però les societats que han acceptat el divorci han decaigut. Només en el segle XX s’ha vist perquè això és així. Però Sòcrates, per exemple, no tenia totes eixes dades.

Si Sòcrates posa en els joves les idees de que la tradició no té valor i que tot s’ha de justificar racionalment. Vol dir que, quan vegen els costums d’Atenes, voran que són absurdes. I, en canvi, eixes tradicions són funcionals i han fet una societat exitosa, però Sòcrates i els seus joves no ho comprenen, perquè no tenen nocions d’antropologia i psicologia evolutiva.

En nom del seu pensament imperfecte, Sòcrates i els seus deixebles van a tirar tot el que ha funcionat per segles, perquè no és racional. I van a comencar des de zero, amb les idees que el seu pensament limitat puga comprendre

Bueno, això és el que està passant ara. En realitat, Sòcrates és el primer modern en eixe sentit.

Per exemple, ens va paréixer absurdes totes les nostres costums i ara estem sent invadits per musulmans. Les conseqüències de totes eixes idees racionals que hem tingut: llibertat, igualtat, etc. és ser conquistat per alguns dels pobles més primitius de la Terra.

Per tant, el juí de Sòcrates era just. El jurat tenia raó que Sòcrates corrompia a la joventut i que això portaria a Atenes al desastre (com va acabar passant).

L’historiador Glubb va notar que cada gran cultura decau quan posa massa confianca en el seu intel·lecte: «Quizás el subproducto más peligroso de la Era del Intelecto es el crecimiento inconsciente de la idea que el cerebro humano puede resolver los problemas del mundo»

També segons Spengler, el moment que pren la idea de que tot ha de ser justificat racionalment és el moment en què la cultura decau. Spengler diu que en la cultura grega això es dona amb Sòcrates, en la cultura india amb Buda i en la cultura occidental amb Descartes

Així que Aristòfanes tenia un punt i també ho tenien els que van condemnar a mort a Sòcrates. Ho estem veient en els nostres dies: tot està en discussió, res es pot assumir perquè sempre ha sigut així. Com diu Glubb:

los asuntos públicos van de mal en peor, en medio de una cacofonía incesante de argumentos … en medio de la babel de la charla, el barco deriva hacia las rocas. No se reconcilian las diferencias internas… se agudizan las rivalidades internas, y la nación se vuelve más débil.

Ara hem de demostrar que una família no és tres tios donant-se pel cul. Però la raó té els seus límits.

El moment que rebutgem tradicions (com el matrimoni tradicional) perquè no són racionals, és el moment en què la cultura mor. Perquè cap cultura és racional en el sentit de «algo que totes les persones poden comprendre amb el seu intel·lecte de simi». Totes tenen coses que ens pareixen absurdes en primera instància, però tenen un sentit, el que passa és que no ho entenem.

Chesterton ho va posar així:

En lo que se refiere a la reforma de las cosas hay un principio que probablemente será denominado una paradoja. Se da en tales casos una institución o una ley cualquiera; pongamos por ejemplo, en razón de su sencillez, una valla o una puerta erigida en medio de un camino. El tipo más moderno de reformador se acerca alegre al lugar y dice: “No veo el uso que pueda tener esto; vamos a deshacernos de ello”. El tipo más inteligente de reformador hará bien en responder diciendo: “Si no ves su uso, de ninguna manera te dejaré que lo deshagas. Vete de aquí y reflexiona. Luego, cuando vuelvas y me digas que ya has visto el uso que tiene, tal vez te permita que lo destruyas”.

Esta paradoja descansa sobre el sentido común más elemental. La puerta o la valla no son cosas que crecieron ahí sin más. (…) Si algo construido por otros seres humanos como nosotros parece ser por entero algo misterioso y sin sentido, en ese caso es muy probable que hayamos pasado por alto todo un aspecto de la cuestión. Hay reformadores que superan esta dificultad asumiendo que sus padres eran unos locos de remate; pero si así es, entonces sólo podemos decir que su locura parece ser una enfermedad hereditaria.

Així que quan Rivera diu que la família es qualsevol cosa que tinga amor cada vegada estic més convencut que Sòcrates mereixia la cicuta.

Aunque lo que dices es cierto, yo te diría de no caer en la trampa que caemos los católicos. Los protestantes vienen y nos dicen: «¿Donde está esto en la Biblia?» y obviamente nunca se refieren al Padre Nuestro sino a las partes de la religión católica que menos rastro han dejado en la Biblia (por ejemplo, las doctrinas marianas). Entonces, nosotros nos desvivimos por buscar en la Biblia alusiones a estas doctrinas sobre las que nos pregunta el protestante. Como las alusiones no son muy claras, el protestante puede jugar a hacerse el escéptico y decir que esos versículos no significan lo que nosotros decimos que significan. Y nosotros hemos caído en la trampa, de la forma más miserable.

Nosotros no tenemos que buscar base bíblica para el 100% de los aspectos de la Verdadera Fe. PORQUE LA FE CATÓLICA NO SE BASA SÓLO EN LA BIBLIA (tampoco la protestante, pero eso sería otro tema). La Fe católica se basa en lo que dijeron los apóstoles, es decir, lo que Jesús dijo a los apóstoles y después se transmitió a través de la Iglesia. Parte de esto acabó siendo escrito en la Biblia y otra parte se transmitió oralmente en la comunidad cristiana, es decir, en la Iglesia. (Lc.10, 16; 2 Tes. 2,15; Fil.4,9; 2. Tim. 2,2; Jn 21:25).

Sé que tú sabes todo eso, porque me lo enseñaste, pero el atractivo de la trampa es muy grande y tenemos que hacer esfuerzos para no caer.

Cuando un protestante pregunta «¿Donde esta esto en la Biblia?» nuestra respuesta debería ser «¿Donde está en la Biblia que sólo lo de la Biblia viene de Dios?». Esto no está en la Biblia, de hecho está lo contrario (mirar citas anteriores) y es una idea absurda. Jesús no escribió una letra, dio un mensaje para que los apóstoles lo transmitieran.La Biblia apareció después, recogiendo parte de esta información.

De hecho, no hubo Biblia hasta el año 400, cuando la Iglesia Católica la proclamó. La Biblia es hija de la Iglesia y no al revés. ¿Los cristianos de los primeros 400 años no fueron cristianos porque no tenían Biblia? Esta estupidez de Sola Scriptura (que solo la Biblia vale), fue desconocida en los primeros 1500 años de cristianismo y se la inventó Martín Lutero y los protestantes lo siguieron ciegamente. Todas las iglesias no protestantes (católica, ortodoxas y orientales) la rechazan. No caigamos en la trampa por favor.

El feminismo ha convencido a muchas mujeres (no todas) que las relaciones entre sexos son un juego de suma cero, de forma que fastidiar al hombre quiere decir obtener ventajas para la mujer.

En realidad, el hombre y la mujer forman parte de un sistema interconectado, tan entrelazado como los hilos de una tela. Así, cuando se fastidia a los hombres, las mujeres salen perjudicadas (y al revés), de la mateixa manera que el pulmón sufre cuando el corazón falla (y al revés). Es por eso que los estudios científicos demuestran que la mujer de hoy es más infeliz que la de hace 30 años.

Los hombres hemos visto con sorpresa, decepción y tristeza como aquellas que siempre hemos amado y protegido durante la historia (yendo a la guerra mientras ellas quedaban seguras o dándoles nuestro dinero o cediendo los botes del Titanic para que ellas vivieran y nosotros muriéramos o trabajando en trabajos peligrosos para formar familias), esas queridas mujeres estaban llenas de odio y rencor contra nosotros.

Durante décadas, nos han dicho que somos una m*erda, criticándonos desde cómo vamos al retrete hasta cómo la naturaleza nos hizo, haciéndonos sentir culpables porque no somos mujeres y por abusos imaginarios. Responsabilizándonos por todos los fracasos de las mujeres, criticándonos porque vamos hacia la derecha y cuando les hacemos caso y vamos hacia la izquierda, nos critican también. Diciéndonos que todos nosotros somos asesinos y violadores, porque hay un violador o asesino cada millón de hombres. Diciendo que nuestra naturaleza es tóxica o que la testosterona nos hace criminales. Uno no entiende de donde viene ese gran agujero negro de rencor y odio. Yo soy muy afortunado con mi esposa (que es una entre un millón), pero he visto muchos hombres buenos sufrir injustamente.

 

Sacado de los comentarios de https://www.elconfidencial.com/tecnologia/2019-01-12/panaderia-autonoma-robots-cocina_1751586/

Todo [que una máquina sustituya a los panaderos] esto está muy bien. La pregunta es: en qué trabajarán las personas para poder cotizar para pagar pensiones, sanidad, educación, policía, justicia, tener capacidad económica para poder comprar, poder pagar la conexión de internet para leer el periódico que hoy le paga el sueldo al periodista que tan optimistamente escribe este artículo? Hemos entrado en un ciclo tecnológico que únicamente conduce al desastre, al hambre de casi todos en beneficio de unos pocos y además lo estamos recibiendo con optimismo…somos tontos hasta decir basta.

Soyo: Así llevamos 200 años. Se llamó Revolución Industrial y, por lo que creo, no ha hecho más que mejorar la vida de la gente. ¿O quizás prefiere volver a la edad media productivamente hablando?

Soyo. No hace falta retroceder 900 años, creo que la barrera fueron los años 90. A partir de ahí vamos cuesta abajo. La electrónica, la informática y la robótica lo están cambiando todo. Pequeñas empresas, comercios y servicios han sucumbido sin remedio. La mecanización de muchas tareas ha supuesto un salto positivo, pero la optimización de la productividad hasta los límites actuales genera miseria. Un ejemplo: una gran superficie destruye tres puestos de trabajo en el pequeño comercio por cada uno que crea y una plataforma de ventas de internet destruye 10 empleos en una gran superficie por cada uno que crea.

Hace 20 años en mi pequeño negocio vendía los artículos casi al doble de precio final, con un margen comercial como mínimo del doble, además de muchas más unidades. ¿Ganaba más? La respuesta es sí, vivías mejor y salías más y gastabas más, en restauración, en ropa, en viajes, en caprichos… La contrapartida: hasta tres trabajadores con sueldos de 1200-1400 € (de los de hace 20 años, recuerda), hoy trabajadores 0. Campañas de publicidad, inversiones en el negocio, reformas periódicas… multitud de gremios vivían de mí para posteriormente vivir yo de ellos, hoy, prácticamente 0. Aportación en forma de impuestos, 6 cifras, hoy 4 cifras.

¿Se podría vivir hoy con la tecnología de hace 20 años? La respuesta es sí, perfectamente. Habría que renunciar a algunas cosas, como estar todo el día en casa con la Play o Netflix, pero a cambio tendríamos más roce con las personas que nos rodean. Sé que es una utopía, que le vamos a hacer…

[Nota del autor de este blog: dejando a parte de la inmigración ilegal y la inundación de productos baratos desde China y otros, el cambio de tendencia se produce hace unas décadas. Hasta entonces, las revoluciones industriales destruían trabajo, pero creaban otros (y esta la excusa que dan hasta hoy los economistas neoliberales).

Esto hubiera podido seguir en la revolución industrial informática que estamos experimentando en estos momentos, pero hay una diferencia: los puestos de trabajo que se podrían crear ahora necesitan un nivel intelectual alto y la mayoría de la población no puede realizarlos, pues no todos tienen ese nivel intelectual.

Supongamos que una fábrica de 1000 operarios es reducida a 100 operarios con la ayuda de robots (o con la inmigración ilegal o con los productos baratos de China). El economista suele replicar: «Pero se crean nuevos puestos de trabajo. Por ejemplo, el programador de los robots». Sin embargo, ¿será que los operarios podrán reciclarse como programadores? Si están trabajando en la fábrica es porque no son muy inteligentes y, por lo tanto, no podrán ser programadores. Si los 900 pudieran reciclarse como programadores, no hay necesidad de tanta programación, aunque podrían crearse nuevas profesiones (por ejemplo, control de calidad del código, etc). Pero estas profesiones nunca serán creadas, porque todas requieren un nivel intelectual alto.

En pocas palabras, grandes capas de la población se están quedando obsoletas y, para el mercado, son útiles como consumidores pero no como productores. La oferta se está desligando de la demanda. Esto está detrás del aumento del Estado del Bienestar y el aumento de impuestos para mantener a los improductivos, de la extensión del tiempo dedicado a la educación (para que la gente no entre demasiado pronto en el mercado de trabajo), del empobrecimiento de la sociedad, de los movimientos llamados «populistas». Tiene consecuencias a todos los niveles de la sociedad]